30 de gener del 2026

De riuades a Girona


Un lector amic em diu: “Han passat dues llevantades importants i vostè com si sentís ploure, ni una paraula”. Entenc la broma pluviomètrica. I té raó: no n’he parlat. Però el diari sí, i bé. Només cal repassar el text que l’amic Jordi Grau va dedicar al tema, a les inundacions, a la sorra de sota la plataforma... Que hi podia afegir jo? Res.

- Però vostè en deu haver viscut de grans riuades a Girona.

Té raó. La part baixa de la ciutat està construïda en terrenys inundables. De sempre, quan plou fort s’inunden. Fins que no es va regular el Ter a Sau-Susqueda (1967), era rar l’any que no ens remullàvem un o dos cops l’any, generalment a la tardor. I saltava el Ter, saltava l’Onyar, saltava el Güell, saltava el Galligants, saltava la Massana... Ningú es podia sentir discriminat. I sí, he vist barquejar en piragua per la Rambla, he llegit a la paret d’un bar del carrer Figuerola “Aunque no lo quieras creer, hasta aquí llegaron las aguas del Ter” a més d’un metre i mig de terra, he passat per l’avinguda de Sant Narcís amb aigua a la cintura, he comprovat com l’ajuntament tancava el pont de davant de la plaça dels Vern cada cop que el riu baixava botit, fins que se’l va endur definitivament, he intentat retratar amb poca traça les piles de brossa que l’Onyar havia deixat a la plaça de Catalunya tot just acabada d’estrenar...

- La plaça de Catalunya?

        No engolia prou, contra el parer de polítics i tècnics. Calgué enfonsar la llera del riu. Fa una mena de sifó que funciona prou bé si no està ple de sediments. Aquets any, per sort, l’Ajuntament n’ha tret tones de terra entre la primera riuada i la segona i ha evitat desgràcies importants. Ah, perdoni. He vist com el Güell saltava a la devesa i entrava a la ciutat per sota la via del tren cap a Ramon Folch. Aquell dia, des del terraplè ferroviari, gaudirem de l’espectacle de les autoritats dirigint el trànsit fins que ja no va quedar camí sec. Va arribar un camió de l’exèrcit cridat a resoldre el problema. El vehicle es va parar en mig de l’aigua, no es va poder engegar. I els soldats van saltar al  corrent per refugiar-se al parc de bombers. Després d’aquesta escena, es va desviar el Güell. 

   Torna a l'inici-

Continua llegint »

6 de gener del 2026

Els rius de l’escut de Girona


De sempre havia sentit dir que l’escut de la ciutat duia uns “veros” blaus sobre fons de plata, que representaven els quatre rius: el Ter, l’Onyar, el Güell i el Galligants. Em semblava bé. El que em tenia amoïnat era la paraula “veros”.  Què volia dir? Era catalana? I, si no ho era, cosa ben probable, com n’havia de dir?  Quan tens l’IA a disposició,  li preguntes. La primera resposta és imaginativa:  les ones blaves serien un vair  i els hauria portat com  a marca un noble feudal que va ser bescompte de Girona abans dels Cabrera, que es deia Guialbes o Guabes. I sí, a Sant Esteve de Guialbes hi va haver un senyor feudal, amb castell i tot. Ara, que arribés a ser bescompte de Girona no ho trobo.  

Com que no és urgent saber-ho, passen els dies i els mesos. Però avui hi torno, pel mateix camí. D’on venen els vairs de l’escut gironí?  Però, ep!, li dic clar que no inventi res de res. Tot clar i segur.

Doncs així, sense inventar, em diu que tampoc són un vair, sinó unes ones que simbolitzen realment els rius. Són un símbol ciutadà fluvial. Que es comencen a trobar en escuts de finals del segle XIII i que es fixen definitivament als dos segles següents. Mireu que fàcil. I té lògica: Girona neix i creix a la vora dels rius, se n’aprofita quan pot, els pateix sovint i els viu sempre. Faixes ondades fluvials. Però  la wiquipedia explica que “d’aquesta època és l'escussó amb el vairat d'ondes, de gules i argent”.  És a dir, sí que són vaires.  En fi, vairat o no vairat, cap relació amb els nobles Guialbes de Sant Esteve.

Em sap greu ara mateix. Em venia de gust relacionar mentalment, a través dels Guialbes o Gualbes, l’escut de Girona amb l’ànec rostit,  la cuixa de xai al forn,  la vedella amb bolets o.... tantes altres menges memorables que em serveixen, quan puc anar-hi, a l’hostal del poble, La Serra, que menen amb traça heretada dels  pares en Josep i la Roser.

Ho deixo aquí. Qualsevol dia tornaré a intentar esbrinar per altres camins els secrets simbòlics de l’escut de Girona. Ignorant com sóc en la matèria, tinc entreteniment per estona.

   Torna a l'inici 

Continua llegint »