Grans promeses buides

 Diuen que tot anirà bé. Ara si. S’ha desencallat el corredor mediterrani. Algun dia hi passarà el tren i les mercaderies. S’estan enllestint les connexions ferroviàries del port de Barcelona. Esplèndid. I comença el traspàs de la xarxa de rodalies, a la que es dedicaran molts milions per cedir-la endreçada. Extraordinari. També  s’està negociant un nou finançament especial per Catalunya. I el traspàs del control i gestió dels immigrants. I faran que el català es parli a Europa...

- I l’amnistia.

- Exacte. Amnistiats tots els que van participar en el procés, a favor o en contra. Vostè es pensava que no? Doncs miri. Ja ho tenim. Només falta...

- Em fa l’efecte que vostè és massa de bona fe. Un il·lús sembla. S’ho creu tot i es va fent il·lusions. Miri-s’ho bé. Quantes vegades han promès cada una d’aquestes coses? Dues, deu, vint vegades? Que no se n’adona que a Madrid saben prou bé aquella dita catalana que diu: “prometre no fa pobre”.

- Vostè creu que no compliran? Què li fa pensar?

- L’experiència, amic, l’experiència. Miri, de tot el promès només han cedit en deixar parlar en català al congrés. A Europa no ha pogut ser perquè algú hi ha posat problemes. De l’amnistia s’ha aplicat als guàrdies civils i poc més. La culpa és dels jutges, és clar. Les connexions ferroviàries del port de Barcelona, ja es faran. El corredor, si no passa per Madrid, ho té complicat. El finançament singular serà com sempre el millor que hem tingut, però mantindrà el drenatge de 16 mil milions o més cada any, que d’alguna cosa han de viure....

- No ho pot pas dir això. És cert que costa complir...

- I quan no tens cap ganes de complir, és ben fàcil de trobar entrebancs reals, imaginaris o fabricats. D’aquesta manera, amb sort, es pot anar pagant els favors o el vots sempre amb la mateixa moneda. Una moneda que no surt mai de la butxaca del que la té. El president Puigdemont van dir que aquest cop volia cobrar per endavant. Li va dir que sí, és clar. Però no va poder ser. Imponderables. Reals, imaginaris o creats. La saben molt llarga...

Està vist que m’hi he de fixar més en les coses que diu el diari. I en les que no diu.

   Torna a l'inici 

Continua llegint »

Quan és l’hora, és l’hora

 

Ara és l’hora, espanyols. Esmoleu ben bé les eines. Cada contesa electoral ho deixa més clar: el predomini independentista català s’ha acabat. No podeu esperar que es revifi. Cal ser llestos com els anglesos, que van convocar el referèndum escocès quan sabien que el tenien guanyat. Doncs, això. Si a Catalunya els vots reals i les enquestes marquen una clara tendència al desànim, a la desmobilització, al conformisme, és el moment. Quatre calerons més als pressupostos de la comunitat autònoma – ep!, només cal que els prometeu, que prometre no fa pobre – sempre ajuden una mica. Potser una inesperada bona cara del rei, que bé s’ha de guanyar el sou, i , apa, tots a votar.

Encara se m’acut que la pregunta cal que sigui clara, però enganyosa. A darrera hora la gent surt de casa cap als col·legi electorals una mica eufòrica. Avui pot opinar i l’escolten. Avui el seu vot val el mateix que el del director de l’empresa on treballa, igual que el de l’amo del Madrid, Santiago Bernabéu, tant com el de qualsevol ministre... Per tot això, per aquesta eufòria, té una tendència a votar que sí. Per tant, se li ha de demanar el sí. No li pregunteu si vol ser independent; si es vol estalviar els més de 16.000.000.000 d’euros cada any, tirant curt, alguns dels quals surten de la seva butxaca; si vol intentar tenir una administració menys corrupta, més eficient i clara.

La pregunta ha de ser positiva, il·lusionant, engrescadora. Vols ajudar a crear un estat espanyol més just, més democràtic, més igualitari, més... En fi, pregunteu-li senzillament si vol ser de l’Espanya que va guanyar  el mundial de futbol. Teniu el sí assegurat. Haureu quedat bé amb els independentistes i amb els unionistes, amb Europa, amb els convenis internacionals. Amb tothom. Sense cap cost. La dona borratxa i el vi al bot, com diu la dita. Ara és la vostra hora, espanyols. A segar, que el blat és madur.

- Ep, perdoni. I si els passa com als anglesos en el referèndum del Brèxit, que esperaven un no i els va sortir un si?

- Ara val més callar. Per si sortís independència, tinc unes ampolles de cava a la nevera.  Si arriba el cas, faci com jo.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

Vuits, nous i cartes que no lliguen

Diuen que els jutges no aplicaran l’amnistia a Puigdemont. Diuen que els fiscals es revolten contra el seu cap per evitar el perdó polític. Diuen que el president exiliat serà a Barcelona el dia de la investidura. Diuen que Illa no renunciarà al seu dret a presentar –se de candidat a la Generalitat. Diuen que ERC donarà suport  a Puigdemont, si és el cas. Diuen que ERC donarà el seu suport a Illa, si és el cas i es posa un pedaç creïble al dèficit fiscal. Diuen que Illa es farà enrere per  assegurar a  Sànchez els vots de Junts a Madrid. Diuen, diuen, diuen.

Tot és possible ara mateix. Es juguen moltes partides a l’hora. Algunes netes, públiques, amb llum i taquígrafs, negociant en termes polítics  la materialització dels vots aconseguits a les darreres eleccions de cada centre de poder. Però, sobretot, partides brutes, soterrades, pudentes, hipòcrites, per guanyar on sigui el que no es va guanyar a les urnes. Com que són partides secretes, no les puc comentar. Però Junts no perd cap ocasió, per negre que sigui, de guanyar uns vots a ERC, i a l’inrevés, és clar. El PSOE treu totes les armes per defensar les posicions guanyades, i buscar-ne de noves. Els populars, desesperats, indignats, ofesos, creuen que poden fer fora Sànchez de la Moncloa seguint les ordres del líder Aznar: el que pugui fer, que faci; el que pugui dir, que digui; el que pugui actuar, que actuï. Si fa no fa, va dir això, i tots el vam entendre.

Malgrat tot s’ha de reconèixer que al Parlament de Catalunya es va escollir la nova mesa i el nou President, sense gaires insults. Sí, hi ha un parell de veus desafinades que han de fer-se sentir amb desqualificacions i exabruptes. Però ja se sap. Han tingut els seus vots potser com a premi per la seva capacitat de fer escàndol. Al món – i a casa també – hi ha d’haver de tot.

I tothom voldria saber ara què passarà aviat.  Aguantarà Sànchez i no convocarà eleccions? Serà president Carles Puigdemont,  i amb quins vots? Ho serà Salvador Illa? Però també. Què faran els jutges i els fiscals? Què faran els mossos si entra Puigdemont  abans de l’aplicació de l’amnistia?  Anem a unes altres eleccions? I, si és que hi són, es  pot saber a qui hem de votar?

Torna a l'inici 

Continua llegint »

Ser o no ser independentista

Sap què li dic?  Que després de tant de temps de seguir-lo encara no he pogut esbrinar  si és independentista o no ho és – em diu un lector fidel. Em sorprèn la pregunta.
- Si ha de ser blanc o negre, li reconeixeré que el meu cor i el meu cap han sigut, des de ben petit, independentistes. Però els sentiments  i el pensament es modulen amb el pas del temps.
- Ja hi som!! Ho veu com mai no ho deixa clar?
- No és tan difícil d’entendre. He viscut tot el període nefast del franquisme, quan era obligatori ser espanyol i, per ser-ne, havies de deixar de ser català. Si més no dissimular que ho eres. En aquelles circumstàncies, si senties que la teva pàtria era Catalunya (llengua, costums, història, amors...) t’adonaves que estaves immers en una anomalia política. Llavors, jovenets com érem, només podíem fer dues coses: adaptar-nos i resignar-nos a ser un ciutadà de tercera classe o rebel·lar-te – potser només al fons del cor – i declarar-te separatista.
-I vol dir que les coses han canviat molt?
- Hi ha hagut de tot. En alguns moments, a la mort del dictador, es va poder pensar que trobaríem fórmules acceptables que permetrien una justa convivència entre les diferents societats que compartim l’estat. Vam poder creure que anàvem per bon camí i que podríem ser espanyols sense deixar de ser catalans, com podíem ser europeus sense deixar de ser espanyols. Però no era fàcil, no és fàcil. I hi ha molts interessos i forces que no estan disposats a cedir en res.
- Interessos?
- Ben segur. A part de tot el que he dit, resulta que els catalans paguem per ser espanyols. I ens surt molt car. Els que es beneficien d’aquest diners, els que els administren, els que els mouen, els que en viuen, no estan pas disposats a renunciar-hi. D’aquí plora la criatura. Espanya com a estat van néixer per administrar un imperi. És una potent i eficient màquina extractiva. Sense aquesta funció, deixaria d’existir. Ep, així ho penso jo de vegades.
- De manera que a vegades és independentista i a vegades no. Ho he entès bé?
- Es una manera de dir-ho. El dia que m’acceptin com sóc ja no hi pensaré més. I vostè?

      Torna a l'inici

Continua llegint »

De banderes, himnes i monedes

Podria ben ser que les barres catalanes siguin més antigues del que ens pensàvem. Sembla probable que el mite de l’emperador Carlemany pintant l’escut amb la sang de Guifre el Pilós tindria un fonament històric. Segons sento explicar, l’emperador havia rebut els colors del Papat (abans que es canviessin pels actuals groc i blanc) i després els hauria atorgat als territoris que li eren fidels.  Per això trobem encara barres “catalanes” a molts escuts del que era el nord de l’imperi, la marca del nord, com a la Marca Hispànica.

Que els colors del casal de Barcelona i el que representaven eren l’arrel i la base de tots els drets dinàstics ho evidencien dos fets: Quan l’emperador Carles V abdica de tots el seus títols en favor del seu fill Felip II, es queda només per a ell el de Comte de Barcelona. Molt més tard, quan Joan de Borbó renuncia a la corona d’Espanya a favor de Joan Carles I, es queda també amb el títol de comte de Barcelona. No pot ser casualitat.

- Ep, n’està segur de tot això?

De l’origen carolingi i papal de les barres, ho sento, però no. És tan possible aquesta com d’altres explicacions. Però em sembla prou lògica i entenedora. De l’amor dels reis al comtat, sí. Indiscutible.  Però no volia pas parlar d’això.

- L’escolto.

Fa una colla d’anys algun professor ens va fer observar que Espanya havia adoptat de Catalunya tres dels símbols més importants: la bandera, la moneda i... vaig entendre l’himne. Bé, la bandera és evident. El fons d’or amb els pals de sang. De les naus catalanes a la marina espanyola, de la marina espanyola a la monarquia. La moneda – parlem de la pesseta – de ser una moneda catalana, fins que el ministre Laureà Figuerola després de la revolució la Gloriosa, del 1868. Primera República. I fins a l’euro.. Pel que fa a l’himne...

- La Marxa Granadera...

Exacte. El seu primer esment apareix el 1761 al Libro de la Ordenanza de los Toques de Pífanos y Tambores que se tocan nuevamente en la Infantería”, compost per Manuel d'Espinosa. No li trobo cap connexió amb Catalunya. Algú em pot ajudar?

       Torna a l'inici

Continua llegint »

Diàleg i no pas baralles

Dos no es barallen si un no ho vol, ens assegura la dita popular. I té molta raó. Dic molta i no dic tota perquè és evident que, en algunes situacions, si no et defenses – i per tant  baralles – te’n  pots fer l’aresta. Recordeu les porres de l’1 d’octubre? Entesos.

He posat l’exemple nostrat, tot i que no és el més rellevat que em venia al cap, perquè, si no ens enreden, en aquests moment es deu estar negociant una sortida pactada al problema polític creat a Catalunya quan el Suprem va decidir que podia actuar de tercera cambra. Va anular parts substancials  de l’Estatut plenament vigent. En fi, el conflicte es va anar embolicant – presons, exilis, sancions - per arribar al llarg merder que encara dura. Ara parlen, enraonen.... No es va fer quan era el moment, perquè el PP és del morro fort i no parla amb l’enemic. Però dialoguen amb ganes d’arribar a un pacte? Perquè també és cert que dos no es posen d’acord si un dels dos no ho vol.

Tenen un mediador, relator, observador, o com en vulguin dir. Si jo fos un mediador, crec que hauria de portar les parts a l’inici del problema. Com i quan va començar? No pas com deia jo mateix més amunt, amb la sentència del Suprem. Comença amb el decret de Nova Planta. Si en fa d’anys!! Des de llavors s’ha anat provant, cada vegada que  a Espanya hi ha hagut un període democràtic, de trobar fórmules per pal·liar o resoldre els desacords. De fet, l’invent de les autonomies va ser un pas endavant. Quan aquell pas es veié insuficient, perquè sempre s’interpretava la llei al gust del partit que manava a Madrid, PSC, ERC, CDC i IC  van intentar un pedaç important amb el nou Estatut. Era possible.  Retallat, ribotat i escapçat al seu pas pel Congrés, es va aprovar, plebiscitar i donar per bo. Fins que hi ficà cullerada el TC.

Tot això ho sabeu tots. Ho recordo als dialogants-negociadors. Ells han d’anar repassat aquesta història i trobar els errors de cada pas, per esmenar-los. El que consensuïn s’ha de votar?  Jo proposo que l’acord, si n’hi ha, s’apliqui ja, i que  quedi clar que els ciutadans decidiran si l’accepten i es queden, o se’n van, al cap de cinc anys. Les lleis, com les sabates noves, s’han de provar al carrer.

Bones festes.

Torna a l'inici 

 

 

Continua llegint »