Quan és l’hora, és l’hora

 

Ara és l’hora, espanyols. Esmoleu ben bé les eines. Cada contesa electoral ho deixa més clar: el predomini independentista català s’ha acabat. No podeu esperar que es revifi. Cal ser llestos com els anglesos, que van convocar el referèndum escocès quan sabien que el tenien guanyat. Doncs, això. Si a Catalunya els vots reals i les enquestes marquen una clara tendència al desànim, a la desmobilització, al conformisme, és el moment. Quatre calerons més als pressupostos de la comunitat autònoma – ep!, només cal que els prometeu, que prometre no fa pobre – sempre ajuden una mica. Potser una inesperada bona cara del rei, que bé s’ha de guanyar el sou, i , apa, tots a votar.

Encara se m’acut que la pregunta cal que sigui clara, però enganyosa. A darrera hora la gent surt de casa cap als col·legi electorals una mica eufòrica. Avui pot opinar i l’escolten. Avui el seu vot val el mateix que el del director de l’empresa on treballa, igual que el de l’amo del Madrid, Santiago Bernabéu, tant com el de qualsevol ministre... Per tot això, per aquesta eufòria, té una tendència a votar que sí. Per tant, se li ha de demanar el sí. No li pregunteu si vol ser independent; si es vol estalviar els més de 16.000.000.000 d’euros cada any, tirant curt, alguns dels quals surten de la seva butxaca; si vol intentar tenir una administració menys corrupta, més eficient i clara.

La pregunta ha de ser positiva, il·lusionant, engrescadora. Vols ajudar a crear un estat espanyol més just, més democràtic, més igualitari, més... En fi, pregunteu-li senzillament si vol ser de l’Espanya que va guanyar  el mundial de futbol. Teniu el sí assegurat. Haureu quedat bé amb els independentistes i amb els unionistes, amb Europa, amb els convenis internacionals. Amb tothom. Sense cap cost. La dona borratxa i el vi al bot, com diu la dita. Ara és la vostra hora, espanyols. A segar, que el blat és madur.

- Ep, perdoni. I si els passa com als anglesos en el referèndum del Brèxit, que esperaven un no i els va sortir un si?

- Ara val més callar. Per si sortís independència, tinc unes ampolles de cava a la nevera.  Si arriba el cas, faci com jo.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

Encara som aquí

Encara som aquí, va proclamar dijous el president Puigdemont a l’ombra de l’Arc de Triomf de Barcelona, a quatre passes del Parlament bloquejat, davant milers de seguidors enfervorits. He de creure que el viatge des de Bèlgica no havia començat amb aquest programa, i que calgué anar-lo adaptant a les circumstàncies canviants d’una més que probable negociació a moltes bandes amb la Generalitat i amb els mossos. Acceptarien les autoritats catalanes el seu criteri que, com a diputat electe, tenia el dret de ser al Parlament aquell dia sense posar en perill la seva llibertat? El defensaria la policia catalana dels intents del jutge  Llarena de dur-lo a la  garjola? Recordarien que ell havia treballat la llei d’amnistia que el jutge es negava a aplicar?

Pel que es va entendre, els mossos no podien fer el paper que Puigdemont els demanava i n’esperava. I no és pas que els mossos volguessin detenir al president. Segur que no. Ells, el que realment volien era que es quedés a Waterloo o a Perpinyà. Que comprengués que no podien desobeir les ordres del jutge. Per tant, organitzaren un gran aparell al voltant del Parlament prou ampli i prou aparent com per desanimar a tothom de l’intent declarat d’entrar-hi a l’hora de la investidura. No entraria. I seria detingut  si ho provava.

Però Puigdemont ja era a Barcelona. La primera part del programa havia sortit bé. S’havia saltat les línies de guàrdia civils i policies de l’Estat que controlaven totes les fronteres. Ells sí que el volien agafar!  I ara havia de recular cap a Bèlgica amb la cua entre cames, sense haver complert la seva promesa? Podia intentar entrar al parlament i deixar que l’agafessin. O podia fer el que va fer: plantar-se al petit escenari de l’Arc de Triomf, dirigir unes paraules als seguidors que l’esperen sota el sol de justícia i, si tot va bé, tornar cap a casa. Ha complert fins on ha sigut possible. I que els mossos queden malament? Sap greu, però mira, s’hi haguessin posat més bé.

-Vostè ho sap tot això? Ho sap de primera mà?

I ara, que es pensa? Jo no sé res. Sé el que sabem tots. Quan dissabte  escrivia aquest paper, encara no sabia si el president havia tornat a Waterloo o encara era a Barcelona. Ara, dimarts, tots sabem ja que ha tornat a la casa de l’exili.

  Torna a l'inici 

 

Continua llegint »

Ser o no ser independentista

Sap què li dic?  Que després de tant de temps de seguir-lo encara no he pogut esbrinar  si és independentista o no ho és – em diu un lector fidel. Em sorprèn la pregunta.
- Si ha de ser blanc o negre, li reconeixeré que el meu cor i el meu cap han sigut, des de ben petit, independentistes. Però els sentiments  i el pensament es modulen amb el pas del temps.
- Ja hi som!! Ho veu com mai no ho deixa clar?
- No és tan difícil d’entendre. He viscut tot el període nefast del franquisme, quan era obligatori ser espanyol i, per ser-ne, havies de deixar de ser català. Si més no dissimular que ho eres. En aquelles circumstàncies, si senties que la teva pàtria era Catalunya (llengua, costums, història, amors...) t’adonaves que estaves immers en una anomalia política. Llavors, jovenets com érem, només podíem fer dues coses: adaptar-nos i resignar-nos a ser un ciutadà de tercera classe o rebel·lar-te – potser només al fons del cor – i declarar-te separatista.
-I vol dir que les coses han canviat molt?
- Hi ha hagut de tot. En alguns moments, a la mort del dictador, es va poder pensar que trobaríem fórmules acceptables que permetrien una justa convivència entre les diferents societats que compartim l’estat. Vam poder creure que anàvem per bon camí i que podríem ser espanyols sense deixar de ser catalans, com podíem ser europeus sense deixar de ser espanyols. Però no era fàcil, no és fàcil. I hi ha molts interessos i forces que no estan disposats a cedir en res.
- Interessos?
- Ben segur. A part de tot el que he dit, resulta que els catalans paguem per ser espanyols. I ens surt molt car. Els que es beneficien d’aquest diners, els que els administren, els que els mouen, els que en viuen, no estan pas disposats a renunciar-hi. D’aquí plora la criatura. Espanya com a estat van néixer per administrar un imperi. És una potent i eficient màquina extractiva. Sense aquesta funció, deixaria d’existir. Ep, així ho penso jo de vegades.
- De manera que a vegades és independentista i a vegades no. Ho he entès bé?
- Es una manera de dir-ho. El dia que m’acceptin com sóc ja no hi pensaré més. I vostè?

      Torna a l'inici

Continua llegint »

Diàleg i no pas baralles

Dos no es barallen si un no ho vol, ens assegura la dita popular. I té molta raó. Dic molta i no dic tota perquè és evident que, en algunes situacions, si no et defenses – i per tant  baralles – te’n  pots fer l’aresta. Recordeu les porres de l’1 d’octubre? Entesos.

He posat l’exemple nostrat, tot i que no és el més rellevat que em venia al cap, perquè, si no ens enreden, en aquests moment es deu estar negociant una sortida pactada al problema polític creat a Catalunya quan el Suprem va decidir que podia actuar de tercera cambra. Va anular parts substancials  de l’Estatut plenament vigent. En fi, el conflicte es va anar embolicant – presons, exilis, sancions - per arribar al llarg merder que encara dura. Ara parlen, enraonen.... No es va fer quan era el moment, perquè el PP és del morro fort i no parla amb l’enemic. Però dialoguen amb ganes d’arribar a un pacte? Perquè també és cert que dos no es posen d’acord si un dels dos no ho vol.

Tenen un mediador, relator, observador, o com en vulguin dir. Si jo fos un mediador, crec que hauria de portar les parts a l’inici del problema. Com i quan va començar? No pas com deia jo mateix més amunt, amb la sentència del Suprem. Comença amb el decret de Nova Planta. Si en fa d’anys!! Des de llavors s’ha anat provant, cada vegada que  a Espanya hi ha hagut un període democràtic, de trobar fórmules per pal·liar o resoldre els desacords. De fet, l’invent de les autonomies va ser un pas endavant. Quan aquell pas es veié insuficient, perquè sempre s’interpretava la llei al gust del partit que manava a Madrid, PSC, ERC, CDC i IC  van intentar un pedaç important amb el nou Estatut. Era possible.  Retallat, ribotat i escapçat al seu pas pel Congrés, es va aprovar, plebiscitar i donar per bo. Fins que hi ficà cullerada el TC.

Tot això ho sabeu tots. Ho recordo als dialogants-negociadors. Ells han d’anar repassat aquesta història i trobar els errors de cada pas, per esmenar-los. El que consensuïn s’ha de votar?  Jo proposo que l’acord, si n’hi ha, s’apliqui ja, i que  quedi clar que els ciutadans decidiran si l’accepten i es queden, o se’n van, al cap de cinc anys. Les lleis, com les sabates noves, s’han de provar al carrer.

Bones festes.

Torna a l'inici 

 

 

Continua llegint »

El nom i la cosa

El grup s’ha aturat a la cantonada de la plaça. Gent de certa edat, pausada, atenta a les explicacions del guia. Han arribat pel carrer de Santa Clara i puc deduir que han travessat el riu pel pont de ferro. En compto una quinzena i diria que hi ha més homes que dones. Visiten la ciutat i ara és l’hora del monument al general Álvarez de Castro, que de moment veuen d’esquena. El guia parla en castellà, cosa que em fa pensar que venen de les Espanyes. Quan passo per la seva vora paro una segons l’orella, per curiositat. Només sento: Aquesta és la plaça de la Independència, però no pas per la independència del “procés”... És clar.  Calia aclarir-ho d’entrada. Es tracta de la independència d’Espanya, amb guerra del francès inclosa.

Jo, ves per on, de la plaça “dels cines” encara en dic sovint Plaça de Sant Agustí. Ja sé que el nom oficial es de la Independència. Només Independència. Un bon nom que permet mirar enredera, amb certa recança, o endavant, amb esperança.

Amb això dels noms passa que algunes vegades canvien de sentit. Recordo que, quan va néixer el Punt Diari, buscàvem un nom pel nou periòdic. Després de moltes deliberacions decidirem recuperar la prestigiosa capçalera dels Rahola, l’Autonomista. No va ser possible per raons que no venen al cas. Però pensem: amb un nom clarament progressista, que el 79 era un  crit reivindicatiu assumit per la majoria dels ciutadans, uns anys més tard ens hauria passat per sobre l’onada social independentista o, si més no autodeterminista. Avui dia sembla evident que proclamar-se autonomista és situar-se fora del corrent, o prendre partit clar en contra de posicions majoritàries.

Així que ja m’està bé la plaça de la Independència, i que cadascú pensi en la independència que vulgui.

El guia porta els seus turistes cap a l’estàtua del general. Un català amb barretina els amenaça amb el seu trabuc. No han de patir: és dels bons. Mentrestant, uns quants voluntaris feinegen traginant testos de flors, que ja tenim aquí la gran festa gironina de la primavera.

 Torna a l'inici

 

Continua llegint »

Caminem cap a l'horitzó

Fa ben poc, el 31 d’agost passat, era a Brussel·les i vaig visitar al President Puigdemont a les seves oficines del Parlament europeu. Visita de cortesia, només. Per fer-li costat, per agrair-li la duresa del seu sacrifici, sense cap interès polític. De fet, en parlarem molt poc de política. Ni calia. Era allà com a gironí, com a company de la seva etapa del Punt (encara que no hi vam coincidir en el temps), com a independentista convençut, com a amic.

La conversa va discórrer sobre tot per l’exili i les conseqüències familiars, l’escola de les nenes, la seva decidida voluntat de no rendir-se, les perspectives judicials...

A les parets dels despatxos, dues grans fotografies: la victòria de les urnes de l’1 d’octubre i la gran manifestació gironina del 3 següent. Per mi, i suposo que pel President també, el cim visible de la seva acció política per la llibertat del nostre poble.

Allà, sentint-me una mica protagonista, vaig gosar dir: potser aquell dia tres es podia haver fet alguna cosa més per aprofitar la força del carrer. En la mirada del President vaig llegir que ell hi havia pensat al seu moment, n’havia valorat els pros i els contres, les conseqüències, la relació de forces. No li demanava pas cap explicació. Ell tenia la informació i jo no.

De política només en vaig gosar parlar en un incís. Li vaig manifestar la meva incomoditat per les baralles i, sobretot, els insults que els dos partits independentistes s’intercanviaven a les xarxes. Em semblà que ell tampoc ho veia bé. Va ser llavors que, amb la franquesa que permetia el to de la conversa, vaig gosar dir-li que, de tota manera, agraïa sincerament que, malgrat tot, no haguessin trencat el govern. Creia que, si això es produïa, trencada la majoria independentista , tindríem un president Illa a Palau molt aviat. Va respondre només amb un somriure que ara recordo trist.

No hi era com a periodista. No n’havia de fer cap crònica. Ni la faré. Però he escrit aquest record de finals d’estiu perquè comprovo que aquells insults i aquelles discrepàncies s’han concretat en una sortida de Junts del govern.  La buscada i esperada majoria del 52 per cent independentista s’ha fos al Parlament. Tenim un altre govern, ara monocolor amb incrustacions importants com en Quim Nadal, per citar el més proper. Els desitjo sort. Molta. Tota. I encert.  El país, i el món, viu moments molt complicats i difícils que cal afrontar amb intel·ligència, esforç i enginy.

Sento arreu un cert desencís. El ciutadà molt o poc conscienciat recela de les promeses dels politics. Els votes i després no fan el que han promès. Només busquen la cadira, el sou, els privilegis. És tan fàcil criticar! També és fàcil prometre més del que es pot donar. I segurament s’ha de fer. Els ciutadans volem esperança, exigim programes de màxims, potser utopies, per decidir el nostre vot. Després ve la realitat del que es pot fer i del que no. La dura paret de la realitat. Costa d’entendre que les promeses electorals són només indicis del camí que es vol emprendre, de la direcció cap a on volen anar, l’horitzó que els il·lusiona, la meta final. I, en votar, triem això: camins, direccions, metes, horitzons.

D’altra banda, les circumstàncies adverses que travessem demanen un govern fort, que governi, que s’imposi, que ajudi els més febles, que sostingui l’entramat empresarial que crea feina, que sàpiga actuar per damunt de les modes, dels tabús, de les tendències, del què diran, del darrer vot que es pot perdre. Churchill va guanyar la guerra i va perdre les eleccions. Està bé que l’oposició actuï pensant en les eleccions que venen – sempre venen eleccions – però no es pot governar bé amb la mirada fixada constantment en les enquestes, en l’oïda girada cap a l’assessor electoral.  Recordeu: sembla que Pujol no va voler assumir la recapta dels impostos perquè això el faria menys popular. Si és veritat, es va equivocar. Segurament va tenir alres encerts, però en això es va equivocar. No va ser prou valent.

He començat a Brussel·les. Amb el President a l’exili, amb l’esperança a Europa, als tribunals europeus. Em va confessar que l’havien temptat més d’un cop a lliurar-se a canvi d’una pena pactada, suau. No ho vol ni sentir. Té clar que l’aplicació del 155 va ser il·legal. O bé tornarà extradit, si Europa ho decideix, o bé tornarà lliure.

Bona sort als dos Presidents, a Brussel·les i a Barcelona.

  Torna a l'inici

 

 

Continua llegint »