Vivenda digna

Una  vivenda digna volia dir, quan jo era petit fa gairebé 90 anys, un sostre, quatre parets, una estufa, una comuna i una aigüera. Tret d’algunes  famílies privilegiades, bona part de la ciutadania passava amb això.  Vull dir a ciutat, que la majoria de la població vivia a pagès, on  la llar de foc i la cort estalviaven comuna i estufa. Després, és clar, van venir l’electricitat, les cuines de carbó, l’aigua corrent, el gas ciutat i tuti quanti.  Malgrat els mals moments i les desgràcies, les coses han canviat per bé. Per viure dignament a ciutat calen moltes més condicions. 

Ara, quan tothom admet per primera vegada a la nostra història que tothom té dret a una vivenda digna, ja està força clar que això vol dir les quatre parets i els sostre, una cuina amb agua corrent freda i calenta i uns fogons elèctrics o de gas, un lavabo amb dutxa o banyera, calefacció, ascensor, porter automàtic, aïllament tèrmic contrastat, comunicacions fàcils amb el centre de la ciutat, proximitat de zones enjardinades, carrers asfaltats il•luminats i voreres en condicions.... Tot això i més. 

D’altra banda, ja ni recordem quan el president Pujol s’ufanava   dels “som sis milions”. Ara ja som vuit milions. En poc més de vint anys la població catalana ha crescut en dos milions de persones. Heu pensat per un moment quantes vivendes dignes calia fer per instal•lar tanta gent?  Diguem que una família tingui, de mitjana, cinc persones Bé, dos milions dividits entre cinc són 400.000 llars noves.  S’han fet? Diria que no. I les llars que s’han construït són en bona part d’alt standing. Els pisos vells, rònecs, tristos i desavinents no s’han pas dedicat al lloguer modest. Senzillament, ben adaptats i reformats, han anat al mercat creixent del turisme. 

Ara em direu que no havia de ser així. Potser s’havia d’haver decidit deixar que les velles construccions decrèpites continuessin com estaven fins a la ruïna total. Llavors sí: els ciutadans sense una feina digna, sense un sou digne, tindrien a l’abast un pis indigne a preu miserable. 

O, ves a saber, potser les institucions  havien d’haver constatat el creixement d’aquest anys i anar construint amb constància un parc públic de vivenda social.

  Torna a l'inici