Vivenda digna

Una  vivenda digna volia dir, quan jo era petit fa gairebé 90 anys, un sostre, quatre parets, una estufa, una comuna i una aigüera. Tret d’algunes  famílies privilegiades, bona part de la ciutadania passava amb això.  Vull dir a ciutat, que la majoria de la població vivia a pagès, on  la llar de foc i la cort estalviaven comuna i estufa. Després, és clar, van venir l’electricitat, les cuines de carbó, l’aigua corrent, el gas ciutat i tuti quanti.  Malgrat els mals moments i les desgràcies, les coses han canviat per bé. Per viure dignament a ciutat calen moltes més condicions. 

Ara, quan tothom admet per primera vegada a la nostra història que tothom té dret a una vivenda digna, ja està força clar que això vol dir les quatre parets i els sostre, una cuina amb agua corrent freda i calenta i uns fogons elèctrics o de gas, un lavabo amb dutxa o banyera, calefacció, ascensor, porter automàtic, aïllament tèrmic contrastat, comunicacions fàcils amb el centre de la ciutat, proximitat de zones enjardinades, carrers asfaltats il•luminats i voreres en condicions.... Tot això i més. 

D’altra banda, ja ni recordem quan el president Pujol s’ufanava   dels “som sis milions”. Ara ja som vuit milions. En poc més de vint anys la població catalana ha crescut en dos milions de persones. Heu pensat per un moment quantes vivendes dignes calia fer per instal•lar tanta gent?  Diguem que una família tingui, de mitjana, cinc persones Bé, dos milions dividits entre cinc són 400.000 llars noves.  S’han fet? Diria que no. I les llars que s’han construït són en bona part d’alt standing. Els pisos vells, rònecs, tristos i desavinents no s’han pas dedicat al lloguer modest. Senzillament, ben adaptats i reformats, han anat al mercat creixent del turisme. 

Ara em direu que no havia de ser així. Potser s’havia d’haver decidit deixar que les velles construccions decrèpites continuessin com estaven fins a la ruïna total. Llavors sí: els ciutadans sense una feina digna, sense un sou digne, tindrien a l’abast un pis indigne a preu miserable. 

O, ves a saber, potser les institucions  havien d’haver constatat el creixement d’aquest anys i anar construint amb constància un parc públic de vivenda social.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

Petita història de la Cala Rovellada

 

L'Associació de propietaris de la Cala Rovellada, de Colera, ha editat un llibret que aplega fotografies antigues aportades pels mateixos veïns que expliquen molt bé la sorprenent gènesi i desenvolupament de l'urbanització, des dels seus inicis als anys seixanta fins al dia d'avui. Per acompanyar els testimonis visuals, em van encarregar un paper que resumís el procés, des de les idees somniades pel cineasta Antoni Varés - marit de la propietària - fins al dia d'avui, passant per l'aventura dels pioners que transformaren un paratge isolat, incomunicat, pràcticametn verge, en el privilegiat punt d'estiueig que és avui. 

El llibret s'ha reservat pràcticament només per als socis de l'Associació i veïns. Per si us té algun interés, l'aniré publicant per capítols en aquest bloc. 

Entra clicant sobre la secció Temes diversos o aquí

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

Tornar a començar, tossuts

Ara mateix, davant l’ordinador, m’adono que porto una ben còmode samarreta de color verd-groc llampant amb un SÍ negre al mig del pit. A sota hi puc llegir “referèndum és democràcia”. És del 2017. Ben clar que l’Assemblea ofereix material de primera qualitat. També és un símbol d’un país que vol fer les coses bé. Quan aquest matí m’he vestit no tenia encara aquest article al cap. Però, és clar, són molts anys amb onzes de setembre reivindicatius. Tenia molts números de posar-me una samarreta d’un 11 de setembre..

Aquest any no podré sortir al carrer a manifestar la meva catalanitat  per diverses raons que no venen al cas. La manifesto ara i aquí, amb la samarreta i la ploma. I continuo reivindicant com el primer dia la Llibertat del meu poble, la meva, la de tots. I l’Amnistia (naturalment, aplicada a tots els perseguits); i l’Estatut d’autonomia (el que van pactar els catalans l’any 1979 a Sau, sense passar-hi el ribot). Tot això demano. O la independència directament. “Referèndum és democràcia” i el primer d’octubre del 2018 es va fer. Contra el vent de les porres, les pressions, les amenaces, els escorcolls. Més de dos milions llargs de persones vam anar a votar. I va guanyar de llarg del sí a la independència.

Que no era legal? Potser no. El president Puigdemont havia promès “o referèndum, o referèndum”. És a dir, legal si es podia, o com fos possible. Va complir. L’Estat espanyol va actuar com sempre, arrapat a la cartera. Se li en fotia que cada Diada hi hagués més gent al carrer. I se li va en fotre el referèndum. Encara el  va aprofitar per retallar llibertats als catalans. He dit arrapat a la cartera. Ho torno a dir: arrapat als més de 22 mil milions d’euros que xucla de les butxaques de tots els que vivim a Catalunya.

Ho recordo ara perquè no voldria alimentar el desànim dels manifestants del dijous. La independència està més lluny del que semblava. Però, mentrestant i com a mínims per sentir-nos respectats,  exigim el que hem demanat sempre: Llibertat, Amnistia i Estatut d’autonomia. Algú està disposat a continuar vivint en una colònia?

Bona Diada

 Torna a l'inici 

Continua llegint »

Cala Rovellada

Aquest estiu Colera ha viscut una efervescència cultural sorprenent. Música, conferències, presentació de llibres, xerrades... Sí, tots s’hi han abocat: l’ajuntament, el nàutic, l’ateneu acabat d’estrenar, les associacions de veïns, els empresaris . Tantes coses al petit Colera de sempre que no es podia estar a tot, perquè les dates coincidien.

El dissabte passat, per posar un exemple, al Trull municipal es presentava una mostra cinematogràfica amb el títol d’Els inicis del turisme a la Costa Brava, aplegant filmacions privades i amateurs, fidels testimonis de l’impacte cultural, econòmic i social que es va produir cap a mitjans del segle passat.  El  cartell que pregonava l’acte reproduïa una fotografia de Colera signada  pel cineasta Antoni Varés, del qual se’n van projectar fragments lligats al tema.  Les seves visites al poble li donaren ocasió d’aprofitar cues dels rotllos de les seves pel·lícules.

Curiosament, aquell mateix dissabte, a la cala Rovellada, on Colera limita amb Portbou, es celebrava la festa major anual oficiosa. Jocs de mainada, reunió dels veïns, sopar de germanor i presentació d’un llibret que repassa la història de la cala des dels anys 40 del segle passat fins avui. Dotzenes de fotografies aplegades pels propietaris més antics i una curta narració per contextualitzar totes aquelles imatges sorprenents.  I on és la coincidència? preguntareu. Doncs que la urbanització de la cala va ser un somni de l’Antoni Varés, casat amb Lluïsa de Batlle Molar, que havia heretat una finca que ocupava tota la vall que envolta la cala Rovellada. Segurament inspirat pel S’Agaró dels Ensesa, va imaginar una urbanització en aquell paratge verge extraordinari. Però calia salvar molts problemes: no hi havia cap més accés que la via del tren, no hi havia aigua ni llum, i ell no disposava de capital per engegar el projecte.

Calgué imaginació. Va regalar les primeres parcel·les a amics i coneguts, amb la condició que edifiquessin. Primer es van construir barqueres arran de platja. Després, a poc a poc, el veïnatge va créixer.  La Rovellada era com una illa deserta per civilitzar. El llibret, el text del qual em van encarregar, intenta resseguir la petita història d’una cala més a munt del Cap de Creus.

Torna a l'inici 

 

 

Continua llegint »

Jocs de llengua

Es queixava de la pobresa de la llengua. Oi que si? Doncs sap què? Que fa pocs dies vaig haver d’anar a l’Ajuntament de Girona. Em van fer esperar una bona estona davant un plafó electrònic que anava anunciant els números dels que els tocava la tanda. I, just a sota, una indicació sorprenent que deia “últims anomenats”. Volien indicar els últims números cridats, sense adonar-se “anomenar”, en català, vol dir donar nom o designar algú per a un càrrec. Un matís gens menor: en lloc d’entrar a fer el tràmit, semblava que ens haguessin de posar un nom nou o nomenar-nos regidors.- Tothom es pot equivocar...

No és una simple equivocació. És el reflex d’una pràctica habitual: pensar en castellà i traslladar la frase al català sense passar-la pel sedàs de la llengua. Així apareixen perles com “realitzar una trucada” (com si fer-la fos massa vulgar), “estar de peu” (quan el correcte és “estar-se dret”), “en relació a” (calc mecànic), “donar-se compte” (en lloc d’“adonar-se”) o “portar a terme” (quan tota la vida hem dit “dur a terme”). Miri, li explico:  vostè vol dir últims números cridats, que traduït al castellà seria últimos números llamados. Però cal escriure-ho en català i tradueix llamados per anomenats. Els ciutadans als que la frase va dirigida han de fer el camí contrari. Llegeix últims anomenats i ho tradueix al castellà, últimos llamados, i s’adona que vol dir últims cridats. Això és riquesa lingüística. O riquesa bilingüística.

 - El més paradoxal és que l’Ajuntament, que hauria de vetllar per un català acurat, acabi fent de difusor d’errors. Un plafó públic no és un acudit entre amics: és un referent que veuen centenars de persones cada dia. I quan l’exemple és equivocat, l’error es propaga com una taca d’oli.

La recepta per evitar-ho és senzilla: pensar en català abans d’escriure, triar mots genuïns i fer revisar els textos per algú amb sensibilitat lingüística. No cal un títol universitari”. Jo sempre miro que els meus escrits els llegeixi algú abans de publicar-los. Per si de cas. I encara així i tot surten errades de tan en tan.

 - Si el consistori insisteix a perseverar, ja ens podem preparar per als pròxims invents: “els últims batejats” o “els darrers canonitzats”. 

Torna a l'inici 

Continua llegint »

Empobrint-nos

 A cada bugada perdem un llençol. Al principat els parlants habituals de català ja no arribem ni de lluny al 40 per cent. Era el 32’6 % a l’abril del 2024. Ja ho veieu, un desastre total. I probablement no hi podem fer res en les condicions polítiques actuals. I encara caldria preguntar quina mena de català parlem molts dels parlants habituals.

- El cas és que el parlem…

Bé, sí. També deuen parlar gallec la gent que surt a la televisió galega. Però jo els entenc perquè sé castellà, El seu galego s’assembla molt més al castellà que al portuguès, que seria la mateixa llengua.

- Què diem malament?

Ara mateix, sense pensar-m’hi gaire, apunti. De fer un pet en diem tirar-se un pet, de haver de fer una cosa diem tenir que fer, de llençar en diem tirar i viceversa, quan són tres quarts d’una, diem que és la una menos quart….

- Pari, pari.

Com que pari? Miri: quan empobrim el nostre llenguatge, ens empobrim tots plegats. Vostè sap pelar patates? És clar que sí. I què vol dir pelar patates? Doncs treure’ls-hi la pela amb un ganivet o un pelador. Es poden coure les patates amb pela o pelades. El préssec es pot penjar amb pela o pelat. I les peres, i les pomes i els albercocs i els plàtans … Bé els plàtans jo els pelo sempre. Vostè no?

- Sí, naturalment.

Entesos. Només es menja la polpa. La polpa, no pas la carn. Els préssecs, les peres, els melons, les síndries, els raïms, tenen pela, polpa i grana o pinyol. Ni pell, ni carn.

- Ja ho tinc clar, Pari.

Sí, paro. Però penso en tants que confonen una cosa grossa amb una gran cosa. Sento dir que tiren pedres grans, que duen caixes grans, que cuinen llenties grans… Em sap greu dir-li, però  la pedra, les caixes, les llenties són petites o grosses. Ara, si parla d’una roca de quaranta tones pot dir que és una gran pedra. Els nens es fan grans . Sap què? Si som pocs, parlem bé. Siguem rics.

Torna a l'inici 

Continua llegint »