Havíem
anat a Barcelona per feina. A la tarda, sense pressa, som a l’estació de
Passeig de Gràcia per agafar un rodalies cap a Girona. Va tard. Els trens tenen aquestes coses. Van
passant combois cap Estació de França, cap a Granollers, cap a Sant Celoni, més
a estació de França... M’adono que molts encara van pintats pels grafiters de
lletra grossa. D’altres, certament, van nets i polits. A veure si se’n sortirà
l’amiga Sílvia Paneque d’aquest repte de tenir els trens nets de decoració
espontània. No ha de ser gens fàcil. Però ja sabem a la Renfe no hi ha res
fàcil.
Ara
sí, ara és el nostre. De fet som pocs viatgers que l’esperem. A la porta que
triem coincidim amb tres noies joves que entren al vagó amb més pressa de la
que cal. Sento que la que s’ha ficat entre la meva dona i jo li demana perdó,
mentre l’ajuda prenent-li el braç.
Nosaltres seiem, que hi ha lloc de sobres. Elles seuen a l’entrada del
vagó, bromejant. La dona em diu: “m’han donat una empenta”. Està empipada, però
no diu res més. Jo rumio un moment. Li
pregunto: “tens el bitlleter a la bossa?” Però no em sent o no m’entén. Ella
està encara amb l’empenta. “Tens la
cartera a la bossa?.
El
tren pita i comença a tancar portes. En aquell moment les noies decideixen
sortir del vagó. A l’últim instant. La meva dona m’ha entès. Mira la bossa. El
bitlleter no hi és. El tren avança, les noies s’ha perdut per l’andana. Alguns
diners, targetes de crèdit, documentació personal... És evident: empenta, ajuda desinteressada (dos
contactes) i la tercera mà que fa la feina. Truquem a 012, ells comuniquen amb
els mossos. Ja ens diran alguna cosa. Des del telèfon, anul·lació de les
targetes bancàries. Tot plegat més feina per fer que diners robats.
En
fi, eren persones de fora. Tenien dret a un treball digne, a un habitatge
digne, a una salut digne, a l’escola pels fills digne, a un tracte digne.
Possiblement, també tenien dret a celebrar unes festes nadalenques dignes. I li
ha tocat a la meva dona de pagar-les, si més no parcialment. Sàpìguen les
noies, si em llegeixen, que la meva dona no les perdona.
Bones
festes amics lectors. Vull dir les que queden.
Torna a l'inici
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada