Manuel Cuyàs i la memòria

Fa unes setmanes llargues que va morir el company Emanuel Cuyàs. Ens coneixíem poc. Però no hi fa res, el llegia i solia coincidir sovint amb els seus punts de vista. 

De tota manera no vam acabar amics. Sé que va estar enfadat amb mi molts anys. Vam tenir unes ratlles de més a les pàgines del Punt i mai no ens vam veure cara a cara per aclarir els malentesos. Em sap greu. 

En memòria seva, i només per tal que en quedi constància al bloc, aquí teniu els dos textos:

D'El Punt a l'Avui

MANUEL CUYÀS

Fa anys, en Jordi Maluquer em va dir: “No entenc per què no vas venir a oferir-te per col·laborar a l'Avui, quan jo n'era el director”. Li vaig explicar que al principi de la seva direcció jo havia anat a la redacció del diari i havia demanat per veure'l i “ofe­rir-me”. No m'havia rebut ell sinó l'Agustí Pons, el seu cap d'opinió. "És estrany perquè sempre rebia tothom". em va dir en Maluquer. Doncs mira, aquell dia devia ser fora. En Pons diu que no recorda la visita ni que davant les meves pretensions de publicar al diari em digués que no necessitaven ningú. Aquella era la segona vegada que trucava a la porta de l'Avui. En la primera havia preguntat per en Josep Faulí, llavors el director. Tampoc no em va rebre, sinó que igualment em va derivar al seu cap d'opinió, en Pius Pujades. Li vaig entregar tres articles de mostra per si li agradaven i em va dir que se'ls llegiria i em diria alguna cosa. Si se'ls va llegir, no em va dir mai més res. Davant aquests dos entrebancs, un dia vaig sortir de casa, a Mataró, i en comptes d'enfocar el cotxe cap a Barcelona ho vaig fer cap a Girona, on es publicava El Punt, un altre potent diari en català que si fins llavors no havia considerat és perquè no es venia més enllà de les comarques gironines. Em vaig entrevistar amb el director, l'Enric Matarrodona, sense cap problema ni persones interposades, i l'endemà mateix, el 25 de març del 1987, començava les meves col·laboracions. Després va venir la vinculació laboral en ferm, la direcció de l'edició d'El Punt del Maresme, i fins ara.

El món fa les voltes estranyes perquè arriba un dia que em veig escrivint en aquell Avui que m'havia estat esquerp pel fet que El Punt, el diari que havia estat la meva segona opció, l'havia adquirit. I ara passa que a partir de diumenge que ve els dos diaris objecte de les meves aspiracions de jove periodista seran una sola peça. Es veu que l'Avui, però, sempre m'ha de fer gruar perquè precisament començo les vacances avui i no podré participar de la feliç con­fluència des del primer dia. Ens retrobem al setembre.

 

Jo vaig respondre:

Fent memòria amb Manuel Cuyàs

Ves per on, jo també vaig anar a veure en Jordi Maluquer, quan era director de l’Avui per oferir-li la meva col·laboració. Probablement ja m’havia publicat algun article a la secció d’opinió – si no és així, ho va fer més tard. Però jo havia preparat una mena de columna que podia ser diària, que fins i tot tenia un títol: El Borinot. Deu o dotze ratlles d’ironia o de sarcasme sobre l’actualitat política. A l’amic Maluquer no li va agradar el títol ni el plantejament. Dels papers que vaig presentar-li en va sortir una secció setmanal a Presència, el títol de la qual hauria de buscar, que anava il·lustrada amb quatre cartes: les sotes de copes, d’oros, d’espases i de bastos. Si cal n’explicaré el significat. Va tenir certa continuïtat.

El company Manuel Cuyàs, explicava fa uns dies com havia provat de col·laborar a l’Avui en dues èpoques diferents, en l’etapa Maluquer i en l’etapa Faulí, sense sort. Ell recorda que els dos directors el dirigiren als seus caps d’opinió, que eren l’Agustí Pons i jo mateix. De mi té memòria d’haver-me deixat tres articles que vaig prometre considerar. Mai no va tenir resposta. Quan vaig llegir això en el paper de l’amic em vaig sentir malament. No recordo en absolut la visita d’en Cuyàs i em sorprèn molt la manca de cortesia que m’atribueix. Si em va dur els articles i no els vaig publicar, deu ser perquè no em devien fer el pes. Caldrà assumir-ho. Ara, que no li donés resposta no fa amb el meu tarannà. Dotzenes de companys que m’han ajudat podrien testificar que miro de no perdre mai la bona educació. Potser va passar alguna cosa que no recordo.

De tota manera, hi ha un detall important que em fa dubtar. De l’explicació d’en Cuyàs se’n desprèn que va parlar amb mi a la primera època Faulí (1975-77), abans de la direcció d’en Maluquer. I jo llavors no era pas a l’Avui. Vaig ser cap d’opinió amb en Jaume Serrat (82-85) i també en la segona etapa Josep Faulí (85-86) i en la de Jaume Rementol (86-89). És possible que es confongui?

M’alegra molt que, finalment, els articles del company mataroní enriqueixin les pàgines de l’Avui com ja feia amb les del Punt. Estic molt segur que, si n’haguéssim parlat en els anys que vaig tenir la responsabilitat de les pàgines d’opinió del diari germà, no hauria calgut esperar a la fusió de les dues capçaleres per veure-ho. Però, ves a saber, potser ara hauríem de felicitar-nos per primer cop de trobar la seva firma a les pàgines del Punt.

Acabo parlant del matrimoni El Punt Avui+. De cor, felicito els nuvis i me’n felicito per la part que em toca.  A l’hora dels brindis, una mica a tall de broma, em permeto demanar que es giri la truita de la capçalera. Com que es tracta de fer una suma, valdria la pena d’aprofitar la creu de Tàpies i posar Avui+Punt.

Ja ho he dit. Millor que ningú no em faci cas.

Torna a l'inici