“Ara pla! Els que hi entenen, o sembla que hi poden entendre,
asseguren que una declaració unilateral d'independència no tindria cap
valor jurídic. De manera que cal fer abans el referèndum, i s'ha de fer
legal, amb tots els ets i uts. Legal dins de les lleis espanyoles. Però
com que un referèndum d'autodeterminació afectaria tots els ciutadans de
l'Estat –que es proclamen propietaris indivisos del territori català–,
no es pot pas convocar només a Catalunya: en tot cas, caldria consultar
tots els espanyols. Seria maco, és clar. Però mai Madrid plantejaria una
pregunta sobre la independència de Catalunya. Ves a saber què
respondrien els votants de Logronyo o els de Huelva. Aquestes coses
l'Estat no les fa si no en pot assegurar el resultat que desitja.
Imagina‘t per un moment que als amics espanyols, cansats de tanta
campanya contra Catalunya, se'ls acut decidir que ja n'hi ha prou de
queixes que no entenen i voten que sí, que ens en podem anar. L'Estat
amb les coses de menjar no hi juga. No es poden pas deixar a la
discrecional voluntat dels ciutadans. És a dir, que tampoc.”
“Però, a veure, una declaració unilateral per què no tindria valor jurídic? Imagino que el valor el dóna el reconeixement que es pugui rebre dels altres estats del món. Qui ens reconeixeria? Letònia, Estònia... No n'hi hauria pas prou. Caldria poder ser apadrinats per algú de pes en el concert internacional. I millor que ens fessin costat els veïns europeus: Alemanya, França, la Gran Bretanya, Itàlia. Al final, comptat i debatut, necessitem que en avali la mateixa Espanya per no tenir problemes.”
“D'acord. Però parlem clar: el que ens diu la història és que els estats acaben sempre acceptant la realitat. Si ens féssim independents, seríem independents. Al cap de poc temps s'aniria guanyant el reconeixement jurídic i polític. O les simpaties. Darrere els bàltics, probablement vindrien alguns països sud-americans, que tenen memòria dels seus problemes per desempallegar-se de la prepotència castellana.”
“Deixi-ho córrer. No caldrà anar tan lluny. El dia que a Madrid entenguin que el camí –encara que sigui difícil– no té tornada, aquell dia, en pot estar segur, trobaran la manera de resoldre el problema de manera pacífica. Perquè (ells ho saben i nosaltres, també) el problema és que, des del decret de Nova Planta fins avui, se'ns ha exigit per ser espanyols deixar de ser catalans. Aquesta imposició s'ha mantingut per la força de les armes durant tres segles. Ens volien només per pagar les factures de les seves guerres europees o els delirants plans ferroviaris de l'alta velocitat. Saben ells i sabem nosaltres que es podria conviure en un estat compartit, de ciutadans iguals. Un estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic. L'estat real.”
“Però, a veure, una declaració unilateral per què no tindria valor jurídic? Imagino que el valor el dóna el reconeixement que es pugui rebre dels altres estats del món. Qui ens reconeixeria? Letònia, Estònia... No n'hi hauria pas prou. Caldria poder ser apadrinats per algú de pes en el concert internacional. I millor que ens fessin costat els veïns europeus: Alemanya, França, la Gran Bretanya, Itàlia. Al final, comptat i debatut, necessitem que en avali la mateixa Espanya per no tenir problemes.”
“D'acord. Però parlem clar: el que ens diu la història és que els estats acaben sempre acceptant la realitat. Si ens féssim independents, seríem independents. Al cap de poc temps s'aniria guanyant el reconeixement jurídic i polític. O les simpaties. Darrere els bàltics, probablement vindrien alguns països sud-americans, que tenen memòria dels seus problemes per desempallegar-se de la prepotència castellana.”
“Deixi-ho córrer. No caldrà anar tan lluny. El dia que a Madrid entenguin que el camí –encara que sigui difícil– no té tornada, aquell dia, en pot estar segur, trobaran la manera de resoldre el problema de manera pacífica. Perquè (ells ho saben i nosaltres, també) el problema és que, des del decret de Nova Planta fins avui, se'ns ha exigit per ser espanyols deixar de ser catalans. Aquesta imposició s'ha mantingut per la força de les armes durant tres segles. Ens volien només per pagar les factures de les seves guerres europees o els delirants plans ferroviaris de l'alta velocitat. Saben ells i sabem nosaltres que es podria conviure en un estat compartit, de ciutadans iguals. Un estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic. L'estat real.”
La meva opinió: El dia que a Madrid entenguin que el camí –encara que sigui difícil– no té tornada, aquell dia, en pot estar segur, trobaran la manera de resoldre el problema de manera pacífica. Perquè (ells ho saben i nosaltres, també) el problema és que, des del decret de Nova Planta fins avui, se'ns ha exigit per ser espanyols deixar de ser catalans.
Aquest era el desig que jo tenia abans del rebuig de l'Estatut per part del TC. Era un desig possibilista: "ja que no podíem ser independents, el millor seria...". El desig d'independència d'Espanya el tinc, amb moltes amigues i molts amics meus, des del moment que se'ns va obrir la ment. Franco no ho sabia, però la història de Catalunya -a més tan romàntica com l'havien explicada els homes de la Renaixença fins al 39- ens l'explicaven, ens l'havien explicat. En alguns casos, de sobte. En d'altres, de mica en mica. El perquè l'he escrit en articles i l'he comentat en xerrades.
Només una anècdota: una amiga i jo veníem de França. Entrem a Andorra i, de sobte, veiem cartells en català, aparadors amb cartells en català...Bé, vam plorar, una miqueta, aquell plorar d'emoció.
Preguntem-nos per què als Estatuts dels partits -almenys els d'esquerres- hi havia inclòs el dret d'Autodeterminació? La resposta la trobarem si pensem una mica.
La transició, duia implícit el catalanisme -sovint d’independentisme latent-. La reivindicació de la llengua catalana era potser el nomber one de les reivindicacions.
En veure que el camí del federalisme era el que s'havia anat dibuixant, ens vam decantar pel federalisme -en el meu cas per "un estat "confederat" ". Maragall ens recollia el que ara ens demanen: el federalisme, la confederació, el país coordinat dins diverses realitats: Eix mediterrani, Eix
de les ciutats del sud d'Europa: de Milà a Tolosa i de Lió a Tarragona -potser amb Saragossà.
Però el projecta fa saltar per la finestra amb ell, el nostre President.
Ara, descartades totes les possibilitats d'apropament vari dins l'EspaÑa diversa, hem recuperat el desig íntim, antic, que ens havíem reservat en el món dels somnis.
Ara anem abastar aquest somni: tornarem a tenir un Estat que enllaçarà amb el perdut el 1714.
No hi ha camí de retorn. Ens hi jugarem el tot pel tot.
Assumpció Cantalozella