Fer el cim

Els que tenen el vici o la virtut d’enfilar-se als cims del món ho saben: els darrers metres són els més difícils: s’arriba cansat, falta oxigen, el pendent és més rost, les cames fan figa... Més de quatre han hagut de deixar-ho córrer quan ja faltava tant poc...  De fet, la majoria dels que arriben a fer el cim han passat més d’un moment en que es sentien al límit, havien de decidir si  continuaven o reculaven. Si mirem les cròniques, veurem que estan plenes dels que van decidir recular i esperar un altre dia, però també dels que es veieren capaços d’arribar i se’n feren la pell. Alguns, però, inscriuen el seu nom entre els victoriosos. Havien sospesat bé les pròpies forces i se la van jugar.

Som aquí, en els moments més difícils, quan ens encalcen els gossos rabiosos de la desesperació imperial. Ja fa dies que ni lladren: només sentim el tuf pudent de l’alè de la bèstia salvatge. Sí, estem aclaparats pel pes de l’esforç i de l’angoixa. Són tres-cents anys d’aguantar la bota clavetejada del botxí al coll, amb el nas a terra, la boca ensangonada, els dits lacerats d’esgarrapar inútilment la roca. Però no ens hem rendit. Hem aprés a pronunciar el si senyor que ens exigien per sobreviure que fos compatible amb continuar covant al cor la necessària llibertat d’esperit i de consciència. Ens hem hagut de trair massa sovint, ben cert. Calia arribar a demà i deixar aquest demà als fills i als néts. 

Avui som els fills i som els néts i hem dit que prou. Un prou discret, pacífic, amable si voleu, però contundent. Hem sortit al carrer fills i pares, avis i nets, a recordar que volem ser lliures per poder ser. I que som precisament perquè volem ser lliures. Que  ens ho faran difícil, dieu? I és clar que sí. Ells són aquells del más vale honra sin barcos... però encara no han aprés que es poden quedar- com els ha passat sempre . sense barcos i sense honra.  Han tret tots els poders independents a cantar la mateixa cançó, a trenar la mateixa jugada, a conjugar els mateixos verbs tramposos i mentiders.

Els daus són tirats. Roden sobre el tauler de l’Europa que es diu, i es creu, i es vol democràtica. La sort, ja se sap, és boja. Però no tot és sort. Alguns miren de carregar els daus amb promeses de compres d’avions de guerra, amb amenaces de trastocar els equilibris precaris internacionals... Promeses i amenaces. Impotència i prou. Un dia vaig dir que havien picat l’ham. Ho vaig dir el dia que vam començar a empresonar els nostres líders. Ja ho se. El peix encara és viu i encara mossega. Però està enganxat, El tenim.

Sí, les cames fan figa, falta oxigen als pulmons, el camí és més feixuc del que voldríem. Però, pareu-vos un moment. Hauríeu pensat mai que arribaríem tant amunt? Oi que no? Doncs, som-hi, que ja falta poc. Tenim el cim ben a l’abast. Pels nostres fills. Pels nostres néts.

Torna a l'inici