Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris exèrcit. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris exèrcit. Mostrar tots els missatges

4 d’octubre del 2017

Jo em penso que va anar així

El rei es va decidir: sortiria a la televisió per posar les coses al seu lloc. Calia. Tot havia anat massa enllà. Era la seva feina de mediador.
Primer de tot, ordre. Els espanyols havíem d’entendre que no es podia viure sense ordre. Prou desori.  El general Milans del Bosch i el seu amic Armada es farien càrrec de tot, com els explicaria prou clarament el coronel Tejero als diputats esgarriats del Congreso.  Llei i ordre per sempre més.  L’exèrcit, la guàrdia civil i la policia nacional tindrien carta blanca per resoldre qualsevol discrepància. La xusma dels carrers, a callar. Els diputats que havien ocupat il·legítimament les institucions històriques del país, a  casa. Si se’ls havia de menester, ja se’ls cridaria.  Prou  comunisme, separatisme, maçoneria, pseudodemocràcia parlamentària, autonomies indisciplinades, escoles adoctrinadores, mitjans de comunicació manipuladors, diaris subversius, sindicats titelles, partits .... Prou. Qui mana, mana.
Aquest va ser el discurs del rei pare després del 23 de febrer de 81. Si més no, aquesta és la versió verídica que van explicar al rei fill perquè n’aprengués. I en va aprendre. Sé que va tenir algun dubte. Voleu dir que va anar així? Pregunta-ho al teu pare, li van dir. Però pare i fill no es feien gaire i, a més, ves a saber on era.
Així que, quan va ser el moment, després de l’1 d’octubre del  1017, aquell discurs li va servir i  el va repetir.  Davant la televisió oficial es va posar a defensar el seu Armada, que es deia De los Cobos, i els seus guàrdies civils tejeros que entraven als ajuntaments i a les escoles per restaurar l’ordre.  I contra els diputats catalans que es pensaven que podien legislar sense obeir les ordres dels generals o dels directors generals, contra el votants subversius, contra les associacions de malfactors que organitzen grupets amb estelades cada Diada, contra els alcaldes que defensen els drets no reconeguts dels seus veïns. La llei i l’ordre.
Tenia algun remordiment, és clar. És bo que els guàrdies apallissin votants?, preguntava. És el mal menor, es responia o es feia respondre. Ells s’ho han buscat. Però és bo que els jutges i els fiscals treballin a les ordres dels ministres? Inevitable, són les estructures essencials de la nostra sagrada pàtria. És bo que desoïm la veu de tants milions de ciutadans? Són quatre gats manipulats per les escoles i les televisions faccioses. Tot tenia resposta.
Va fer el discurs vocalitzant i tot. No es va vestir de general perquè la dona sempre diu que no li escauen els colors castrenses. I que a Europa se’l mirarien malament. Podien malinterpretar-ho.
Quan va acabar li suaven les mans.  Però estava tranquil. Al pare li havia funcionat.  Si es vol ser rei d’Espanya, cal anar sempre al costat de la guàrdia civil. “Els legítims poders de l’Estat asseguraran el compliment de l’ Estat de dret”. Quina frase!, va pensar.



Continua llegint »

25 d’agost del 2017

Algunes preguntes que demanen resposta


  • Un dels nois de Ripoll, abans d’intentar el segon atemptat va anar a comprar a la betzinera. Molt bé. Va pagar – segons van dir a la tele - amb un bitllet de 500 euros.  D’on havia sortit aquell bitllet? De la setmanada? A vosaltres us paguen amb bitllets de 500?
  • b)      Si el grup de Ripoll treballava per encàrrec de l’Estat Islàmic, o d’alcaeda, o del que fos, com és possible que no tinguessin  un expert en manipular els productes per fabricar les bombes?
  • c)       Quan els va esclatar la bomba a les mans, amb morts i ferits, decidiren que havien d’aplicar un pla b. Immediatament, sense ni  tenir temps de pair el fracàs de les bombes. Perquè tenien tanta pressa?  Què feia tant urgent aquella acció desesperada? Hi ha alguna cosa al calendari religiós, polític o social que els interessés destorbar expressament?
  • d)      L’imam de Ripoll, l’Abdelaki es Satty, havia  estat relacionat amb l’atemptat de Madrid. Aigua passada perquè no va ser condemnat. Però sí que ho va ser per tràfic de drogues. Condemnat a presó i expulsió del país. Un jutge va decidir suspendre l’expulsió. Qui el va convèncer? Quin interès hi tenia?  No podria ser que a algú li convingués tenir un imam hihadista dormint a Ripoll, o allà on fos, per activar-lo quan l’hagués de menester per fer una feina bruta?
  • e)      Recordeu que “s’ha de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys”? No ho poden pas encarregar als soldats. Ho han encarregat a l’imam controlat de Ripoll?
  • f)   És veritat el que es diu que els familiars dels màrtirs tenen la vida resolta per sempre?  Per si de cas, jo ho vigilaria.

  • No, jo no sé les respostes.  Però algú ho hauria d’estudiar seriosament.


Continua llegint »

25 de març del 2016

Recomenat: Tanques por la Diagonal

Em permeto recomanar aquest article del País


La primera vez que me hicieron unas pruebas de alergia (larga historia de amor, la mía con las alergias) fue en una enfermería militar, en Huesca. “No nos van a hacer reacción”, aventuró uno de los chicos mientras nos mirábamos los antebrazos y esperábamos que alguna de aquellas gotitas se convirtiese en ampolla. “He visto la fecha, caducaron hace seis años”, concluyó.
La segunda vez fue en el hospital militar de Zaragoza. Era la definitiva, y otra vez los pinchazos y las gotitas. Durante la media hora que teníamos que esperar para ver si había reacción nos dejaron solos y pasó de todo. Nos rascamos unos a otros y alguien sacó un aplicador con no sé qué potingue, solidaridad de tropa. Pocos meses después recibí una carta llena de amor en la que se me declaraba inútil por todas aquellas ampollas. El calificativo, como se pueden imaginar, era recíproco y hasta aquí llegan mis historias de la mili.
Publicidad
No puedo sino compartir el sentimiento de Ada Colau para con el Ejército. Es un sentimiento heredado, acumulado durante decenios y generaciones, una desconfianza que no hace falta enseñar porque se aprende sola. Pura epidermis, ver al ejército español en el Saló de l’Ensenyament me produce la reacción alérgica que las gotas caducadas no pudieron provocar.
Discrepo en muchas cosas de Colau y no me creo el pacifismo naif de la flor en el cañón del fusil. Hay guerras, muy pocas, que sirven para corregir injusticias mayores y no es fácil describir la complejidad de algunos afectos puesto que hay héroes que han servido en ejércitos que han provocado auténticas atrocidades. Un clásico: de Normandía o Midway a Vietnam o Chile, las contradicciones del ejército de Estados Unidos son evidentes. Que los ejércitos son necesarios es incuestionable, pero viendo el dolor causado sin posibilidad de reparación alguna, la frivolidad belicista es incomparable a la pacifista.
Visto lo visto, que el ejército español todavía provoque un rechazo profundo en amplias capas de la población y que ese rechazo se acentúe en algunas comunidades, es lo más normal del mundo. Cada partido español ha llevado a cabo su tarea de blanqueamiento y civilización de las fuerzas armadas. Los últimos, otra vez la izquierda: el PSOE, con una mujer embarazada mandando firmes afectadamente, y Podemos, que no sabían donde se metían y presentaron un general que, lógicamente, no salió elegido. Lo presentó por Zaragoza, nada menos, a la otra orilla del Ebro, de las batallas y de los recuerdos. Donde la gente se las piensa todas para no ir a la mili.
No, el problema no son los ejércitos. O al menos, en lo que se refiere al ejército español. El problema es que la potencia icónica del Generalísimo está todavía viva. El problema es que todavía se gritan presentes en fechas señaladas; que un presidente de la Liga de Fútbol Profesional (oscense, para más señas), viene de Falange y declara que echa de menos tener una Le Pen patria; que todavía hay miles de familiares desaparecidos en cunetas que los sucesivos gobiernos intentan esconder debajo de la alfombra; que Morenés nos recuerda a tiempos pasados que solo para gente como él fueron mejores; que el Ejército es, en última instancia, el garante de la integridad territorial, a través de los Bono, Serra y Trillo…
El problema es que todavía somos muchos los que entendemos que el ejército español forma parte destacada de la lista de esos demasiados retrocesos con los que se define la historia de España. Y que, precisamente, el Saló de l’Ensenyament, en un país que arrastra el fracaso escolar endémico, no debería exhibir esos frenos. Entre otras cosas, nos rascamos las muescas en la piel para no perder el tiempo que dedicamos a la universidad.
Por menos que este artículo, durante el siglo pasado el Ejército asaltó revistas y encarceló escritores. Contra la opinión que aquí se expresa, no solo inició una guerra civil: mantuvo una dictadura terrible y tuteló una democracia, golpe de Estado incluido, la fragilidad de la cual llega hasta nuestros días. Todavía no hemos oído un mea culpa a la altura de las calamidades provocadas. Un mea culpa creíble, no un párrafo de BOE o una declaración ministerial.
Mientras tanto, continuaremos recordando que existen vacunas para las alergias, pero que al final, los médicos siempre recomiendan evitar el alérgeno.
Francesc Serés es escritor.

Continua llegint »