Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pius. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pius. Mostrar tots els missatges

10 d’abril del 2025

El meu paradís d'Adri (primer tast)

..... Fou com obrir un calaix molt antic, perfumat amb oblidades aromes una mica resclosides, com fullejar les pàgines d’un àlbum de fotografies recremades i descolorides, com descobrir les perdudes cartes d’un amor impossible rovellades pels anys i la humitat. Però va aparèixer davant meu, com en una pel·lícula esgrogueïda, un seguit desordenat d’imatges, de veus, de situacions, de sentiments, d’olors, de sons, que em suggerien un passat molt llunyà, amagat en la boira espessa dels anys i de la vida, que no era al meu davant, sinó que sortia de dins, que em tornava a la ment com una glopada agredolça.

Allà, bocabadat davant un paisatge transformat però reconegut, tornava a ser el nen de cinc anys que vivia a Adri, el fill de la Consol, la senyoreta, la mestra, totalment indefens, obert a tots els vents, àvid de vida i de futur, com un full blanc per escriure o una tela per pintar. No és que recordés, no. Senzillament aquell nen de cinc anys de la meva vida, o aquella meva vida de cinc anys, era encara allà, era en mi, era jo. Jo era en el nen de cinc anys, el fill de la Consol, la mestra, vingut de Girona revestit de tota la ignorància urbanita, disposat a fondre’m en aquell món real desconegut. ....

(fragment del pròleg)

*****

 

... Camino al costat dels homes i els animals. És com les onades del mar, que avancen una al darrera de l’altra, però aquestes no reculen mai. Són onades de terra que venen a morir als meus peus. Ara el cavall que duu la tercera arada passa al meu davant. És ros, amb alguna taca blanca. Quan els cavalls passen pel meu costat sento una bafarada de calor humida. L’arada ha tret una pedra negra, grossa, rodona. Però el mosso no se n’ha pas adonat. O ha fet com si no se n’adonés. La cullo. M’agraden aquestes pedres d’Adri que no pesen gens, com si fossin buides. És com si tingués més força que en Tarzan i pogués aixecar grans pesos. Només que ja es veu que no són com les altres, perquè tenen tot ple de foradets, com si fossin esponges de pedra. La tiro enlaire i la torno a escopçar.

El camp és llaurat gairebé del tot. D’aquí a poc plegarem i marxarem cap a casa. Ara, cavalls i homes es van allunyant de mi, amb la remor dels renecs i paraulotes que la mare diu que no he d’aprendre, perquè no s’han de dir. Però si menés un cavall, sí que hauria de renegar com ells ho fan perquè si no les bèsties no creuen...

 

(fragment dels records)

 

      Torna a l'inici 

Continua llegint »

13 d’octubre del 2023

La ‘conversió’ d’en Pius Pujades

 








JORDI GRAU .- 

Pius Puja­des, redac­tor de Presència; fun­da­dor de Punt Diari, del qual va ser direc­tor; cap de redacció de l’Avui, i direc­tor del Diari d’Andorra, és, a més de peri­o­dista i mes­tre, un escrip­tor prolífic. Fa uns mesos la Fun­dació Atrium Artis li va publi­car un lli­bre que els reco­mano: Hèlios. Con­tra la dic­ta­dura amb humor, en què recull més de 600 dibui­xos que en Jordi Soler va fer, a les nits de L’Arc, l’únic bar del món que té una cate­dral al pati. La majo­ria de dibui­xos hau­rien por­tat direc­ta­ment a la presó el seu autor si els hagues­sin des­co­bert. A la por­tada es veu com qua­tre bis­bes por­ten sota pal·li el dic­ta­dor Franco. Hi ha molta crítica al règim, als mili­tars, i molt de sexe, també. El lli­bre, a més, és una bio­gra­fia que en Pius, amic de l’Hèlios, fa del nino­taire d’El Punt durant 40 anys, que va ser defi­nit com a peri­o­dista orques­tra perquè feia de tot i tot ho feia bé.

El lli­bre d’en Pius el vam pre­sen­tar a L’Arc al mes d’abril i la set­mana pas­sada, al Cer­cle Sport Figue­renc. Va ser una pre­sen­tació diver­tida. Vam par­lar i molt de Jordi Soler, però en Pius Puja­des es va dei­xar anar i ens en va expli­car unes quan­tes de la seva tra­jectòria. Escol­tar la seva detenció, jun­ta­ment amb en Jordi Soler, per un delicte con­tra l’Església catòlica i con­tra el règim fran­quista ara fa riure, però els tres dies a la presó no els en van fer tant. De tan greu acu­sació, que va fer que els pre­sos sor­tis­sin a rebre aquells peri­llo­sos delinqüents, en va que­dar una con­demna de tres mesos i un dia i una taca negra als seus ante­ce­dents. I tot per haver fet la conya d’imi­tar l’obra La llum de la veri­tat, que van trans­for­mar en La llum del quarto fosc amb alguna escena con­si­de­rada lla­vors procaç. La denúncia del res­pon­sa­ble del tea­tre, que la tenia votada a en Pius, ho explica tot. Home del règim, el denun­ci­ant es van­tava de ser cri­dat a la presó per esto­ma­car maquis...

La detenció li va por­tar pro­ble­mes. Però en aque­lla Girona grisa i negra, que és també el títol del lli­bre que va escriure amb Just Manuel Casero, Jaume Gui­lla­met i Narcís-Jordi Aragó, cle­ri­cal, opres­sora, bruta i con­tro­lada pels poders mili­tar i eclesiàstic, l’Església el va voler redi­mir. I així en Pius va ser cri­dat per un mossèn influ­ent i benin­ten­ci­o­nat de l’època perquè deixés la seva acti­tud hos­til envers l’Església. I així es va veure invo­lu­crat en el movi­ment cone­gut per Colo­res i cri­dat a unes con­vivències a la Salut de Ter­ra­des. Abans, a la Catequística de Figue­res, els van tenir una hora braços en creu pre­gant. A la Salut, però, ell ni tenia cap ins­pi­ració divina, ni queia en estat de trànsit com alguns dels com­panys, ni tan sols es con­fes­sava. Es va començar a pre­o­cu­par quan, braços en creu, el van rode­jar, pre­gant per ell i dient que fins i tot posa­ven la salut dels seus fills en mans de Déu per acon­se­guir la seva con­versió. Això el va fer patir i va deci­dir que la millor manera d’aca­bar-ho era fin­gir que tenia una visió i con­ver­tir-se allà mateix. En allò estava, quan es va obrir la porta i va entrar el mateix bisbe Cartañá, Pepet Ver­mell en ter­mi­no­lo­gia popu­lar. Se’l va mirar, i va dir: “Amb aquest peça no ens en sor­ti­rem.” En Pius sí que se’n va sor­tir sense neces­si­tar tenir visi­ons ni con­ver­tir-se. Està per fer-ho.

Torna a l'inici

Continua llegint »