Vivenda digna

Una  vivenda digna volia dir, quan jo era petit fa gairebé 90 anys, un sostre, quatre parets, una estufa, una comuna i una aigüera. Tret d’algunes  famílies privilegiades, bona part de la ciutadania passava amb això.  Vull dir a ciutat, que la majoria de la població vivia a pagès, on  la llar de foc i la cort estalviaven comuna i estufa. Després, és clar, van venir l’electricitat, les cuines de carbó, l’aigua corrent, el gas ciutat i tuti quanti.  Malgrat els mals moments i les desgràcies, les coses han canviat per bé. Per viure dignament a ciutat calen moltes més condicions. 

Ara, quan tothom admet per primera vegada a la nostra història que tothom té dret a una vivenda digna, ja està força clar que això vol dir les quatre parets i els sostre, una cuina amb agua corrent freda i calenta i uns fogons elèctrics o de gas, un lavabo amb dutxa o banyera, calefacció, ascensor, porter automàtic, aïllament tèrmic contrastat, comunicacions fàcils amb el centre de la ciutat, proximitat de zones enjardinades, carrers asfaltats il•luminats i voreres en condicions.... Tot això i més. 

D’altra banda, ja ni recordem quan el president Pujol s’ufanava   dels “som sis milions”. Ara ja som vuit milions. En poc més de vint anys la població catalana ha crescut en dos milions de persones. Heu pensat per un moment quantes vivendes dignes calia fer per instal•lar tanta gent?  Diguem que una família tingui, de mitjana, cinc persones Bé, dos milions dividits entre cinc són 400.000 llars noves.  S’han fet? Diria que no. I les llars que s’han construït són en bona part d’alt standing. Els pisos vells, rònecs, tristos i desavinents no s’han pas dedicat al lloguer modest. Senzillament, ben adaptats i reformats, han anat al mercat creixent del turisme. 

Ara em direu que no havia de ser així. Potser s’havia d’haver decidit deixar que les velles construccions decrèpites continuessin com estaven fins a la ruïna total. Llavors sí: els ciutadans sense una feina digna, sense un sou digne, tindrien a l’abast un pis indigne a preu miserable. 

O, ves a saber, potser les institucions  havien d’haver constatat el creixement d’aquest anys i anar construint amb constància un parc públic de vivenda social.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

Petita història de la Cala Rovellada

 

L'Associació de propietaris de la Cala Rovellada, de Colera, ha editat un llibret que aplega fotografies antigues aportades pels mateixos veïns que expliquen molt bé la sorprenent gènesi i desenvolupament de l'urbanització, des dels seus inicis als anys seixanta fins al dia d'avui. Per acompanyar els testimonis visuals, em van encarregar un paper que resumís el procés, des de les idees somniades pel cineasta Antoni Varés - marit de la propietària - fins al dia d'avui, passant per l'aventura dels pioners que transformaren un paratge isolat, incomunicat, pràcticametn verge, en el privilegiat punt d'estiueig que és avui. 

El llibret s'ha reservat pràcticament només per als socis de l'Associació i veïns. Per si us té algun interés, l'aniré publicant per capítols en aquest bloc. 

Entra clicant sobre la secció Temes diversos o aquí

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

Tornar a començar, tossuts

Ara mateix, davant l’ordinador, m’adono que porto una ben còmode samarreta de color verd-groc llampant amb un SÍ negre al mig del pit. A sota hi puc llegir “referèndum és democràcia”. És del 2017. Ben clar que l’Assemblea ofereix material de primera qualitat. També és un símbol d’un país que vol fer les coses bé. Quan aquest matí m’he vestit no tenia encara aquest article al cap. Però, és clar, són molts anys amb onzes de setembre reivindicatius. Tenia molts números de posar-me una samarreta d’un 11 de setembre..

Aquest any no podré sortir al carrer a manifestar la meva catalanitat  per diverses raons que no venen al cas. La manifesto ara i aquí, amb la samarreta i la ploma. I continuo reivindicant com el primer dia la Llibertat del meu poble, la meva, la de tots. I l’Amnistia (naturalment, aplicada a tots els perseguits); i l’Estatut d’autonomia (el que van pactar els catalans l’any 1979 a Sau, sense passar-hi el ribot). Tot això demano. O la independència directament. “Referèndum és democràcia” i el primer d’octubre del 2018 es va fer. Contra el vent de les porres, les pressions, les amenaces, els escorcolls. Més de dos milions llargs de persones vam anar a votar. I va guanyar de llarg del sí a la independència.

Que no era legal? Potser no. El president Puigdemont havia promès “o referèndum, o referèndum”. És a dir, legal si es podia, o com fos possible. Va complir. L’Estat espanyol va actuar com sempre, arrapat a la cartera. Se li en fotia que cada Diada hi hagués més gent al carrer. I se li va en fotre el referèndum. Encara el  va aprofitar per retallar llibertats als catalans. He dit arrapat a la cartera. Ho torno a dir: arrapat als més de 22 mil milions d’euros que xucla de les butxaques de tots els que vivim a Catalunya.

Ho recordo ara perquè no voldria alimentar el desànim dels manifestants del dijous. La independència està més lluny del que semblava. Però, mentrestant i com a mínims per sentir-nos respectats,  exigim el que hem demanat sempre: Llibertat, Amnistia i Estatut d’autonomia. Algú està disposat a continuar vivint en una colònia?

Bona Diada

 Torna a l'inici 

Continua llegint »