Al fons del local, la Carme, veïna del primer pis, va abaixar el cap i va amagar a la cistella la mitja dotzena d’ous que acabava de comprar. Sí, ho havia sentit i per la Francesca aquest fet, la vergonya de la misèria cantada públicament, potser era més dolorós que la temuda i esperada negativa del botiguer. Amb la Carme no s’havien saludat mai. Si es trobaven pel carrer feien veure que no es veien. Si algun cop coincidien a l’escala no passaven d’un bon dia o d’un sorollet inintel·ligible que venia a ser el mateix. La Carme feia de la vida. De nit es guanyava un passar justet amb la cara maquillada, els ulls ben resseguits, els llavis ampliats de vermell, la melena rossa tenyida, el cos cenyit en un vestit escàs i cridaner, mitges amb la costura ben dreta, sabates de taló d’equilibrista. I es feia dir Rosarito, per consell d’una veterana de l’ofici. Ara no, ara, a la botiga del barri era la Carme, discreta, el cabell recollit, bateta senzilla i sabates planes, un pèl massa gastades. Quan va sortir la Francesca no es van ni mirar. Eren veïnes però vivien en mons diferents. Així havia de ser. Era el més normal al barri baix de Girona.
Els nens de la Francesca, en Joan de vuit anys i la Montserrat de sis, ploraven arraulits al llit quan la seva mare va tornar amb les mans buides. El seu plor ja no era el plor viu dels infants, sinó un gemec esgotat que sortia de les entranyes. El braser que tenien sota la taula del menjador feia estona que havia acabat la virtut. Només quedava la cendra freda remoguda cent cops amb la paleta de ferro i una espurna de fe injustificada.
La Cesca sent ara mateix com el pis, la casa, el món li cauen a sobre. No pot enviar els menuts al carrer a jugar i córrer per matar la fred. Plovineja fa estona. Sap que ahir va bullir els darrers tronxos de col que guardava al rebost. Gairebé enveja el seu home, a la presó de Salt, menyspreat, humiliat, apallissat, escarnit, abatut, desesperat. Enveja uns segons el ranxo calent que ell tindrà, el ranxo pudent, immenjable. Enveja aquella aigua bruta vomitiva que sap que omplirà el pap d’en Manel. I és la imatge del Manel, del seu home pres, del seu home lluitador, insubornable, ferm, decidit, que la porta a la rebel·lió, a la desobediència. Sap que li haurà de dir, sap que no ho acceptarà, que li costarà de perdonar. Però ella és allà, amb la gana dels fills, amb la seva gana. Quan s’ha de fer, s’ha de fer.
“Vinga”, va dir la mare amb una veu que no semblava la seva. Abrics, bufandes, gorres, guants... Els va agafar per les mans i va sortir al carrer sense mirar enrere. De pressa, com si tingués por de desdir-se’n. Perque tenia por de desdir-se’n. Carrer de Calderers, de Ballesteries, els Quatre Cantons, l’Argenteria, La Rambla del Generalísimo.... Hi ha gent pels carrers, paraigües estesos, cares probablement conegudes, però la Cesca no mira ningú. Ella té un camí, una missió. Les botigues obertes, les parades del mercat temptadores, curulles de cols i bròquils i naps i i pomes i taronges, sota les lones xopes, ofertes als que poden pagar. Pont de Pedra, Carrer Primo de Ribera, Gran Via... A l’esquerra el pati de l’hospici. No hi ha els nens jugant al pati, potser perquè plou, però ella els hi veu, amb les seves batetes d’uniforme i les seves cares esllanguides darrera la reixa. Déu meu, l’hospici!! No, els seus fills no entraran a l’hospici. Se’n sortirà. Buscarà més escales per fregar, arrossegarà els el salfumant pudent, rajol a rajol. Se’n sortirà. I encara pensa que, pels seus fills, si no hi ha més remei, si tot va malament... Frena. Sap que no. Ella no té ni el cor ni el cos ni l’ànim per imaginar-se fent cantonades al capvespre. Trobarà algun camí.
Ha alentit el pas. Al seu davant, ara sí, hi ha la cantonada amb el rètol d’Auxilio Social, amb el vermell insultant de les fletxes i el jou de la Falange. Sent la mirada d’en Manel al seu darrera, acusador, incrèdul, indignat. Els peus li pesen. Ha d’entrar. Entra arrossegant els fills a banda i banda.
El menjador d’Auxilio Social de la Gran Via era un món diferent. Des de la porta, a la mateixa cantonada, veié les fileres de taules parades, amb plats i vasos i coberts. A la dreta tres grans finestrals que arriben fins a terra com aparadors. Al fons, presidint la sala, a la paret principal els grans retrats de Franco i de José Antonio, flaquejant un gran crucifix barroc. Potser hi havia alguna bandera però la Cesca no ho va veure. El que sí sentia, com una al·lucinació, l’aroma inconfusible d’un sofregit que li feu imaginar macarrons gratinats, i la força evocadora de pa del dia, tou, amb la crosta torrada, cruixent. Dones joves amb uniforme blau i fletxes vermelles al pit, movent-se entre els nens. Sobre els uniformes, davantals blancs, immaculats. Es va dirigir, amb un fill a cada mà, a la que semblava manar a la sala.
“Els meus nens...” va començar la Francesca, però les paraules se li atropellaven a la gola. Finalment va poder dir: “tenen gana.” Després, engegada, va poder explicar els seus problemes, els deutes, les feines, la lluita diària per un plat a taula. La seva gana no importava, la dels nens sí. Demanava auxili, auxili social, amb humilitat i submissió. La dona que l’escoltava la va mirar com qui observa un insecte. Tenia una pitrera prominent, inflada, decorada amb galons i medalles incomprensibles. Li engegà pregunta rere pregunta, fins que va arribar al nucli de la qüestió: “I el pare? On és el pare?”
“A la presó”, va respondre la Francesca, i va sentir com la vergonya li cremava la cara. “Per roig. Era del sindicat”. El silenci que va seguir va ser més tallant que una ganivetada. Un somriure cruel va dibuixar-se a la cara de la falangista. “Doncs si sou rojos, que us donin menjar els rojos.” I els va conduir de males maneres fins a la porta.
Al carrer plovia un xic més fort. La Cesca va abraçar els seus fills provant de protegir-los de la pluja, de la misèria, de l’abandonament. La Montserrat, amb la innocència dels seus sis anys, va preguntar: “Mare, per què aquella senyora és tan dolenta?” El camí de tornada va ser com una fugida. La Cesca se sentia bruta, enganyada, estafada, impotent, més vençuda que mai. Sobretot bruta, culpable, traïdora. S’havia venut la dignitat i l’orgull, els principis i la fidelitat al marit, tot per res. Res. Resseguia els carrers cap al barri però no veia ningú. Com si la ciutat s’hagués buidat. Passant el pont de Pedra va estremir-se en sentir una alenada de tramuntana glaçada que travessava els abrics i s’arrapava als ossos. Va estrènyer més fort els seus fills contra el seu cos i accelerà un xic més el pas. Havia d’arribar casa. Dur els fills a casa. Que es fiquessin a llit. Després, Déu diria.
I déu va dir: “Francesca, avui esperava uns amics que no han pogut venir. Els havia fet escudella per dinar. Ara en tinc massa. Potser acceptaríeu aquest tupí calent, amb la sopa i la carn d’olla”. Déu havia pres la forma de la Carme, de la Rosarito. Un aroma conegut es va estendre pel pis. Els nens van deixar de tremolar de fred. La Cesca es va posar a plorar i només va saber dir: “gràcies, gràcies Déu meu” a la veïna que ja sortia del pìs i tornava a casa seva. A la tarda havia de treballar.
Sí, no patiu. A la taula hi havia dos tupins. Al primer l’escudella, amb un bon espès d’arròs i fideus; al segon la carn d’olla: patates, col, pastanagues, nap, però també un tall de cansalada, el coll i les potes d’una gallina, uns bocins generosos d’orella de porc, potser una mica de vedella, la botifarra negra... i els aromes gustosos de l’api i del sagí. No hi havia pilota, què hi farem. No es pot tenir tot.
Els nens van menjar en silenci, primer molt de pressa, després amb la calma dels que per un moment han deixat de tenir gana. La Francesca no va tocar el menjar fins que els seus fills no havien acabat. . Es va quedar asseguda, mirant com ells vivien el miracle. Estava segura que tot plegat era un somni. Que es despertaria en qualsevol moment i desapareixerien els tupins i l’escudella. Però segurament s’equivocava.
