Economia dels cèntims

 

Quan deu valer un xuixo? La veritat és que no ho sé. Ho busco. Veig que me’n poden dur una dotzena a casa per 32 euros. De quina mida?  No ho diu. Una altra oferta: sis xuixos variats per 6 euros. Si fa no fa, des d’un euro a dos i mig llargs. Però a mi, permeteu que us ho digui, el que més m’interessa és el producte. De crema, acabat de fer, cruixent, De manera que imagino que vull comprar sis xuixos. Me’ls posen en una capça de cartró.  Què li dec? Són nou euros, m’invento. Entesos. Miraré de descarregar...  I poso sobre el taulell 900 monedes de cèntim. A 1’67 g. cada una, em trec de sobre un quilo  i  mig de coure i zenc. 
Té raó. A la fleca on els acostumo a comprar ho diu clar: “No acceptem més monedes de 1 i 2 cèntims. Merci”. Els entenc. Hi a qui no accepta bitllets de més de 50 euros. Llibertat de comerç.
El meu avi recordava que en temps roig, durant la guerra, es deia que els comitès de milicians que entraven a les esglésies i convents per fer-hi malvestats, hi trobaven saques plenes de monedes d’1 i de 2 cèntims (cèntims de pesseta, és clar). Saques plenes? Exacte. I perquè els devien voler? Per col·lecció? No. La jugada era d’alta volada: imagineu, si a tots els convents, temples, capelles, oratoris, ermites, catedrals, santuaris, col·legiates, abadies i  esglésies del país anaven traient de circulació les petites monedes, cada dia, sistemàticament, llavors els fidels, quan els passaven la bacina, no tindrien cap més remei que dipositar-hi monedes de 5 o 10 cèntims. D’aquesta manera es multiplicava per cinc la recapte sense  haver d’estimular la generositat dels assistents.
Se les pensen totes, els murris. Ells sí que podien comprar xuixos dels més bons, acabats de coure, cruixents. I  cruspir-se-ls. Potser acompanyant una bona tassa de xocolata desfeta calenta, fumejant. Sense haver de gastar els cèntims de les saques. És aquell ideal popular: “la dona borratxa i el vi al bot”. Però, sap què? val més que calli, que a cada paraula que dic em fico en un jardí nou. Un xuixo us costarà, si fa no fa, deu rals. Dos, cinc euros.

- Me fa – em diu un amic – que avui no menjarem xuixos.

  Torna a l'inici