Déu s’ho va mirar, va pensar que això estava prou bé i ho va deixar així. Per sempre més. Creixeu i multipliqueu-vos, els va dir. El món és vostre. Només us imposo una llei: que cap de vosaltres es mengi o mati cap dels seus semblants. Això és abominació.
A la Terra tot anava com estava manat. Cada espècie d’ocell aprengué a fer el seu niu. Els uns amb branquetes seques que traginaven amb tenacitat, d’altres amb fang recollit de les ribes dels rierols, els més indolents cavant una mica en la sorra tova, alguns excavant amb el bec a la soca dels arbres. Els agosarats buscaven la seguretat dels singles, prop dels cims o arran de mar. Tots aprengueren a niar prop dels seus específics llocs de caça o de pesca per assegurar l’aliment dels seus fills.
I es van multiplicar, com havia de ser. I es van multiplicar també els altres animals que compartien aquell paradís: tigres, llops, homes, serps, elefants, rates, lleons, cocodrils, talps, granotes, peixos, escarabats, simis, aranyes, girafes i tots els que ara no em venen al cap. Tant es van multiplicar, uns i altres, que aviat no hi va haver prou menjar per a tothom. La vida animal creixia i creixia fins que la Terra ja no semblava donar per a tantes boques. Arribà la fam.
La fam no té forma, és clar. Però em permetré pensar que s’assemblava a una serp, una serp que sabia parlar la llegua dels ocells. Aquella fam, aquella serp, va xiuxiuejar a l’orella de totes les aus de la terra: teniu gana i necessiteu alimentar-vos i alimentar els vostres fills. Déu us va prohibir matar i menjar els vostres semblants. Però Déu no té gana, no li cal menjar. Si us decidiu a desobeir-lo sereu com ell i no tindreu gana.
Els ocells, així temptats, s`ho van rumiar. Menjar carn d’altres ocells? Impossible. De fet, molts guiers no estaven preparats per pair la menja prohibida. Alguns, tímidament, aprengueren a trencar la clova dels ous dels seus congèneres per alimentar-se del seu sagrat contingut. Era el primer pas. No desobeïm, pensaven. Els ous no són encara aus com nosaltres. Però sovint trobaven algun ou nial, covat, amb el pollet a mig formar. Era un ocell allò? Van voler creure que no. Però quan no hi havia més ous per menjar trobaven als nius desemparats petites cries que eren poc més que un ou covat. I se’l menjaren.
Quan Déu se’n va adonar, allò era una disbauxa total. El món de les aus s’havia apartat definitivament de les seves normes. Els hauria de castigar. Castigar? Com? No els podia pas expulsar del paradís, perquè aquell paradís que havia creat ja no s’assemblava gens al que ell havia ideat. On enviar els ocells? A un altre planeta?
Li va ballar pel cap una solució dràstica, com la que havia anorreat els dinosaures uns milions d’anys abans. S’ho mereixien, és clar. Però va recordar que allò dels dinosaures no havia sigut pas un càstig sinó un error en les trajectòries dels meteorits, la causa del qual encara no havia estudiat. A més, d’aquells dinosaures en descendien precisament aquests ocells. No era un mètode amb garanties suficients. Les extincions massives tenien resultats imprevisibles. Pagaven justos per pecadors. Calia una altra solució.
En la seva immensa bondat, Déu va decidir que calia redimir els ocells. Ell mateix es faria au i redreçaria les coses a la Terra.
Així va ser com un vint-i-cinc de desembre de ves a saber quin any (el cel és fora del temps i de l’espai, ja ho hauríeu de saber), al mon de les aus, un colom femella va pondre un ou. El seu company de colomar en va estar molt content i parrupava al voltant del futur fill, i fins i tot ajudava a la coloma a covar-lo.
El nadó va ser un mascle i els seus primers dies van ser ben bonics: visites, regals, festes.... Però us he d’advertir que ben aviat va tenir una vida molt agitada en tots els aspectes. No entrem en detalls. De gran es dedicà decidit a refer el regne de Déu al món de les aus. No se’n va sortir i, quan predicava als seus seguidor a la riba d’un riu poc ufanós, el va empaitar una gavina invasora que rondava amb el seu estol a l’aguait de possibles preses. No en va quedar res, del festí. Només els ossos. Diuen que la víctima, quan encara podia, va demanar als seus botxins: mengeu la meva carn, beveu la meva sang. Però no sembla gaire creïble. Sí que podria ser que es lamentés en el darrer moment: pare, perquè m’heu abandonat?
Els seus seguidors expliquen que, pocs dies després, Déu pare el va reviscolar i el va tornar el cel, exactament al cel de les oques. I que el té al seu costat, probablement a l’esquerra.
A la Terra es va conèixer la mala fi del colom diví i es contava com una rondalla, com un mite. Quan arriba el Nadal la tradició humana ho recorda difusament amb un àpat familiar al voltant d’una taula ben parada, amb un pollastre – o un ànec, o un gall d’indi - de protagonista involuntari. Els ous de pasqua, de gallina o de xocolata, què recorden? I els infants canten enriolats, sense entendre’n el significat explícit: ara ve Nadal, matarem el gall....
Tot amaga un sentit ocult, esotèric, imprecís. Les tradicions i els mites són així. Al nostre món, al món dels ocells i a tota la creació. És per això que els grans erudits, els doctes exegetes i els més reconeguts teòlegs estudien el cas des de fa tants anys, sense ser capaços de donar-li una explicació definitiva.
