El cor també pinta

Us imagineu que en Lamine Yamal s'hagués enamorat de Mataró i hagués renunciat a canviar d'equip per molts milions que li oferissin? No rigueu. El futbol ens ha donat algun cas que s'hi assembla. Mireu l'Stuani. Podria haver buscat contractes més lluïts i més ben pagats, però va decidir quedar-se a Girona perquè s'hi trobava bé. Perquè hi tenia els amics. Perquè hi havia fet arrels. Ja diuen que el cor té raons que la raó no entén.

—I ara per què ens explica tot això? Si el Girona ja ha baixat a Segona...

No, avui no volia parlar de futbol. Volia parlar de pintura.

Fa uns mesos Girona, gràcies a la fundació Fita, va retre un homenatge excepcional a Vicenç Huedo. Vuit exposicions simultànies escampades per la ciutat. Confesso que no les vaig poder veure totes i encara me'n sap greu. Sempre he admirat aquest pintor gironí nascut a la Manxa, capaç de convertir sentiments en imatges i imatges en sentgiments, amb una naturalitat sorprenent. Emoció i tècnica.

Durant anys les seves cases de l'Onyar van tenir un èxit extraordinari. El seu hiperrealisme havia obert les portes d'un mercat internacional. Li van arribar propostes importants, fins i tot dels Estats Units. Molts haurien fet les maletes sense pensar-s'ho dues vegades. Ell va preferir quedar-se aquí, on durant més de trenta anys va formar generacions d'artistes com a professor de l'Escola municipal d'Art de Girona, a la Mercè. Va escollir la ciutat que estimava.

I mentrestant anava ampliant el seu univers. Els dibuixos a llapis, d'una precisió gairebé impossible; els horitzons oberts de la Manxa; les ribes del Ter; la costa abrupta de Portbou a Colera; les portes velles, corcades i cremades; els murs de pedra plens d'humitat; les natures mortes, tan senzilles com suggeridores. Sempre hi ha una mirada humana darrere de cada quadre. Sovint un misteri, un crit, una paràbola.

No sé si Huedo va renunciar a la fama i als diners. Potser simplement va escollir la felicitat. Hi ha persones que necessiten conquerir el món. N'hi ha d'altres que prefereixen estimar un lloc concret i explicar-lo millor que ningú.

Com l'Stuani amb el Girona. El cor, de vegades, també pinta.

Torna a l'inici 

Continua llegint »

Miracle a la Cort Real

     A mitjans de setembre de l’any passat vaig escriure: Faig doncs la crida: qui tingui testimonis gràfics de la cantonada entre la Cort Real i les Voltes d'En Rosés, de la Botigueta de la Cort Reial, tal com la va deixar en Lluis Güell, que les faci públiques. Era un crit de socors per intentar salvar una important obra de l’artista de Banyoles a la ciutat de Girona. Havia vist com la llinda de la botiga havia desaparegut i s’havia col·locat al seu lloc la un plafó negre. Tot feia pensar que els relleus pintats que havien il·luminat l’entrada eren perduts. Jo intentava recuperar-los.
Era lamentable l’empobriment que representava aquella pèrdua per la ciutat. Una pèrdua que se sumava a les desaparicions per motius ben diversos de tantes obres memorables d’en Güell arreu. Ningú no va respondre. La meva veu és molt tènue en el panorama de l’opinió pública gironina. D’acord. Jo no mereixia resposta. Però en Lluís Güell sí. Què us he de dir de l’amic Güell? No l’he pogut conèixer encara? Trobo escrit: “Lluís Güell (Banyoles, 1945 - Begur, 2005) va ser un artista polifacètic i atípic que va destacar per la seva capacitat de transformar espais i crear ambients immersius i únics. El seu estil es caracteritza per ser desmesurat, però alhora perfectament coherent i harmònic, integrant elements del sagrat i el profà amb una naturalitat  extraordinària”.
Ha passat el dijous sant i el divendres sant. El diumenge de glòria. El plafó de la Botigueta de la Cort Real ha ressuscitat. Llueix esplèndidament al seu lloc, net, polit, restaurat. Ha sigut un autèntic miracle per mi. Dic per mi, que no tenia ni idea del treball que s’estava fent. No puc dir res més que gràcies. Als propietaris, als comerciants que treballen al local, als restauradors que ha fet la feina. Gràcies, repeteixo.
I ara que ja estic tranquil em pregunto si la Botigueta estaria en condicions de ser visitada pels turistes interessats que venen cada dia, tot l’any. L’espai és reduït i per dins és com una escultura. Possiblement fa de mal ensenyar. Però crec que, com a mínim, els guies que ensenyen i expliquen les meravelles de la ciutat, s’hi haurien d’aturar un moment per explicar-ne l’interés i el valor artístic. Des de fora ja és una joia per admirar.

 Torna a l'inici 

Continua llegint »