Tàctica de guerra

És la guerra. I a la guerra tot s’hi val.

Comencem a l’altra banda del mar. A Síria, bombes de gas sarin, atribuïdes al govern pels que han de justificar les seves bombes. A Egipte, estora de cadàvers coptes per  esperar la visita del papa de Roma. A Estocolm, a Londres. A Alemanya, rebuda explosiva a l’equip local per alterar el calendari de la Champions... Ho deixo aquí, però tornaré a la Champions. Paciència.

A casa, ofensiva contundent contra el secessionisme casolà. El TC és com una metralladora escopint anulacions de lleis, amenaces, suspensions Els alts tribunals inhabiliten i branden el pal de las multes a tort i a dret, a polítics i societat civil, amb el bastó gros de la presó sempre a punt. Els inspectors d’hisenda, reforçats convenientment, passen el rascle amb una eficàcia desconeguda pel sofert teixit empresarial català. Els serveis secrets, i els no tan secrets, excaven galeries de dubtosa legalitat sota els peus dels nostres homes públics per aflorar els excrements acumulats de decennis o fabricant-ne a mida de les necessitats. Els  pressupostos escanyen una mica més les inversions necessàries sabotejant de fet la competitivitat de la nostra producció.  També ho deixo aquí.

I el Barça? Què me’n dieu del Barça? Ja deveu entendre que és un dels portaavions de la nostra flota. Potser el més potent. Us expliqueu la trajectòria erràtica, poc definida, que porta?. Què crieu que li passa? És que un dia són els millors i l’endemà semblen ineptes? Perquè creieu que plega en Luis Enrique després d’uns anys d’èxit evident?

Aquest any, esteu-ne segurs, anant molt bé, serem campions de Copa. La feina que tenen per no guanyar la lliga!! I no la poden guanyar. L’equip dels independentistes no pot tornar a guanyar. Des de Madrid faran el que calgui, per terra mar i aire. Penseu en els àrbitres? Potser sí. Però la mare dels ous és sempre a fora del camp:  hisenda, federació, tribunals... Cal pactar per sobreviure. La lliga pel Madrid. La Champions per ves a saber qui, potser també el Madrid. El Barça va regalar el partit de París i va voler salvar l’honor amb un bon resultat a Barcelona. Un inesperat cop de sort el va classificar contra tot pronòstic.  Ben segur que va haver de demanar perdó. Va fer propòsit d’esmena i va complir a Torí. Es retira. No ha de fer-se veure. Aguantar.

On s’és vist que els que han de perdre la guerra guanyin ni que sigui una copa de futbol. Cal vinclar-se com els joncs i esperar que passi el temporal. Ja ens tornarem a embadalir amb el jóc diví dels blaugrana. Quan es pugui, sense ofendre els poderosos.

Tàctica de guerra.

Torna a l'inici

Continua llegint »

El diàleg real i les banquetes

Si el que compte es la intenció, ho tinc clar: el 9 n volia ser legal. Si més no, ho volien els polítics que seuen a la banqueta dels acusats ara mateix. El problema va ser que, mentre a Barcelona es feia política en el sentit de “fer possible allò que és necessari”, a Madrid feien política per impedir que es pogués fer. Cadascun atenent als votants que els havien dut al poder.

Repassem la memòria. El Parlament constata que hi ha un desencaix territorial i intenta saber el que el poble vol fer. Va a Madrid a demanar les competències per convocar un referèndum. Li són negades. Davant la negativa, prepara i aprova una llei de consultes. És suspesa pel Constitucional.  Llavores organitza un procés participatiu, que també troba el rebuig de l’alt Tribunal. Finalment, deixa en mans dels voluntaris l’acabament del programa previst.

Contra tot pronòstic, gairebé dos milions si mig de persones s’apunten a la votació, tot i saber que no és un referèndum, ni és vinculant, ni té més validesa que la testimonial. Però l’èxit enorgulleix els polítics catalans i exaspera els polítics espanyols. El president Mas es proclama responsable polític de la gran manifestació ciutadana, amb prou raó. Però des de les altes esferes no volen responsables polítics: volen responsables penals. Contra el criteri dels fiscals catalans, comencen les querelles. No tinc ni idea de com ho acabaran. Al diari La Razón ja donen per escrites les condemnes. Al Parlament català, García Albiol i Inés Arrimades es veuen amb cor de recriminar als acusats que es defensin davant el tribunal. Els acusen de covards. Només faltava això.

La vicepresidenta Sáez de Santamaria va dient que treballa en l’operació diàleg. Parla, pel que sabem, amb els seus amics: PP, Cs, potser Psc.... Probablement li donen la raó. Són el que anomenen “la Catalunya real”. Als altres, als que no li donen la raó, se’ls criminalitza, insulta, menysté. Són, és clar, un menyspreable 70 per cent al Parlament i al carrer. No són reals. No cal parlar-hi. No fos cas que volguessin negociar alguna cosa, que esperessin alguna proposta, que volguessin ser tractats de tu a tu.  Si fos per ella, la pregonera del diàleg, tots haurien de ser a la banqueta dels acusats. Inhabilitats per poder votar per una colla d’anys. Ja veuríeu llavors com el PP tindria bona representació al Parlament. La Catalunya real no es manifesta davant el Tribunal Superior de Catalunya.

No sé si La Razón tindrà raó. Vull creure que no. Vull pensar que el Tribunal acabarà reconeixent que els polítics que són jutjats van fer el que havien de fer, dins l’estreta legalitat que els quedava a l’abast. La legalitat real.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Independència inevitable

No em feu dir com, que no sóc jo qui ha de dir-ho. Però caldrà arribar a la independència, pesi a qui pesi. Ja sé que queden dubtes, recels, interrogants, fantasmes. Però què hi podem fer? No deixen cap més sortida. Parlen de diàleg, però ningú pren la paraula. Cap oferta sobre la taula, cap suggeriment, cap porta per sortir de l’embolic en que ens ha posat la història. Que as catalans no els agraden les condicions que ens han imposat? Doncs ens haurem de fer fotre. Lentejas: las comes o las dejas.  No els fa ni fred ni calor que el poble que més va votar a favor de la Constitució post-franquista hagi dit prou. Ells agafen el text com a document sagrat i el van llegint com més els convé. Sembla que tot plegat hagi sigut una jugada preparada. Oi que volíeu democràcia? Doncs ja la teniu. Oi que volíeu una constitució? Doncs ja la teniu. Ara, com s’interpreta la constitució i qui la interpreta ho decidim nosaltres. Entesos?

I no és pas que no sàpiguen quin és el problema. El que passa és que no el volen resoldre perquè ha estan bé com estan. En més d’una ocasió, a la cadena episcopat 13 –la d’Intereconomia – l’ex-ministre Garcia Margallo ha detallat, davant les orelles perplexes dels comentaristes habituals, les coses que caldria fer per desactivar l’independentisme català i evitar el que ja li sembla inevitable – la definitiva partició de l’Espanya heretada.

Què proposa doncs el senyor García Margallo?  Coses ben senzilles que sedueixin els catalans no independentistes.  Coses de sentit comú. Per exemple que creu imprescindible l’aplicació immediata de la clàusula addicional tercera de l’Estatut, que marca les inversions que l’Estat està obligat a fer a Catalunya. Ell mateix s’adona que, si s’hagués complet amb el que estableix aquesta llei orgànica, no haurin calgut les aportacions “en préstec” que ha fet el FLA. Recomana reconèixer que Catalunya és una nació, sense que això li  permeti, de moment, celebrar el referèndum. Delimitar de manera clara les competències de l’Estat i deixar totes les altres a la Generalitat, sense interferències. Fer una llei de llengües, que permeti a tots els espanyols conèixer totes les llengües espanyoles, per aconseguir el respecte imprescindible entre tots. Respectar el principi d’ordinalitat...

Quan els tertulians de la caverna li oposen els sabuts arguments de la llei, la igualtat, la lleialtat, i totes aquells frases que han après per rebatre els arguments dels nacionalistes catalans, ell respon amb l’evidència: quan vam entrar a governar el separatistes eren el 18 per cents dels catalans; ara són el 57 per cent: alguna cosa haurem fet malament.

Però les tesi del senyor Margallo no triomfaran mai, ni ell serà el successos de Rajoy, com s’havia arribat a pensar. De manera que, com ja he dit alguna altra vegada, a Madrid es començarà a parlar de solucions per encaixar Catalunya el dia abans de la independència. O potser l’endemà.

Torna a l'inici

Continua llegint »

L’hora de seure i negociar

Serà veritat? El nou govern estantís de Mariano Rajoy sembla que es comença a plantejar el repte català seriosament. Si més no, envia la vicepresidenta a tantejar el terreny. Ja és molt. Potser s’han adonat, o  algú els ha fet adonar, que el Procés del que s’han rigut tantes vegades és un entrebanc polític que necessita desllorigador.

Que sigui el PP qui es posi a dialogar, a negociar, a parlar, per mirar de resoldre el problema que Espanya té a Catalunya, em sembla bé. Són els més aferrissats defensors de la unitat, de la legalitat, de la constitució, de d’immobilisme Per això, precisament per això, són els que poden pactar alguna cosa. Ells representen les velles essències pàtries, els dogmes inalterables de la nació, l’esperit heroic de història, la veritat.

Recordeu?  Els socialistes – tan patriòtics i tan bons espanyols com es proclamaven – van intentar una sortida negociada al problema de Catalunya. Maragall i Zapatero arribaren a pactar un Estatut que podia haver garantit uns anys d’anar passant, potser una porta oberta a un final feliç per a tothom. Calgué, és clar, perpetrar i escenificar les retallades i els cops de ribot dels amics d’Alfonso Guerra. Era una via d’esperança. I com a via d’esperança els catalans la vam assumir majoritàriament, amb totes les reticències que feien al cas.

Però, és clar, els socialistes no podien resoldre el problema: no eren el partit de l’Estat, el de la bandera, el del sagrat tresor de les essències nacionals. De manera que els que es consideraven i eren considerats els tutors de la pàtria imperial s’estriparen els vestits, els uniformes i les sotanes. No podia ser. I no seria. Tenien les eines que calien per entrebancar aquella tímida iniciativa i demostrar al món qui manava de veritat a les altes esferes del poder espanyol. L’Estatut de Maragall i Zapatero va ser rebolcat i esmicolat, primer als carrers espanyols – aplegant firmes “contra Catalunya” – i després al Constitucional.

Així que ha quedat clar: si hi ha d’haver alguna mena d’acord – tan si és per a organitzar un referèndum com si és per tornar a encaixar les diverses nacions que conformen l’Estat – ha de ser negociat, pactat, lligat amb el Partit Popular i els poders fàctics que s’hi senten representats.

Ja sé – ho sabem tots – que res no serà fàcil. Però és el moment i es donen les circumstàncies. El partit de Rajoy no pot fer-se responsable de perdre per sempre i del tot la joia de la corona espanyola, de. I hi està condemnat si no troba la manera d’acordar una sortida digne a allò que ells anomenen problema català.

Em permeto suggerir, des de al modèstia d’aquest paper, que tornin a llegir-se l’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya el  30 de setembre de 2005. Allà hi ha una base prou ferma per començar a negociar. 

Torna a l'inici

Continua llegint »

Condemnats per la llei

Jo bé que ho recordo. La llei espanyola posava les dones sota “protecció” dels homes, pel seu bé, naturalment, per respecte i per amor. Una dona no podia fer res sense l’autorització del pare si era soltera o del marit si era casada. Una dona no podia comprar, ni vendre, ni hipotecar, ni avalar, ni treure’s el passaport, ni viatjar, ni casar-se... sense autorització. La llei és la llei. (Ara no ve al cas recordar que, gràcies al Dret civil català que es va mantenir vigent, les catalanes podien viure amb força més llibertat).

En tot cas, no hi havia divorci. I les parelles estaven condemnades a mantenir-se juntes fins que la mort posés remei als problemes de convivència que es poguessin presentar. Pel bé de la dona, es evident. Imagineu el cas pitjor que pugueu imaginar. Una persona espanyola que s’ha equivocat a l’hora de triar parella. Es pot trobar convivint per sempre més amb algú infidel, borratxo, brut, maleducat, malgastador, gandul, garrepa, invertit... No es podia divorciar. La llei, sempre la llei, per salvar la família i els bons costums, el tenia aferrat a la sagrada unió del matrimoni.

Quines bogeries, direu vosaltres, els joves. Doncs us equivoqueu. No eren bogeries, era la Llei, en majúscules. La Llei de Déu i la Llei del govern. Entesos? Com ho és la llei de la sagrada Constitució, interpretada pels que poden, la que ens impedeix als catalans decidir el nostre futur. (Sí, perdoneu, aquí volia anar a raure).

No cal pas equiparar la unió de Catalunya amb la resta d’Espanya amb un matrimoni amb problemes, que es podria fer. No. El que intento explicar és que les lleis, quan es mantenen contra la lògica imperant a la societat que les ha d’obeir, són males lleis. De fet, més que lleis, són imposicions. I quan la llei és una imposició ja no parlem de democràcia. Estem parlant de dictadura.

Tornem a començar. Sembla clar que hi ha un problema de convivència a Espanya. Un problema que s’ha manifestat amb més o menys virulència reiteradament al llarg de tres segles. Un problema que només les etapes – llargues per cert – de règims dictatorials han amagat. No us sembla, no sembla als responsables de Madrid, que el més lògic i més normal seria asseure’s a parlar les dues parts – o les tres, o les que calgui – al voltant d’una taula i mirar de trobar una solució raonable, que fos acceptada per tots?

El president Puigdemont va anar a Madrid i els ho va dir. Volem seure a la taula de negociacions, no pas a la banqueta dels acusats.

A la sala no hi havia cap representant del govern. No tenien cap interès en saber què els anava a dir.  Però hi havia set ambaixadors estrangers preocupats pel problema espanyol. Hi eren perquè creien que hi havien de ser. Algú s’estava equivocant.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Preguntes retòriques

El primer secretari del PSC, Miquel Iceta, demana als líders de Podem que expliquin què volen preguntar exactament en el referèndum que propugnen per resoldre el problema de Catalunya. Vol concreció. Entesos. Ells, els socialistes catalans, es van passar uns anys reivindicant una consulta legal i pactada. No podien pas explicitar la pregunta perquè, és clar, primer calia pactar-la. No la van arribar a pactar mai amb ningú, perquè, com ja sabien per endavant, no hi havia cap interlocutor espanyol disposat a posar el tema sobre la taula. Com que ells i els seus germans del centre tenen bon nas, un dia es van adonar que començava a albirar -se la possibilitat que naixessin noves formacions polítiques que no fessin gaire escarafalls davant la seva proposta. Això podia ser un compromís. De manera que, sigil·losament, van abandonar la posició de la consulta inconcreta i van passar al federalisme per concretar. La pilota, com més lluny, millor.

Quan els emergents de Podemos – que podrien ser la clau per a un nou govern a Espanya – reivindicaren clarament el referèndum per Catalunya, el senyor Iceta devia tenir un cobriment de cor. Els ha anat de poc. Si arriben a badar un parell d’anys més, els podíem haver agafat pel mot, amb els pixats al ventre, que diuen al meu poble. Imagineu-vos, ara mateix, quan Pedro Sánchez pot assolir la presidència amb el suport de Podemos, i tots dos partits  reivindicant una consulta pactada. Els veig asseguts a la taula negociadora proposant preguntes possibles. Llavors tindria sentit que Miquel Iceta demanés a Iglésies quina pregunta proposen. I, si no li estava bé, fes una contra-oferta.  Tal com ho tenen ara, penso que el socialista català ha fet senzillament una pregunta retòrica. Per sortir al diari. El PSOE i el PSC no estan per consultes. Ara ja no. Ni pactades ni sense pactar. Parole, parole, parole.

Federalisme, canvis de constitució, reforma del Senat,  la lluna i el cove. Prometre no fa pobre. Però no ens emboliquem. Els dos últims socialistes de pes que es miraren Catalunya amb ganes de salvar Espanya foren Maragall i Zapatero. Van imaginar una transició pacífica de les imposicions al pacte. Modificar l’Estatut per construir un federalisme asimètric, polint les arestes constitucionals que calgués. De la llei a la llei, pacíficament, sense trencadissa. Era possible. Però Zapatero va guanyar les eleccions massa aviat, sorprenentment, després de l’atemptat de Madrid. No va haver-hi temps per fer pair als barons totpoderosos el projecte. Calia una legislatura per fer treballar tot el socialisme espanyol amb l’ariet de l’Estatut contra el PP. No fou possible.  I ja ho sabeu: el ribot d’Alfonso Guerra treballat sense fre al Congrés, primer; la rebufada pepera al Constitucional després. La sentència contra la veu mansa del poble que havia dit sí, malgrat tot.

Quina pregunta? Pregunta en Miquel Iceta.

Si jo fos de Podem li respondria: i vostè què n’ha de fer?

Torna a l'inici

Continua llegint »