Déu al barri vell (conte de Nadal)

Aquell desembre de postguerra va ser especialment cruel al barri vell de Girona. A la tardor el riu havia sortit de mare amb més força del que s’esperava i havia fet molt de mal.  La pedra dels edificis semblava suar humitat i fred als carrerons rònecs i estrets als que no arribava a entrar mai el sol. De tan en tan alguna porta es tancava amb un so sec que tallava l’esperança. Les coses eren així a la ciutat vençuda. Som al carrer de Calderers, prop de Transfiguera, que ve a ser el barri xino de la ciutat, amb quatre bars de mala mort, els bordells de tota la vida, la roba estesa als balcons, la pudor de pixats a cada cantonada. A una d’aquestes portes, la de la botigueta de sempre, la Francesca s’aguantava el ventre buit mentre escoltava al botiguer dir-li allò que ja temia: “No et puc fiar més... Ni per a uns cigrons. Ho sento”. Ella hauria volgut repetir que cobraria uns diners, que li devien dues setmanades de fregar l’escala dels senyors de Bonet, que no passaria de final de mes.  Però no ho va dir perquè ja no calia. El botiguer sabia tan bé com ella que els senyors de Bonet eren uns malpagadors, ells, tan rics, tan mudats, tan orgullosos, tan senyors, tan fins, tan importants....

Al fons del local, la Carme, veïna del primer pis, va abaixar el cap i va amagar a la cistella la mitja dotzena d’ous que acabava de comprar. Sí, ho havia sentit i per la Francesca aquest fet, la vergonya de la misèria cantada públicament, potser era més dolorós que la temuda i esperada negativa del botiguer. Amb la Carme no s’havien saludat mai. Si es trobaven pel carrer feien veure que no es veien. Si algun cop coincidien a l’escala no passaven d’un bon dia o d’un sorollet inintel·ligible que venia a ser el mateix. La Carme feia de la vida.  De nit es guanyava un passar justet amb la cara maquillada, els ulls ben resseguits, els llavis ampliats de vermell, la melena rossa tenyida, el cos cenyit en un vestit escàs i cridaner, mitges amb la costura ben dreta, sabates de taló d’equilibrista. I es feia dir Rosarito, per consell d’una veterana de l’ofici. Ara no, ara, a la botiga del barri era la Carme, discreta, el cabell recollit, bateta senzilla i sabates planes, un pèl massa gastades. Quan va sortir la Francesca no es van ni mirar.  Eren veïnes però vivien en mons diferents. Així havia de ser. Era el més normal al barri baix de Girona. 

Els nens de la Francesca, en Joan de vuit anys i la Montserrat de sis, ploraven arraulits al llit quan la seva mare va tornar amb les mans buides. El seu plor ja no era el plor viu dels infants, sinó un gemec esgotat que sortia de les entranyes. El braser que tenien sota la taula del menjador feia estona que havia acabat la virtut. Només quedava la cendra freda remoguda cent cops amb la paleta de ferro i una espurna  de fe injustificada. 

La Cesca sent ara mateix com el pis, la casa, el món li cauen a sobre. No pot enviar els menuts al carrer a jugar i córrer per matar la fred. Plovineja fa estona. Sap que ahir va bullir els darrers tronxos de col que guardava al rebost. Gairebé enveja el seu home, a la presó de Salt, menyspreat, humiliat, apallissat, escarnit, abatut, desesperat. Enveja uns segons el ranxo calent que ell tindrà, el ranxo pudent, immenjable. Enveja aquella aigua bruta vomitiva que sap que omplirà el pap d’en Manel.  I és la imatge del Manel, del seu home pres, del seu home lluitador, insubornable, ferm, decidit, que la porta a la rebel·lió, a la desobediència. Sap que li haurà de dir, sap que no ho acceptarà, que li costarà de perdonar. Però ella és allà, amb la gana dels fills, amb la seva gana. Quan s’ha de fer, s’ha de fer.

“Vinga”, va dir la mare amb una veu que no semblava la seva. Abrics, bufandes, gorres, guants... Els va agafar per les mans i va sortir al carrer sense mirar enrere. De pressa, com si tingués por de desdir-se’n. Perque tenia por de desdir-se’n. Carrer de Calderers, de Ballesteries, els Quatre Cantons, l’Argenteria, La Rambla del Generalísimo.... Hi ha gent pels carrers, paraigües estesos, cares probablement conegudes, però la Cesca no mira ningú. Ella té un camí, una missió. Les botigues obertes, les parades del mercat temptadores, curulles de cols i bròquils i naps i i pomes i taronges, sota les lones xopes, ofertes als que poden pagar.  Pont de Pedra, Carrer Primo de Ribera, Gran Via... A l’esquerra el pati de l’hospici. No hi ha els nens jugant al pati, potser perquè plou, però ella els hi veu, amb les seves batetes d’uniforme i les seves cares esllanguides darrera la reixa.  Déu meu, l’hospici!! No, els seus fills no entraran a l’hospici. Se’n sortirà. Buscarà més escales per fregar, arrossegarà els el salfumant pudent, rajol a rajol. Se’n sortirà. I encara pensa que, pels seus fills, si no hi ha més remei, si tot va malament... Frena. Sap que no. Ella no té ni el cor ni el cos ni l’ànim per imaginar-se fent cantonades al capvespre. Trobarà algun camí. 

Ha alentit el pas. Al seu davant, ara sí, hi ha la cantonada amb el rètol d’Auxilio Social, amb el vermell insultant de les fletxes i el jou de la Falange. Sent la mirada d’en Manel al seu darrera, acusador, incrèdul, indignat. Els peus li pesen. Ha d’entrar. Entra arrossegant els fills a banda i banda. 

El menjador d’Auxilio Social de la Gran Via era un món diferent. Des de la porta, a la mateixa cantonada, veié les fileres de taules parades, amb plats i vasos i coberts. A la dreta tres grans finestrals que arriben fins a terra com aparadors. Al fons, presidint la sala, a la paret principal els grans retrats de Franco i de José Antonio, flaquejant un gran crucifix barroc. Potser hi havia alguna bandera però la Cesca no ho va veure. El que sí sentia, com una al·lucinació, l’aroma inconfusible d’un sofregit  que li feu imaginar macarrons gratinats, i la força evocadora de pa del dia, tou, amb la crosta torrada, cruixent.  Dones joves amb uniforme blau i fletxes vermelles al pit, movent-se entre els nens. Sobre els uniformes, davantals blancs, immaculats. Es va dirigir, amb un fill a cada mà, a la que semblava manar a la sala. 

“Els meus nens...” va començar la Francesca, però les paraules se li atropellaven a la gola. Finalment va poder dir: “tenen gana.” Després, engegada, va poder explicar els seus problemes, els deutes, les feines, la lluita diària per un plat a taula. La seva gana no importava, la dels nens sí. Demanava auxili, auxili social, amb humilitat i submissió. La dona que l’escoltava la va mirar com qui observa un insecte. Tenia una pitrera prominent, inflada, decorada amb galons i medalles incomprensibles. Li engegà pregunta rere pregunta, fins que va arribar al nucli de la qüestió: “I el pare? On és el pare?”

“A la presó”, va respondre la Francesca, i va sentir com la vergonya li cremava la cara. “Per roig. Era del sindicat”. El silenci que va seguir va ser més tallant que una ganivetada. Un somriure cruel va dibuixar-se a la cara de la falangista. “Doncs si sou rojos, que us donin menjar els rojos.” I els va conduir de males maneres fins a la porta.

Al carrer plovia un xic més fort. La Cesca va abraçar els seus fills provant de protegir-los de la pluja, de la misèria, de l’abandonament. La Montserrat, amb la innocència dels seus sis anys, va preguntar: “Mare, per què aquella senyora és tan dolenta?” El camí de tornada va ser com una fugida. La Cesca se sentia bruta, enganyada, estafada, impotent, més vençuda que mai. Sobretot bruta, culpable, traïdora. S’havia venut la dignitat i l’orgull, els principis i la fidelitat al marit, tot per res. Res. Resseguia els carrers cap al barri però no veia ningú. Com si la ciutat s’hagués buidat. Passant el pont de Pedra va estremir-se en sentir una alenada de tramuntana glaçada que travessava els abrics i s’arrapava als ossos. Va estrènyer més fort els seus fills contra el seu cos i accelerà un xic més el pas. Havia d’arribar  casa. Dur els fills a casa. Que es fiquessin a llit. Després, Déu diria. 

I déu va dir:  “Francesca, avui esperava uns amics que no han pogut venir. Els havia fet escudella per dinar. Ara en tinc massa. Potser acceptaríeu aquest tupí calent, amb la sopa i la carn d’olla”. Déu havia pres la forma de la Carme, de la Rosarito. Un aroma conegut es va estendre pel pis. Els nens van deixar de tremolar de fred. La Cesca es va posar a plorar i només va saber dir: “gràcies, gràcies Déu meu” a la veïna que ja sortia del pìs i tornava a casa seva. A la tarda havia de treballar.  

Sí, no patiu. A la taula hi havia dos tupins. Al primer l’escudella, amb un bon espès d’arròs i fideus; al segon la carn d’olla: patates, col, pastanagues, nap, però també un tall de cansalada, el coll i les potes d’una gallina, uns bocins generosos d’orella de porc, potser una mica de vedella, la  botifarra negra... i els aromes gustosos de l’api i del sagí. No hi havia pilota, què hi farem. No es pot tenir tot.

Els nens van menjar en silenci, primer molt de pressa, després amb la calma dels que per un moment han deixat de tenir gana. La Francesca no va tocar el menjar fins que els seus fills no havien acabat. . Es va quedar asseguda, mirant com ells vivien el miracle. Estava segura que tot plegat era un somni. Que es despertaria en qualsevol moment i desapareixerien els tupins i l’escudella. Però segurament  s’equivocava.

Torna a l'inici 

Continua llegint »

El cel de les oques

I Déu va crear les aus. N’hi havia de totes mides i colors. El món  es va omplir de cants diversos que es trenaven entre les branques dels arbres del paradís. Alguns passaven rasant sobre els aiguamolls curulls de mosquits, libèl· lules i tots mena d’insectes; d’altres aus habitaven a les altes copes dels arbres buscant larves i  erugues sota l’escorça morta; els menuts saltironejaven entre les bardisses, els més agosarats formaven una extensa xarxa vigilant sota els núvols per descobrir ratolins, talps i petis rèptils que s’amagaven entre els matolls. I, encara, els més prudents escrutaven l’horitzó i només aterraven per trobar aliment entre els ossos inútils de cadàvers oblidats.

Déu s’ho va mirar, va pensar que això estava prou bé i ho va deixar així. Per sempre més. Creixeu i multipliqueu-vos, els va dir. El món és vostre. Només us imposo una llei: que cap de vosaltres es mengi o mati cap dels seus  semblants. Això és abominació. 

A la Terra tot anava com estava manat. Cada espècie d’ocell aprengué a fer el seu niu. Els uns amb branquetes seques que traginaven amb tenacitat, d’altres amb fang recollit de les ribes dels rierols, els més indolents cavant una mica en la sorra tova, alguns excavant amb el bec a la soca dels arbres. Els agosarats buscaven la seguretat dels singles, prop dels cims o arran de mar. Tots aprengueren a niar prop dels seus específics llocs de caça o de pesca per assegurar l’aliment dels seus fills. 

I es van multiplicar, com havia de ser. I es van multiplicar també els altres animals que compartien aquell paradís: tigres, llops, homes, serps, elefants, rates, lleons, cocodrils, talps, granotes, peixos, escarabats, simis, aranyes, girafes i tots els que ara no em venen al cap. Tant es van multiplicar, uns i altres, que aviat no hi va haver prou menjar per a tothom. La vida animal creixia i creixia fins que la Terra ja no semblava donar per a tantes boques. Arribà la fam. 

La fam no té forma, és clar. Però em permetré pensar que s’assemblava a una serp, una serp que sabia parlar la llegua dels ocells. Aquella fam, aquella serp, va xiuxiuejar a l’orella de totes les aus de la terra: teniu gana i necessiteu alimentar-vos i alimentar els vostres fills. Déu us va prohibir matar i menjar els vostres semblants. Però Déu no té gana, no li cal menjar. Si us decidiu a desobeir-lo sereu com ell i no tindreu gana.

Els ocells, així temptats, s`ho van rumiar. Menjar carn d’altres ocells? Impossible. De fet, molts guiers no estaven preparats per pair la menja prohibida. Alguns, tímidament, aprengueren a trencar la clova dels ous dels seus congèneres per alimentar-se del seu sagrat contingut. Era el primer pas. No desobeïm, pensaven. Els ous no són encara aus com nosaltres. Però sovint trobaven algun ou nial, covat, amb el pollet a mig formar. Era un ocell allò? Van voler creure que no. Però quan no hi havia més ous per menjar trobaven als nius desemparats petites cries que eren poc més que un ou covat. I se’l menjaren. 

Quan Déu se’n va adonar, allò era una disbauxa total. El món de les aus s’havia apartat definitivament de les seves normes. Els hauria de castigar. Castigar? Com? No els podia pas expulsar del paradís, perquè aquell paradís que havia creat ja no s’assemblava gens al que ell havia ideat. On enviar els ocells? A un altre planeta? 

Li va ballar pel cap una solució dràstica, com la que havia anorreat els dinosaures uns milions d’anys  abans. S’ho mereixien, és clar. Però va recordar que allò dels dinosaures no havia sigut pas un càstig sinó un error en les trajectòries dels meteorits, la causa del qual encara no havia estudiat. A més, d’aquells dinosaures en descendien precisament aquests ocells. No era un mètode amb garanties suficients. Les extincions massives tenien resultats imprevisibles. Pagaven justos per pecadors. Calia una altra solució.

En la seva immensa bondat, Déu va decidir que calia redimir els ocells. Ell mateix es faria au i redreçaria les coses a la Terra. 

Així va ser com un vint-i-cinc de desembre de ves a saber quin any (el cel és fora del temps i de l’espai, ja ho hauríeu de saber), al mon de les aus, un colom femella va pondre un ou. El seu company de colomar en va estar molt content i parrupava al voltant del futur fill, i fins i tot ajudava a la coloma a covar-lo. 

El nadó va ser un mascle i els seus primers dies van ser ben bonics: visites, regals, festes.... Però us he d’advertir que ben aviat va tenir una vida molt agitada en tots els aspectes. No entrem en detalls. De gran es dedicà decidit a refer el regne de Déu al món de les aus. No se’n va sortir i, quan predicava als seus seguidor a la riba d’un riu poc ufanós, el va empaitar una gavina invasora que rondava amb el seu estol a l’aguait de possibles preses. No en va quedar res, del festí. Només els ossos. Diuen que la víctima, quan encara podia, va demanar als seus botxins: mengeu la meva carn, beveu la meva sang. Però no sembla gaire creïble. Sí que podria ser que es lamentés en el darrer moment: pare, perquè m’heu abandonat?

Els seus seguidors expliquen que, pocs dies després, Déu pare el va reviscolar i el va tornar el cel, exactament al cel de les oques. I que el té al seu costat, probablement a l’esquerra.

A la Terra es va conèixer la mala fi del colom diví i es contava com una rondalla, com un  mite. Quan arriba el Nadal la tradició humana ho recorda difusament amb un àpat familiar al voltant d’una taula ben parada, amb un pollastre – o un ànec, o un gall d’indi - de protagonista involuntari. Els ous de pasqua, de gallina o de xocolata, què recorden? I els infants canten enriolats, sense entendre’n el significat explícit: ara ve Nadal, matarem el gall.... 

Tot amaga un sentit ocult, esotèric, imprecís. Les tradicions i els mites són així.  Al nostre món, al món dels ocells i a tota la creació.  És per això que els grans erudits, els doctes exegetes i els més reconeguts teòlegs estudien el cas des de fa tants anys, sense ser capaços de donar-li una explicació definitiva.

 Torna a l'inici

Continua llegint »

Correo de la noche

Com que fa dies que no escric articles - les raons  serien de mal explicar ara mateix, però tenen relació amb la política del diari durant el confinamet -, estic aplegant coses meves antigues. És possible que pugui treure un llibre de contes en castellà de finals dels anys cinquanta!!

Sabeu què? Us presento el primer, que va guanya el premi Anàbasis de 1958.

Correo de la noche 

El tren marchaba, lento pero incansable, entre las áridas llanuras. Desfilaban ante la ventana, sucio cristal empañado aun por el relente de la mañana, las  lejanas montañas, abruptas, desafiantes, pero al mismo tiempo impotentes contra la inmensidad abrumadora de la llanura. El humo de la locomotora pasaba, pegajoso  y negro, acariciando con mano áspera las figuras defectuosamente reflejadas en el cristal.
En el departamento, apretujados incómodamente, tres hombres y tres mujeres se embutían en sus abrigos tratando de vencer el frío. Un silencio seco, incómodo, desolado, se paseaba muy despacio por entre los cuerpos, lamiendo las conciencias, forzando las almas.
El hombre que se sentaba en el rincón más cercano a la puerta del pasillo, frente a les tres mujeres,  se movió ligeramente para buscar una postura más cómoda.  Los demás le dirigieron una mirada dulce pero velada como de envidia. Él cerró los ojos. Era joven. Su nariz delgada delataba su respiración nerviosa, de hombre que siente bullir la sangre, que tiene necesidad de moverse, de jugar,  de romper algo, de correr aún, y que se sentía inmóvil, aletargado,  atado a la incertidumbre, segura y firme, del silencio de un departamento  de tercera clase del correo de Barcelona a Madrid.  Fuera, sólo se percibía el crujir de los raíles, suave y frenético, pesado y mordaz,  inconcreto y persistente, y el aire quieto, palpable, que atravesaba el bien ajustado cristal sigilosamente. Vestía un traje marrón oscuro y cubríase con un abrigo gris, casi negro, ajado, y una bufanda parda, anudada al cuello, le tapaba la boca. Estaba encogido, pegado al tabique que se separaba del pasillo, junto a la puerta cerrada, que se bamboleaba a cada movimiento del vagón. Tenía las manos en los bolsillos del abrigo, fuertemente cerradas, crispados los dedos ateridos de frio.
Las últimas luces de la tarde se apagaron.
Sólo la bombilla tétrica del techo alumbraba las  caras enjutas de los seis ocupantes del departamento. Dos de las mujeres, las más viejas, dormían, y la otra, de unos cuarenta años, mantenía los ojos entornados, apretándose contra el cuerpo de su vecina, seguramente su madre.  Su abrigo azul, muy sucio, con esa suciedad ambigua, de hollín y grasa del ferrocarril, le venía tristemente ancho y le llegaba hasta los pies. Lo llevaba descuidadamente, envolviéndose en él y apretándolo fuertemente contra si con las dos manos enguantadas. Sobre su cara, envejecida prematuramente por un descuido continuado o por efecto de una gran tragedia, caían indolentemente sus cabellos lacios, sin canas de seriedad o de preocupación. Algunas  arrugas violáceas surcaban su frente y sus ojos entornados miraban impasibles el borde el abrigo del hombre que se sentaba frente a ella.
La luz era mortecina y se filtraba con dificultad a través del ambiente cargado, pesado, reflejándose en el pequeño y sucio espejo que, sobre las cabezas de los pasajeros, se mantenía incólume, inmóvil, como mudo testigo de una escena común, eternamente repetida.
El hombre de la esquina, junto a la puerta, miró a la mujer. Luego a sus dos compañeras dormidas incomprensiblemente cuando era imposible estar despierto; muertas sin remisión cuando era imposible vivir; eternamente negras, dónde la luz y el color se eclipsarían con toda seguridad; y, sin darse cuenta, sin tener ellas conciencia de su misión, sin comprender la irresistible realidad de sus vestidos negros, de su pelo revuelto, de sus manos sucias, de su aliento inmóvil y entrecortado.
El hombre las miraba absorto, ausente. Sentía vencida su resistencia al ambiente. Y no podía  dormir. Sintió necesidad de encender un cigarrillo; el humo le calmaría. Pero la presencia inconmovible de estas tres mujeres frente a él, la impasibilidad del hombre del abrigo gris – sentado junto a él, confundiéndose con él -, la seriedad somnoliente del sacerdote, en el otro extremo, inmóvil sobre su negro libro, leyendo sin comprender, incólume a la luz mortecina, al frio, a todo, unas oraciones simétricas, leídas día tras día, sin compasión, año tras año, le hicieron contener su deseo y se mordió el labio inferior con rabia.  Intentó nuevamente dormir, arrellenándose como pudo en el banco duro e incómodo. Su brazo apretaba el costado de su vecino. Sacó las manos de los bolsillos para aprovechar espacio. Sus manos eran finas y delgadas; los dedos, algo torcidos  pero elegantes, estaban sucios de nicotina y de hollín. Parecían endurecidos por el frio.
El sacerdote, sin levantar la vista del libro, y sin dejar de mover en silencio los labios, le miró; luego volvió a su rezo, a su mundo. Llevaba una sotana reluciente, llena de polvo. Una de las viejas, la que estaba junto a la más joven de las tres, se removió en su asiento, sin despertar siquiera.
El hombre de la esquina apoyó la cabeza en el tabique. Su oreja helada sintió el frio de la madera barnizada. Un escalofrío recorrió su cuerpo. Él, simplemente, llevose las manos a los bolsillos. Su vecino le dirigió una mirada de odio, pero no se movió.
Le estaba haciendo falta un cigarrillo. Y esta idea le tenía obsesionado. Pero no podía. Llevaba cuatro horas allí, encogido, sin fumar. Sólo al principia había intentado sacar un cigarrillo; fué al principio del viaje.
- ¿Molesto? – preguntó.
Nadie le respondió, pero todos los ojos hablaron, rotundos, inmóviles, acusadores. Tuvo que desistir. No, no se atrevía a ensayar de nuevo. Todo su cuerpo estaba entumecido. Tenía que salir al pasillo. Andar. Fumar. Pero no se atrevía. No le dejarían abrir aquella puerta que les aislaba del frio exterior, que les mantenía furetes y salvos frente a la soledad de un exterior desconocido.
Pensó en leer. Tenía sobre su cabeza, en las mallas del porta-equipajes, su maletín. Miró hacia allí: una de las maletas, vieja, estaba sobre su equipaje. Seguramente era de su vecino. Tenía que levantarse. Frente a él estaban extendidos los pies de las dos mujeres dormidas. Tuvo miedo del alboroto. Temía los ojos acusadores de aquellas gentes, de aquellos que sufrían con él, que le ayudaban, dejándole aquel espacio aborrecido, a continuar viviendo, que seguían su misma suerte, tras el empañado y sucio cristal del departamento.
Se decidió de pronto. Sus pies tropezaron con otros. Una de las mujeres se sobresaltó.
- ¡Qué pasa! ¿Qué hace?
Él la miró. Su cara pedía perdón, clemencia.
- Voy a coger un libro...- musitó.
Los demás estaban pendientes de la escena. El hombre los miró a todos, rostros hostiles, insensibles.
- Está en el maletín.
Pero nadie parecía escucharle. Todos se sentían humillados, ofendidos, incompresiblemente traicionados. Sus rostros denotaban estupor y odio.
-No debe moverse; hace frio. ¿No comprende que debemos ayudarnos  a sufrir nuestra cruz? Ande, siéntese otra vez.
El sacerdote volvió a su rezo, como si todo estuviera resuelto ya. El hombre de la esquina, junto a la puerta, humillado, arrepentido, se sentó de nuevo. Su vecino había ocupado un buen espacio del que le correspondía a él, pero el hombre no dijo nada.
Era ya noche cerrada. Faltaba ya tan sólo una hora para el final del trayecto. Debía tener paciencia; pronto todo terminaría. El tren marchaba traqueteante, sucio, indefiniblemente lento. Fuera, llovía torrencialmente.
De pronto, algo imprevisto e insólito ocurrió. Todos se incorporaron en sus asientos, irritados, confusos. El hombre de la esquina aguzó el oído. Todos estaban alerta. Un acordeón, en el departamento  contiguo, lanzaba al aire una canción de moda, La musiquilla producía un calor suave, pero real, que en los helados cuerpos de los seis viajeros se tradujo en un escalofrío.
Las dos mujeres  despertaron sobresaltadas. La más vieja, en la esquina, frente al hombre del abrigo gris, abrió los ojos desorbitadamente.
- ¡Es ignominioso! – exclamó.
El cura dejó el breviario sobre las rodillas.
- ¡Con este frío!
- ¡Es una vergüenza!
- ¡No lo permitiría!
El hombre de la esquina vio de pronto su salvación. Tenía que salir, debía ir allí donde había alegría, vida, canto, amor. Sus piernas necesitaban correr, sus pulmones necesitaban aire, sus dedos tocaban con crispación el paquete de cigarrillos. Fuera había gente que vivía, que no sentía frío, que fumaba. Debía salir.
Se levantó bruscamente.
- Debo salir – dijo decidido.
Todos se pusieron en pie.
- ¿Qué dice? – preguntó el cura.
- No, por caridad. No abra la puerta ahora.
- Tengo que salir – repitió tercamente, firmemente decidido.
Su cara parecía más joven que nunca.
- Mire, mire el campo, mkre fuera, venga…. – le dijo el sacerdote, casi con bondad.
Le indicaba la ventana.
- ¡Venga! – Su voz era ahora más imperiosa.
- Sólo salgo al pasillo a fumar…. – se disculpó el hombre.
- Venga, mire.
 I señalaba insistentemente el cristal chorreante.
El hombre pasó casi violentamente por encima de los pies de sus compañeros, y asomó la cabeza. Todo era negro. Tan sólo, frente al cristal, la llunvia insistente y el humo. Nada más. Negro.
- No puede salir. Hágalo por  nosotros.
- - ¡Saldré! – su voz era resuelta.
- No puede, no abra – gimoteó la vieja.
- Es una imprudencia – agregó acusadoramente el otro hombre.
- ¡He de salir! ¡Debo salir!
A pesar de sus gritos parecía dudar.
- No, no abra.
Pero la música sono con más insistencia a través del tabiq ue. El hombre decidiose de pronto, corrió a la puerta.
- ¡¡No!!
Todos se levantaron. El hombre tropezó. Notó contra su cara unos zapatos femeninos. Trató de incorporarse. Debía salir. Un pie le pisoteó la cara, fríamente. Otro le goleó la espalda. Intentó de nuevo incorporarse, pero todos se lo impedían. La música sonaba más fuerte. El tren aceleraba la marcha. Fuera, llovía insistentemente. Con un esfuerzo supremo logró ponerse de pie. Mil manos sa agarraron a su abrigo; algo le hizo tropezar y cayó de nuevo. Sintió un golpe en la sien. De su cabeza salió un hilo de sangre. Su boca quedó abierta y sus ojos, abiertos también, miraban con insistencia a la puerta, herméticamente cerrada. Otro pie le empujó y su cuerpo inerte quedó boca arriba; sus  ojos oscuros estaban inmóviles, vidriosos. En el suelo se dibujó una mancha encarnada.
Durante la lucha muda se le había desabrochado el abrigo. Y quedó al descubierto, como una protesta póstuma, el rojo brillante de una corbata.
- ¡Lástima! – musitó el sacerdote.
- La juventud… - suspiró la vieja.
Y el acordeón continuó sonando.

Torna a l'inici

Continua llegint »

El meu conte de Nadal 2019

Ningú no n'ha de fer res

No. No n’ha de fer res aquell periodista de Girona. Res. Me l’ha dut la neta d’en Pere i diu que són amics. Tan amics com vulguis, però aquestes coses es queden a casa. I sovint, quan són tan intenses, tan greus, tan íntimes, ni amb els de casa se n’ha de parlar. Un periodista!! Diu que vol fer un llibre sobre el poble. A mi ja m’està bé. N’és ben lliure. Es pensa que perquè sóc vell em pot prendre els records, que li expliqui la vida. Aviat en faré noranta, sabeu? I sí, hi ha coses d’aquell temps, de quan era menut, que les tinc ben clavades al cervell. D’altres se m’han perdut entre la boira dels anys.
El periodista de Girona volia saber què menjàvem, que collíem a l’hort, si de jove anava a ballar, perquè no m’havia casat... I encara més estrany: preguntava si a la casa hi teníem follets, o si ens feien màgica, o si s’apareixien els morts... Valga’m Déu! Es veu que més amunt, cap a muntanya, li han dit que sí, que els follets feien de les seves. Aquí, al poble, que jo hagi sentit dir, mai no ha passat res d’estrany que no es pugui entendre per la malícia dels veïns. O de la xerrameca de les veïnes. Però quan ha parlat dels morts he callat. Sabeu, a casa érem set germans: sis noies i jo. Dues encara són vives, però això no ve al cas. De fet, els pares van tenir dues noies més, però van morir abans que jo les conegués.
Quan tenia poc més de deu anys encara anava a estudi, és clar. Aviat vaig plegar, tot sigui dit. També feia d’escolà amb mossèn Ramon. No pas sempre, que ens ho repartíem amb en Pau de cal Sabater. Però em sabia totes les llatinades, jo. La mare era molt de missa i duia mitja dotzena d’ous al mossèn, d’amagat del pare, quan podia. Potser per penitència, que sovint es volia confessar. El pare també deia sempre que s’havia d’estar bé amb el capellà. Amb el capellà i amb la guàrdia civil. Teníem banc reservat a l’església, al segon rengle, perquè no érem pas dels més rics, però havíem pagat la fusta i el fuster. Deixem-ho estar.
Quan aquell home de ciutat que volia escriure un llibre sobre ves a saber què del poble em preguntava sobre els morts i els apareguts, jo vaig recordar la mort de la Mercè. Va ser a l`hivern, pels volts de Nadal. Feia tanta fred que s’havia glaçat l’aigua de la bassa. Als matins els terrossos del camp semblaven pintats de vidre i les herbes del prat punxons d’acer. La Mercè feia dies que estava malalta. No us sabria dir què tenia.
El metge que va venir deia “és com una passa, la febre li puja molt, ja n’he vist d’altres aquest any, però ella és forta, ella es refarà”. Aquells dies em van fer anar a dormir amb les dues germanes grans per deixar el meu llit a la Mercè, que havia d’estar sola. Jo sentia els passos de la mare a les fustes de la sala, i les veus del pare, i les anades de les germanes grans a la cuina a fer aigua per remei. Ho sentia de vegades, però m’adormia aviat. Me l’estimava, la Mercè, potser més que a les altres. Quan les grans es reien de mi o em feien la punyeta, ella sempre em defensava. Si més no, així ho recordo ara. Tenia set o vuit anys més que jo i que se sabés – i aquestes coses se sabien sempre als masos – no tenia cap vailet que li fes l’aleta. La Maria i la Roser tenien xicot mig formal i les altres encara eren massa petites per pensar en aquestes coses. Si us em podria explicar de coses dels amors de les meves germanes!! Semblava que no em veiessin quan la feien petar a la cuina, a la vora del foc, o al pedrís de l’era sota el noguer. Potser és per això que no m’he casat mai... Les conec tant, les dones!!

***

La Mercè – estava pensant en la Mercè – no millorava i el metge només receptava paciència i fe. Reseu a Déu, deia a la mare, com si calgués dir-li, pobra dona! Aquelles setmanes no vam deixar de passar el rosari cada vespre, havent sopat, per la salut de la Mercè. Però Déu no ens va escoltar. Era la seva hora. Jo abans d’anar a dormir feia un petó a la meva germana, com si volgués ajudar-la o com si me’n volgués acomiadar. No ho sé. Però aquella nit, quan la deixava al que havia estat i tornaria a ser el meu quarto, el seu respir ja era més una ranera que un alè.
Em va despertar el pare d’una revolada.
- Aixeca’t Josep. La Mercè s’està morint. Vesteix-te i corre a buscar el mossèn. Espavila’t!!
I prou que em vaig espavilar. Camisa, pantalons i gec va ser un moment. Cordar-me les espardenyes va costar una mica més, que semblava que les betes s’amagaven de la llum de l’espelma.
- Que vingui de seguida, sents? Penso que li ha arribat l’hora...
Quan vaig obrir la porta – ho sento com si fos ara – l’aire de la nit era com una paret negra i gelada. No hi havia lluna. Al cel, puntes d’agulla de gel. Encara vaig sentir la veu del pare:
- Corre, sents? I no t’aturis per res.
Déu meu si vaig córrer! Les cames em tocaven el cul. No es veia res, ni el camí ni les pedres, ni els arbres, ni els marges. Però jo tenia deu anys i allò era casa meva. Com un gat que fuig em vaig esquitllar pels corriols, entre camps i canyers, esquivant les pedres i els xaragalls. No vaig parar fins a la rectoria: potser un quart, potser una mica menys. No estava cansat, però sentia la cremor freda de l’aire al pit a cada alenada. Pel camí imaginava com hauríem d’anar a l’església amb el capellà per vestir-nos i agafar els olis sagrats. Potser voldria que jo anés al davant amb la campaneta, com és de llei. M’imaginava a mi mateix, de tornada, amb mossèn Ramon al darrera, revestit amb la capa pluvial.. Jo duria, ben segur, a més de la campaneta, un llum per destriar el camí, que el pobre capellà no tenia pas els meus ulls de gat...
Però res va anar com havia d’anar. La rectoria era un bloc de pedra gelada, massissa, compacte, amb portes i finestres escasses i difuminades en la foscor. Vaig trucar, primer fluix, després ben fort. Vaig cridar. I tornar a picar. Vigilava les finestres per si s’encenia algun llum. Negra foscor sobre negre foscor. Vaig pensar en el pare, en la Mercè. No podia tornar a casa sens el mossèn. Vaig agafar una pedra que feia dos vegades el meu puny i em vaig posar a picar la fusta vella del portal amb tanta força com podia. I cridant tota la l’estona:
- Mossèn, que la Mercè s’està morint!!
Els dits glaçats, balbs, rebien els cops com si la pedra els colpegés. Notava ara el nas i les orelles coentes de fred. Em penso que vaig plorar de ràbia. No em podia fer sentir. Fins que, quan ja no sabia què fer, es va encendre una mica de llum a la finestra que devia ser on dormia el capellà. Primer només una escletlla groga dibuixant un petit angle contra la negror. Però després es va eixamplar i a la vacil·lant claror de l’espelma hi vaig distingir la silueta del mossèn. Duia una mena de sarró al cap i crec que es tapava amb una flassada.
- Mossèn, que ha de venir a casa, que la Mercè s’està morint. El pare diu que no hi ha temps, que no passarà d’aquesta nit.
La silueta del capellà, immòbil, callava.
- Que no podem perdre temps, mossèn. Que el pare m’ha dit...
Encara silenci. Llavors vaig creure sentir que Mossèn Ramon parlava baixet amb algú, segurament al majordona, però no podia saber què deia. Llavors, sense aixecar la veu, mirant-me des de la seva finestra retallada a la paret va dir:
- Josep, digues al teu pare que la Mercè és molt bona noia, que no té cap pecat que li hagi de perdonar. Cap pecat.
- Però, i el viàtic? I l’extremunció? Els hi hem de dur...
Es va fer un altre silenci feixuc, glaçat, insuportable.- Que no ho veus? És negra nit i fa una fred de mil dimonis. No podré pas venir ara mateix. Però recorda i no oblidis el que ara et diré: la Mercè anirà al cel aquesta mateixa nit si Déu la crida. Així mateix ho has de repetir al teu pare i a la teva mare. Jo vindré demà, a veure com segueix.
I va tancar la finestra.

***

Va semblar com si la nit s’encongís, es fes petita, m’esclafés. El camí de tornada es va tornar llarg, fosc, esquerp. Què em diria el pare? Com li faria entendre la negativa del mossèn? Aguantaria la Mercè la febrada? Sentia por, molta vergonya i una ràbia incontrolable. Entre les ombres amenaçadores que travessava m’apareixien imatges recents: em veia a mi mateix, amb el roquet, fent sonar la campaneta davant l’altar; recordava mossèn Ramon pontificant des de la trona sobre els caps cots dels vilatans; em sentia a mi mateix sostenint el nen Jesús rosadet del pessebre davant la filera de creients que avança a besar-li els peus; veig el mossèn espargint la sal humida al llindar de les portes dels masos per alçar el pas i cobrar la dotzena d’ous obligatòria; sento a la mà el pes del ciri encès que m’ha tocat a la processó... I, per sobre de tot, sembla que em segueixi la mirada inexpressiva del Jesuset ajagut a la palla. És com una lluita de records, d’imatges: d’una banda la silueta endurida del mossèn a la finestra i de l’altra la nuesa tèbia de la figura de guix repintat.
Explico tot això que m’he callat davant el periodista, perquè és important. Va ser important per mi aquella nit de desembre, just abans de Nadal, quan es va morir la meva germana Mercè, que m’estimava tant.
Però a casa tot va anar bé. Ningú va cridar. La mare em va fer estar una estona arran del foc perquè em refès i em va ficar al llit. Havia de dormir. Necessitava dormir. Però la son no em venia. Els records de la meva anada a la rectoria es barrejaven amb els anars i venirs per la sala que retrunyien en l’empostissat. Semblava que ho veiés: ara li duen una tassa d’aigua, ara la mare la torna a acotxar, ara el pare s’acosta a la meva porta per veure si jo dormo... Impossible dormir aquelles hores que em quedaven de nit. Sort. Sort que no dormia perquè ho vaig poder veure tot.
Es va sentir ben clar com corria la balda de la porta. Això em va sorprendre. S’obria des de dins. No havia picat ningú, o jo no ho havia sentit. Potser mossèn Ramon havia tingut pietat de nosaltres i havia vingut. El grinyol de les xarneres que demanaven oli de feia temps. Després, remor de passos a baix, a l’entrada, molt tènues. Ara, a l’escala de fusta, poca cosa més que si pugés un gat. Algú que s’hagués embolicat els peus amb roba de llana o amb una pell de conill. Una pausa. Ara sí, ja a la sala, just davant la meva porta. Com un lleuger fregadís ala fusta. Vaig obrir els ulls com magranes. Hi havia una ratlla de llum a la meva porta, com si el visitant, fos qui fos, dugués un fanal a la mà. Ni una paraula. Jo, immòbil, arraulit entre les flassades, però amb els sentits alerta. Potser el metge? Impossible. La mica de llum es va difuminar. Es va perdre gairebé del tot. Potser la mort que venia a buscar la Mercè? Potser era la mort?

***

Les germanes amb les que compartia habitació es devien haver llevat. Estava sol. Vaig aconseguir moure’m i posar els peus a terra. Tan quedament com sabia em vaig dirigir a la porta i la vaig obrir una mica per mirar cap a la sala. No hi havia ningú. Era negra nit, però de l’ habitació on agonitzava la meva germana malalta en sortia una claror inexplicable que no il·luminava res però que vestia d’una aureola de tons blavosos el contorn de la porta. Crec que sentia una veu, però no era cap veu coneguda ni podia entendre cap paraula. Abans de travessar vaig mirar cap al quarto dels pares. Tot era fosc. Res no es movia. Només jo sentia aquella veu i veia aquella llum?
De puntetes, molt a poc a poc, vaig començar a travessar la sala en direcció a la porta oberta de la meva germana. Veuria la mort? El cor em bategava amb tanta força que semblava ben bé que s’havia de sentir des de molt lluny. Avançava a petits passets, tan a poc a poc que hauria dit que no em movia perquè la porta de la Mercè s’allunyava de mi. Era la por que em trabava els peus. Finalment vaig arribar a la porta i vaig quedar glaçat.
El llit de la Mercè era petit com un bressol de pessebre i la meva germana s’havia esquifit per encabir-s’hi a dintre. Però això ho vaig pensar més tard. El primer que vaig veure era el nen Jesús, el que hi havia a l’església i que jo presentava per Nadal als fidels perquè li besessin els peus. Era allà, dret, despullat com sempre, rosat i tendre, amb els braços alçats com si beneís i tot ell resplendia amb una llum tènue i difusa que ho omplia tot.
Ells no em veien. Jo, quiet al llindar de la porta. El petit Jesús duia penjada al coll una estola de la seva mida, com si fos un capellà menut que està confessant el malalt. Al costat, a terra, hi havia un petit recipient, com el que servien per portar els olis sagrats i que ho prou coneixia de la sagristia. El nen parlava amb la Mercè i la Mercè li responia, però jo no podia sentir o entendre el que deien. Llavors em vaig adonar que la meva germana somreia. I que el seu rostre es començava a il·luminar amb una mena d’ aureola-la rosada molt dolça. El somriure de la Mercè em va amanyagar l’ànima. Ara el cor ja no em bategava tan fort. Més aviat diria que se m’havia aturat per no perdre’s ni un detall del que estàvem vivint.
Vaig veure com Jesús s’untava els dits amb l’oli i començava a dibuixar creus sobre els ulls, el nas, la boca, el front, les mans, els peus... de la Mercè. No sé quantes creus va fer. Crec recordar que tres cada vegada. Però vaig sentir ben clar que, a cada creu deia: “Per aquesta Santa unció i per la seva bondadosa misericòrdia, t’ajudi el Senyor amb la gràcia de l’Esperit Sant. Perquè, lliure dels teus pecats, et concedeixi la salvació i et conforti a la teva malaltia. Amén”. Ho va dir tantes vegades que ho puc repetir de memòria. I sé que és veritat i que no ho vaig somniar, perquè els capellans del meu temps, i durant molts anys més, quan feien el ritual de l’extremunció deien una cosa així però la deien en llatí. Jo la sabia en llatí. Si ho hagués somiat Jesús hauria parlat en llatí...

***

No recordo com va desaparèixer aquell Jesús resplendent ni com vaig tornar al meu quarto. L’endemà la Mercè era morta. Va venir el capellà carregat d’excuses. “De mal pagador” , va dir el pare. Tornava a assegurar a tots que la nostra germana era al cel. Ell ho deia perquè ho havia de dir. Però jo ho sabia del cert. I, si alguna vegada a la vida he tornat a resar – que ho he fet ben poc, tot sigui dit – reso a la meva germana i li demano que parli directament amb Jesús. Ella i jo ja ens entenem. 
Ara, perdoneu, no tinc raó de callar-me la meva història? Què n’ha de fer de tot això aquell periodista de Girona que vol escriure no sé què?

Pius Pujades 

Ja deus saber que tinc editats dos aplecs de contes de Nadal.

El que porta per títol La naturalesa humana, el pots trobar a alguna bona llibreria de Girona. 

El 13 Nadals (segona edició de Pessebre amb figures), el tens a Amazon, tan en paper com en versió digital a ja.cat/13Nadals

Torna a l'inici

Continua llegint »

La nena no té gana

La nena és xinesa però es podria dir Núria o Montserrat. Va ser adoptada per una parella gironina quan ja tenien un fill encara menut. S'ho havien promès abans de casar-se, potser en conèixer els estralls que causava entre les nenes la política del fill únic que va decretar el govern xinès. Els pares naturals devien esperar un nen que els assegurés una vellesa  plàcida. Mala sort. Va ser nena i va anar a raure a un hospici, abandonada. S'havia de fer fotre. Però va tenir una mica de sort de cara i és aquí, tan catalana com tu i com jo, amb els seus ulls d'ametlla.

Ara té quatre anys. S'estima els nous pares i el nou germà gran, i els avis i els tiets. Ha fet amics i s'ha educat com una ciutadana de profit. Sap que no es parla amb la boca plena, que s'ha de dir gràcies quan li donen alguna cosa, que toca banyar-se abans d'anar a dormir. Va a la guarderia i té nous companys. Coneix totes les places de la ciutat que tenen gronxadors i és feliç quan escolta les aventures de la caputxeta vermella o dels tres porquets i pateix per la integritat d'en Patufet quan el petit heroi gosa amagar-se sota una col per aixoplugar-se. Segur que té un àngel de la guarda que vetlla per ella quan s'escapa uns instants de la vigilància protectora dels pares. Estudiarà i es farà gran, si tot va com ha d'anar, i serà una gironina preparada i conscient. Segur.

Avui dina a casa dels avis. L'àvia l'apeixa repartint cullerades: una pel papa, una per la mama, una pel germanet, una per l'avi, una per la nina... Com que són davant el pessebre del bufet, el jóc continua: una pel nen Jesús, una per la Mare de Déu, una per la mula. Però la xiqueta té poca gana, avui. Romanceja amb la boca plena i està per tot menys pel menjar. Aviat se’n cansa. No en vol més. Ara ja pensa en tornar a les joguines, en la nina que li ha comprat la mare...

L’avia ho prova tot. Ha de créixer, s’ha de fer gran. I busca arguments de tota mena. Que si no menja es posarà malalta, que no es pot llençar el menjar, que...

Finalment troba un argument de pes: pensa en tants de nens com hi ha al món que no tenen res per menjar. L’àvia ha viscut la postguerra i sap de què parla. Ha vist a la televisió els infants desnodrits que s’inflen de panxa a terres llunyanes. Ha sentit centenars de vegades les xifres esgarrifoses dels menuts que moren de gana arreu. Se’n sent culpable.

Insisteix: els nens que es moren de gana. Els nens que no tenen res per menjar...

Però la petita xinesa catalana veu la cullera que branda l’àvia com una amenaça al davant dels seus ulls i busca la paraula que l’alliberi del petit suplici que l’amoïna ara mateix. Ho ha sentit potser a l’escola. Ves a saber. Ella diu només:

- Que es fotin!

Els nens són cruels, ho hauríeu de saber. Els arguments dels grans ja marcaran la seva vida, algun dia. Avui, la nena no té gana.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Fum, fum, fum (el meu conte de Nadal)

No, al meu poble no tiren pas les cabres des de dalt del campanar per celebrar la festa major. Però no els doneu idees. ..  Tenim un alcalde, elegit ben democràticament, tossut com una mula. Quan diu una cosa ha de ser allò, peti qui peti.  El voten per això, em penso. Ho tenen clar, qui mana, mana. I, si ha de manar algú, que sigui el que en sap més, el més decidit. De fet, ja era alcalde quan encara no sabíem què era la democràcia.

Això ve al cas perquè tinc una història per explicar i només es pot entendre si partim de la realitat brutal del meu poble, el nom del qual callaré per estalviar-me represàlies justificades.

Mireu, fa uns anys, per Nadal, hi va haver un pet d’hòsties a l’hostal. Més d’un ull de vellut, contusions, luxacions, blaus i morats. Tot a dojo. Sí, sí, a l’hostal de tota la vida – que ara en diem la cafeteria perquè fa més modern - on aneu a jugar la botifarra amb la colla, on preneu el cafè amb els amics, on allargueu la tertúlia quan sou prou colla... 

Per entendre’ns caldrà fer una volta argumental.  Tinc entès que a l’escola els va arribar una mestra nova, neta, bufona, polida, molt espigada, llesta i simpàtica. Els nens l’adoren i les nenes l’envegen i s’hi emmirallen. Com ha de ser. La mestra nova, la Mireia, és molt moderna. Defensa unes idees avançades en tot: ecologista convençuda, ensenya a reciclar les escombraries, compra productes quilòmetre zero i en fa gala, menja molt poca carn i mai de la vermella, cultiva tomates, enciams, pebrots i ves a saber què més en un hort urbà que s’ha muntat a l’eixida del pis, estalvia l’aigua i ensenya als alumnes com fer-ho. Té cura del seu llenguatge i defensa els girs locals al costat de la més estricta ortodòxia fabriana.  A la seva aula es respecten i coneixen els costums i les manies de totes les comunitats diverses que hi té aplegades... Una joia de mestra, diu tothom.  En tinguéssim una rega a l’hort, sospirava fa uns dies el padrí de la cafeteria, abans hostal, quan en parlava.

L’alcalde que tenim de tants anys governant l’ajuntament és pare embadalit de dues nenes que són alumnes de la mestra. Això fa que el poble rebi de forma indirecta però eficaç la influència benèfica de la pedagoga. Sense saber con, s’han fet campanyes municipals de neteja de carrers i de rieres, en les que han participat la majoria dels veïns amb els seus vehicles quan ha calgut; s’han instal·lat plaques solars al sistema d’enllumenat dels carrers –amb poca eficàcia, tot sigui dit ara que no em senten-; cada any es fa un petit mercat d’objectes de segona mà, sovint de rampoines, que ha permès que moltes cases es desempalleguin de records que ja no recordaven res... Què més us puc dir. El meu poble ha esdevingut un paradís terrenal gràcies a la col·laboració de la mestra nova i l’alcalde antic i autoritari. Pau a la terra.

2

Tanta joia no podia pas durar, ja ho enteneu. Els paradisos s’acaben quan apareix una serp o el que representi la serp i introdueix l’esca de la discòrdia en forma de idea brillant. Que qui va ser la serp? No en diré el nom però sí que l’assenyalaré pel seu ofici: va ser l’amo de la cafeteria. Li direm Nicot, per no comprometre ningú.

En Nicot era fumador. Havia heretat del seu avi i del seu pare el vici dels caliquenyos. No és pas que fumés molt i molt, que ja sap que la salut  s’ha de cuidar. Però un parell o tres de caliquenyos al dia, un després de cada repàs, no els perdonava. Sortia al pati que tenia a la part del darrera de l’establiment, per no contravenir les normes sanitàries imposades de feia poc. Aviat aquella eixida fresca a l’estiu i arrecerada a l’hivern va guanyar requesta entre els habituals del bar i es va convertir en el recó més animat del poble: fumessis o no fumessis, si volies estar al dia en les xafarderies locals, havies de fer el cafè al fumador de l’hostal cafeteria.

Naturalment, la mestra polida, llesta, simpàtica i espigada ho va saber i es va sentir agredida. Ella, que tant havia predicat als nens contra el vici del tabac, que denunciava les burilles que veia pels carrers, que criticava obertament les mares que fumaven a la porta de l’escola quan anaven a esperar els fills, que s’apartava de les taules dels bar quan algú empudeïa l’ambient amb una cigarreta..., ella havia de permetre que s’oficialitzés el vici de fumar a l’eixida de l’hostal?

Prou va moure fils i festejar voluntats. L’alcalde, que li feia costat, no es veia pas amb cor de prohibir aquell antre de perdició si no molestava els veïns, si no hi entraven menors... I mira que la seva dona va insistir, per mor de la influència de la Mireia.

Els fumadors del poble coneixien prou bé les pressions que rebia l’autoritat municipal. Però se sentien segurs i es van anar fent més forts. Ells estaven a favor del fum, més ben dit, a favor de la llibertat de fumar. Si més no al seu local i al carrer i a la plaça...  Som la colla de del fum deia sovint en Nicot tot fent un tortell vaporós que creixia dels seus llavis i s’eixamplava cap al sostre de canyís del pati.

La colla del fum. I el nom es va fer popular entre el veïnatge. La Mireia i els seus partidaris cada cop més enfadats; els clients de l’hostal més i més valents. Havia de passar alguna cosa, que al meu poble, ja ho he dit, són molt arriats. 

3

Va ser, ho recordo prou bé, cap a mitjans de desembre. Algú, segurament en Vadó Segarra, tot i que ell ni se’n recorda, entre glopet de calvados i pipada de Montecristo va dir: I el vint-i-cinc de desembre, fum, fum fum...

Ja hi vam ser. Primer els tres o quatre que tenia més a la vora i que l’havien sentit bé, van començar a repetir la cantarella. El vint-i-cinc de desembre, fum, fum, fum... I després tots.  Cada dia, al migdia o al vespre, la cançó nadalenca, forta, contundent, reptadora.  Com que el pati dels fumadors era descobert en bona part, la veu del cor s’escampava pel poble amb molta més llibertat de la que estaven disposats a suportar l’alcalde, els seus seguidors i la mestra espigada i ecologista. La policia municipal – dos homes de certa edat i provada bonhomia – foren enviats a l’hostal per intentar imposar una llei encara no escrita que impedís l’escàndol dels fumadors. Van ser atesos amablement, convidats a un cafè i va anar de poc que no es sumessin a la coral.

Si he de ser sincer, quan es va començar a palpar la tensió al poble, la gentil senyoreta de l’escola, sense deixar de creure en la bondat dels seus arguments saludables i ecològics, hauria acceptat qualsevol forma de concòrdia pactada entre els fumadors i els estrictes seguidors de la prohibició. Qualsevol. Però és clar, l’alcalde havia pres partit, havia donat les ordres i la seva voluntat era la llei. No es fumaria a l’hostal i, sobretot, no es faria escarni de la seva autoritat cantant obscenament la nadala del fum, fum, fum.  No si valien excuses ni subterfugis. No hi hauria cantada de Nadal. No n’hi podia haver. Va donar ordres al secretari – que fins llavors havia callar amb la seva prudència habitual – de buscar tota l’argumentació legal aplicable.  Si cal, va dir, afinarem les normes tan com calgui per fer efectiva la prohibició.

A corre-cuita es van repassar reglaments, lleis i normatives, però cap s’avenia del tot a les circumstàncies. Afinem, afinem, deia l’alcalde.

Normes d’higiene laboral, de perillositat al lloc de treball; lleis contra el tràfic de drogues; legislació repressora del contraban, de protecció de menors; edictes referits a la igualtat de gèneres i contra la violència masclista; directives europees referides a l’agricultura, al transport, al comerç, a les matèries tòxiques... Tot, el secretari i un parell d’ajudants que li feren costat en un moment tan delicat, ho van repassar tot. No hi havia cap llei que permetés clarament una actuació de l’autoritat municipal contra aquella activitat tan pertorbadora de fumadero.

Finalment, el secretari va dir: potser... només potser, es podria aplicar la normativa de previsió d’incendis. Es refereix sobretot als boscos, però...

Oli en un llum. Ja ho tenien. Una fumada col·lectiva al  mig d’un nucli habitat era un perill concret.  Totes les alarmes enceses. La llei és la llei. Afinant una mica els matisos tot podria encaixar. L’alcalde va felicitar el secretari que, per cert, no acabava de veure gens clara la solució proposada. Però l’alcalde estava content i qui dies passa anys empeny.

4

            L’alcalde estava content. Però ho estava sobretot perquè al poble hi passant moltes coses aparentment inconnexes que el seu cap ben segur que  relacionava. Anem a pams. De feia uns mesos un grup de vailets prou coneguts havien començat a organitzar petites festes al carrer  cada dissabte. Compraven licor i refrescos al super i acabaven el sarau quan algun dels pares els esbroncava i els feia tornar cap a casa. Botellons, en deien. Cap importància en si mateix. Però els xicots – alguns de menys de tretze anys,  però alguns que ja passaven dels divuit – van descobrir un local tancat. Creien que era d’algun propietari de Barcelona que esperava que passés la crisi per fer-hi apartaments, potser del banc que se l’havia quedat quan no va poder cobrar la hipoteca... Va resultar que era un magatzem municipal que la brigada tenia mig abandonat. Bé, en aquell local, al que els nois van aprendre a accedir per un balconet mal tancat, s’hi feien les festes més sonades del poble i de la rodalia. Ves a saber qui pagava però no hi faltava mai la cervesa, el rom, la maria, les pastilles i diverses versions de pols blanca en sobrets. M’estic precipitant. Tot això és veritat i segurament comprovable. Però va començar amb quatre cerveses i algun porro. Va ser després, quan es van afegir al grup inicial alguns elements, nois i noies, dels pobles veïns que tot es va anar complicant.

Hi havia queixes, ben cert. Però l’alcalde deixava fer. La majoria dels okupes eren de famílies conegudes. Gent d’ordre de tota la vida. Votants sincers i col·laboradors de l’equip municipal. Deixaven fer. No feien cap mal, comentaven alguns. És una mena de casa de cultura, suggerien.  Ho haguéssim tingut nosaltres quan érem joves, deien els altres. Ves a saber què s’imaginaven. Nois i noies, beguda, llibertat. Somnis. De vegades, els forasters s’hi quedaven a dormir i algun fill del poble també si havia begut massa i no es veia amb cor de tornar a casa. Tot anava com una seda. Tot era molt guai...

Però va passar. Un divendres a la nit, gairebé de matinada, es va calar foc al local. Tothom dormia, al poble. Quan se’n varen adonar pels crits ja mig edifici estava embolcallat de flames i els esforços dels veïns només van servir per salvar algun dels nois, atendre els ferits i telefonar als bombers. Es va apagar el foc però el mal ja era fet. Una noia de Figueres, potser intoxicada pel fum o desorientada, no va poder sortir i la trobaren morta entre les cendres. Hi va haver un parell de ferits amb cremades a la cara i als braços. Es veu que aquella nit hi dormien cinc dels habituals. Diuen que els bombers van trigar poc més de mitja hora en ser allà. Van poder evitar que el foc s’escampés a les cases del voltant, que foren desallotjades.  Van dir que semblava que el foc havia sigut intencionat, però el jutge ho va desestimar per manca de proves convincents. No em demaneu més detalls, que no els sé. No voldria fer falsos testimonis.

Després del funeral i les mostres de dolor en forma de rams i espelmes enceses a la vorera de la casa, les coses van normalitzar-se. Al cap i a la fi, ningú aprovava l’ocupació del local. Algunes veus semblaven culpar l’ajuntament de manca de cura del magatzem.

L’alcalde no ho podia permetre. De manera que va mirar de girar la truita a favor seu. Va cridar els nois del poble que havien participat en l’ocupació del local. Els va recriminar la seva actuació incívica, la seva responsabilitat en la tragèdia i, especialment, la seva incapacitat per fer res per apagar el foc – del que, naturalment, els en feia culpables. No, mai no digué obertament que ells havien calat foc expressament. Però ho podia semblar.

De manera que els “condemnà”, prèvia consulta amb els pares amics, que com a càstig fessin una mena de curs de primers auxilis en cas d’incendi. S’hi van avenir de bon grat. I, com si tot estès preparat per endavant, al cap de pocs dies ha tenien un bomber instructor – conegut i amic de l’alcalde – i una pila de material a la seva disposició: mànegues, escales, pales, extintors, bombes d’aigua, destrals... No em pregunteu d’on va sortir tot allò ni amb quin pressuposts es va pagar. Ben aviat el poble tenia un equip antiincendis ben organitzat, i disposat a intervenir on calgués de forma immediata i abans que arribessin els professionals. S’entrenaven cada dia al descampat que hi havia prop d’un mas mig abandonat. I a dins del mas també.

5

Els clients de l’hostal ho tenien tot a punt pel dia de Nadal. Farien la gran fumada solemne, amb acompanyament de cants a els dotze del migdia. Seria una festa col·lectiva a la que s’anaven sumant amics, parents i coneguts, fossin fumador o no ho fossin. Era un gest de llibertat que mereixia respecte. Però també un gest rebel contra l’autoritarisme del nostre alcalde vitalici. Què s’ha pensat?

No hi haurà fumada, deia l’alcalde a tots el que se’l volien escoltar.

La farem, deien els fumadors i l’hostaler, amb tossuderia digne d’una causa millor.

Tot el poble vivia una espera tensa. Què passaria? Perquè l’alcalde s’entossudia tant en prohibir una cosa que no tenia manera d’evitar? Perquè els clients de l’hostal s’enrocaven d’aquella manera desafiant l’autoritat local? Doncs és molt fàcil d’entendre: tots són fets de la mateixa pasta. No volen baixar de cap burro. Mai.

Però prou filosofia. Anem als fets. El dia 25 al matí,  - amb el poble ennadalat de llumetes leds als arbres i als fanals públics i les famílies endiumenjades (ja se sap, qui res no estrena, res no val), fent grupets al passeig, respirant sense voler l’aroma inconfusible del rostit que fa la  xup-xup a la cassola, -  discretament es va anar formant un gruix de gent al davant de l’hostal. Al davant i al voltant. De fet, llevat dels quatre eixelebrats incondicionals de l’alcalde, tot el poble es va posar del costat dels fumadors rebels. Ep, que no voldria que es penséssiu que eren favorables al tabac, senzillament eren partidaris de la llibertat dels seus veïns a fer el que els vingués de gust.  Eren allà perquè es veia a venir que els nous bombers inventats per l’alcalde tossut havien de provar d’impedir al fumador que fessin la seva festa en pau. Es veia a venir i, de fet, se sabia. Des de primera hora els tenien concentrats al mas de les pràctiques. Què pensaven fer? Res de bo. Calia defensar la convivència.

A quarts de dotze van començar els cants: el vint-i-cinc de desembre...  i tots responien: fum, fum, fum...  Es cantava a l’eixida de l’hostal, es cantava a l’hostal i es cantava al carrer, davant de l’hostal.

Poc abans de les dotze van aparèixer els bombers voluntaris. Els duien en dues furgonetes carregades de material antiincendis. Eren una dotzena, que n’havien cridat alguns de fora del poble per reforçar-se. Es van acostar a la gent. Venien per evitar que es calés foc, van dir. La gent se’n reia del seu aspecte, però feien una mica de por. Tots duien alguna eina a la mà: pales, maces, extintors, pics, pals... i començaven a desenrotllar una mànega que connectaren a la xarxa d’aigua.  Els grups callaven. Però de dins en sortia el cant reiterat del fum, fum, fum... que semblava enardir els joves bombers improvisats.

Van tocar les dotze al campanar. El batall, lent i solemne, va ser el senyal esperat. Un silenci absolut va envair la plaça i els carrers del voltant. Des de dins també en sortia un mutisme espès i feixuc, angoixant.

Llavors es va intuir una molt tènue ombra blanquinosa sobrevolant el teulat. No diria que fos fum. Era només el record d’un núvol esvaït contra el cel esclarissat, com un aroma diluït, com un pensament. Potser sí que el primer que es va veure aquell dia va ser l’aroma del tabac que s’havia encès al pati.

N’hi va haver prou. El grup de bombers intentaven obrir-se pas entre la gentada, que s’apinyava decidida, davant la porta.  No podien passar. Ni a les bones ni a les males.  Els assaltants cridaven per espantar la gent però també per animar-se els uns als altres. Quan agafaven algú per treure’l, asseia a terra i calia arrossegar-lo. Quan anaven per un altre, el primer, masegat i tot, tornava a la pinya.  Van començar a repartir cops. Cops a les cames, a les esquenes, als caps dels resistents que els barraven el pas. Tot cridaven. Uns amenaçant i els altres protestant. Aviat va córrer sang absurda a l’hostal. Quan els bombers improvisats aconseguien obrir un pas a la vorera, es trobaven un altra barrera humana a la porta. I darrera aquesta segona barrera, el gruix de familiars i amics, homes i dones i nens, empenyent els seus amics cap a la porta per fer-se més ferms.

No és que durés gaire tot aquell disbarat, però déu ni do. La força bruta es va acabar imposant. Engegaren les manegues i ruixaren els resistents, trencaren les portes, els taulells i les taules a cos de mall, empastifaren les cares amb els líquids dels extintors... Una horeta ben bona de guerra civil al meu poble. Una trentena de ferits, un ull perdut, algun os trencat, molts atacs de nervis.  Ara, permeteu que intervingui. Aquell dia els fumadors i els seus amics van guanyar. Mentre els cops i les patacades ens temien ocupats, a dins, a l’eixida mig coberta de l’hostal, vint-i-tants fumadors havien gaudit plàcidament – si deixem de banda els nervis i les pors que ens tenien terroritzats – d’uns quants havans i unes quantes pipes, segons els gustos dels clients. El fum, un fum realment escandalós, sobrevolava els teulats dels voltants de la plaça.

Quan els brètols aconseguiren arribar al fumadero, la fumada ja s’havia acabat. Els participants en l’acte s’havien anat sumant als defensors del local, de manera que l’eixida era pràcticament buida. Encara van tenir temps de rebre una solemne i unànime xiulada dels resistents estomacats.

6

La petita història sobre les brutalitats del meu poble s’hauria d’acabar aquí. Si això fos un conte, que ho hauria de ser, jo callaria i deixaria que vosaltres, amics lectors meditéssiu una estona sobre la inutilitat de la intransigència, us reafirméssiu en condemnar qualsevol violència entre els humans, féssiu propòsits de tolerància i de comprensió... i totes aquestes coses que venen al cas al final d’un conte de Nadal.  

Ho sento. No podrà ser.

Els fumadors i els veïns que els feren constat van guanyar perquè tenien raó i van tenir la força que crea la unió. Però van passar més coses. Miraré de ser breu.

L’alcalde no va pair bé aquella derrota que va considerar personal. Va fer el que sabia fer. Mogué influències i coneixences a tots nivells. Aviat tenia sobre la taula de l’ajuntament una llista detallada dels participants en tots els fets del dia de Nadal. No és pas que no els conegués per endavant, però se’n va assegurar. El primer de la llista, naturalment era en Nicot, el propietari de l’hostal.

Començaren les denúncies per les raons més diverses, sobretot per haver permès violència al seu local. Però també n’aconseguí de sanitat, que va declarar el local inadequat per servir al públic, d’Hisenda per haver subministrat tabac als clients sense el permís corresponent, de... Bé, no calen més detalls. El local és tancat i no hi ha manera d’aconseguir el permís d’obres imprescindible per posar-lo en condicions.

Als que van participar en la fumada se’ls acusa de contaminació ambiental, de mal exemple als menors i de desobediència a les normes municipals. Els que van rebre les patacades són considerats agressors dels pobres nois que intentaven apagar un incendi a l’interior.

Ho deixo aquí. No hi ha manera d’acabar-ho bé. Ara, això sí, l’any que ve hi haurà una altre Nadal. I ves a saber qui serà l’alcalde del meu poble.

Bé, potser sí. Mireu, la nostra Mireia, la mestra ecologista, bufona, polida, espigada, llesta i simpàtica, ho va passar molt malament aquells dies. Se sentia una mica responsable de tot el que havia passat.  Quin Nadal!! Així que va decidir demanar una altra plaça. Li van donar i ja hi treballa. Diuen que se l’estimen molt. I, si no m’han enganyat, ha fet un amic molt amic que potser aviat serà alguna cosa més que un amic. Veieu?  La vida té aquestes coses...

 Pius Pujades

Decembre 2017

Torna a l'inici

Continua llegint »