Es tracta de negar la
major. Com el fet que hi hauria la possibilitat que els ciutadans d'Espanya
assumissin que l'esforç fiscal català en benefici de les autonomies més febles
no està donant el resultat que se'n podia esperar i acceptessin que cal
reformar el sistema; els mitjans de propaganda més addictes a l'oligarquia
política i financera amb base a Madrid dediquen els seus esforços a negar les
evidències. Aquests dies, mentre se'ns confirmava que el dèficit català es
manté, malgrat la crisi, per sobre dels 16.000 milions d'euros anuals, els
arguments més sentits i llegits sobre el tema són: que no és cert que hi hagi
dèficit; que Catalunya rep més del que aporta a l'Estat; que les balances
fiscals s'haurien de calcular d'una altra manera; que la balança fiscal s'ha de
combinar amb la comercial i la financera; que no és cert que Catalunya pagui
impostos, sinó que els paguen els ciutadans; que hem d'estar molt agraïts a l'Estat,
que ens envia, amb prou sacrifici, fons de liquiditat... Alguns ja han arribat
a un “Catalunya ens roba” contundent i definitiu. Què us pensàveu? Que n'hi
havia prou amb pagar? Doncs no, pagar, callar i castigats per mentiders.
És evident que no es
tracta pas d'explicar-se bé, ni de fer pedagogia. El sistema els va bé. Els
espanyols que reben part de la solidaritat obligada d'algunes zones de l'Estat
–curiosament de Catalunya, València i les Balears– temen perdre aquest
privilegi o haver d'acceptar que se'ls controli l'ús que en fan. Els val més
creure que ens queixem per vici, per garreperia. El millor és no meneallo. Si féssim bogada
hi podrien perdre algun llençol. S'apunten al cor de negar les evidències, a
benefici d'inventari.
Caldria potser explicar
algun dia que, del corrent de diner que surt de les comunitats “riques” en
forma de “solidaritat”, una bona part es perd pel camí i mai no arriba allà on
podria afavorir la modernització i la reactivació econòmica de les zones més
deprimides. Els resultats de tants anys en són una prova evident. Si teniu a la
mà unes balances fiscals de tot l'Estat feu les sumes i les restes pertinents.
No estem ajudant els que ho necessiten: estem engreixant aquella oligarquia de
les grans obres faraòniques i de les comissions de sota mà, dels sobres amb
sobresous, dels càrrecs institucionals o empresarials repartits al palco del Bernabéu.
Per acabar, encara que
no serveixi per convèncer ningú. És cert que els territoris no paguen impostos.
Però sí que reben les inversions i els serveis que es paguen amb aquests
impostos. El dèficit és una resta. És el resultat de comparar les entrades i
les sortides. Els ciutadans paguem i els ciutadans patim les conseqüències del
dèficit. No cal ser gaire espavilat per entendre-ho.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada