..... Fou com obrir un calaix molt antic, perfumat amb
oblidades aromes una mica resclosides, com fullejar les pàgines d’un àlbum de
fotografies recremades i descolorides, com descobrir les perdudes cartes d’un
amor impossible rovellades pels anys i la humitat. Però va aparèixer davant
meu, com en una pel·lícula esgrogueïda, un seguit desordenat d’imatges, de
veus, de situacions, de sentiments, d’olors, de sons, que em suggerien un
passat molt llunyà, amagat en la boira espessa dels anys i de la vida, que no
era al meu davant, sinó que sortia de dins, que em tornava a la ment com una
glopada agredolça.
Allà, bocabadat davant un paisatge
transformat però reconegut, tornava a ser el nen de cinc anys que vivia a Adri,
el fill de la Consol, la senyoreta, la mestra, totalment indefens, obert a tots
els vents, àvid de vida i de futur, com un full blanc per escriure o una tela
per pintar. No és que recordés, no. Senzillament aquell nen de cinc anys de la
meva vida, o aquella meva vida de cinc anys, era encara allà, era en mi, era
jo. Jo era en el nen de cinc anys, el fill de la Consol, la mestra, vingut de
Girona revestit de tota la ignorància urbanita, disposat a fondre’m en aquell
món real desconegut. ....
(fragment del pròleg)
*****
... Camino al costat dels homes i els
animals. És com les onades del mar, que avancen una al darrera de l’altra, però
aquestes no reculen mai. Són onades de terra que venen a morir als meus peus.
Ara el cavall que duu la tercera arada passa al meu davant. És ros, amb alguna
taca blanca. Quan els cavalls passen pel meu costat sento una bafarada de calor
humida. L’arada ha tret una pedra negra, grossa, rodona. Però el mosso no se
n’ha pas adonat. O ha fet com si no se n’adonés. La cullo. M’agraden aquestes
pedres d’Adri que no pesen gens, com si fossin buides. És com si tingués més
força que en Tarzan i pogués aixecar grans pesos. Només que ja es veu que no
són com les altres, perquè tenen tot ple de foradets, com si fossin esponges de
pedra. La tiro enlaire i la torno a escopçar.
El camp és llaurat gairebé del tot. D’aquí
a poc plegarem i marxarem cap a casa. Ara, cavalls i homes es van allunyant de
mi, amb la remor dels renecs i paraulotes que la mare diu que no he d’aprendre,
perquè no s’han de dir. Però si menés un cavall, sí que hauria de renegar com
ells ho fan perquè si no les bèsties no creuen...
(fragment dels records)
