Camí de ronda estroncat

 

• 
  Un dia tranquil, quiet de tramuntana, amb el solet de tardor ben posat a l’esquena perquè ja haurà passat migdia, us presenteu a Colera, arribeu caminant fins el port de tardor, només amb el record de les barques d’estiu, busqueu el corriol que s’enfila agosarat per la falda de la muntanya dels canons, fins al punt més alt del cap Lladró. M’heu seguit? Podeu reposar una estona. Val la pena. Retrobeu l’alè i relaxeu la mirada.
• Teniu, al nord, més enllà de les cales de Colera, la seguretat invisible de Portbou, la punta del cap Cervera i tota aquella costa catalana que respira sota la bandera francesa que acompanya els quatre pals de les arrels de la història. Amb el pensament podeu veure ara mateix, més enllà del potent grau  de Portvendres, la sil·lueta del castell d’estiu dels Reis de Mallorca, a Cotlliure, vetllant el silenci de la tomba de Machado. El mar manyac estés davant vostre. Un camí fresat de veles llatines.
• Mirant al sud teniu, és clar, la platja de Garbet limitada  pel Cap Ras, amb les seves raconades íntimes desertes, l’engolfada acollidora de Llançà, amb el port pescador i les barques hivernades. I encara més enllà, arraulit sota la mirada del monestir del Sant Pere, el Port de la Selva, potser massa obert a tramontana, vigilant  el pas que ens duria a les cales embruixades del Cap de Creus. I sí, el far, i l’Encalladora, i la Massa D’Oros…
• I ara què? Tornem altre cop a Colera pel camí de ronda? O seguim el corriol que s’enfonsa cap a Garbet? Si decidiu anar endavant cap a Port Joan, resseguint les vinyes generoses que engalanen la falda del turó, trobareu de tot llevat de benvingudes, només entrebancs: la potència dels ferros d’en Mateu, el record monumental dels Hispano suisssa, les centrals hidroelèctriques andorranes, el suport financer decidit a la revolta franquista, l’alcaldia de la capital catalana, l’embaixada a París, les visites del Azor amb generalíssim inclòs, la indústria del vi empordanés, els festivals del castell, els euros discrets a CDC, els casinos i les loteries de la generalitat…
• No es pot fer el tram de camí de ronda que falta. Fins i tot ara s’hi oposen uns ecologistes. Com hi ha món!

   Torna a l'inici 

Continua llegint »

Economia dels cèntims

 

Quan deu valer un xuixo? La veritat és que no ho sé. Ho busco. Veig que me’n poden dur una dotzena a casa per 32 euros. De quina mida?  No ho diu. Una altra oferta: sis xuixos variats per 6 euros. Si fa no fa, des d’un euro a dos i mig llargs. Però a mi, permeteu que us ho digui, el que més m’interessa és el producte. De crema, acabat de fer, cruixent, De manera que imagino que vull comprar sis xuixos. Me’ls posen en una capça de cartró.  Què li dec? Són nou euros, m’invento. Entesos. Miraré de descarregar...  I poso sobre el taulell 900 monedes de cèntim. A 1’67 g. cada una, em trec de sobre un quilo  i  mig de coure i zenc. 
Té raó. A la fleca on els acostumo a comprar ho diu clar: “No acceptem més monedes de 1 i 2 cèntims. Merci”. Els entenc. Hi a qui no accepta bitllets de més de 50 euros. Llibertat de comerç.
El meu avi recordava que en temps roig, durant la guerra, es deia que els comitès de milicians que entraven a les esglésies i convents per fer-hi malvestats, hi trobaven saques plenes de monedes d’1 i de 2 cèntims (cèntims de pesseta, és clar). Saques plenes? Exacte. I perquè els devien voler? Per col·lecció? No. La jugada era d’alta volada: imagineu, si a tots els convents, temples, capelles, oratoris, ermites, catedrals, santuaris, col·legiates, abadies i  esglésies del país anaven traient de circulació les petites monedes, cada dia, sistemàticament, llavors els fidels, quan els passaven la bacina, no tindrien cap més remei que dipositar-hi monedes de 5 o 10 cèntims. D’aquesta manera es multiplicava per cinc la recapte sense  haver d’estimular la generositat dels assistents.
Se les pensen totes, els murris. Ells sí que podien comprar xuixos dels més bons, acabats de coure, cruixents. I  cruspir-se-ls. Potser acompanyant una bona tassa de xocolata desfeta calenta, fumejant. Sense haver de gastar els cèntims de les saques. És aquell ideal popular: “la dona borratxa i el vi al bot”. Però, sap què? val més que calli, que a cada paraula que dic em fico en un jardí nou. Un xuixo us costarà, si fa no fa, deu rals. Dos, cinc euros.

- Me fa – em diu un amic – que avui no menjarem xuixos.

  Torna a l'inici 

 

Continua llegint »

Turistes que marxen

 Al carrer del Portal Nou, just darrera de l’església dels Dolors, hi ha uns pisos senzills que va construir en Nando Vilallonga fa molts anys per allotjar alguns dels vells immigrants que encara vivien en barraques a Montjuic. Amb el temps han anat canviat de mans i d’inquilins fins que ara alguns es dediquen al turisme. Probablement.

És dissabte al matí, abans de fires. Una família, dues dones i un home surten dels pisos que us acabo d’explicar. Gent discreta, amb motxilla a l’esquena, amb tot l’aire d’haver acabat unes vacances a la nostra ciutat. Tots tres porten a la mà una bossa negra de plàstic, ben lligada, que deuen ser les escombraries. Veig que miren amunt i avall del carrer. No hi ha cap contenidor a la vista. Parlen entre ells sense alçar la veu. No puc saber que diuen però entenc que la seva educació no els permet deixar les bosses al costat de la font que hi ha allà mateix, com fan tantes vegades alguns veïns (cosa que aprofita algun gos amb més gana que vergonya per esparracar bosses i escampar les deixalles). 

No, ells caminen cap a la plaça de la Mercè amb les seves bosses a la mà. Han d’anar a l’estació a agafar un tren? Tenen un autocar que els recollirà a la Devesa? Agafaran un avió a Vilobí?  No ho puc saber. El que sé segur és que no poden pas emprendre el viatge de tornada amb les escombraries a la mà. Vet aquí el problema. 

A més, perdoneu, posem que han triat perfectament les seves deixalles: una bossa amb el  vidre, una amb l’orgànic, una amb el paper. Posem també que encara hi haguessin els contenidors que hi havia a la plaça de la Mercè. Ells no tenen tarja per obrir-los. En tot cas els contenidors ja no hi són, ni oberts ni tancats. Al seu lloc hi aparca agraït un turisme de color blau clar. Arran de paret hi veig ja una dotzena de bosses negres, botides, lluentes. Els nostres visitants educats ho veuen clar: posen ben posades les seves bosses al costat de les altres. En castellà diuen “donde fueres haz lo que vieres”. Cap problema.

Em pregunto si hi havia una solució més correcte.

  Torna a l'inici 

 

Continua llegint »

Els nostres funcionaris

Jo diria que cada dia hi ha més funcionaris en aquest país. Vostè no ho creu?

- Jo no crec res. Però sembla que sí, que les administracions públiques es va fent més complicades i cal més gent per la feina. Pensi que ara tenim l’administració municipal, la comarcal, la provincial, l’autonòmica, l’estatal i l’europea. Això sol ja justifica i explica que tot plegat demani moltes mans i molts cervells, que hem de pagar entre tots. A mi em sembla lògic.

El meu interlocutor insisteix:

- Sí, té raó. Però jo veig que cada administració creix i creix sense parar. S’ha  fixat en els ajuntaments? Sense comptar els serveis que “externalitzen”,  i que també paguem, m’adono que cada vegada els regidors tenen més ajudants, més assessors, més secretaris o el que sigui. Més sous.

No el puc contestar perquè en aquest moment som al carrer i ens saluda un amic que fa uns anys va ser alcalde d’un poble important de les comarques de Girona. El crido i s’acosta. Salutacions obligades. I de dret al gra:

- Saps - li dic – parlàvem d’un tema i tu ens pots ajudar a sortir de dubtes. Quan eres alcalde, quanta gent tenies a l’ajuntament? Quants sous pagàveu?

Rumia una mica. Conta mentalment.

- Quinze – diu després de rumiar uns moments - segur que eren quinze.

- I tens idea de quants n’hi ha ara mateix? – li pregunto.

- És complicat de dir, però no m’equivoco de gaire si et dic que són seixanta. Has de pensar que el poble ha crescut tots aquests anys.

Entesos. El meu interlocutor tenia raó. Si més no en el cas concret de l’ex-alcalde que ara ens deixa, una mica sorprès per la inesperada conversa. Puc al·legar, amb tota la lògica del món, que una flor no fa estiu, que no es pot generalitzar a partir d’un sol cas, que un exemple no defineix la regla.... Però callo. Em diria que són excuses de mal pagador.

I si admetéssim que hi ha massa funcionaris i que potser no caldrien, qui seria el polític valent que decidís escurçar les plantilles? Els funcionaris també voten i tenen família. Ningú es vol suïcidar políticament.

   Torna a l'inici 

Continua llegint »

El ceramista premiat i perdut

 D’anys que treballo en un llibre que parla de gent de Girona que he conegut. Si  l’acabo pot tenir el seu interès. Potser. Un dels personatges que tenen més protagonisme és el ceramista Jordi Tortós. En Jordi Tortós anava per capellà però no en va ser. Provà diversos camins i acabà de ceramista. Un dels fets més decisius de la seva vocació definitiva va ser que va poder comprar a molt bon preu els motlles d’un terrissaire del país que havia guanyat el “Premio Nacional de Artesanía” i que havia decidit marxar a fer les Amèriques.  Això ho explico on toca argumentalment al llibre però no hi he posat el nom perquè no el sé. Ni el sabien molts dels amics comuns.

No és que sigui gaire important pel meu futur escrit. Però em sap greu deixar gaires caps penjats. De manera que, esgotades totes les recerques a Google i a diaris, vaig envestir la IA. Amb les dades que li vaig poder donar el senyor Deepseek em va assegurar que el ceramista que cercava es deia Josep Solà i Sert, que era de Quart, que havia guanyat el premi del Ministerio de Indústria l’any 1964. Que l’obra premiada, i la que el va fer famós, va ser un gerro amb reflexes metàl·lics, una peça d'una qualitat tècnica excepcional que va impressionar al jurat a Madrid. Que havia marxat a Mèxic el 1973, que es va establir a la ciutat de Puebla, on va fer investigació, producció  i docència i que va morir el 1991 als 72 anys. Ja està. Perfecte.

Però ja sabeu que sovint la IA al·lucina, s’inventa coses. De tota manera, amb tantes dades, havia de ser fàcil confirmar la informació. Doncs no. No trobo enlloc el meu ceramista. Chat GPT no el coneix. Google tampoc. He escrit a museus, ajuntaments, arxius... he intentat trobar el BOE on es convoqués el premi o se’n proclamés el resultat. Res de res. Se m’ha fos a les mans. Les entitats consultades, si han contestat, no en sabien res. De manera que faig una crida: ¿algun dels meus lectors va conèixer, ha sentit parlar, sap res del meu ceramista misteriós?

Del cert sabem que va guanyar el Premi nacional d’artesania i que va marxar a Amèrica. Si teniu més informació, podeu dirigir-vos a mi a través del diari o al meu bloc. Gràcies per endavant, en nom meu i de l’artista. 

Torna a l'inici 

Continua llegint »

Vivenda digna

Una  vivenda digna volia dir, quan jo era petit fa gairebé 90 anys, un sostre, quatre parets, una estufa, una comuna i una aigüera. Tret d’algunes  famílies privilegiades, bona part de la ciutadania passava amb això.  Vull dir a ciutat, que la majoria de la població vivia a pagès, on  la llar de foc i la cort estalviaven comuna i estufa. Després, és clar, van venir l’electricitat, les cuines de carbó, l’aigua corrent, el gas ciutat i tuti quanti.  Malgrat els mals moments i les desgràcies, les coses han canviat per bé. Per viure dignament a ciutat calen moltes més condicions. 

Ara, quan tothom admet per primera vegada a la nostra història que tothom té dret a una vivenda digna, ja està força clar que això vol dir les quatre parets i els sostre, una cuina amb agua corrent freda i calenta i uns fogons elèctrics o de gas, un lavabo amb dutxa o banyera, calefacció, ascensor, porter automàtic, aïllament tèrmic contrastat, comunicacions fàcils amb el centre de la ciutat, proximitat de zones enjardinades, carrers asfaltats il•luminats i voreres en condicions.... Tot això i més. 

D’altra banda, ja ni recordem quan el president Pujol s’ufanava   dels “som sis milions”. Ara ja som vuit milions. En poc més de vint anys la població catalana ha crescut en dos milions de persones. Heu pensat per un moment quantes vivendes dignes calia fer per instal•lar tanta gent?  Diguem que una família tingui, de mitjana, cinc persones Bé, dos milions dividits entre cinc són 400.000 llars noves.  S’han fet? Diria que no. I les llars que s’han construït són en bona part d’alt standing. Els pisos vells, rònecs, tristos i desavinents no s’han pas dedicat al lloguer modest. Senzillament, ben adaptats i reformats, han anat al mercat creixent del turisme. 

Ara em direu que no havia de ser així. Potser s’havia d’haver decidit deixar que les velles construccions decrèpites continuessin com estaven fins a la ruïna total. Llavors sí: els ciutadans sense una feina digna, sense un sou digne, tindrien a l’abast un pis indigne a preu miserable. 

O, ves a saber, potser les institucions  havien d’haver constatat el creixement d’aquest anys i anar construint amb constància un parc públic de vivenda social.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »