“Si los catalanes quieren la independencia que se la ganen con sangre”, deia una d'aquelles ments preclares del falangisme hispànic quan a les Corts discutien el primer Estatut d'autonomia. Érem a començaments dels anys trenta. Després, les coses van anar com van anar. Hi hagué Estatut retallat, Generalitat recuperada, 6 d'octubre, 18 de juliol i la dura travessia del desert franquista que s'endugué les esperances de més d'una generació. Poques veus sobrevisqueren per provar de salvar-nos els mots. Però algunes ho intentaren a contravent i encara poden anar vivint de les desolades restes del naufragi. Havíem pagat amb molta sang aquells pocs anys d'esperançada travessia política. De manera que els preclars ideòlegs de l'Espanya imperial atrotinada havien tingut raó. Els Onésimo Redondo, Ledesma Ramos, Primo de Rivera i companyia que embastaven estratègies i sargien imaginaris de futur per a la seva Espanya eterna amb l'Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini al fons. Una mena de precedent de la FAES a l'estil d'aquells anys funestos.
Recordo tot això avui, pocs dies abans de l'8 de juliol, perquè em sembla sentir la mateixa ferum d'incomprensió en alguns cercles d'opinió que dominen els mitjans madrilenys. No, no es parla pas de sang. De fet, ni tan sols es parla d'independència si no és per fer mofa dels pobres ciutadans manipulats que, mal conduïts per líders corruptes i inútils, s'han deixat dur a un camí sense sortida. Al darrere de tant de menyspreu només hi ha la seguretat del que pensa, i no li cal dir-ho, que té a la màniga l'as de la força. No volen entendre que l'Espanya que tant diuen que defensen té un problema que ha de resoldre. Prefereixen pensar que el problema el té Catalunya i que ells poden ser la solució. I aquest plantejament que els deu tranquil·litzar la consciència és molt general també entre els polítics que tenen l'encàrrec democràtic de menar el govern de l'Estat.
Ha costat déu i ajuda que l'oposició socialista escoltés les veus que li arribaven des de Catalunya i comencés a imaginar una reforma federal –tímida i temorenca– per mirar de donar resposta als sentiments dominants a casa nostra. No conec els detalls actuals de la proposta, però s'ensuma ja la mateixa intenció de sempre, que canviï el que calgui però que tot quedi com està. Paraules i molt controlades: poques, prudents, imprecises, de variades interpretacions, fàcils de capgirar a la primera negociació seriosa. Els únics indicis d'una lleugera disposició a assumir el problema en els seus termes reals.
Sembla com si tots estiguessin pensant: si volen res, que s'ho guanyin. Amb sang? Jo diria que no. Però potser sí amb presó. Recordem que els dos primers presidents van anar a la presó pel país...
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada