30 d’octubre del 2025

Turistes que marxen



 Al carrer del Portal Nou, just darrera de l’església dels Dolors, hi ha uns pisos senzills que va construir en Nando Vilallonga fa molts anys per allotjar alguns dels vells immigrants que encara vivien en barraques a Montjuic. Amb el temps han anat canviat de mans i d’inquilins fins que ara alguns es dediquen al turisme. Probablement.

És dissabte al matí, abans de fires. Una família, dues dones i un home surten dels pisos que us acabo d’explicar. Gent discreta, amb motxilla a l’esquena, amb tot l’aire d’haver acabat unes vacances a la nostra ciutat. Tots tres porten a la mà una bossa negra de plàstic, ben lligada, que deuen ser les escombraries. Veig que miren amunt i avall del carrer. No hi ha cap contenidor a la vista. Parlen entre ells sense alçar la veu. No puc saber que diuen però entenc que la seva educació no els permet deixar les bosses al costat de la font que hi ha allà mateix, com fan tantes vegades alguns veïns (cosa que aprofita algun gos amb més gana que vergonya per esparracar bosses i escampar les deixalles). 

No, ells caminen cap a la plaça de la Mercè amb les seves bosses a la mà. Han d’anar a l’estació a agafar un tren? Tenen un autocar que els recollirà a la Devesa? Agafaran un avió a Vilobí?  No ho puc saber. El que sé segur és que no poden pas emprendre el viatge de tornada amb les escombraries a la mà. Vet aquí el problema. 

A més, perdoneu, posem que han triat perfectament les seves deixalles: una bossa amb el  vidre, una amb l’orgànic, una amb el paper. Posem també que encara hi haguessin els contenidors que hi havia a la plaça de la Mercè. Ells no tenen tarja per obrir-los. En tot cas els contenidors ja no hi són, ni oberts ni tancats. Al seu lloc hi aparca agraït un turisme de color blau clar. Arran de paret hi veig ja una dotzena de bosses negres, botides, lluentes. Els nostres visitants educats ho veuen clar: posen ben posades les seves bosses al costat de les altres. En castellà diuen “donde fueres haz lo que vieres”. Cap problema.

Em pregunto si hi havia una solució més correcte.

  Torna a l'inici 

 


Continua llegint »

20 d’octubre del 2025

Els nostres funcionaris

Jo diria que cada dia hi ha més funcionaris en aquest país. Vostè no ho creu?

- Jo no crec res. Però sembla que sí, que les administracions públiques es va fent més complicades i cal més gent per la feina. Pensi que ara tenim l’administració municipal, la comarcal, la provincial, l’autonòmica, l’estatal i l’europea. Això sol ja justifica i explica que tot plegat demani moltes mans i molts cervells, que hem de pagar entre tots. A mi em sembla lògic.

El meu interlocutor insisteix:

- Sí, té raó. Però jo veig que cada administració creix i creix sense parar. S’ha  fixat en els ajuntaments? Sense comptar els serveis que “externalitzen”,  i que també paguem, m’adono que cada vegada els regidors tenen més ajudants, més assessors, més secretaris o el que sigui. Més sous.

No el puc contestar perquè en aquest moment som al carrer i ens saluda un amic que fa uns anys va ser alcalde d’un poble important de les comarques de Girona. El crido i s’acosta. Salutacions obligades. I de dret al gra:

- Saps - li dic – parlàvem d’un tema i tu ens pots ajudar a sortir de dubtes. Quan eres alcalde, quanta gent tenies a l’ajuntament? Quants sous pagàveu?

Rumia una mica. Conta mentalment.

- Quinze – diu després de rumiar uns moments - segur que eren quinze.

- I tens idea de quants n’hi ha ara mateix? – li pregunto.

- És complicat de dir, però no m’equivoco de gaire si et dic que són seixanta. Has de pensar que el poble ha crescut tots aquests anys.

Entesos. El meu interlocutor tenia raó. Si més no en el cas concret de l’ex-alcalde que ara ens deixa, una mica sorprès per la inesperada conversa. Puc al·legar, amb tota la lògica del món, que una flor no fa estiu, que no es pot generalitzar a partir d’un sol cas, que un exemple no defineix la regla.... Però callo. Em diria que són excuses de mal pagador.

I si admetéssim que hi ha massa funcionaris i que potser no caldrien, qui seria el polític valent que decidís escurçar les plantilles? Els funcionaris també voten i tenen família. Ningú es vol suïcidar políticament.

   Torna a l'inici 

Continua llegint »

7 d’octubre del 2025

El ceramista premiat i perdut

 D’anys que treballo en un llibre que parla de gent de Girona que he conegut. Si  l’acabo pot tenir el seu interès. Potser. Un dels personatges que tenen més protagonisme és el ceramista Jordi Tortós. En Jordi Tortós anava per capellà però no en va ser. Provà diversos camins i acabà de ceramista. Un dels fets més decisius de la seva vocació definitiva va ser que va poder comprar a molt bon preu els motlles d’un terrissaire del país que havia guanyat el “Premio Nacional de Artesanía” i que havia decidit marxar a fer les Amèriques.  Això ho explico on toca argumentalment al llibre però no hi he posat el nom perquè no el sé. Ni el sabien molts dels amics comuns.

No és que sigui gaire important pel meu futur escrit. Però em sap greu deixar gaires caps penjats. De manera que, esgotades totes les recerques a Google i a diaris, vaig envestir la IA. Amb les dades que li vaig poder donar el senyor Deepseek em va assegurar que el ceramista que cercava es deia Josep Solà i Sert, que era de Quart, que havia guanyat el premi del Ministerio de Indústria l’any 1964. Que l’obra premiada, i la que el va fer famós, va ser un gerro amb reflexes metàl·lics, una peça d'una qualitat tècnica excepcional que va impressionar al jurat a Madrid. Que havia marxat a Mèxic el 1973, que es va establir a la ciutat de Puebla, on va fer investigació, producció  i docència i que va morir el 1991 als 72 anys. Ja està. Perfecte.

Però ja sabeu que sovint la IA al·lucina, s’inventa coses. De tota manera, amb tantes dades, havia de ser fàcil confirmar la informació. Doncs no. No trobo enlloc el meu ceramista. Chat GPT no el coneix. Google tampoc. He escrit a museus, ajuntaments, arxius... he intentat trobar el BOE on es convoqués el premi o se’n proclamés el resultat. Res de res. Se m’ha fos a les mans. Les entitats consultades, si han contestat, no en sabien res. De manera que faig una crida: ¿algun dels meus lectors va conèixer, ha sentit parlar, sap res del meu ceramista misteriós?

Del cert sabem que va guanyar el Premi nacional d’artesania i que va marxar a Amèrica. Si teniu més informació, podeu dirigir-vos a mi a través del diari o al meu bloc. Gràcies per endavant, en nom meu i de l’artista. 

Torna a l'inici 

Continua llegint »