La nena és xinesa però es podria dir Núria o Montserrat. Va ser adoptada per una parella gironina quan ja tenien un fill encara menut. S'ho havien promès abans de casar-se, potser en conèixer els estralls que causava entre les nenes la política del fill únic que va decretar el govern xinès. Els pares naturals devien esperar un nen que els assegurés una vellesa plàcida. Mala sort. Va ser nena i va anar a raure a un hospici, abandonada. S'havia de fer fotre. Però va tenir una mica de sort de cara i és aquí, tan catalana com tu i com jo, amb els seus ulls d'ametlla.
Ara té quatre anys. S'estima els nous pares i el nou germà gran, i els avis i els tiets. Ha fet amics i s'ha educat com una ciutadana de profit. Sap que no es parla amb la boca plena, que s'ha de dir gràcies quan li donen alguna cosa, que toca banyar-se abans d'anar a dormir. Va a la guarderia i té nous companys. Coneix totes les places de la ciutat que tenen gronxadors i és feliç quan escolta les aventures de la caputxeta vermella o dels tres porquets i pateix per la integritat d'en Patufet quan el petit heroi gosa amagar-se sota una col per aixoplugar-se. Segur que té un àngel de la guarda que vetlla per ella quan s'escapa uns instants de la vigilància protectora dels pares. Estudiarà i es farà gran, si tot va com ha d'anar, i serà una gironina preparada i conscient. Segur.
Avui dina a casa dels avis. L'àvia l'apeixa repartint cullerades: una pel papa, una per la mama, una pel germanet, una per l'avi, una per la nina... Com que són davant el pessebre del bufet, el jóc continua: una pel nen Jesús, una per la Mare de Déu, una per la mula. Però la xiqueta té poca gana, avui. Romanceja amb la boca plena i està per tot menys pel menjar. Aviat se’n cansa. No en vol més. Ara ja pensa en tornar a les joguines, en la nina que li ha comprat la mare...
L’avia ho prova tot. Ha de créixer, s’ha de fer gran. I busca arguments de tota mena. Que si no menja es posarà malalta, que no es pot llençar el menjar, que...
Finalment troba un argument de pes: pensa en tants de nens com hi ha al món que no tenen res per menjar. L’àvia ha viscut la postguerra i sap de què parla. Ha vist a la televisió els infants desnodrits que s’inflen de panxa a terres llunyanes. Ha sentit centenars de vegades les xifres esgarrifoses dels menuts que moren de gana arreu. Se’n sent culpable.
Insisteix: els nens que es moren de gana. Els nens que no tenen res per menjar...
Però la petita xinesa catalana veu la cullera que branda l’àvia com una amenaça al davant dels seus ulls i busca la paraula que l’alliberi del petit suplici que l’amoïna ara mateix. Ho ha sentit potser a l’escola. Ves a saber. Ella diu només:
- Que es fotin!
Els nens són cruels, ho hauríeu de saber. Els arguments dels grans ja marcaran la seva vida, algun dia. Avui, la nena no té gana.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada