Cala Rovellada

Aquest estiu Colera ha viscut una efervescència cultural sorprenent. Música, conferències, presentació de llibres, xerrades... Sí, tots s’hi han abocat: l’ajuntament, el nàutic, l’ateneu acabat d’estrenar, les associacions de veïns, els empresaris . Tantes coses al petit Colera de sempre que no es podia estar a tot, perquè les dates coincidien.

El dissabte passat, per posar un exemple, al Trull municipal es presentava una mostra cinematogràfica amb el títol d’Els inicis del turisme a la Costa Brava, aplegant filmacions privades i amateurs, fidels testimonis de l’impacte cultural, econòmic i social que es va produir cap a mitjans del segle passat.  El  cartell que pregonava l’acte reproduïa una fotografia de Colera signada  pel cineasta Antoni Varés, del qual se’n van projectar fragments lligats al tema.  Les seves visites al poble li donaren ocasió d’aprofitar cues dels rotllos de les seves pel·lícules.

Curiosament, aquell mateix dissabte, a la cala Rovellada, on Colera limita amb Portbou, es celebrava la festa major anual oficiosa. Jocs de mainada, reunió dels veïns, sopar de germanor i presentació d’un llibret que repassa la història de la cala des dels anys 40 del segle passat fins avui. Dotzenes de fotografies aplegades pels propietaris més antics i una curta narració per contextualitzar totes aquelles imatges sorprenents.  I on és la coincidència? preguntareu. Doncs que la urbanització de la cala va ser un somni de l’Antoni Varés, casat amb Lluïsa de Batlle Molar, que havia heretat una finca que ocupava tota la vall que envolta la cala Rovellada. Segurament inspirat pel S’Agaró dels Ensesa, va imaginar una urbanització en aquell paratge verge extraordinari. Però calia salvar molts problemes: no hi havia cap més accés que la via del tren, no hi havia aigua ni llum, i ell no disposava de capital per engegar el projecte.

Calgué imaginació. Va regalar les primeres parcel·les a amics i coneguts, amb la condició que edifiquessin. Primer es van construir barqueres arran de platja. Després, a poc a poc, el veïnatge va créixer.  La Rovellada era com una illa deserta per civilitzar. El llibret, el text del qual em van encarregar, intenta resseguir la petita història d’una cala més a munt del Cap de Creus.

Torna a l'inici 

 

 

Continua llegint »

Jocs de llengua

Es queixava de la pobresa de la llengua. Oi que si? Doncs sap què? Que fa pocs dies vaig haver d’anar a l’Ajuntament de Girona. Em van fer esperar una bona estona davant un plafó electrònic que anava anunciant els números dels que els tocava la tanda. I, just a sota, una indicació sorprenent que deia “últims anomenats”. Volien indicar els últims números cridats, sense adonar-se “anomenar”, en català, vol dir donar nom o designar algú per a un càrrec. Un matís gens menor: en lloc d’entrar a fer el tràmit, semblava que ens haguessin de posar un nom nou o nomenar-nos regidors.- Tothom es pot equivocar...

No és una simple equivocació. És el reflex d’una pràctica habitual: pensar en castellà i traslladar la frase al català sense passar-la pel sedàs de la llengua. Així apareixen perles com “realitzar una trucada” (com si fer-la fos massa vulgar), “estar de peu” (quan el correcte és “estar-se dret”), “en relació a” (calc mecànic), “donar-se compte” (en lloc d’“adonar-se”) o “portar a terme” (quan tota la vida hem dit “dur a terme”). Miri, li explico:  vostè vol dir últims números cridats, que traduït al castellà seria últimos números llamados. Però cal escriure-ho en català i tradueix llamados per anomenats. Els ciutadans als que la frase va dirigida han de fer el camí contrari. Llegeix últims anomenats i ho tradueix al castellà, últimos llamados, i s’adona que vol dir últims cridats. Això és riquesa lingüística. O riquesa bilingüística.

 - El més paradoxal és que l’Ajuntament, que hauria de vetllar per un català acurat, acabi fent de difusor d’errors. Un plafó públic no és un acudit entre amics: és un referent que veuen centenars de persones cada dia. I quan l’exemple és equivocat, l’error es propaga com una taca d’oli.

La recepta per evitar-ho és senzilla: pensar en català abans d’escriure, triar mots genuïns i fer revisar els textos per algú amb sensibilitat lingüística. No cal un títol universitari”. Jo sempre miro que els meus escrits els llegeixi algú abans de publicar-los. Per si de cas. I encara així i tot surten errades de tan en tan.

 - Si el consistori insisteix a perseverar, ja ens podem preparar per als pròxims invents: “els últims batejats” o “els darrers canonitzats”. 

Torna a l'inici 

Continua llegint »