Per arribar a la independència –i fins i tot per arribar a un Estat federal asimètric de l'univers maragallià– caldrà saltar-se la legalitat espanyola. És evident. El que anomenem legalitat és el conjunt de normes dictades per tenir quiet el personal, per evitar que exerceixi cap mena de dret a decidir. L'autoritat no autoritzarà mai el nostre referèndum. Com repeteix sovint el president Rajoy, ni ho vol fer ni ho pot fer. I quan deia això, que no pot, estava posant sobre la taula el problema real: ni que volgués i pogués no li ho permetrien. Qui? Doncs passem llista: hi estan en contra els poders que configuren l'Estat, els democràtics i els fàctics, els grans partits i els grups de pressió, les oligarquies que potinegen els diners públics a través del BOE i la santa conferència episcopal, les elits caciquistes escampades per les províncies i els grans líders d'opinió de diaris i televisions, els comandaments militars amb rei incorporat i les federacions sindicals que cobren i es reparteixen subvencions i dietes, els membres del Constitucional amb afició als toros o sense i les agrupacions de funcionaris que administren i controlen el desori de les taxes, les concessions i els concursos de trasllats, el president d'algun reial club de futbol i el secretari interí d'un jutjat de primera instància de Badajoz, els bancs omnipotents rescatats de les hipoteques i les preferents i els amics del sindicat Manos Limpias. En teniu prou?
Catalunya ha pogut anar endavant quan ha sabut trencar la legalitat vigent. Els nostres presidents se n'han sortit quan han assumit que podien anar a la presó. Macià va anar a la presó, Companys també, Pujol també. Maragall no va tenir temps... Els falangistes dels anys trenta ho tenien clar: si los catalanes quieren la independencia, que se la ganen con sangre. Eren els de la dialèctica de los puños y las pistolas. Ara ja no poden. Ara envien els serveis secrets, els inspectors d'Hisenda, els investigadors privats. S'ha de matar el president, però a la moderna i sense sang. El periodista Ansón, que és qui és i representa el que representa, ja ha escrit el missatge: El presidente puede arrugarse.... Si no lo hace se enfrentará, tal vez en las próximas semanas, a un escándalo de mayúsculas proporciones. Arturo Mas lo sabe. És l'hereu de Pujol, i Pujol ja és baixa en la batalla. La maquinària de l'Estat treballa a fons en una guerra en què tot s'hi val. No poden matar físicament el president, no el volen ficar físicament a la presó. No en volen fer un màrtir. Saben per experiència que, si ho fan, perdran.
Així les coses, president, potser és l'hora de fer el pas, de saltar-se una legalitat il·legítima. Val més la presó que la infàmia.
