De les Voltes al minyons escoltes

Les Voltes, 60 anys. Qui ho havia de dir. El vent gèlid del franquisme bufava sota les voltes de la Plaça del Vi, just a Casa Carles, quan una colla d’engrescats gironins decidiren que, si les llibreries “normals” no oferien llibres en català, el que calia era crear un nou establiment que canviés les coses. radicalment. Les Voltes seria una llibreria especialitzada en llibres en català. Ho tenien tot en contra, però la lògica estava a seu costat. Va ser un èxit, amb els alts i baixos que el mercat  i el temps propiciaren. Al cap dels seixanta anys, es va fer una celebració al municipal  ple, amb tres presidents de la Generalitat presents (Pujol, Montilla i Torra) i dos més per via informàtica (Mas i Puigdemont). Es va presentar la Fundació Les Voltes i el Premi  Matamala, concedit aquest any a Josep Guardiola. Esplèndid. Però no us volia pas parlar de Les Voltes avui. Ja ho entendreu.

Va tancar l’acte el conseller Quim Nadal. Havent repassat la llista del primers gironins que s’apuntaren al projecte de les Voltes, va fer observar que la majoria havien passat per l’agrupació escolta Sant Narcís, que tenia el cau just al costat del local de la llibreria, a Casa Carles.  I que moltes altres iniciatives ciutadanes també s’havien gestat als cervells d’aquells centenars de nois formats en l’escoltisme. Escoltisme catòlic, tot sigui dit, rumio jo. Certament, l’escoltisme gironí estava pensat i  encarrilat a formar els dirigents futurs de la ciutat. Jo diria que se’n van sortir.  Algú més entès hauria d’estudiar els noms d’aquelles promocions d’escoltes i guies i veure les seves trajectòries, com s’han anat desplegant, agrupant, organitzant per controlar els llocs decisius de la ciutat. I potser esbrinar si en la seva actuació com a adults han pesat més els valors maçònics reconeguts de l’escoltisme de Baden Powell o l’adoctrinament i dirigisme catòlic dels capellans d’aquells temps difícils. Llibertat o submissió. Algun sociòleg s’hi apunta? Algun historiador? Crec que un estudi com aquest tindria interès.

Segur que algun dels antics escoltes gironins, que van conèixer de primera mà tot el procés, en podria començar una tesi doctoral. L’espero, sense pressa.

      Torna a l'inici

Continua llegint »

La ‘conversió’ d’en Pius Pujades

 

JORDI GRAU .- 

Pius Puja­des, redac­tor de Presència; fun­da­dor de Punt Diari, del qual va ser direc­tor; cap de redacció de l’Avui, i direc­tor del Diari d’Andorra, és, a més de peri­o­dista i mes­tre, un escrip­tor prolífic. Fa uns mesos la Fun­dació Atrium Artis li va publi­car un lli­bre que els reco­mano: Hèlios. Con­tra la dic­ta­dura amb humor, en què recull més de 600 dibui­xos que en Jordi Soler va fer, a les nits de L’Arc, l’únic bar del món que té una cate­dral al pati. La majo­ria de dibui­xos hau­rien por­tat direc­ta­ment a la presó el seu autor si els hagues­sin des­co­bert. A la por­tada es veu com qua­tre bis­bes por­ten sota pal·li el dic­ta­dor Franco. Hi ha molta crítica al règim, als mili­tars, i molt de sexe, també. El lli­bre, a més, és una bio­gra­fia que en Pius, amic de l’Hèlios, fa del nino­taire d’El Punt durant 40 anys, que va ser defi­nit com a peri­o­dista orques­tra perquè feia de tot i tot ho feia bé.

El lli­bre d’en Pius el vam pre­sen­tar a L’Arc al mes d’abril i la set­mana pas­sada, al Cer­cle Sport Figue­renc. Va ser una pre­sen­tació diver­tida. Vam par­lar i molt de Jordi Soler, però en Pius Puja­des es va dei­xar anar i ens en va expli­car unes quan­tes de la seva tra­jectòria. Escol­tar la seva detenció, jun­ta­ment amb en Jordi Soler, per un delicte con­tra l’Església catòlica i con­tra el règim fran­quista ara fa riure, però els tres dies a la presó no els en van fer tant. De tan greu acu­sació, que va fer que els pre­sos sor­tis­sin a rebre aquells peri­llo­sos delinqüents, en va que­dar una con­demna de tres mesos i un dia i una taca negra als seus ante­ce­dents. I tot per haver fet la conya d’imi­tar l’obra La llum de la veri­tat, que van trans­for­mar en La llum del quarto fosc amb alguna escena con­si­de­rada lla­vors procaç. La denúncia del res­pon­sa­ble del tea­tre, que la tenia votada a en Pius, ho explica tot. Home del règim, el denun­ci­ant es van­tava de ser cri­dat a la presó per esto­ma­car maquis...

La detenció li va por­tar pro­ble­mes. Però en aque­lla Girona grisa i negra, que és també el títol del lli­bre que va escriure amb Just Manuel Casero, Jaume Gui­lla­met i Narcís-Jordi Aragó, cle­ri­cal, opres­sora, bruta i con­tro­lada pels poders mili­tar i eclesiàstic, l’Església el va voler redi­mir. I així en Pius va ser cri­dat per un mossèn influ­ent i benin­ten­ci­o­nat de l’època perquè deixés la seva acti­tud hos­til envers l’Església. I així es va veure invo­lu­crat en el movi­ment cone­gut per Colo­res i cri­dat a unes con­vivències a la Salut de Ter­ra­des. Abans, a la Catequística de Figue­res, els van tenir una hora braços en creu pre­gant. A la Salut, però, ell ni tenia cap ins­pi­ració divina, ni queia en estat de trànsit com alguns dels com­panys, ni tan sols es con­fes­sava. Es va començar a pre­o­cu­par quan, braços en creu, el van rode­jar, pre­gant per ell i dient que fins i tot posa­ven la salut dels seus fills en mans de Déu per acon­se­guir la seva con­versió. Això el va fer patir i va deci­dir que la millor manera d’aca­bar-ho era fin­gir que tenia una visió i con­ver­tir-se allà mateix. En allò estava, quan es va obrir la porta i va entrar el mateix bisbe Cartañá, Pepet Ver­mell en ter­mi­no­lo­gia popu­lar. Se’l va mirar, i va dir: “Amb aquest peça no ens en sor­ti­rem.” En Pius sí que se’n va sor­tir sense neces­si­tar tenir visi­ons ni con­ver­tir-se. Està per fer-ho.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Per molts anys, Domènec Fita

En Fita és un artista inquiet, actiu, de vegades entremaliat, sempre exigent amb si mateix, explorador de camins, original, tossut, compromès.

Sí, especialment compromès. Res del  que afecta a la societat, als amics, a la ciutat, a Catalunya, al món, li és aliè. Només cal que li feu saber: si pot ajudar, s’hi posa amb cos i ànima. Oh, en Domènec Fita! Els gironins ens hem de felicitar de tenir-lo tants anys present, vetllant per nosaltres en silenci des del seu niu de Montjuïc.  Però no cal insistir. Tots som amics d’en Fita. Ell és el nostre amic. Ens en refiem.

Tot això ve al cas perquè en Fita fa 90 anys. Noranta anys donen per molt. Mireu, segurament vaig conèixer en Fita quan va plegar de l’Opus Dei.  Va ser després de mort del fundador. Havia patit discrepàcies, però la ruptura té un desencadenant artístic. Va assistir a la inauguració de Castelldaura. Ell ens explicava que quan tothom cantava les excel·lències d’aquella mostra de força i de diner, va dir: “ Perdoneu, aquí l’única cosa autèntica que hi ha són els vaters, que són de la casa Roca. La resta és tot fals”.  Cito de memòria.  Ens o deia a l’Aragó i a mi quan el vàrem entrevistar per la revista Presència.  Que potser estava una mica ofès perquè no li havien encarregat res ni l’havien consultat? Potser sí. Però, si heu estat mai a Castelldaura o a Torreciudad segur que estareu d’acord amb el seu diagnòstic estètic.  Tot és fals.

Després surt de l’Opus (devia ser el 75) i en Fita necessita explicar el seu canvi, ell que tan s`havia significat al costat de l’obra d’Escrivà de Balaguer. En aquells moments el bisbe de Girona, en Narcís Jubany, tenia una guerra oberta amb els membres de l’Obra. He de creure que era una  lluita pel poder entre una concepció integrista i retrògrada  i les idees del concili. Fita parla “d’acció organitzada contra els bisbes”.  Narcís Jubany quan va parlar amb en Fita va veure la llum. Ell era el propietari secret d’una revista amb una certa nomenada de crítica. Va moure el fils i Presència va publicar les declaracions escandaloses d’en Fita.  Escandaloses per l’Opus, és clar.

Aquesta petita història té la seva importància. En Joan Ribas firmava a Presència i n’era un dels membres del nucli dur episcopal. Però en Joan Ribas treballava a la gestoria d’en Paredes Hernánez – que només era cosí de l’altre  Joan Paredes Hernández que es va dedicar a la política, com veurem – i en Paredes Hernández de la gestoria era de l’Opus.  Ja hi som.

Segons explicava en Joan Ribas, el seu  cap el va cridar al despatx i li va augmentar el sou de manera important.  Després, quan ja havia cobrat la nova paga generosa, el va tornar a cridar i li va dir que havia de triar: o continuar a Presència o continuar al seu despatx. Eren coses incompatibles. En Joan Ribas, com hauria fet qualsevol, va triar la feina. Va deixar de firmar els articles a Presència però hi va continuar fent d’administrador i redactor com abans.  Se’n devia confessar. Potser al senyor bisbe.

Però no patiu. En Joan Ribas amb un soci es van posar pel seu compte i van crear l’agencia Ribas Àlvarez.  Amb molta sort. Per alguna estranya connexió que no he pogut acabar d’esbrinar - i que passava probablement per l’advocat Coll Noguer  del que n‘eren clients les càrniques i el bisbe - el grup d’empreses més importants que tenia de clientes en Paredes Hernández, que eren del gremi de la carn,  es van passar a la nova agència.  La seva fidelitat va tenir premi.

Tornem a l’amic Fita, que fa anys, amb el cap clar i moltes coses per fer.  

A casa seva, a Montjuïc – va ser el primer vei de la urbanització quan el van expropiar de Sarria per fer-hi l’autopista -  ens vam aplegar una colla de ciutadans disposats a fer alguna cosa per guanyar la democràcia . S’havien convocat unes eleccions municipals i s’hi podia presentar gent que no era del règim. El tercio familiar, en deien.  Molt més tard vaig saber que aquella reunió la convocava en Jaume Curbet Hereu  i era l’inici del partit d’en Josep Pallach (PSC Reagrupament) a Girona. Aparentment en aquella reunió es va oferir a tots els assistents – una trentena asseguts a terra – la possibilitat de ser candidats. Tots anàvem declinant la invitació. Només dos van fer un pas endavant, en Joan Paredes i en Joan Carbó. És evident que ja ho tenien pactat.

Em vaig oferir per fer-los de cap de premsa i així va ser.  Vaig fer la mateixa promoció de tots dos, llevat d’una entrevista al Correo Catalàn, que en Carbó va demanar que no es publiqués perquè tenia escrúpols  per la data d’aparició. El cas és que en Paredes va sortir bé i ell es va quedar a 16 vots. Em permeto pensar que l’entrevista hauria decantat alguna voluntat. Uns mesos després l’empresa d’en  Carbó va passar moltes dificultats. Sort que no vaig sortir regidor, em va comentar.

Llegeixo que a la reunió de can Fita hi havia, al costat d’en Curbet, l’Esteve Vilanova, la  Montserrat Hosta, en Paco Pluma, en Pere Thió... Eren socialdemòcrates i anticomunistes.  Com que no ho sé, no puc pas dir que el partit que fundaven tenia l’especial benedicció del bisbe. Però tot podria ser. En tot cas, l’amic Joan Paredes va ser el primer regidor que parlà en català als plens. Va fer molta feina polìtica. Tot i que l’alcalde Bonet li va dir que” a l’ajuntament no s’hi anava a fer política”. I l va encolomar les escombraries.

En Fita en fa 90. Que sigui per molts anys!!!

Torna a l'inici

Continua llegint »

Una Girona de cine

 Deixem’-ho  clar: quan Gironella va publicar Los cipreses creen en Dios  va situar Girona al mapa. Si més  no a Espanya. Va ser el primer gran best seller espanyol i es va traduir a la majoria de les llengües civilitzades. No és una gran novel·la, però té un evident interès temàtic, un tractament dels personatges (la majoria reals, gironins, amb nom modificat) notable i, sense ser imparcial, que no podia ser-ho, ens explica la situació prèvia a la guerra civil des del punt de vista dels vencedors sense esdevenir un pamflet. Hauria volgut dur-la al cine, que era el gran mitjà de l’època. Sembla ser que Hollywood li va pagar un milió de pessetes pels drets, però no es fa filmar. I que Iquino també s’hi va trencar les banyes sense acabar de concretar res.

A Gironella n’hi van quedar les ganes. I quan va saber d’un grup gironí que feia cinema al voltant d’en Jordi Lladó – De quinze a setze anys, La mare, El pobret – amb important reconeixement en el camp amateur,  decidí que era el seu moment. Va escriure un petit argument basat en la seva experiència personal al seminari i a la Girona esquifida i rància de la seva adolescència i ens el va oferir. Miraculosament, el projecte va anar endavant. En  Jordi Sarasa, en Jaume Peracaula, en Jessy Portas, la Kelly Llaveria, en Quico Viader,  la Mariàngels..., tot el “Grup de Girona”, i encara amics i coneguts com en Carles Vivó, ‘Isidre Vicens, en Pere Dillet i tants d’altres que sento oblidar es van aplegar per fer possible una pel·lícula inclassificable, que no era ni del tot amateur ni del tot professional, ni tan sols cinema independent. Era, Amor adolescente, fet per un grup d’adolescents gironins. Va tenir un cert recorregut pels cinemes d’art i assaig i a l’Orient de Girona es va projectar quinze dies seguits – cosa insòlita llavors – amb la sala plena.

50 anys després, restaurada dels danys ocasionats pel temps i digitalitzada, Amor adolescente va cloure el 28 Festival de Cinema de Girona, amb una projecció a l’Albeniz que va mobilitzar sobretots amics i familiars dels responsables d’aquella aventura.  Mig segle és mig segle. Amor adolescente ha esdevingut un document  extraordinari per explicar aquella Girona levítica que tantes plomes han provat d’explicar i que les generacions que ens segueixen difícilment podran entendre. Quan Gironella escrivia el seu argument a París imperava la nouvelle vague... Nosaltres encara estàvem filmant campanades de la catedral.

Cert, vaig pensar tot rellegint aquelles imatges, aquella Girona era depriment, opressiva, aclaparadora. Però en Quico i la Kelly ja podeien anar a la Devesa en moto. Us imagineu com era la Girona d’abans de la moto? Rambla amunt i Rambla avall. 

Torna a l'inici

Continua llegint »

La visita a Madrid amb en Vidal i Gayolà i en Lluís Pla

He deixat passar uns dies sense intervenir. Agraeixo l’esforç de memòria que ha fet l’amic Vidal i Gayolà  sobretot per atribuint-me un cert protagonisme en l’article que dedica a Narcís Jordi Aragó. El text, que em vaig permetre reproduir aquí mateix, mereix unes anotacions que només confirmen els records de l’amic. Potser el lector ho agrairà.

Anàvem a Madrid per intentar salvar com fos la continuïtat de Presència. Demanàrem audiència al llavors director general de premsa Alejandro Fernández Sordo. Copio, perquè ens entenguem: “este abogado y político asturiano fue uno de los hombres clave en el franquismo y en los albores de la Transición, ocupando entre otros muchos cargos la Dirección General de Prensa en la dictadura y el Ministerio de Relaciones Sindicales”. Jugàvem una carta grossa i el primer èxit – de fet, l’únic -  va ser que ens rebés.

La delegació de Presència havia de ser, per justificar l’argumentari previst, del consell d’administració. Però, a la pràctica, no n’hi havia. I, si n’hi havia, actuava a ombra. Legalment, figuraven com a consellers el fill Bonmatí, en Joan Ribas, en Vidal i Gayolà i en Lluís Pla. El fill Bonmatí poc podia dir quan el seu pare havia venut la revista, aclaparat de sancions. En Joan Ribas “va declinar la invitació”. Em vaig oferir a ocupar el seu lloc. Jo creia que es podia fer alguna cosa.

Suplantar en Joan Ribas va ser una imprudència, evidentment. Tots sabem que, quan s’entra en un organisme oficial, el primer que fan és demanar-te el dni. No tinc clar que en aquells anys la cosa fos tan sistemàtica. El règim se sentia tant fort que no podia ni imaginar que entrés algú que no era qui deia ser. A la secretaria ens demanaren els noms, però no calgué ensenyar els papers. Recordo que en dir Joan Ribas Feixas vaig remarcar la “i” de Feixas, erròniament. Va colar.

Si rellegiu com faig jo el diàleg que en Joan Vidal recorda, vam arribar a un punt de la conversa al voltant de la maionesa que semblava obrir una escletxa per megocioar. Però, la veritat és que ja tenien els tancs a la platja i no els podien pas retirar. Els devia haver costat molt situar-los-hi. Vist des d’ara, penso si la maniobra no havia estat pactada abans amb la Conferència Episcopal, que no devia pas mirar amb bons ulls la línia pre-democràtica i catalanista que sostenia Narcís Jubany amb el petit setmanari gironí. Fins i tot puc imaginar que en Joan Ribas ja coneixia la correlació de forces reals que estaven en joc. Això explicaria que no anés a Madrid. En tot cas, només ell ho pot dir.

Com una anècdota final diré que els tres representants del consell d’administració de Presència, en sortir del Ministerio, vam aturar-nos a comprar un dècim cadascú de la rifa. A veure si tenim més sort, ens vam desitjar. En acabar la compra, la dona de la loteria ens va preguntar: ¿son catalanes, verdad?.  Ho vam confirmar. I jo, ingènuament, deia als companys: Com ho ha sabut? En Pla, rient, em va respondre: home, si li has parlat tota l’estona en català!!

Tornava a ser jo mateix. 

Torna a l'inici

Continua llegint »

Un text de Vidal i Gayolà sobre Preséncia

Joan Vidal i Gayolà recorda, amb motiu de la mort de l'amic Narcís-Jordi Aragó,  el nostre intent desesperat per salvar Presència de les ires del franquisme. M'he permès copiar el text perquè admiro la memòria d'en Joan i crec que el seu testimoni ajuda a situar moltes coses al seu lloc. Hi trobo a faltar un parell de noms, però això no és important i, segur, trobaré el moment d'afegir-los, a benefici dels historiadors

Narcís-Jordi Aragó, en el record

JOAN VIDAL I GAYOLÀ

L'any 1965 Manuel Bonmatí fundava la revista Presència, inicialment redactada en castellà i dirigida per Carmen Alcalde. La revista s'editava a Girona però es feia a Barcelona i l'esperit combatiu dels seus redactors originava conflictes permanents amb les autoritats del règim que es traduïen en sancions continuades. Al cap de dos anys la revista havia acumulat multes per import de 170.000 pessetes i el Sr. Bonmatí estava disposat a tancar-la. En el seu llibre Periodisme sota sospita en Narcís-Jordi Aragó explica com, en aquelles circumstàncies, Presència va passar a mans d'un grup de joves inquiets, col·laboradors de Vida Catòlica, setmanari portaveu de l'Acció Catòlica del Bisbat de Girona que també estava en crisi, no pas de diners com Presència però sí de lectors, gràcies a la col·laboració econòmica del Bisbat de Girona.

En Narcís-Jordi Aragó, en Pere Madrenys, en Ricard Dalmau, en Francesc Ferrer i en Joan Ribas s'encarregaren de la revista i començaren a cercar col·laboradors disposats a compartir les idees que exposava en Francesc Ferrer en un article editorial de l'any 1967, que citava en Narcís-Jordi Aragó en el seu llibre, abans esmentat, que deia: “La revista vol ajudar a crear una nova visió de la nostra col·lectivitat on els valors permanents de l'home, de la democràcia, de les minories ètniques, de les cultures que volen ser, i de la justícia social siguin conreats i respectats en la més alta civilització.” Es tractava de promoure la democràcia i la justícia social i de defensar la llengua i la cultura catalanes i jo hi estava molt d'acord. En Joan Ribas, amb qui jo treballava aleshores, em va convidar a participar-hi i vaig formar part del cos de redactors des del primer moment. Recordo la primera reunió en el despatx d'una agència de publicitat que tenia la seva seu, si no recordo malament, a la plaça del Marquès de Camps. Allí vaig conèixer Narcís-Jordi Aragó i els qui a partir d'aquell moment serien els meus companys.

En els inicis de la revista i gairebé durant tot els seu recorregut, l'heroi d'aquella publicació combativa, perseguida, multada, temporalment suprimida i finalment recuperada fou en Narcís-Jordi Aragó. El proselitisme de l'equip inicial va donar com a resultat una nòmina extensa de col·laboradors que participaven amb molta irregularitat i amb una qualitat molt desigual a omplir les pàgines de la revista (jo mateix era un d'aquests) i l'Aragó, a darrera hora, apressat per la urgència de portar els papers a la impremta acabava redactant ell mateix els articles que feien falta per completar-la, assumia la responsabilitat de fer possible l'edició setmanal comptant amb la col·laboració inestimable de la impremta Curbet, donava la cara per tots plegats davant la delegació provincial del Ministerio de Información y Turismo que vetllava –i ja us podeu imaginar de quina manera– per evitar els excessos d'aquella colla de gent inclassificable i per subsistir durant l'època en què va ser vigent l'estat d'excepció durant el qual es va tornar al règim de censura prèvia. És cert que tots li donàvem suport, que alguns companys com en Joan Ribas, que es va encarregar de la gestió econòmica de la revista, hi van ajudar molt, però el pes principal el suportava ell, i el miracle es repetia setmanalment.

La revista acabava fent-la ell, malgrat l'existència del consell de redacció del qual vaig formar part en la primera època juntament amb en Pius Pujades, en Francesc Ferrer, en Joan Ribas i alguns altres companys. En les reunions comentàvem les col·laboracions rebudes i parlàvem de l'actualitat i de com l'havíem de reflectir a la revista, sobretot quan es produïen fets punyents com per exemple el protagonitzat pel general governador militar de la plaça i província de Girona, que va ordenar, a toc de cornetí, la retirada de les tropes que rendien honors a la processó de Corpus i de tots els militars que hi assistien quan el bisbe Jubany, en acabar la cerimònia i després de beneir el poble reunit sota les escales de la catedral va entonar el Crec en un Déu en català. Hores de debat i ganes d'explotar frenades per la prudència, exercicis d'equilibri i ganes de salvar la revista però érem un roc a la sabata i el 21 de maig de 1971, gràcies a la insistent persecució de la direcció general de Premsa, atiada pel sinistre governador civil Victoriano Anguera, la revista va ser clausurada. En Narcís-Jordi Aragó explica detalladament en el seu llibre com el director general de Premsa els va convocar a Madrid, a ell i a Manuel Bonmatí, que encara era oficialment l'editor de la revista, i com els va explicar que ens tenien al punt de mira i que tard o d'hora dispararien. Feia dies que tramitàvem la constitució de Presència SA, per assumir la titularitat de la revista i alliberar el Sr. Bonmatí de les pressions i amenaces que rebia, però després d'aquella entrevista vam accelerar les gestions i finalment el 9 de gener de 1971 el Ministerio de Información y Turismo inscrivia Presencia S.A., com empresa editora, però no va servir de res. El MIT ens va fer una inspecció només de començar i totes les dades eren correctes però al cap de pocs dies una nova inspecció, ara de la delegació provincial del Ministeri de Treball, ordenada per Victorino Anguera, descobria que el director i els redactors que havíem inscrit en el registre, i que treballaven de franc, no havien estat donats d'alta ni havien cotitzat a la seguretat social, i aquesta infracció laboral, que anys després el Tribunal Suprem va determinar que no era motiu suficient, va ser aprofitada per cancel·lar la inscripció i tancar la revista. Ens ho comunicava el director general de Premsa el 21 de maig de 1971. L'Aragó va fer gestions, sense èxit, prop de persones influents per evitar el que semblava inevitable i com a últim recurs, a la desesperada, vam acordar que el consell d'administració de Presència SA demanés entrevista al director general de Premsa per intentar pactar les condicions de la continuïtat oferint, si calia, el cap del nostre director. Ens va dir: “Si sóc jo el qui fa nosa podeu oferir la meva dimissió.” Era la seva criatura però estava disposat a apartar-se per salvar-li la vida. Hi vam anar en Lluís Pla, en Pius Pujades i jo. En Pius Pujades, que no era membre del consell d'administració, hi venia en substitució d'un altre company que no va poder venir. En Pius, doncs, es feia passar per una persona que no era, i tots temíem, ell més que ningú, que ens comprovessin la identitat. Hi vam anar el dia 13 de juliol de 1971, el dia que enterraven el general Muñoz Grandes, el qui fou general en cap de la 250 divisió d'infanteria de la Wehrmacht (la División Azul), que amb 18.000 homes, va combatre amb Hitler al front oriental contra la Unió Soviètica, en la Segona Guerra Mundial. No era cap bon auguri.

En arribar al ministeri ens van acompanyar al despatx del director general, que era immens, que contenia, entre altres elements del mobiliari, una taula enorme plena de números de Presència curosament classificats. L'espera va ser curta i va entrar el personatge gastant una evident prepotència.

Ens vam presentar, li vam dir que érem els membres del consell d'administració de Presència SA i que vetllant per la inversió dels accionistes, que es veuria greument amenaçada si la inscripció de la revista era cancel·lada, ens veníem a oferir per pactar els canvis que fossin necessaris per evitar el tancament. Com que sabíem que el tenien enfilat, li vam oferir treure el director i pactar el substitut i amb una gran ingenuïtat li volíem fer creure que nosaltres, els administradors, no teníem res a veure amb la redacció i que el que ens interessava era salvar els diners que hi havíem posat. Arribats a aquest punt, ens va interrompre de forma contundent i ens va recomanar que no ens esforcéssim, i que si li ensenyàvem els nostres DNI ens diria immediatament els articles que havíem escrit i els pseudònims que havíem utilitzat, si era el cas, i aquí ens va començar a tremolar el pols pensant en la suplantació d'identitat d'en Pius Pujades.

Després, assumint el paper de progressista, ens va dir que érem la fàbrica de reaccionaris més important del país, que anàvem més enllà del que era recomanable i que amb la nostra actitud entorpíem els intents d'obertura del règim perquè excitàvem els immobilistes i creàvem reaccionaris, i com si hi tinguessin cap interès ens va dir que el procés d'obertura política corresponia al govern i que no l'havíem de torpedinar amb el nostre comportament. Vam insistir i ens va dir, contundent i lacònic “no hay nada que hacer; la mahonesa se ha cortado” i en Pius, amb una desimboltura impressionant, li va contestar que sempre hi havia solució i va iniciar un sorprenent diàleg culinari que si la memòria no em falla va ser més o menys així:

Pius: “Perdone, pero cuando la mahonesa se corta, con un poco de limón, y un poco de voluntad puede volver a cuajar.”

D.G.: “No, qué me va a contar a mi, yo que tengo una chacha menorquina muy experta.”

Pius: “Le aseguro que sí. Si lo intenta verá que con un poco de esfuerzo y voluntad se puede recuperar.”

Però el director general no estava de romanços i trencant el diàleg va dir, més o menys: “Lo que me estan pidiendo es tan insólito como lo hubiese sido que durante el desembarco de Normandía, cuando los aliados ya habían tomado la playa de Omaha y establecido la cabeza de puente hubiesen salido los alemanes con la bandera blanca en la mano y les hubiesen dicho «retírense, que de ahora en adelante seremos buenos chicos».” I va engegar, contundent, la frase definitiva “Yo ya tengo los tanques en la playa.” I aquí es va acabar tot. Només de sortir vam telefonar als companys i vam quedar per veure'ns al vespre. No hi havia res a fer. Vam plorar plegats però no vam llançar la tovallola, vam recórrer contra la decisió i al cap d'uns anys Narcís-Jordi Aragó, de qui guardaré sempre un record inesborrable, tornava a dirigir la revista amb la mateixa generositat i dedicació de sempre, com si el temps no hagués passat. Que descansi en pau.

Torna a l'inici

Continua llegint »