I què? Encara no tenim el virus de la corona? Millor, que
a la seva edat...
- Què vol dir? Es creu que podem fer conya d’una epidèmia
que ha causat no sé quants morts i que té espantat a mig món?
- Ho deia seriosament, perdoni. Vostè creu que es pot fer
el que estan fent a Itàlia? Tancar les universitats, passi. Però les escoles?
Què en faran de les criatures? Deixar-les soles a casa mirant la tele? És clar
que poden tancar també els tallers i les fàbriques i les botigues... Quants
dies? I els hospitals què han de fer? Tancar o ampliar-se? Vostè pensa...
- Sap què li dic? Que jo no penso res. Faran el que hagin
de fer i se’n sortiran com podran. La passa del virus passarà com el seu nom
indica. Al final farem balanç i jutjarem qui ho ha fet més bé. Ara,
senzillament, a rentar-se les mans i fer-se pocs petons.
- D’acord. Sense petons. Però i si són consentits? Ja ha
vist els diputats amb la llei nova “només sí és sí”. Que ve a ser el complement del “no és no”
d’en Sánchez a en Rajoy.
- Va molt lluny, vostè. S’ha d’acabar amb les violacions
i amb la violència masclista. La llei...
- Li reconec que s’ha legislat per deixar clar el model de conducte que considerem acceptable
en una societat moderna i no patriarcal. Però, perdoni, per més que la llei
digui que no es pot robar no evitarà pas que hi hagi lladres. Ja ho deu saber
això. Doncs amb els agressors sexuals passarà el mateix.
- El trobo molt pessimista, avui.
-Ben al contrari, estic eufòric. La visita del president
Puigdemont a Perpinyà va ser un glop d’il·lusió, una alenada d’aire fresc. I el
país va respondre, com sempre. Al revés de tants mal averanys com sento i
llegeixo sovint als mitjans, jo crec que les coses van bé. Que ens en podem
sortir.
- Ja em ve amb la seva cantarella separatista?
-Jo? De cap manera. Però li recordo aquell axioma que diu
“si vols que les coses surtin diferent, hauràs de fer coses diferents”. Això que vostè en diu la “cantarella
separatista” és una manera de fer les coses diferents. No li sabria dir què en
sortirà, però no serà el mateix que en sortia quan tots acotavem el cap.
- Llavors, creu que la taula de diàleg entre governs
servirà?
- Parlar dels conflictes mai és dolent. Uns – l’esquerra
espanyola – i altres – els sobiranistes catalans – tenen el mateix problema:
han de superar el franquisme estructural que explota el negoci espanyol. Si són
capaços d’identificar i dibuixar un camí assumible per les dues bandes que ens
pugui portar a la llibertat autèntica i a la igualtat real, segur que hi
guanyarem tots.
- Ja fa demagògia. Es reuneixen per necessitat...
- I què més vol? La necessitat és el gran motor de tots
els canvis. No cal que es facin petons.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada