En Daniel i seus germans m’han demanat que surti aquí a
parlar-vos de la seva mare, l’Aurora. M’ho han demanat perquè sóc un
supervivent d’una generació que carrega molts anys a l’esquena. Vaig ser un
client assidu de l’Arc en els anys més emblemàtics de l’establiment i hi vaig
coincidir moltes vegades amb l’esposa del meu amic Lluís. Em dóna això el dret
de ser aquí? Jo crec que no. En sé poques coses de la vida de l’Aurora. Però hi ha un detall que només jo puc
explicar i per això sóc aquí. Teniu el meu testimoni directe.
Fa molts anys, no em pregunteu quants, l’amic Jordi Soler va
entrar a treballar al taller d’en Ramonet Carbó, a la cantonada de la Rambla
amb la pujada del Pont de Pedra. Pintaven i venien gerros de ceràmica. En Ramonet,
la seva neboda Mercè i en Jordi. Porta oberta al carrer, al punt més cèntric de
la ciutat. Els amics d’en Jordi, en Lluís, en Tarrés, en Vivó, jo mateix, potser en Tortós... no passàvem mai per allà
sense entrar-hi una estona a mirar com pintaven i a fer la xerrada. Era un lloc
amable i acollidor.
Una tarda jo era allà escoltant les explicacions
rocambolesques que sovint feia en Ramonet quan va entrar en Lluís de l’Arc. Era
una mica més gran que jo. Semblava esquivat, emocionat, corprès. Va dir ben
fort i ben clarament:
Nois, he conegut la dona perfecte, la dona de la meva vida.
La dona amb qui em casaré. L’Aurora.
Malgrat la seva contundència verbal no és que en féssim gaire
cas. Estava bé que hagués trobat una dona que li feia el pes, però tots vam
pensar que hi ha més dies que llonganisses.
No recordo pas com va continuar la conversa. Tant li fa.
Tampoc vaig poder seguir els passos de la parella a partir d’aquell moment. És
molt probable que encara no fos client habitual del bar de la plaça de la
Catedral.
El que sí puc dir és que en Lluís tenia raó: l’Aurora va ser
la dona de la seva vida, companya comprensiva, col·laboradora en els projectes,
consellera sempre i, és clar, mare dels
seus fills.
Va saber portar la casa i el negoci quan calgué, amb mà
discreta però ferma, en els bons moments i en els més difícils.
En Lluís tenia raó: havia trobat la dona que l’acompanyaria,
el complementaria en allò que calgués i es posaria al seu lloc quan faltés.
Descansi en pau al costat de l’amic Lluís.
