Fugir, sempre fugir. La por enganxada a la pell. Dies i dies de caminar i d’amagar-se, de buscar l’escalfor i el suport del grup, com un ramat encalçat pels llops, sense gos i sense pastor. La pols, la suor, la gana – potser ja només el record de la gana – el dolor coent de les ferides infectades, sense aigua, sense esperança. Dormint quan es pot a qualsevol forat del rocam, en mig de les bardisses, sota els estels clavats en la negror del cel, o a l’ombra perillosa d’un arbre qualsevol.
El grup ha trobat una clotada on potser hi havia hagut
un pou. Una clapa d’herba ha marcat on gratar amb les mans fins a trobar una
mica d’aigua tèrbola i fangosa. S’amorren a terra, ells i elles, amb
desesperació. Aquella bassa inesperada els dona unes hores de vida, un alè per
continuar caminant cap a una terra promesa on - ho volen creure - ningú els voldrà matar,
ningú els violarà , ningú els convertirà en esclaus. Ho han de creure i ho
saben.
Més enllà
d’aquest horitzó en el que han hagut de néixer, hi ha un món de pau, amb
llesques de pa amb mel i aigua clara, amb fruita madura a l’abast de la mà. Una
terra ben regada per treballar, on fer casa i cuinar i estendre roba i criar els
fills. Grans ciutats amb cases de pedra i llits de ploma; mercats acolorits amb
menges vingudes de terres llunyanes que
endolceixen l’aire que s’hi respira. El paradís, potser. Un somni, segurament.
Una raó definitiva per continuar caminant, fugint, amagant-se.
L’home de la barba seia un xic lluny del grup. Havia
begut i regirava els parracs del seu vestit per buscar una engruna de pa o una
arrel rosegada per matar la gana. No coneixia aquella gent. Quan aquell matí es
va sentir encalçat al seu poble ho va deixar tot, germans, amics, parents, i es
va confondre amb els fugitius que li marcaven potser un camí segur. Sí, pensava
en els seus, en el poble cremat, en el tall esmolat de les espases. S’havia
salvat, fins ara. Potser era l’únic. Tenia, és clar, l’esperança al cor que
algun dia, si tot anava endavant, retrobaria algun dels seus parents. Una esperança sense sentit, prou que ho
sabia.
Ara veu unes noies que s’han arraulit un xic lluny de
la bassa. No, no sap qui són ni d’on venen. Però entén que esperen que tots
s’apartin per acostar-se a l’aigua. Tenen més por que set, es diu a sí mateix.
Són molt joves, gairebé unes nenes. Han aprés a passar desapercebudes. Porten
els vels al cap i estan molt quietes, juntes, com si formessin part del
paisatge. Un paquet humà sota el sol. Un feix de temors i de vergonyes. Ha
trobat una rel mastegada i se la posa entre les dents. Molt a poc a poc
s’acosta a les noies. Sense parlar, els fa un gest de protecció i les acompanya
a l’aigua espessa. Elles beuen protegides per la figura paternal que saben
dreta al seu costat. El paguen amb un
somriure amable només intuït darrera els vels negres.
🔅🔅🔅
El paisatge ha canviat. Després d’un petit coll rocós
el grupet té al davant una vall que promet, amb una mica de verdor. Hi ha
camins dibuixats i alguna cabana que fumeja. S’han separat. Una de les noies,
es veia de lluny, espera un fill i no es veu amb cor de seguir les altres.
L’home de la barba s’ha ofert a fer-li costat. Podria ser filla seva, però
també una jove esposa. Ara això no ve al cas.
Ja els coneixem, ja tenen cara i tenen ulls i els podem posar un nom.
Ell es diria Josep i ella Maria, si és que volem entendre’ns. Sense deixar de caminar, han acceptat una mica
de pa amb uns retalls de peix sec i l’aigua ja no falta. Han dormit a la vora d’una fogaina de pastors
i la nit ha resultat plàcida amb l’aroma de la sopa que han compartit amb uns
sagals.
En Josep s’ha orientat després de setmanes de fugir.
Aquell país no li és estrany del tot. Sap o creu saber que hi pot tenir algun
parent llunyà, fugitiu d’altres desastres. Potser els acollirà, si el troben;
potser els aconseguirà papers. Cal empadronar-se per poder treballar més enllà
de feines miserables. Ara el viatge es torna lent, feixuc, farragós. La Maria
es cansa aviat. S’aturen a les cabanes que troben canviant un plat calent i un
jaç a la pallissa per hores de feina
tallant llenya, escurant corrals, rentant roba, adobant sostres malgirbats. La
gent sol ser amable. Els veuen marit i muller, esperant un fill, fugint
d’alguna guerra de la que només en tenen algun ressò llunyà.
Quan ja és evident que el part no es farà esperar, cal
trobar un racó on aixoplugar-se. Han buscat aquells suposats parents d’en Josep,
inútilment fins ara. Però sembla que serà possible empadronar-se. Ja ho
afrontaran més tard, quan hagi passat el tràngol. S’arreceren en un antic
corral abandonat. Allà esperen que la noia deslliuri. Després, déu dirà.
Llavors surt el sol. La terra és verda i el rierol
canta d’aigua cristal·lina. El blau del cel sembla esclatar sobre el corral,
formant una gran arcada. L’aire és net i porta aroma de romaní i de farigola.
Algú, molt lluny , engega les notes manyagues d’un flabiol. Fa de mal entendre tot plegat. Quan neix el
nen tenim un batec d’ales sobre el miserable refugi, i s’hi acosten un bou i
una mula que probablement s’han perdut. A entrada de fosc arriben uns pastors
que duen llet acabada de munyir i formatge. Després s’ encén l’estel, un estel
extraordinari que destaca en la nit màgica entre els milers de punts que
decoren la bóveda celeste. I, encara que faci de mal creure, l’endemà es
presenten tres mags que diuen venir de l’orient, amb una corrua de servents per
lliurar al nadó uns regals de casa bona.
Potser va ser un somni. O va ser real. No ho sabrem
mai. En tenim només el record de la parella fugitiva. Ho van explicar alguna
vegada, per compromís, sabent que els que ho sentien no s’ho creien. Ells ho
van viure i ells ho saben del cert. Val més no parlar-ne.
Diu la dita que “quan el riure és al menjador, el
plorar puja l’escala”.
L’endemà de la visita reial va passar gent
desconeguda. Lluny de l’estable. On anaven? Impossible de saber. Cap al
tard va arribar un jove desorientat que demanava un mos per seguir el seu camí.
Sí, ells encara tenien un tros de pa i un xic de formatge. S’ho va menjar a peu
dret. Fugia. I ells també havien de fugir. L’encalçaven els senyors de la
guerra. Si es quedaven allà, estaven perduts. No els va pas esperar. Aviat es
va perdre en el revolt del camí, escapant de la desolació i de la mort.
Ho van entendre. Espantats, Josep i Maria, amb el nen
a coll, es perdien cap a l’horitzó. La mula del miracle els va ajudar des de
llavors per fer menys feixuga la caminada que es preveia llarga. I que ho va
ser. Aquella nova fugida es dibuixà per antigues muntanyes, àrides planures,
boscos espessos, rieres amables i rius cabalosos. Probablement aquell viatge
cap a la llibertat va durar mesos. Però van arribar (val a dir que ja no tenien
la mula, perquè s’havia estimbat en baixar una tartera), havent travessat
moltes terres i sentit parlar moltes llengües.
El nou país que els acollí semblava certament el
paradís. Tot eren camps ben conreats, camins empedrats; els pobles es veien
l’un a l’altre de tan a prop que
estaven. I la gran ciutat, que era un jardí, amb els mercats curulls de tot el
que podries demanar. Gent de tots els oficis coneguts, i de més que mai no
havien vist, es guanyaven la vida als
carrers plens de gent i de carruatges. Havien arribant a xauxa, al cel, al
somni, a la terra promesa dels llibres antics.
Tenien menjar a l’abast de la mà només de recollir el
que sobrava, aigua a les fonts públiques, sostre als vells edificis
abandonats... Trobar feina era més difícil, certament, per la manca de papers.
Però sempre es podia fer un jornal escadusser. Vindrien temps millors. Aquell
nen tenia el futur, un futur brillant, impensable, al seu davant.
La família aviat va trobat un recó confortable al fons
enrunat d’una gran construcció de rajols i fustes. Quan hi van arribar,
dirigits per un passavolant del carrer, ja hi trobaren centenars de persones
instal·lades. Havien fet petites habitacions amb fustes i altres materials i
s’hi estava bé. Feien focs per cuinar i per escalfar-se les nits d’hivern, que
eren molt fredes, tot sigui dit. La Maria rentava la roba a la font, com les altres
dones i s’havia empescat un joc de cortines amb el material que el seu home
havia aplegat. A més, ell, traçut, com era, havia separat amb fustes i llaunes
l’espai que feia d’habitació del que destinaven a cuina i menjador. Ara calia
esperar. Tenien promeses fiables de feina, de papers, de casa... Fiables perquè
tenien fe. Calia tenir paciència. Temps els en sobrava. Ja eren al seu lloc. El
país del seu fill. La terra esperada des de sempre.
Aquella nit en Josep havia sortit a buscar llenya. Era
fàcil aplegar fustes i mobles vells abandonats, tot i que cada dia calia anar
més lluny, perquè feia fred i els refugiats aixoplugats al cobert augmentaven
molt de pressa i tots feien foguera. Va
arribar força tard. Segur que la dona i el nen ja dormien. Estaven prou
acostumats al xivarri que solia haver-hi molta estona. Quan girava la cantonada
es va adonar que hi havia algun problema. Corredisses i crits primer. Després
la pudor picant del fum. La llum calenta de les flames ja. Foc. Cridaven foc. Escapaven
del foc. Les obertures de la nau que els havia acollit i el sostre mig
enfonsat, escopien glopades roents i una
espessa columna de fum negre i greixós ho envoltava tot.
El van veure com entrava barallant-se pràcticament amb
els que sortien desesperats, com travessava saltant els obstacles que omplien
el terra, com intentava esbotzar el fustam que havia construït per fer-se un
niu i com es perdia entre les flames. Llavors el sostre, el que quedava del
sostre, es va enfonsar fent un soroll esgarrifós i macabre. Tot va ser una
enorme flama, un infern que xuclava l’aire i ho consumia tot amb voracitat
definitiva.
Quan, al cap d’uns dies, els equips que desbrossaven
les restes fumejants de l’edifici van arribar al fons, entre els cadàvers
recuperats hi van identificar el d’un home que abraçava dos cossos més,
totalment calcinats: una dona i un nen.
El dol va ser general. Ho és encara. Jo mateix,
perdoneu, resseguint el camí que sabem de les víctimes, m’adono que no sabria a
qui acompanyar en el sentiment. Però sí que us puc dir que la mateixa nit de la
tragèdia, en algun lloc molt llunyà, sota un cel presidit per una estrella
inesperada, naixia un altre infant. Amb un bou, una mula, uns pastors, uns mags
i un grapat d’esperances sota el braç.
Espectacular tema de reflexió!