23 d’agost del 2014

Matar el President

                       
Per arribar a la independència –i fins i tot per arribar a un Estat federal asimètric de l'univers maragallià– caldrà saltar-se la legalitat espanyola. És evident. El que anomenem legalitat és el conjunt de normes dictades per tenir quiet el personal, per evitar que exerceixi cap mena de dret a decidir. L'autoritat no autoritzarà mai el nostre referèndum. Com repeteix sovint el president Rajoy, ni ho vol fer ni ho pot fer. I quan deia això, que no pot, estava posant sobre la taula el problema real: ni que volgués i pogués no li ho permetrien. Qui? Doncs passem llista: hi estan en contra els poders que configuren l'Estat, els democràtics i els fàctics, els grans partits i els grups de pressió, les oligarquies que potinegen els diners públics a través del BOE i la santa conferència episcopal, les elits caciquistes escampades per les províncies i els grans líders d'opinió de diaris i televisions, els comandaments militars amb rei incorporat i les federacions sindicals que cobren i es reparteixen subvencions i dietes, els membres del Constitucional amb afició als toros o sense i les agrupacions de funcionaris que administren i controlen el desori de les taxes, les concessions i els concursos de trasllats, el president d'algun reial club de futbol i el secretari interí d'un jutjat de primera instància de Badajoz, els bancs omnipotents rescatats de les hipoteques i les preferents i els amics del sindicat Manos Limpias. En teniu prou?
Catalunya ha pogut anar endavant quan ha sabut trencar la legalitat vigent. Els nostres presidents se n'han sortit quan han assumit que podien anar a la presó. Macià va anar a la presó, Companys també, Pujol també. Maragall no va tenir temps... Els falangistes dels anys trenta ho tenien clar: si los catalanes quieren la independencia, que se la ganen con sangre. Eren els de la dialèctica de los puños y las pistolas. Ara ja no poden. Ara envien els serveis secrets, els inspectors d'Hisenda, els investigadors privats. S'ha de matar el president, però a la moderna i sense sang. El periodista Ansón, que és qui és i representa el que representa, ja ha escrit el missatge: El presidente puede arrugarse.... Si no lo hace se enfrentará, tal vez en las próximas semanas, a un escándalo de mayúsculas proporciones. Arturo Mas lo sabe. És l'hereu de Pujol, i Pujol ja és baixa en la batalla. La maquinària de l'Estat treballa a fons en una guerra en què tot s'hi val. No poden matar físicament el president, no el volen ficar físicament a la presó. No en volen fer un màrtir. Saben per experiència que, si ho fan, perdran.
Així les coses, president, potser és l'hora de fer el pas, de saltar-se una legalitat il·legítima. Val més la presó que la infàmia.

Continua llegint »

28 de juliol del 2014

La bomba Pujol


El president Jordi Pujol, que ha fet explotar una bomba que no va contra ell, sinò contra el procés. Foto: AFP.
1
El president hauria d'explicar com ha permès que el convertissin en una bomba contra el seu poble

Ho veieu, si en saben de fer política? Vull dir política de la bona, de la que funciona, de la que fa possible allò que els és necessari. En el moment just, al millor lloc, on pot fer més mal, esclata la bomba. Ja feia dies que vèiem senyals d'advertiment, però segur que us ha agafat amb els pixats al ventre, per dir-ho clar. Rajoy callava. Hi ha mals que no volen soroll. Aquella mica de somriure que se li dibuixava al rostre quan deia que estava disposat a parlar amb Mas quan li ho demanés venia d'això. Ell i els seus funcionaris estaven enllustrant el mecanisme, empaquetant-lo, embolicant-lo amb paper de regal, fent-hi els llaços de cinta daurada. Abans de llegir els diaris, abans de sortir de casa, Rajoy feia una llarga estona de contemplació del seu paquet bomba, que només els més amics podien mirar de tant en tant. El podia haver engegat en qualsevol moment, però sabia greu perdre una cosa tan valuosa, que els serveis secrets havien buscat, trobat, empaquetat i ofert amb tanta suor i tant esforç. Al final, just abans d'una entrevista de què tant es parlava –però de què probablement ja no es tornarà a parlar, ni a la sortida– es prem el botó just i la bomba esclata. La fa esclatar, per provar de reduir-ne o controlar-ne els danys, el mateix Jordi Pujol. En el centre del procés separatista, en el centre de la llei de consultes, en el centre de Convergència i Unió, en el centre dels preparatius de la V de la Diada, en el centre de la consulta que s'ha de fer i que no es farà, en el centre, sobretot, d'un país que començava a aixecar perillosament el cap.
Cada cinquanta anys, s'ha de bombardejar Barcelona. Se n'havien descuidat. Ara recuperaran el temps perdut. De bombes, en trobaran tantes com vulguin. A can Barça, a cals Pujol, a la Generalitat, als ajuntaments, a casa teva si cal, amic lector, que t'escandalitzes. Sí, com diu l'evangeli: busqueu i trobareu. Ells saben buscar.
Me'n guardaré pla bé de fer costat als milions dels Pujol a Andorra o a Suïssa. La història farà els comptes finals. Ara, perdoneu, si jo hagués tingut uns milions d'euros –cosa que ni boig podria pensar– i m'hagués dedicat a la política a dins d'Espanya, probablement hauria considerat prudent tenir-ne uns quants a fora, per si un dia hem de córrer davant quatre il·luminats de la pàtria indivisible. No seria el primer cop. Josep Pla pagava la seva estada al Motel de Figueres amb francs suïssos, molts anys després d'haver hagut de fugir del seu mas sense un ral per salvar la pell.
De manera que, de bombes Pujol, en sortiran més, tantes com els en calguin. Són molts anys d'aprendre a sobreviure. Uns llepen la mà que mou el fuet esperant una moixaina. D'altres venen fuets a bon preu. La majoria mira de passar sense fer gaire soroll –noi, no t'emboliquis. Però el president hauria d'explicar, més enllà de problemes fiscals i fins i tot de justificar d'on surten els diners, com cony ha permès que el convertissin en una bomba contra el seu poble.

Continua llegint »

21 de juliol del 2014

El dia després de la independècia

M'ha semblat entendre, llegint algun dels seus papers, que a vostè jas li aniria bé això de la tercera via que propugnen alguns - em comenta un lector. Bona pregunta penso. Però de mal respondre. Al cap i a la fi, el que em pugui anar bé a mi té ben poca importància. Aquí i ara, el que hem de decidir és el que convé al país i als seus ciutadans. És que una tercera via - per cert encara molt inconcreta - podria resoldre els problemes que tenim plantejats com a poble? De manera responc amb una altra pregunta: quina tercera via? Mirem la proposta més recdent.
El flamant primer secretari del PSC no es cansa de repetir que ell es conforma amb el reconeixement de la nació catalana, del traspàs total i definitiu de les competències en educació i cultura i amb un concert solidari. El senyor Iceta és un mag de les paraules. Està a favor de la consulta sempre que sigui legal i acordada. Vol un concert econòmic però el vol solidari. L'aportació socialista actual es concreta doncs en dos mots: acordada i solidari. El que no ens explica és com es pot acordar una consulta amb qui no en vol ni sentir parlar i en quan quantifica la solidaritat obligatòria. Queda encara força lluny dels termes que va establir el Parlament de Catalunya, presidit per Pasqual Maragall, en la proposta de nou Estatut de 30 de setembre 2005. Probablement aquella era la tercera via real, positiva, raonable. Quedar-se a mig camí al cap de tant de temps i de tantes coses com han passat, és una manera de perdre el temps i de fer-lo perdre al ciutadà.
Pel seu compte, el que va ser ministre d'Indústria, Joan Major, era molt més contundent: demanava el reconeixement nacional, el concert econòmic, el blindatge de les competències en educació i cultura i, a més a més, la gestió de totes les infraestructures. Veieu? Amb aquesta proposta ens podríem començar a entendre. Quedaria per discutir aspectes importants, és clar. Com que s'establiria una participació en les despeses generals de l'Estat, hauríem de tenir-ne algun control, el suficient per assegurar que s'utilitzin de forma raonable. Caldria garantir una suficient presència catalana als organismes internacionals per defensar els interessos dels nostres ciutadans i d'altres serrells que ara se m'escapen. I, és clar, estaríem ben disposats a ajudar solidàriament en projectes estatals que tendissin al desenvolupament de les zones deprimides o endarrerides. Veu, amic lector, aquesta sí podria ser una tercera via. Però jo em pregunto si hi ha alguna possibilitat que des del poder de Madrid algú està realment disposat a proposar-la.
I em responc francament a mi mateix que sí, però que això no passarà fins l'endemà - o potser el dia abans - de la proclamació de la independència.


Continua llegint »

20 de juny del 2014

De més verdes en maduren

Es pot saber de què ens ve aquesta mania amb els reis? S’ha adonat que deu ser a Girona on troben més mala maror? Fotos cremades, crits, declaracions municipals... Escolti, que els reis no ens han fet res. Bé, vull dir els dos reis de la democràcia. Si parléssim d’abans ja no sabria dir-li, però Joan Carles i ara Felip no trobo pas que ens hagin perjudicat gent. Crec que els hauríem de reconèixer que han representat la recuperació de moltes llibertats. El final de la dictadura. O no?
Com hi ha món, que el meu interlocutor té certa raó. Ens mirem amb poca simpatia els monarques . Probablement per raons de les que ells en tenen poca culpa. No diré pas que han fet costat als anhels catalans, però tampoc veig que ens vagin en contra. Però, és clar, venim d’on venim. Costa d’oblidar que la solució monàrquica va ser la solució franquista. I és clar, i ha els anys d’història borbònica de la oblidar. La veritat, no sé què dir-li. A mi m’hauria agradat un referèndum que legitimés el règim. Tot seria més clar. De manera que...
De manera que – per uns escrúpols de mal explicar - estem deixant de banda una sortida fàcil, planera, legal, homologable, als problemes de sobirania que tenim plantejats. Miri: oi que enyorem les antigues llibertats? Oi que ens queixem dels efectes negatius de la guerra del 1714?  Oi que rebutgem de ple el decret de Nova Planta? Doncs miri, la sortida és aquesta: ens quedem amb el rei, li posem la numeració que li correspongui aquí i muntem un estat propi, modern, pràcticament independent. Creem un Regne Unit. S’han acabat tots els dubtes sobre la permanència a la Unió Europea, a l’àrea de l’euro, a les institucions internacionals.
Vostè ja jo diu. Molt fàcil, però,  les altres parts, hi estaran d’acord?
De moment, estic segur que el nou rei no s’ho miraria amb mala cara. I el món tampoc. Jo crec que beneiria una solució del problema que no afectés els equilibris internacionals.
Però no n’hi ha prou. Caldria que la resta d’Espanya, del Regne d’Espanya, s’hi avingués. Vostè creu que seria possible un acord d’aquesta mena? J diria que no.
De moment, no. Però el no ja el tenim. Estem lluitant per una cosa més difícil, per la independència total. Acceptar la corona comú simplificaria extraordinàriament el procés. Per tant, jo miraria de fer-me amic del rei. Fixis en una cosa: quan el que havia de ser rei Joan, l’avi del Felip actual, cria tenir el futur en contra el que va defensar i assumir com a irrenunciable va ser el títol de Compte de Barcelona. Sap perquè? Doncs perquè tots els seus drets derivaven d’aquest títol. El compte de Barcelona té sempre els drets dinàstics sobre la corona espanyola.
Doncs mira, ens ho podríem pensar. De més verdes en maduren.


Continua llegint »

9 de juny del 2014

Toca parlar del rei


Felip de Borbó, el futur rei, l'any passat, al Palau de Congressos de Girona. Foto: JOAN SABATER.
Avui li toca parlar del rei –em diu, ben convençut, un lector amic.
Del rei? Potser sí. Acaba de fer el que no fan mai els polítics espanyols: dimitir, plegar, abdicar. Però, miri, és un cas ben especial perquè la seva dimissió té trampa en forma de príncep hereu, com ja deu saber. De manera que en plega un i comença l'altre. Tot queda entre família.
–Entesos. I del príncep, del que serà nou rei? No me n'ha de dir res?
Li puc dir que és molt alt, que sembla prou preparat, que va saber imposar-se als costums reials a l'hora de casar-se, que parla força bé el català, que... Si he de destacar alguna cosa del príncep Felip, li recordaria que va saber dir que Catalunya serà el que vulguin els catalans, cosa que no ha dit pas tothom fins ara i que em sembla rellevant si tenim en compte que li tocarà moderar el debat sobre el procés sobiranista.
–No sigui ingenu ara vostè. Els reis no intervenen en aquestes coses.
O potser sí. Caldrà esperar per saber què fa i com es planteja la seva feina.
Estic d'acord amb vostè. I res més a dir.
–Però esperi, esperi. Hem d'acceptar un nou rei sense ser consultats? Vol dir que no han de deixar-nos triar entre monarquia i república? Ens hem de continuar cenyint al programa que va dibuixar el dictador per deixar les coses ben lligades?
Li he de dir el que penso? Ho faré, però sàpiga que digui el que digui no té cap importància. Miri, si jo fos l'hereu de la corona –i és evident que no ho sóc– em deixaria nomenar rei però exigiria que es convoqués immediatament un referèndum vinculant sobre la qüestió. Vostè sap com viuria tranquil fent la feina de rei si és que la tenia explícitament confiada pel poble sobirà?
–I si sortís que no el volen?
Doncs tan amics. No seria pas el primer cas, ni l'últim. La democràcia s'ha d'acceptar amb totes les conseqüències. Estic segur que podria trobar una altra feina per tirar la família endavant. Perquè, entengui'm bé, a Europa ja s'ha acabat el temps de les dictadures. I mantenir-se en un càrrec polític contra la voluntat del poble és un acte dictatorial. Que, per cert, té poques possibilitats de mantenir-se en el temps. Val més saber ben aviat quina peça tenim al teler i actuar en conseqüència.
–El veig agosarat. Com que no és rei ni en pensa ser.
Naturalment. Ja li he dit que no tenia cap importància el que jo pensés. Ara, també li he de dir que el referèndum el podria molt ben guanyar el rei Felip. A la gent li agrada que es valori el seu criteri, que se la consulti. Només de convocar-lo per iniciativa pròpia ja en tindria mig tros de guanyat.
–Pensi també en les alternatives: qui seria president? Digui un nom, digui un nom...
Penso, penso noms i, la veritat, no sabria pas a qui triar.

Continua llegint »

24 de maig del 2014

Per un veritable acord polític

                      
Com era de preveure, comencen a arribar, difusos i inconcrets, els primers senyals que s’està afeblint la dura intransigència del poder central. Paraules vagues,  rumors sense confirmació, propostes individuals, comentaris sobre possibles converses, informacions poc argumentades, desitjos tenyits de certa congruència, globus sonda. Que si reconèixer la realitat nacional catalana, que si afinar les balances fiscals, que si imitar el concert de Navarra, que si blindar les competències en llegua i en educació, que si recuperar els articles de l’Estatut que el TC va arrasar, que si el Rei està treballant per un pacte.... Això sí,  de tot això se’n podria parlar sempre que la Generalitat  es desdigui del referèndum que ha de convocar el novembre.
De manera que podem donar per certes dues coses. Primera, que ja han entès els termes del problema, i força bé. Segona, que el que realment els espanta és el referèndum. Volen que creguem que estan disposats a fer concessions  en tot el que calgui a canvi del nostre dret a decidir. Encara no ho diuen, és clar, però és evident que els més ben intencionats esperen que el primer gest el faci el President Mas. És a dir, que els hem de resoldre el problema que tenen ells a canvi de vagues promeses d’estudiar els nostres greuges més endavant. Bona, la jugada. Neta, polida, definitiva. Prometre no fa pobre. Fets a canvi de promeses.
Obliden algunes coses. La primera és que aquí, del President cap avall, tothom sap que l’Estat no compleix els seus compromisos quan no li convenen (las leyes se acatan pero no se cumplen). La segona, que la Via Catalana no és una acció política del President ni dels partits que li donen suport, sinó una moviment popular amplíssim, ben arrelat i creixent. Per tant, el dia que es  vulguin posar a negociar de veritat, si és que mai arriba el cas, caldrà que s’arremanguin i posin sobre la taula propostes concretes, clares, ben trabades, fiables, avalades internacionalment, reals. Que entenguin i assumeixin que un possible acord hauria de ser referendat pel poble de Catalunya, en consulta directa i clara. És a dir que del referèndum també n’hauran de parlar, i molt.
Podríem pactar potser, arribats al cas, que suspenguem temporalment la consulta, que s’apliquin i desenvolupin durant uns anys – de tres a cinc per dir alguna cosa – els acords que hem cregut eficaços i suficients, quedant autoritzada des del primer moment la Generalitat per convocar després el referèndum per saber si el sistema pactat ha resultat satisfactori als ciutadans. Es tracta de trobar un encaix que sigui còmode per tothom. Un encaix real, coherent, just, equitatiu, independent dels vaivens de la política madrilenya.
Ja veieu que sóc possibilista.


Continua llegint »