El cercle viciós de la droga

Sorpresa? De veritat que no. Es podia esperar. Tres agents dels Mossos d'Esquadra han estat condemnats per tràfic de drogues a Santa Coloma de Farners. Aquesta notícia posa de manifest una realitat incòmoda. No sempre els encarregats de vetllar per la legalitat poden resistir el poder del diner fàcil.  Però l’actuació dels mossos no és un fet aïllat. Només uns mesos abans, una altra notícia sacsejava les consciències: amb motiu de la captura d’un contenidor ple de cocaïna, un alt càrrec de la Policia Nacional de Madrid, Oscar Sánchez, va ser enxampat amb més de 20 milions d'euros amagats darrera d’un fals envà casa seva. Aquesta suma desorbitada de diners il·lustra la magnitud de la corrupció institucionalitzada que es genera de la mateixa dinàmica de tràfic de drogues que la policia busca combatre.

En un context així, la teoria de l'economista i pensador sociopolític Antonio Escohotado sobre la prohibició de les drogues adquireix una rellevància especial. Segons Antonio Escohotado, la guerra contra les drogues no només fracassa en el seu objectiu de reduir-ne el consum, sinó que alimenta un sistema econòmic i criminal en el qual les institucions que haurien de vetllar pel bé comú acaben involucrades en activitats il·lícites. Els exemples esmentats ara mateix són només dues peces d'un engranatge més gran, un cercle viciós que és difícil de trencar. Al seu llibre “Història de les drogues (1.989), Escohotado compara la lluita contra la droga amb la caça de bruixes medieval: com més esforç s’hi dedicava, més creixia el problema. Quan es va deixar de perseguir bruixes, van anar desapareixent. En els dos casos s’entén que el que impera és la raó econòmica. Era un bon negoci denunciar i capturar bruixes i és un gran negoci “lluitar” contra en tràfic de drogues.

Als mossos de Santa Coloma se’ls ha condemnat a deu anys de presó. Entesos. Quants anys tocarien al cap dels serveis contra el blanqueig de diners, Oscar Sánchez? Ja ho sentirem a dir. O no. Perquè, ¿estava realment sol en el negoci? El seu silenci de cap de turc (si és que ho és) li pot estalviar alguna responsabilitat? És massa aviat per  dir-ho. Sigui el que sigui, no es resoldrà pas el problema dela droga.

   Torna a l'inici 

Continua llegint »

Riuades i torrentades

Des de Girona, veure les imatges de l’aigua desbocada, salvatge, incontrolable arrasant cases i carrers, arrossegant mobles, vehicles, vides, esperances, obliga a recordar amb nitidesa que nosaltres també hi som, que l’amenaça de les gotes fredes, les dana (depressió aïllada a nivells alts) que diuen ara, la tenim a sobre periòdicament, com una espasa de Damocles des de sempre. Bé, des que en tenim memòria escrita.

Que quina va ser la primera inundació a la ciutat de Girona? Ves a saber. L’any 1193 en tenim una de ben documentada. Això deu voler dir que fa 800 anys la ciutat ja havia gosat superar els límits de la Gerunda romana, s’havia escapat de la protección de la falda costaruda que acull l’entramat viari de la vella Girona i creixia, orgullosa i agosarada pel pla còmode de la llera seca de l’Onyar. Des d’aquell momento, Javier de Chia  va comptar 150 inundacions. Per tranquilitzar la parroquia es van anar fent petites obres de contenció, que l’aigua es va encarregar de desmuntar. Fins que algú va entendre que el problema gironí era que el Ter, quan baixava botit, no engolia   l’Onyar, el Güell, el Galligans, la Maçana… Van veure això tant evident i s’adonaren del negoci que seria retenir l’aigua a Sau i Susqueda per vendre-la a Barcelona i per eletricitat. Oli en un llum.

 Està vist que si no hi ha negoci no es troben solucions. València ciutat va entendre que desviar el Túria cap al sud permetia ampliar el negoci urbanístic a l’engrós. Però i els altres? Paciència. Sempre poden adaptar al nom dels seus rius, rierols, torrrents i barrancs la famosa jaculatòria de 1843:

Por los que la furia del Galligans fiero sepultó con su furor, misericordia, señor.

No, no fa cap gràcia. I tots els afectats i les seves famílies, tenen el meu condol. El problema será, com sempre, que l’aigua tria els seus camins i és tossuda i insensible. En cavi, els que adninistren i gesstionen com afrontar la desgracia, els escollim nosaltres. Els haríem d’exigir plans que anessin més enllà més enllà dels quatre anys d’un mandat. O ho tenim pelut.

   Torna a l'inici 

 

Continua llegint »

L’espectacle de la ciència televisiva

Quin desori!! Es tornen bojos.. Què s’hensat aquests de TVE, que ho poden dir tot? Sense mirar prim? A una hora tan vistent? Aquest Regis Francisco López que ha dirigit el documental, qui és? D’on ha sortit? I mira que es veia venir. Quan es potinegen coses importants no en pot sortir res de bo. I aquest  doctor José Antonio Lorente, catedràtic de Medicina Legal y Forense de la Universitat  de Granada, perquè s’embolica d’aquesta manera?  Déu meu, on anirem a parar? Ara resulta que poden sortir a la televisió pública espanyola i proclamar que, ben mirat, el descobridor d’Amèrica era jueu i de València. Sí home. I què més?

I s’ha de reconèixer que el programa estava ben treballat, fent-nos patir, deixant que coneguéssim els defensors de les diferents teories: que si era de Galicia, que si de Castella, que si de Portugal, que si de... I després els deien que no, que l’ADN no coincidia.  Perquè, si no ho  vareu veure, tot anava de l’ADN. Resulta que primer van assegurar-se que les restes d’en Colom enterrades a Sevilla eren seves. Ho van confirmar comparant-les amb les del seu fill. I sí, el descobridor és a Sevilla, en molt mal estat, però hi és.

Llavors el doctor  Lorente va pensar: “I si ho aprofito per mirar d’on era aquest gran home”. I va anar comparant adeenes.  No era de Portugal, ni de Galicia, ni de Castella, ni mallorquí, ni basc-navarrés... D’on seria doncs? Només els quedava una teoria; la de l’arquitecte Francesc Albadaner. I que diu aquest home? Doncs que en Colom podria ser un jueu de València. Doncs, apa, jueu de València.

 Van mirar l’ADN?  No. Van revisar la teoria catalana d’en Vilbeny?. No. Van acarar l’ADN de l’almirall amb el dels milers de Coloms de Catalunya, València i Mallorca que havien recollit? No.  Decideixen això: jueu valencià. Per eliminació.

La impressió que va fer és que després de 25 anys d’investigacions, no tenien un resultat satisfactori. Però havien d’adinerar la feina. Es va fer un documental-espectacle amb el que tenien. No van publicar res a les revistes científiques, que potser haurien exigit més.  Ja en tenien prou: en Colom no era ben bé genovès i no era ben bé català (que és el que temien). I a TVE, sense manies.

 

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

Bolets de tardor

    Som terra de bolets. Ens agrada menjar-ne, i no és cap secret que formen part del nostre paisatge gastronòmic. Fins i tot jo, que mai m'he considerat boletaire, seria capaç de reconèixer-ne uns quants: rovellons, pinetells, múrgules, cama-secs, rossinyols, ceps (que a Girona, anomenem surenys), ous de reig, camagrocs, llenegues, fredolics, trompetes de la mort... i potser algun més. Del famós esclata-sangs només en sé el nom, però ara m'ha entrat la curiositat.

    Aquest dissabte passat vaig comprar bolets al mercat. No crec que fossin de la vora de Girona, perquè es venien en una parada especialitzada, no a les parades de les pageses de sempre. Alguns venien de Berga i els altres... qui sap d'on. Als boscos de Sòria es cullen molts rovellons que després ens arriben a bon preu, o potser no tan bon preu. També n'importen de Romania i d’altres racons del món. Però és clar, els més preuats són els de casa nostra, diuen que els dels Àngels o de les Gavarres. Cada caçador de bolets té els seus racons secrets, aquelles clapes màgiques que es guarden en privat d’un any per l'altre. Aquests sí que són els bons: del bosc al plat.

    No sé si els bascos són molt amants dels bolets, però sovint miro la cuina de l'Arguiñano, i com altres cuiners espanyols, quan parla de bolets, es limita als bolets de cultiu, ja siguin locals o japonesos. Alguna vegada, per influència francesa, menciona els ceps, i en diu "boletus", a partir del llatí (Boletus edulis). I jo em pregunto: si els castellans tenen noms per als bolets, per què no els fan servir? I si no en tenen, per què no utilitzen els noms catalans? Aquí, per exemple, no tenim cap problema en dir gaspatxo al gazpacho andalús, i porro salda a la porrosalda. De fet, del pil-pil també n'hi diem pil-pil, sense fer cap drama.

    La temporada boletaire aquí encara es fa esperar. Si teniu pressa per menjar-ne, haureu de fer com jo: comprar els que arriben, vinguin d'on vinguin. Hi ha qui, com el meu amic Salvador Sunyer, observa amb detall les pageses del mercat per descobrir d'on arriben els primers bolets de la rodalia. Amb aquesta informació privilegiada i l’experiència de molts anys, anar a caçar bolets deu ser una afició tan saludable com deliciosa.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

Quan és l’hora, és l’hora

 

Ara és l’hora, espanyols. Esmoleu ben bé les eines. Cada contesa electoral ho deixa més clar: el predomini independentista català s’ha acabat. No podeu esperar que es revifi. Cal ser llestos com els anglesos, que van convocar el referèndum escocès quan sabien que el tenien guanyat. Doncs, això. Si a Catalunya els vots reals i les enquestes marquen una clara tendència al desànim, a la desmobilització, al conformisme, és el moment. Quatre calerons més als pressupostos de la comunitat autònoma – ep!, només cal que els prometeu, que prometre no fa pobre – sempre ajuden una mica. Potser una inesperada bona cara del rei, que bé s’ha de guanyar el sou, i , apa, tots a votar.

Encara se m’acut que la pregunta cal que sigui clara, però enganyosa. A darrera hora la gent surt de casa cap als col·legi electorals una mica eufòrica. Avui pot opinar i l’escolten. Avui el seu vot val el mateix que el del director de l’empresa on treballa, igual que el de l’amo del Madrid, Santiago Bernabéu, tant com el de qualsevol ministre... Per tot això, per aquesta eufòria, té una tendència a votar que sí. Per tant, se li ha de demanar el sí. No li pregunteu si vol ser independent; si es vol estalviar els més de 16.000.000.000 d’euros cada any, tirant curt, alguns dels quals surten de la seva butxaca; si vol intentar tenir una administració menys corrupta, més eficient i clara.

La pregunta ha de ser positiva, il·lusionant, engrescadora. Vols ajudar a crear un estat espanyol més just, més democràtic, més igualitari, més... En fi, pregunteu-li senzillament si vol ser de l’Espanya que va guanyar  el mundial de futbol. Teniu el sí assegurat. Haureu quedat bé amb els independentistes i amb els unionistes, amb Europa, amb els convenis internacionals. Amb tothom. Sense cap cost. La dona borratxa i el vi al bot, com diu la dita. Ara és la vostra hora, espanyols. A segar, que el blat és madur.

- Ep, perdoni. I si els passa com als anglesos en el referèndum del Brèxit, que esperaven un no i els va sortir un si?

- Ara val més callar. Per si sortís independència, tinc unes ampolles de cava a la nevera.  Si arriba el cas, faci com jo.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

Ai, la pobra llengua!!

Quan jo vaig aprendre a parlar - ja fa dies - hi havia pa negre, sucre roig, pernil dolç... per dir les primeres coses que em venen al cap. Ara hem millorat molt i la misèria de la llarga postguerra s’ha oblidat. Del pa negre - ben car per cert - en diuen pa moreno. D’acord. Al sucre roig l’anomenen sucre moreno. Roig potser tenia connotacions polítiques indesitjables. Del pernil dolç cal dir-ne pernil cuit. Bé, és cert que no era pas realment dolç, però així es contraposava al pernil salat, el més habitual. En fi, ja ho veieu.

Això del pernil dolç encara és més sorprenent. Perquè llavors el contrari de salat no era pas dolç, sinó fat. I una mica fat, si que ho és el pernil dolç... Però potser les coses amb poca sal només eren fades a Girona i rodalia. Cap a la capital tiraven més cap a la dolcesa. No ve d’aquí.

Sentia no fa gaire, i més d’un cop, que algú deia al seu interlocutor: tu ets bona gent, o vostè és bona gent, o aquell és bona gent.  I es queden tan amples. Imagino que intenten dir que algú és una bona persona. Però una. Gent sempre es  refereix  a un grup indeterminat de persones. Hi ha poca gent, a la gent no li agrada, tanta gent no hi cabrà... Un de sol no és mai gent. Ni bona ni dolenta.

- És que ja se sap que les llengües evolucionen amb el temps...

D’acord. Però l’evolució que constato avui – i podria anar allargant la llista d’exemples  molta estona – son tots per imitació del castellà.

- I és dolent imitar una altra llengua?

De cap manera. Però és bo i fins i tot necessari imitar les coses que fan més bé. Vostè creu que l’expressivitat, la claredat, la concreció, milloren amb les imitacions que fem? Jo diria que no. Que ens empobrim. Quan en castellà van començar a confondre escoltar per sentir, ja patia. Ara ho diem nosaltres. Sovint em pregunten per telèfon: m’escolta? I jo els he de respondre: l’escolto amb  molta atenció, però el gairebé no el sento.

No he sabut mai si encara m’entenen. Em pensaria que no. Però ho deixo córrer. Potser només és un problema tecnològic. I això de la tecnologia sol anar més bé. Potser perquè parlen en anglès.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »