Riuades i torrentades

Des de Girona, veure les imatges de l’aigua desbocada, salvatge, incontrolable arrasant cases i carrers, arrossegant mobles, vehicles, vides, esperances, obliga a recordar amb nitidesa que nosaltres també hi som, que l’amenaça de les gotes fredes, les dana (depressió aïllada a nivells alts) que diuen ara, la tenim a sobre periòdicament, com una espasa de Damocles des de sempre. Bé, des que en tenim memòria escrita.

Que quina va ser la primera inundació a la ciutat de Girona? Ves a saber. L’any 1193 en tenim una de ben documentada. Això deu voler dir que fa 800 anys la ciutat ja havia gosat superar els límits de la Gerunda romana, s’havia escapat de la protección de la falda costaruda que acull l’entramat viari de la vella Girona i creixia, orgullosa i agosarada pel pla còmode de la llera seca de l’Onyar. Des d’aquell momento, Javier de Chia  va comptar 150 inundacions. Per tranquilitzar la parroquia es van anar fent petites obres de contenció, que l’aigua es va encarregar de desmuntar. Fins que algú va entendre que el problema gironí era que el Ter, quan baixava botit, no engolia   l’Onyar, el Güell, el Galligans, la Maçana… Van veure això tant evident i s’adonaren del negoci que seria retenir l’aigua a Sau i Susqueda per vendre-la a Barcelona i per eletricitat. Oli en un llum.

 Està vist que si no hi ha negoci no es troben solucions. València ciutat va entendre que desviar el Túria cap al sud permetia ampliar el negoci urbanístic a l’engrós. Però i els altres? Paciència. Sempre poden adaptar al nom dels seus rius, rierols, torrrents i barrancs la famosa jaculatòria de 1843:

Por los que la furia del Galligans fiero sepultó con su furor, misericordia, señor.

No, no fa cap gràcia. I tots els afectats i les seves famílies, tenen el meu condol. El problema será, com sempre, que l’aigua tria els seus camins i és tossuda i insensible. En cavi, els que adninistren i gesstionen com afrontar la desgracia, els escollim nosaltres. Els haríem d’exigir plans que anessin més enllà més enllà dels quatre anys d’un mandat. O ho tenim pelut.

   Torna a l'inici 

 

Continua llegint »

L’oca de l’Onyar

 

Encara faltaven un parell de setmanes per girar el darrer full del calendari, que vam veure per primera vegada l’oca de l’Onyar. Primer vam  dir: un ànec molt gros!! Però aviat entenguérem que aquell animal que passejava orgullosament la seva ploma blanca entre el pont de pedra i la plataforma no era un ànec, sinó una oca. Sí, va dir un amic, però les oques tenen el coll més llarg... I potser sí. De fet, cap de nosaltres havia vist una oca de veritat en els últims trenta o quaranta anys,

La meva imatge de les oques venia de molt petit, en algun poblet de pagès, arribant a una casa i sentint-me atacat per - un estol?, un remat? - una colla de set o vuit animals formant militarment, amb el coll llarg estirat endavant, els becs dirigits cap a mi, i les intencions clarament agressives, cloquejant escandalosament. També he vist com, de cara a la festa major, a Adri, les enguiaven o potser he de dir embocaven, fent baixar les faves amb els dits fins al guier...   Deixem-ho estar, que no trobo ni guier al diccionari.

L’oca de l’Onyar va desaparèixer uns dies. Però va resultar que, senzillament, havia viatjat riu avall i ara, ja amb l’any nou a sobre, la tenim de reina sota del pont de Sant Agustí i més enllà, cap al pont d’en Gómez o de la Princesa. Allà, amb les cases abocades a l’aigua, ha trobat un parell de veïns que de tan en tan li tiren un rosegó de pa. Ella ho sap i l’espera. I els ànecs i coloms d’aquella zona també s’esperen per mirar d’esgarrapar una queixalada. Ara, l’oca es fa respectar i a l’hora de menjar, ella és primera. Només l’arribada d’alguna gavina li pot discutir la preeminència.

Un parell de preguntes. D’on ha sortit l’oca de l’Onyar? L’animal que admirem, és una oca o un oc? vull dir, és mascle o femella? Ho pregunto perquè penso que, de la mateixa manera que tenim una bona colla d’ànecs, una munió de coloms, algunes gavines i uns pocs bernats pescaires al riu, bé hi podria haver també algunes oques. Però, naturalment cal una parella i, de moment, només tenim una au solitària. Li podem buscar parella? Ens hi posem?

Ara, primer algú li a de mirar els baixos, per saber segur quina parella li hem de buscar.

 Torna a l'inici

Continua llegint »

El mini-transvasament del meu carrer

 

Ho diuen tots els entesos: els romans no feien cap ciutat que no tingués assegurada aigua pura de font.  Construïen aqüeductes – elevats quan calia, però sovint excavats – de molts quilòmetres. Avui he preguntat a la AI d’on  treien l’aigua els romans de Girona. M’ha respost que probablement del Ter. M’hi he discutit i li he dit que del Ter a la Torre Gironella, que és el punt més alt de la ciutat, tot fa pujada. Ell m’ha explicat  que els romans feien sifons per pujar l’aigua. No m’ha convençut. Per fer uns vasos comunicants a Girona caldria un dipòsit a la mateixa o més altura. On podia ser aquest dipòsit? És més fàcil pensar que tenien una o més d’una font a la zona del Calvari, a la vall de Sant Daniel. De fet, hi sé una mina d’aigua visitable. I una altra cosa: tinc entès que els romans no bevien aigua de riu. Deixem-ho córrer.

Parlant de conduccions d’aigua, fa més de dos mesos que vam venir uns operaris al meu carrer. Van posar una tanca al voltant d’un pou de distribució d’aigua potable, hi van entrar per empalmar un tub a la xarxa. Aquest tub va passant per davant de la porta de casa i s’enfila per unes escales fins al carrer de dalt, Canigó. No sé on acaba, però un centenar de metres els fa. Vaig arribar a entendre que els veïns del carrer de dalt s’havien queixat que els sortia de l’aixeta aigua bruta, com sabonosa. Es veu que feia mesos que es queixaven. Ara ja ho han resolt: treuen l’aigua del pou del costat de casa. Han fet un minitransvasament de carrer a carrer. Fa més de dos mesos!! I no veig que estiguin treballant-hi per resoldre el problema. Perquè, si sortia l’aigua bruta seria per algun motiu. Ja el saben, el motiu? Ja han pensat com resoldre-ho? Fins quan tindrem les tanques posades a la vorera, el pou obert, el tub enfilant-se per les escales...?

He pensat: ves a saber si l’AI en sap res. I no, no en sap res. Educadament, em proposa que truqui a l’empresa que gestiona l’aigua a Girona, Salt i Sarrià. Ho faré. Deixem passar el tercer més a veure si comencen les obres al carrer Canigó. I tinguem fe que les tanques evitaran que cap vianant, ni cap gos, ni cap gat caiguin  al forat. (De fet, els gats i els gossos són prou llestos per no caure en un parany com aquest).

 

 Torna a l'inici 

Continua llegint »

Aigua, senyor, i de la bona

Sempre s’havia dit: hi ha aigua sense gas, amb gas i aigua de Vilajuïga. Doncs mira, resulta que hem estat a punt de quedar-nos sense la que considero millor. Fa poques setmanes l’empresa que la comercialitzava va anunciar que havia de tancar. No li sortien els números.

A mi, això de l’aigua em té preocupat. No ho acabo d’entendre. Aneu al bar de la cantonada. Demaneu una aigua. Mireu d’on ve. Us en donaran de la Sierra de Guadarrama, del Pirineus aragonesos, de Sòria o de Madrid.  Ara, si aneu a Andalusia, a Madrid o a Sòria us poden donar aigua del Montseny, de Caldes o de Sant Aniol. Fa de mal explicar. L’aigua té un preu gairebé nul en origen. Els costos són embotellar-la i repartir-la. Posar-la en ampolles deu costar el mateix a totes les marques. Per tant, el preu hauria d’estar en relació a la distància que ha de recórrer. Però no.

Us asseguro que he preguntat en diversos llocs. En confiança m’han dit que l’aigua que tenen els bar si els restaurants no la trien pas: els l’ofereix, gairebé de frac, el repartidor d’altres begudes, generalment cervesa. Els camions que distribueixen la cervesa – que és el producte amb el que es guanyen la vida – carrega l’aigua on li és més barata. El transport no li costa res. Entesos.

Un dia em vaig interessar concretament per l’aigua de Vilajuïga. Sap què passa?, em van dir: que els que exploten les fonts estan condicionats per les distribuïdores i les distribuïdores els exigeixen preus ínfims, que només compensen als que poden posar al mercat milions d’ampolles. Els manantials de Vilajuïga no permeten pas això. No poden regalar aigua perquè tenen només la que raja. Ho entén? De manera que no arriba al consumidor perquè els repartidors no la distribueixen.

D’aquesta conversa en fa uns tres o quatre anys. I mira, va petar. Per sort Grífols, una multinacional catalana amb criteri, ha decidit comprar l’empresa. Són gent que saben el que es fan. Segur que han estudiat el cas i seran capaços de fer sostenible el negoci. Ells es dediquen a la medicina, però voleu millor medicina que un got de l’ aigua més bona del món, segons Salvador Dalí?

Torna a l'inici

Continua llegint »