Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Girona L'Arc. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Girona L'Arc. Mostrar tots els missatges

17 de gener del 2025

S’ha mort l’Aurora


 En Daniel i seus germans m’han demanat que surti aquí a parlar-vos de la seva mare, l’Aurora. M’ho han demanat perquè sóc un supervivent d’una generació que carrega molts anys a l’esquena. Vaig ser un client assidu de l’Arc en els anys més emblemàtics de l’establiment i hi vaig coincidir moltes vegades amb l’esposa del meu amic Lluís. Em dóna això el dret de ser aquí? Jo crec que no. En sé poques coses de la vida de l’Aurora.  Però hi ha un detall que només jo puc explicar i per això sóc aquí. Teniu el meu testimoni directe.

Fa molts anys, no em pregunteu quants, l’amic Jordi Soler va entrar a treballar al taller d’en Ramonet Carbó, a la cantonada de la Rambla amb la pujada del Pont de Pedra. Pintaven i venien gerros de ceràmica. En Ramonet, la seva neboda Mercè i en Jordi. Porta oberta al carrer, al punt més cèntric de la ciutat. Els amics d’en Jordi, en Lluís, en Tarrés, en Vivó, jo mateix,  potser en Tortós... no passàvem mai per allà sense entrar-hi una estona a mirar com pintaven i a fer la xerrada. Era un lloc amable i acollidor.

Una tarda jo era allà escoltant les explicacions rocambolesques que sovint feia en Ramonet quan va entrar en Lluís de l’Arc. Era una mica més gran que jo. Semblava esquivat, emocionat, corprès. Va dir ben fort i ben clarament:

Nois, he conegut la dona perfecte, la dona de la meva vida. La dona amb qui em casaré. L’Aurora.

Malgrat la seva contundència verbal no és que en féssim gaire cas. Estava bé que hagués trobat una dona que li feia el pes, però tots vam pensar que hi ha més dies que llonganisses.

No recordo pas com va continuar la conversa. Tant li fa. Tampoc vaig poder seguir els passos de la parella a partir d’aquell moment. És molt probable que encara no fos client habitual del bar de la plaça de la Catedral.

El que sí puc dir és que en Lluís tenia raó: l’Aurora va ser la dona de la seva vida, companya comprensiva, col·laboradora en els projectes, consellera sempre i, és clar,  mare dels seus fills.

Va saber portar la casa i el negoci quan calgué, amb mà discreta però ferma, en els bons moments i en els més difícils.

En Lluís tenia raó: havia trobat la dona que l’acompanyaria, el complementaria en allò que calgués i es posaria al seu lloc quan faltés.

Descansi en pau al costat de l’amic Lluís.

   Torna a l'inici 

Continua llegint »

1 d’abril del 2023

L'Hèlios, l'Arc i els ninots (Jordi Grau) El Punt

L’Hèlios era un geni i en Jordi Soler, també. Se n’ha par­lat tant, de l’Hèlios i la seva tra­jectòria com a nino­taire, fotògraf, entre­vis­ta­dor, escrip­tor de colum­nes d’opinió, actor, publi­cista, radi­o­fo­nista, foto­gra­va­dor i tan­tes coses més, lli­gat sem­pre a Presència i a aquest diari, que sem­bla que ja esti­gui tot dit. Però no és així. Feia molts anys que en Pius Puja­des pre­pa­rava una mena de bio­gra­fia d’en Jordi amb l’excusa d’aple­gar alguns dibui­xos dels milers que va fer als anys 60, de nit i a la barra de L’Arc. Ja ho saben, l’únic bar que té una cate­dral al pati, com deia una publi­ci­tat de fa dècades, i que regen­tava un altre dels per­so­nat­ges d’una Girona que ja no exis­teix: en Lluís Bona­ven­tura, en Lluís de L’Arc. Final­ment el lli­bre ha arri­bat i serà pre­sen­tat el dia 13 allà on es va ges­tar tot: a L’Arc. La Fun­dació Atrium Artis és qui l’edita i el seu autor, en Pius, el des­criu com el lli­bre dels dibui­xos ama­gats. Hèlios (Jordi Soler). Con­tra la dic­ta­dura, amb humor són més de 400 pla­nes en les quals hi ha una bio­gra­fia que el mateix autor va lle­gir i va auto­rit­zar. És impor­tant saber-ho perquè en Pius explica la veri­tat. És a dir, la geni­a­li­tat de qui es va auto­ba­te­jar com a Heli­o­ga­ba­lus Impe­ra­tor i també la seva com­pli­cada història, des del seu nai­xe­ment en temps d’una dic­ta­dura que va fer que la seva mare, mes­tra, no el pogués tenir amb ella perquè no hi havia pare cone­gut, tot i que en Pius té la seva teo­ria. Sí, la vida d’en Jordi va ser com­pli­cada. Reco­ne­gut per les patums de Girona però sem­pre man­te­nint-lo a distància. Va pas­sar pels cala­bos­sos i la presó, molt poquet, va tenir un matri­moni dis­sor­tat i va viure cui­dant una mare gran pri­mer, i un fill que li xuclava les ener­gies després. Però era un geni. I feia ninots. En Pius els des­criu: “ago­sa­rats, obs­cens, crítics, irre­ve­rents, sur­re­a­lis­tes, absurds, esbo­jar­rats...” Hi sur­ten bis­bes i mili­tars. Cada dibuix el podia por­tar a la presó en plena dic­ta­dura. En va fer milers. Se’n guar­den uns quants. I en Pius els ha reco­llit i els ofe­reix a la ciu­ta­da­nia. En Jordi Soler retra­tava la Girona dels ven­ce­dors, la de la moral catòlica i poc cris­ti­ana, en què no es podia par­lar de sexe ni de gaire res. El d’en Jordi era un humor àcid i trans­gres­sor, que ara seria mal vist. Era l’humor del peri­o­dista orques­tra, com el va bate­jar l’Aragó, l’humor del nino­taire amb ànima renai­xen­tista, en defi­nició del també peri­o­dista Lluís Frei­xas. Del nos­tre geni modest, l’Hèlios.

 Torna a l'inici

Continua llegint »