- El cas és que el
parlem…
Bé, sí. També deuen
parlar gallec la gent que surt a la televisió galega. Però jo els entenc perquè
sé castellà, El seu galego s’assembla
molt més al castellà que al portuguès, que seria la mateixa llengua.
- Què diem malament?
Ara mateix, sense
pensar-m’hi gaire, apunti. De fer un pet en diem tirar-se un pet,
de haver de fer una cosa diem tenir que fer, de llençar en diem
tirar i viceversa, quan són tres quarts d’una, diem que és la una menos quart….
- Pari, pari.
Com que pari? Miri:
quan empobrim el nostre llenguatge, ens empobrim tots plegats. Vostè sap pelar
patates? És clar que sí. I què vol dir pelar patates? Doncs treure’ls-hi la
pela amb un ganivet o un pelador. Es poden coure les patates amb pela o
pelades. El préssec es pot penjar amb pela o pelat. I les peres, i les pomes i
els albercocs i els plàtans … Bé els plàtans jo els pelo sempre. Vostè no?
- Sí, naturalment.
Entesos. Només es
menja la polpa. La polpa, no pas la carn. Els préssecs, les peres, els melons,
les síndries, els raïms, tenen pela, polpa i grana o pinyol. Ni pell, ni carn.
- Ja ho tinc clar,
Pari.
Sí, paro. Però penso
en tants que confonen una cosa grossa amb una gran cosa. Sento dir que tiren
pedres grans, que duen caixes grans, que cuinen llenties grans… Em sap greu
dir-li, però la pedra, les caixes, les llenties són petites o grosses.
Ara, si parla d’una roca de quaranta tones pot dir que és una gran pedra. Els
nens es fan grans . Sap què? Si som pocs, parlem bé. Siguem rics.
