Com que no em presento a les eleccions, a cap, ni he de prendre decisions polìtiques sóc ben lliure per dir el que el que em sembli en cada moment. No tinc assessors, ni estudis demoscòpics, ni enquestes que decideixin per mi què puc dir i què és millor que calli.
I em desespera intuir que sovint els nostres dirigents
han de modular els seus discursos i, encara més les seves actuacions, en
funció del què dirà l’opinió pública, el
rival politic o el soci de coalició.
Perdoneu, ja sé
que em puc equivocar i que m’equivoco sovint, com tothom. Però el dia que va
sortir el president de la Generalitat a contradir el seu videpresident respecte
a la possibilitat de reactivar els plans d’ampliació del Prat, em va caure la
cara de vergonya. Sí, jo crec que el president va dir el que va dir per salvar
els vots de la CUP a l’hora d’aprovar els pressupostos. Ho entenc i ho perdono.
La política és així, diuen. Però vaig sentir vergonya. I ja sé que l’oferta
dels 17.000 milions que Madrid havia d’invertir eren només paraules, tan buides
com sempre; sabia que si no n’hi havia prou amb la CUP, a Madrid trobarien prou
ben aviat qui tingués la força necessària per fer naufragar el projecte
fantasma. Però el ciutadà no es mereix que se li digui des de tan altes
instàncies que Barcelona no necesita un aeroport de primer nivel.
Només era un exemple. Ja sé que ara em direu: quan siguem
independents ja farem l’aeroport que ens convingui, i les rodalies que ens
calguin, i el port que necessitem. No em val. Si algún dia Catalunya acaba
independent ho será en part per la seva capacitat de crear riquesa. I el port,
els trens, les carrerteres, l’aeroport i
totes les infraestructures són les eines necessàries per abastar el nivel de
desenvolupament que la nostra riquesa humana mereix.
Això ho sabem nosaltres i ho saben prou bé a Madrid quan
destinen els nostres diners a potenciar la competencia de la capital i enfonsar
i buidar la resta de l’estat que
controlen – “l’Espanya buida”.
Però tornem al Prat. La Ricarda, els ànecs, la
biodiversitat…
Perdoni, cada pam de terreny que històricament hem
dedicat a l’agricultura és un espai perdut pels ànecs o els passarells, els
esquirols o els senglars. I cada pam que
hem dedicat al creixament de les nostres ciutats l’hem sostret a l’agricultura
i la ramaderia de proximitat. Que s’han fet disbarats? Naturalment. Que hem de vigilar
per fer-ne pocs? També. Però voleu treure les cases de la Diagonal per
deixar-hi campar els senglars?
De vegades els polítics han de sacrificar la seva
popularitat i les seves espectatives electorals en favor del bé comu i del
futur el país. Fa pocs dies, el president
de França, Emmanuel Macron, rectificava públicament i, davant la crisi
energètica que ens amenaça a tots, va decidir allargar la vida de les 32
plantes nuclears franceses més antigues i constuir-ne unes quantes més de
potència reduïda per afrontar el problema.
A l’Espanya de les enquetes i de la correcció política,
mantenim aquell “nuclears no gràcies” que va fer fortuna quan – possiblement
espantats per l’accident de Xernobil -
tots crèiem que podíem prescindir d’una font d’energia barata
promocionant les renovables. I ens
mantenim tossuts en la decisió sense tenir en compte que una catàstrofe com
Txernòbil que es produís a França ens afectaria de ple. De manera que importem
l’energia nuclear francesa, pagant-ne el gust i les ganes i n’assumim els
riscos. Mentrestant, com que les
nuclears són absoletes, no es dedica esforç i diners a resoldre el problema
dels residus, que és el realment greu.
I no dic que s’hagin de construir mès centrals nuclears,
ni que calgui destruir la Ricarda. Eren dos exemples. Dic només que els
problemes del país no poden quedar en mans dels seguidors de noves religions
que creixen a les xarxes socials. Cal que els ecòlegs i els tècnics es posin a
treballar en programes a llarg termini i els poliítics tenen la responsabilitat
de facilitar aquesta feina i la obligació d’explicar en tot moment les decisins
preses i les raons assumides. D’això s’en diu lideratge. No es tracta de seguir
el ramat, sinó de conduir-lo.
