Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Güell. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Güell. Mostrar tots els missatges

30 de gener del 2026

De riuades a Girona


Un lector amic em diu: “Han passat dues llevantades importants i vostè com si sentís ploure, ni una paraula”. Entenc la broma pluviomètrica. I té raó: no n’he parlat. Però el diari sí, i bé. Només cal repassar el text que l’amic Jordi Grau va dedicar al tema, a les inundacions, a la sorra de sota la plataforma... Que hi podia afegir jo? Res.

- Però vostè en deu haver viscut de grans riuades a Girona.

Té raó. La part baixa de la ciutat està construïda en terrenys inundables. De sempre, quan plou fort s’inunden. Fins que no es va regular el Ter a Sau-Susqueda (1967), era rar l’any que no ens remullàvem un o dos cops l’any, generalment a la tardor. I saltava el Ter, saltava l’Onyar, saltava el Güell, saltava el Galligants, saltava la Massana... Ningú es podia sentir discriminat. I sí, he vist barquejar en piragua per la Rambla, he llegit a la paret d’un bar del carrer Figuerola “Aunque no lo quieras creer, hasta aquí llegaron las aguas del Ter” a més d’un metre i mig de terra, he passat per l’avinguda de Sant Narcís amb aigua a la cintura, he comprovat com l’ajuntament tancava el pont de davant de la plaça dels Vern cada cop que el riu baixava botit, fins que se’l va endur definitivament, he intentat retratar amb poca traça les piles de brossa que l’Onyar havia deixat a la plaça de Catalunya tot just acabada d’estrenar...

- La plaça de Catalunya?

        No engolia prou, contra el parer de polítics i tècnics. Calgué enfonsar la llera del riu. Fa una mena de sifó que funciona prou bé si no està ple de sediments. Aquets any, per sort, l’Ajuntament n’ha tret tones de terra entre la primera riuada i la segona i ha evitat desgràcies importants. Ah, perdoni. He vist com el Güell saltava a la devesa i entrava a la ciutat per sota la via del tren cap a Ramon Folch. Aquell dia, des del terraplè ferroviari, gaudirem de l’espectacle de les autoritats dirigint el trànsit fins que ja no va quedar camí sec. Va arribar un camió de l’exèrcit cridat a resoldre el problema. El vehicle es va parar en mig de l’aigua, no es va poder engegar. I els soldats van saltar al  corrent per refugiar-se al parc de bombers. Després d’aquesta escena, es va desviar el Güell. 

 Torna a l'inici 

Continua llegint »

22 d’abril del 2025

Miracle a la Cort Real


     A mitjans de setembre de l’any passat vaig escriure: Faig doncs la crida: qui tingui testimonis gràfics de la cantonada entre la Cort Real i les Voltes d'En Rosés, de la Botigueta de la Cort Reial, tal com la va deixar en Lluis Güell, que les faci públiques. Era un crit de socors per intentar salvar una important obra de l’artista de Banyoles a la ciutat de Girona. Havia vist com la llinda de la botiga havia desaparegut i s’havia col·locat al seu lloc la un plafó negre. Tot feia pensar que els relleus pintats que havien il·luminat l’entrada eren perduts. Jo intentava recuperar-los.
Era lamentable l’empobriment que representava aquella pèrdua per la ciutat. Una pèrdua que se sumava a les desaparicions per motius ben diversos de tantes obres memorables d’en Güell arreu. Ningú no va respondre. La meva veu és molt tènue en el panorama de l’opinió pública gironina. D’acord. Jo no mereixia resposta. Però en Lluís Güell sí. Què us he de dir de l’amic Güell? No l’he pogut conèixer encara? Trobo escrit: “Lluís Güell (Banyoles, 1945 - Begur, 2005) va ser un artista polifacètic i atípic que va destacar per la seva capacitat de transformar espais i crear ambients immersius i únics. El seu estil es caracteritza per ser desmesurat, però alhora perfectament coherent i harmònic, integrant elements del sagrat i el profà amb una naturalitat  extraordinària”.
Ha passat el dijous sant i el divendres sant. El diumenge de glòria. El plafó de la Botigueta de la Cort Real ha ressuscitat. Llueix esplèndidament al seu lloc, net, polit, restaurat. Ha sigut un autèntic miracle per mi. Dic per mi, que no tenia ni idea del treball que s’estava fent. No puc dir res més que gràcies. Als propietaris, als comerciants que treballen al local, als restauradors que ha fet la feina. Gràcies, repeteixo.
I ara que ja estic tranquil em pregunto si la Botigueta estaria en condicions de ser visitada pels turistes interessats que venen cada dia, tot l’any. L’espai és reduït i per dins és com una escultura. Possiblement fa de mal ensenyar. Però crec que, com a mínim, els guies que ensenyen i expliquen les meravelles de la ciutat, s’hi haurien d’aturar un moment per explicar-ne l’interés i el valor artístic. Des de fora ja és una joia per admirar.

 Torna a l'inici 

Continua llegint »