Arqueologia visual

 Davant mateix de l’antic convent dels dominics - després govern militar i ara Universitat de Girona - hi a una plaça gairebé triangular, que serveix de pàrquing per una cinquantena de cotxes. Un espai sense asfaltar ni gairebé aplanar, tot sigui dit. Quan els soldats hi campaven, aquell espai era un jardí privat del capità general, amb un claustre gòtic menut i una pista de tenis, la terra de la qual els soldats mantenien ben allisada i neta. Com que els dos fills del general Baturone estudiaven amb nosaltres, sovint hi anàvem a jugar a futbol (el tennis no entrava en les nostres aficions).  Bé, deixem-ho.

 Aprofitant un matí assolellat d’aquestes festes nadalenques confinades, hi vaig treure el nas fins arribar al mur que tanca la cara de ponent. Des d’un petit esvoranc que algú hi ha treballat es veu una panoràmica interessant sobre la ciutat i els seus rodals, amb els plans de Salt i Sant Gregori, i la línia de muntanyes – del Pirineu al Montseny, diria -, emmarcant-ho tot. Gairebé a sota, un xic a la dreta, hi veig l’antic seminari, amb un pati que no sabia, ampli i obert. Imagino els estudiants de capellà, amb les sotanes  arremangades, fent córrer una pilota. O no jugaven a futbol els nois amb vocació sacerdotal? Ves a saber.

 Llavors em fixo en el campanar. Correspon a l’església de Sant Martí Sacosta, que té l’entrada oberta a les escales que venen de la plaça de l’Oli. És, certament, un campanar discret si el comparem amb els de la Catedral i Sant Feliu que queden al fons. A primer cop d’ull es veu que és modest, sense pretensions. No sé ni si té campanes. Però llavors m’adono d’un detall: a la part baixa del campanar, hi té unes arcuacions llombardes.  Ep! Què hi fa aquesta ornamentació romànica en un temple que té tot l’aire de ser molt tardà?

 Cal  investigar una mica. I sí, consta que una esglèsia dedicada a Sant Martí fou construida al segle XI, en un turó fora muralla - no gaire lluny de la vella força - i duia el nom de Sant Martí Sacosta. Ja ho tinc. En faig una foto, que us oferiexo. Mireu-la. Us adonareu del que jo hi he vist. El campanar rompànic es devia acabar poc més amunt del teulat del seminari. Anys més tard s'hi devia afegir uns metres, quatre o cinc, de torre... fins a la clara divisió horitzontal que ara és a mig campanar. I molt més tard, es va construir un final de torre avabada en balustrada - que jo dira barroca - de set o vuit metres més amb el finestral que podria soportar la campana. Per tant, tenim tres etapes constructives. Però...

Torneu a mirar la foto. Entre les arquacions llombardes i la línea horitzontal del mig, hi ha una finestreta. al voltant d'aquesta obertura jo hi entreveig un campanaret amb teulada a dues, segurametn quatre, vessants. Com si entre la segona i la tercera versió se n'hi amagués una altra. I, encara, tot i els meus dubtes, diria que quan aquesta versió amagada es va perdre, a la nova façana s'hi va posar un rellotge de sol, del que només en quedaria una part en forma de llosa blanquinosa. 

Cal a dir que l'esglèsia de Sant Martí Sacosta i el seu entorn van ser cedits per la família Agullana, que vivien al palau veí, als jesuites, en agraiment per les gestions que l'orde havia fet per trobar un noble que esposés la filla i accedís a donar el nom d'Agullana als fills que vinguessin. Això devia passar a finals del segle XVII. Ho explia prou bé Martí de Riquer al seu llibre Quinze generacions d'una família catalana. Una meravella de llibre, per cert.

Torna a l'inici