La ciutat que volem

 Deia una dona uns anys després de la guerra: “Sembla mentida. Tanta misèria com vam passar tots aquells anys i ara, que tenim de tot, no té gana”. Parlava del marit. És ben clar que “déu dona faves a qui no té queixals”.
Això li passa a Girona, es veu. Després de la llarga travessia de la dictadura, de la dura etapa de misèria material i espiritual - econòmica, cultural, moral, cívica -, quan la ciutat ha sabut treure’s la son de les orelles per anar-se configurant  com un centre de referència per la seva vitalitat en tants aspectes, ara l’èxit espanta i fa nosa.  Èxit de Temps de flors, de Temporada alta, de la restauració als més alts nivells, del turisme cultural, de l’esport ciclista mundial, del bàsquet i el futbol passejant el nom de la ciutat arreu.  Ara fan nosa els turistes i els apartaments que lloguen, els ciclistes i les botigues que els atenen, les flors per la gentada que porten, els restaurants per les terrasses plenes...
Som així, es veu. Ja no volem recordar quan anàvem a pidolar a les agències que operaven a la costa que ens enviessin algun visitant. Que calgué crear els “Dimarts turístics” i dedicar-hi diners i esforç per que algun foraster amb la pell vermella del sol costaner fes el badoc davant de l’aparador dels nostres botiguers. Ara enyorem aquells pisos rònecs i humits del barri vell i cridem “més barri, menys turisme” com si no n’haguéssim fugit tots d’aquella decadent misèria.
Que cal ordenar la ciutat perquè pugui assumir tanta bonança com ens cau al damunt, és clar. Però no reneguem del manà guanyat amb tant d’esforç.

        Torna a l'inici