Un lector amic em diu: “Han passat dues llevantades importants i vostè com si sentís ploure, ni una paraula”. Entenc la broma pluviomètrica. I té raó: no n’he parlat. Però el diari sí, i bé. Només cal repassar el text que l’amic Jordi Grau va dedicar al tema, a les inundacions, a la sorra de sota la plataforma... Que hi podia afegir jo? Res.
- Però vostè en deu haver viscut de grans riuades a Girona.
Té raó. La part
baixa de la ciutat està construïda en terrenys inundables. De sempre, quan plou
fort s’inunden. Fins que no es va regular el Ter a Sau-Susqueda (1967), era rar
l’any que no ens remullàvem un o dos cops l’any, generalment a la tardor. I
saltava el Ter, saltava l’Onyar, saltava el Güell, saltava el Galligants,
saltava la Massana... Ningú es podia sentir discriminat. I sí, he vist
barquejar en piragua per la Rambla, he llegit a la paret d’un bar del carrer
Figuerola “Aunque no lo quieras creer,
hasta aquí llegaron las aguas del Ter” a més d’un metre i mig de terra, he
passat per l’avinguda de Sant Narcís amb aigua a la cintura, he comprovat com
l’ajuntament tancava el pont de davant de la plaça dels Vern cada cop que el
riu baixava botit, fins que se’l va endur definitivament, he intentat retratar
amb poca traça les piles de brossa que l’Onyar havia deixat a la plaça de
Catalunya tot just acabada d’estrenar...
- La plaça de
Catalunya?
No engolia prou, contra el parer de polítics i tècnics.
Calgué enfonsar la llera del riu. Fa una mena de sifó que funciona prou bé si
no està ple de sediments. Aquets any, per sort, l’Ajuntament n’ha tret tones de
terra entre la primera riuada i la segona i ha evitat desgràcies importants.
Ah, perdoni. He vist com el Güell saltava a la devesa i entrava a la ciutat per
sota la via del tren cap a Ramon Folch. Aquell dia, des del terraplè
ferroviari, gaudirem de l’espectacle de les autoritats dirigint el trànsit fins
que ja no va quedar camí sec. Va arribar un camió de l’exèrcit cridat a
resoldre el problema. El vehicle es va parar en mig de l’aigua, no es va poder
engegar. I els soldats van saltar al corrent per refugiar-se al parc de
bombers. Després d’aquesta escena, es va desviar el Güell.
