Fa ben poc, el 31 d’agost passat, era a Brussel·les i vaig visitar al President Puigdemont a les seves oficines del Parlament europeu. Visita de cortesia, només. Per fer-li costat, per agrair-li la duresa del seu sacrifici, sense cap interès polític. De fet, en parlarem molt poc de política. Ni calia. Era allà com a gironí, com a company de la seva etapa del Punt (encara que no hi vam coincidir en el temps), com a independentista convençut, com a amic.
La conversa va
discórrer sobre tot per l’exili i les conseqüències familiars, l’escola de les
nenes, la seva decidida voluntat de no rendir-se, les perspectives judicials...
A les parets
dels despatxos, dues grans fotografies: la victòria de les urnes de l’1
d’octubre i la gran manifestació gironina del 3 següent. Per mi, i suposo que
pel President també, el cim visible de la seva acció política per la llibertat
del nostre poble.
Allà, sentint-me
una mica protagonista, vaig gosar dir: potser aquell dia tres es podia haver
fet alguna cosa més per aprofitar la força del carrer. En la mirada del
President vaig llegir que ell hi havia pensat al seu moment, n’havia valorat
els pros i els contres, les conseqüències, la relació de forces. No li demanava
pas cap explicació. Ell tenia la informació i jo no.
De política
només en vaig gosar parlar en un incís. Li vaig manifestar la meva incomoditat
per les baralles i, sobretot, els insults que els dos partits independentistes
s’intercanviaven a les xarxes. Em semblà que ell tampoc ho veia bé. Va ser
llavors que, amb la franquesa que permetia el to de la conversa, vaig gosar
dir-li que, de tota manera, agraïa sincerament que, malgrat tot, no haguessin
trencat el govern. Creia que, si això es produïa, trencada la majoria
independentista , tindríem un president Illa a Palau molt aviat. Va respondre
només amb un somriure que ara recordo trist.
No hi era com a
periodista. No n’havia de fer cap crònica. Ni la faré. Però he escrit aquest
record de finals d’estiu perquè comprovo que aquells insults i aquelles
discrepàncies s’han concretat en una sortida de Junts del govern. La buscada i esperada majoria del 52 per cent
independentista s’ha fos al Parlament. Tenim un altre govern, ara monocolor amb
incrustacions importants com en Quim Nadal, per citar el més proper. Els
desitjo sort. Molta. Tota. I encert. El
país, i el món, viu moments molt complicats i difícils que cal afrontar amb
intel·ligència, esforç i enginy.
Sento arreu un
cert desencís. El ciutadà molt o poc conscienciat recela de les promeses dels
politics. Els votes i després no fan el
que han promès. Només busquen la cadira, el sou, els privilegis. És tan
fàcil criticar! També és fàcil prometre més del que es pot donar. I segurament
s’ha de fer. Els ciutadans volem esperança, exigim programes de màxims, potser
utopies, per decidir el nostre vot. Després ve la realitat del que es pot fer i
del que no. La dura paret de la realitat. Costa d’entendre que les promeses
electorals són només indicis del camí que es vol emprendre, de la direcció cap
a on volen anar, l’horitzó que els il·lusiona, la meta final. I, en votar,
triem això: camins, direccions, metes, horitzons.
D’altra banda,
les circumstàncies adverses que travessem demanen un govern fort, que governi,
que s’imposi, que ajudi els més febles, que sostingui l’entramat empresarial
que crea feina, que sàpiga actuar per damunt de les modes, dels tabús, de les
tendències, del què diran, del darrer vot que es pot perdre. Churchill va
guanyar la guerra i va perdre les eleccions. Està bé que l’oposició actuï
pensant en les eleccions que venen – sempre venen eleccions – però no es pot
governar bé amb la mirada fixada constantment en les enquestes, en l’oïda
girada cap a l’assessor electoral.
Recordeu: sembla que Pujol no va voler assumir la recapta dels impostos
perquè això el faria menys popular. Si és veritat, es va equivocar. Segurament
va tenir alres encerts, però en això es va equivocar. No va ser prou valent.
He començat a
Brussel·les. Amb el President a l’exili, amb l’esperança a Europa, als tribunals
europeus. Em va confessar que l’havien temptat més d’un cop a lliurar-se a
canvi d’una pena pactada, suau. No ho vol ni sentir. Té clar que l’aplicació
del 155 va ser il·legal. O bé tornarà extradit, si Europa ho decideix, o bé
tornarà lliure.
Bona sort als
dos Presidents, a Brussel·les i a Barcelona.
