Ni les restriccions sanitàries imposades per controlar la pandèmia van impedir que l’església de Sant Feliu s’omplís d’amics que volíem acomiadar el poeta de la petita Girona popular. Va entrar al temple a espatlles de sis incondicionals i, en sortir, ens va convidar a una copa de xampany i una queixalada. Un moment per recordar sempre, Pia.
Tinc escrites unes quantes
pàgines sobre en Tarrés per un llibre que potser algun dia editaré. I en
Guillem Terribas, davant la porta de Sant Feliu, amb la copa a la mà, em
demanava amb insistència fer un llibre sobre l’amic traspassat. No li vaig pas
dir que sí, però ell digué que insistiria. De manera que aviat repassava els meus
papers per saber on era, si arribava el cas. I sí. Parlo del Tarrés de la
Residència Internacional, del Tarrés de Casavella, del Tarrés director de cinema,
del Tarrés perdut a París, del Tarrés organitzador de premis literaris, del Tarrés inspirador de la Patricia Chaplin,
del Tarrés dels roman fotó francesos... Però, evidentment, els meus apunts s’acaben
aviat. No en dic res d’una passió que s’havia de fer al Calvari, ni parlo de la
gran etapa de la recuperació del call jueu a partir d’Isaac el Cec, callo per ignorància
sobre el pessebre gòtic, no tinc res a dir sobre Girona temps de flors...
Vista la meva misèria, veig
que no sóc pas l’indicat per escriure el llibre sobre en Tarrés. De fet, com
que la poesia se’m fa sempre difícil, ni tan sols puc parlar del poeta.
Provant d’establir més bé els
meus límits, se’m va acudir buscar a la xarxa informació sobre el Pessebre Gòtic.
Lloat sigui el yootube i tota la resta!!
Trobo i puc reviure un lectura -homenatge que es va fer a la Planeta. Cert que
hauria preferit veure la creativitat tarressiana al Passeig Arqueològic, amb
els textos primigenis, els decorats imaginats amb en Vivó i la mà organitzativa
d’en Pere Codina. Però la lectura em va permetre imaginar què havia pensat en
Tarrés sobre el pessebre gòtic, amb les seves balades sentides sobre una Girona
d’emperadors i apaga-espelmes, de reines i de campaners, de bisbes i porrers.
No parlaré de tot això ara.
Al final de l’acte, amb els
homenatges i els rams de flors, els agraïments i les felicitacions, va aparèixer
el Tarrés de sempre, el creador, el fabulador, el fabricant de mites, el descobridor
de veritats amagades, l’il·luminat, el gironí amb arrels més encastades entre
les pedres de la ciutat.
Li oferiren una rosa.
Vermella. I ho va dir. Recordà que un dia, fa molts anys, quan ell regentava la Residència del carrer dels Ciutadans, va hostatjar un escriptor
encara poc conegut. Venia d’Itàlia i es va enamorar de la Girona Antiga que li
va mostrar en Josep. I va conèixer de la seva mà el monestir, llavors abandonat
i en ruïnes, de Sant Pere de Rodes. D’aquell viatge, va dir en Tarrés, en va néixer
la gran novel·la – i la gran pel·lícula – El
nom de la rosa.
Ho enteneu? Tarrés en estat
pur.
Preguntareu potser: va venir
realment l’Humberto Eco a Girona? Va hostatjar-se a la Residència? Va anar a
Sant Pere de Roda? Va conèixer en Josep Tarrés? Si feu aquestes preguntes no
heu entès res.
Cal que torneu a Sant Pere,
amb El nom de la rosa sota el braç. I
us deixeu portar. Tot és veritat.
