45 anys del Punt Diari

 

 El 24 de febrer de 1979 va sortir el primer número del Punt Diari. Amb tres edicions: Gironès Selva, Garrotxa Ripollès Cerdanya, i Alt i Baix Empordà. Un miracle. El miracle de la societat civil gironina. El miracle de la democràcia acabada d’estrenar.
En realitat, la nostre previsió era que sortís el dia 20. Tot estava a punt. Només teníem el dubte de si la impremta d’en Fornells estaria preparada per assumir la feina. Els dos números zero que havíem fet no eren cap garantia perquè s’havien editat molt abans i amb caràcter extraordinari, per Nadal i per Fires. Però no varem estar en condicions de fer números zero reals – uns quants dies seguits, just abans de sortir al carrer. De manera que no les teníem totes. Uns dies abans vaig anar al Diari de Barcelona, que ens havia de fer el tiratge, per assegurar que, si arribava el cas que no poguéssim fer la composició i muntatge de les pàgines, ells ens ho podrien fer provisionalment. Però aquest acord només el sabíem en Just i jo, per intentar forçar tan a la redacció com al taller a fer tots els esforços per complir des del primer dia.
La realitat va ser que en Fornells no va poder assumir la feina del número 1. Ens en varem adonar ben aviat. Així que vaig trucar al Diari de Barcelona i vaig decidir que es recollís tot el material i anàrem tots cap a Barcelona. Els tallers del Brusi es van posar a treballar. Però llavors en  Jordi Negre, que era el director,  em va venir a trobar i em va dir que calia retardar la sortida, que veia impossible acabar a temps el número. Jo i en Just ens manteníem ferms en intentar-ho, convençuts que si aturàvem el procés seria impossible sortir l’endemà. Sembla que les pors d’en Jordi Negre i dels caps de redacció – Josep Collelldemont i Carles Sánchez Costa - venien de creure que el Diari de Barcelona no estava preparat. No es creien que els havíem avisat amb dies. Per resoldre el conflicte vaig trucar en David Marca, que era el president del consell d’administració i que decidís què fer. Es va acordar parar i esperar un altre dia. Després vaig saber per en Carles Sánchez Costa que el problema real era que havien recollit tot el material de redacció però s’havien descuidat al taller de Girona tots els anuncis. No gosaren dir-m’ho.
Cua entre cames vam tornar a Girona. Calgueren tres dies per reconduir el problema. Finalment, sortia el primer número el dia 24, en les mateixes condicions que el dia 20: el diari es picava i es muntava a Barcelona, als tallers del Brusi.
 En aquests tres dies es va produir una deserció. Havíem fitxat en Xavier Xargalló, que era el segon d’en Narcís Planes a Los Sitios, per dirigir la secció d’esports. En no sortir el diari el dia previst, es va espantar i ens va deixar per tornar a la competència. Val a dir que, al cap d’uns anys, en va arribar a ser director, quan Los Sitios ja era Diari de Girona. Es devien perdre més coses amb aquell primer fracàs, però no quedaren tan a la vista. Credibilitat, segur.
Finalment surt el dia 24. Tard. Mentre la furgoneta marxa cap a Girona, en Just i jo amb el meu Citroën GS vam anar a repartir els diaris als tres punts de venda de Barcelona que teníem contractats: Miguelañez, al Portal de l’Àngel; la casa del llibre i un altre que no recordo. Clarejava als carrers de la capital. La brigada municipal regava l’asfalt. Poca gent encara. Nosaltres callàvem. Després de tanta estona de nervis i neguit, una pau tensa. “Àlea iacta est”. El diari somniat ja era un fet. El llarg i farragós camí, el camí impossible, tenia un final i ja hi érem. El Punt Diari estava a les mans dels periodistes i dels lectors. Demà tornaríem a la feina. Però ja seria una altra feina.
Per necessitat continuàrem fent la foto-composició i el muntatge al Brusi durant unes setmanes, fins que el nostre taller es va veure amb cor d’assumir tota la feina. Calgué contractar un equip barceloní professional per guiar i orientar els nostres muntadors. També es va renunciar temporalment a les tres edicions per ajudar a la puntualitat del tancament de cada dia.
Sí, tot això està prou bé. El 20 o el 24 de febrer (per sort vam esquivar el 23 f, sense saber-ho, és clar). A finals d’agost ens reunírem els que estàvem acabant de lligar caps per treure el diari. Recordo ara mateix en Just, en Jaume Guillamet (que era el director in pèctore), en David Marca, en Lluís Pla i jo. La majoria pensava que era molt interessant que fóssim al carrer abans de les eleccions generals espanyoles, que Adolfo Suárez havia convocat pel primer de març. Era un error perquè ens faltava encara completar el mínim capital previst. Però va imposar-se per majoria el criteri que seria més fàcil captar-lo amb el diari al carrer. Com ja hauríeu de saber, no va ser així. Però això ja seria un altre tema. Caldrà explicar-ho algun dia.

    Torna a l'inici

 

 

 

Continua llegint »

Protagonista de la pròpia vida

Sóc incapaç de fer un petit retrat d’urgència de l’amic David Marca, que ens va deixar dijous, Però apuntaré alguns records.

Ens vam tractar al llarg de molts anys, després que el convencés de posar a Presència un anunci a tota plana de la Coca Cola. En català, és clar. Devia ser el primer anuncia que feia la multinacional en a nostra llengua. No crec que ens fes més anuncis, però de tant en tant el visitava a la planta embotelladora de Sarrià. Va canalitzar cap a Presència la campanya del concurs de Redacció, ajudant a normalitzar las revista i la llengua en moments difícils.  Era un home amable, de verb florit i imaginació productiva. Sempre tenia grans històries per explicar i sempre sabia com ser protagonista de les seves històries. Quan calgué aplegar diners per engegar el Punt Diari ell hi va ser: es va fer cooperativista de Papirus i accionista de Edicions Comarcals S.A. Potser era l’únic que tenia un peu a cada banda. Amb en Just decidirem fer-lo president de la societat, amb en Lluis Pla de vicepresident. Algun dia explicaré com va anar.

Ell, d’aquesta etapa del Punt, amb mi en parlava poc. Potser perquè els seus relats florits no coincidien amb els meus records. L’etapa política al Senat, que va acabar, com solia repetir, amb la promesa del President Pujol d’un gran càrrec que no va arribar mai; els seu esforç per mantenir viu i puixant el Girona, temps de flors, que sempre ha tingut molts pares; les relacions amb la família Daurella, importadora de bacallà i propietari de Cobega, explotaeora d ela marca Coca Cola, que era protagonista de riques i divertides anècdotes de l’amic; el pas per la Cambra de Comerç, per la Creu Roja i d’altre entitats, eren el seus temes més recurrents, repetitius, sempre explicats amb nous i sorprenents detalls i afegitons.

Nat al Camp de Tarragona explicava que el seu pare li va dir: “mira, al Rei, un respecte sempre, però som republicans de tora la vida. Ara, nosaltres, els pagesos, quan hem anat bé ha sigut amb la dictadura de Primo de Ribera”.  Aquesta lliçó paterna la repetia sovint. Serveix per entendre un mica el tarannà de l’amic David Marca, que trobarem a faltar. Potser té escrites unes memòries – li agradava escriure i ho feia prou bé. Si fos així. M’agradaria llegir-les aviat.

  Torna a l'inici

 

Continua llegint »

El nom i la cosa

El grup s’ha aturat a la cantonada de la plaça. Gent de certa edat, pausada, atenta a les explicacions del guia. Han arribat pel carrer de Santa Clara i puc deduir que han travessat el riu pel pont de ferro. En compto una quinzena i diria que hi ha més homes que dones. Visiten la ciutat i ara és l’hora del monument al general Álvarez de Castro, que de moment veuen d’esquena. El guia parla en castellà, cosa que em fa pensar que venen de les Espanyes. Quan passo per la seva vora paro una segons l’orella, per curiositat. Només sento: Aquesta és la plaça de la Independència, però no pas per la independència del “procés”... És clar.  Calia aclarir-ho d’entrada. Es tracta de la independència d’Espanya, amb guerra del francès inclosa.

Jo, ves per on, de la plaça “dels cines” encara en dic sovint Plaça de Sant Agustí. Ja sé que el nom oficial es de la Independència. Només Independència. Un bon nom que permet mirar enredera, amb certa recança, o endavant, amb esperança.

Amb això dels noms passa que algunes vegades canvien de sentit. Recordo que, quan va néixer el Punt Diari, buscàvem un nom pel nou periòdic. Després de moltes deliberacions decidirem recuperar la prestigiosa capçalera dels Rahola, l’Autonomista. No va ser possible per raons que no venen al cas. Però pensem: amb un nom clarament progressista, que el 79 era un  crit reivindicatiu assumit per la majoria dels ciutadans, uns anys més tard ens hauria passat per sobre l’onada social independentista o, si més no autodeterminista. Avui dia sembla evident que proclamar-se autonomista és situar-se fora del corrent, o prendre partit clar en contra de posicions majoritàries.

Així que ja m’està bé la plaça de la Independència, i que cadascú pensi en la independència que vulgui.

El guia porta els seus turistes cap a l’estàtua del general. Un català amb barretina els amenaça amb el seu trabuc. No han de patir: és dels bons. Mentrestant, uns quants voluntaris feinegen traginant testos de flors, que ja tenim aquí la gran festa gironina de la primavera.

 Torna a l'inici

 

Continua llegint »

Manuel Cuyàs i la memòria

Fa unes setmanes llargues que va morir el company Emanuel Cuyàs. Ens coneixíem poc. Però no hi fa res, el llegia i solia coincidir sovint amb els seus punts de vista. 

De tota manera no vam acabar amics. Sé que va estar enfadat amb mi molts anys. Vam tenir unes ratlles de més a les pàgines del Punt i mai no ens vam veure cara a cara per aclarir els malentesos. Em sap greu. 

En memòria seva, i només per tal que en quedi constància al bloc, aquí teniu els dos textos:

D'El Punt a l'Avui

MANUEL CUYÀS

Fa anys, en Jordi Maluquer em va dir: “No entenc per què no vas venir a oferir-te per col·laborar a l'Avui, quan jo n'era el director”. Li vaig explicar que al principi de la seva direcció jo havia anat a la redacció del diari i havia demanat per veure'l i “ofe­rir-me”. No m'havia rebut ell sinó l'Agustí Pons, el seu cap d'opinió. "És estrany perquè sempre rebia tothom". em va dir en Maluquer. Doncs mira, aquell dia devia ser fora. En Pons diu que no recorda la visita ni que davant les meves pretensions de publicar al diari em digués que no necessitaven ningú. Aquella era la segona vegada que trucava a la porta de l'Avui. En la primera havia preguntat per en Josep Faulí, llavors el director. Tampoc no em va rebre, sinó que igualment em va derivar al seu cap d'opinió, en Pius Pujades. Li vaig entregar tres articles de mostra per si li agradaven i em va dir que se'ls llegiria i em diria alguna cosa. Si se'ls va llegir, no em va dir mai més res. Davant aquests dos entrebancs, un dia vaig sortir de casa, a Mataró, i en comptes d'enfocar el cotxe cap a Barcelona ho vaig fer cap a Girona, on es publicava El Punt, un altre potent diari en català que si fins llavors no havia considerat és perquè no es venia més enllà de les comarques gironines. Em vaig entrevistar amb el director, l'Enric Matarrodona, sense cap problema ni persones interposades, i l'endemà mateix, el 25 de març del 1987, començava les meves col·laboracions. Després va venir la vinculació laboral en ferm, la direcció de l'edició d'El Punt del Maresme, i fins ara.

El món fa les voltes estranyes perquè arriba un dia que em veig escrivint en aquell Avui que m'havia estat esquerp pel fet que El Punt, el diari que havia estat la meva segona opció, l'havia adquirit. I ara passa que a partir de diumenge que ve els dos diaris objecte de les meves aspiracions de jove periodista seran una sola peça. Es veu que l'Avui, però, sempre m'ha de fer gruar perquè precisament començo les vacances avui i no podré participar de la feliç con­fluència des del primer dia. Ens retrobem al setembre.

 

Jo vaig respondre:

Fent memòria amb Manuel Cuyàs

Ves per on, jo també vaig anar a veure en Jordi Maluquer, quan era director de l’Avui per oferir-li la meva col·laboració. Probablement ja m’havia publicat algun article a la secció d’opinió – si no és així, ho va fer més tard. Però jo havia preparat una mena de columna que podia ser diària, que fins i tot tenia un títol: El Borinot. Deu o dotze ratlles d’ironia o de sarcasme sobre l’actualitat política. A l’amic Maluquer no li va agradar el títol ni el plantejament. Dels papers que vaig presentar-li en va sortir una secció setmanal a Presència, el títol de la qual hauria de buscar, que anava il·lustrada amb quatre cartes: les sotes de copes, d’oros, d’espases i de bastos. Si cal n’explicaré el significat. Va tenir certa continuïtat.

El company Manuel Cuyàs, explicava fa uns dies com havia provat de col·laborar a l’Avui en dues èpoques diferents, en l’etapa Maluquer i en l’etapa Faulí, sense sort. Ell recorda que els dos directors el dirigiren als seus caps d’opinió, que eren l’Agustí Pons i jo mateix. De mi té memòria d’haver-me deixat tres articles que vaig prometre considerar. Mai no va tenir resposta. Quan vaig llegir això en el paper de l’amic em vaig sentir malament. No recordo en absolut la visita d’en Cuyàs i em sorprèn molt la manca de cortesia que m’atribueix. Si em va dur els articles i no els vaig publicar, deu ser perquè no em devien fer el pes. Caldrà assumir-ho. Ara, que no li donés resposta no fa amb el meu tarannà. Dotzenes de companys que m’han ajudat podrien testificar que miro de no perdre mai la bona educació. Potser va passar alguna cosa que no recordo.

De tota manera, hi ha un detall important que em fa dubtar. De l’explicació d’en Cuyàs se’n desprèn que va parlar amb mi a la primera època Faulí (1975-77), abans de la direcció d’en Maluquer. I jo llavors no era pas a l’Avui. Vaig ser cap d’opinió amb en Jaume Serrat (82-85) i també en la segona etapa Josep Faulí (85-86) i en la de Jaume Rementol (86-89). És possible que es confongui?

M’alegra molt que, finalment, els articles del company mataroní enriqueixin les pàgines de l’Avui com ja feia amb les del Punt. Estic molt segur que, si n’haguéssim parlat en els anys que vaig tenir la responsabilitat de les pàgines d’opinió del diari germà, no hauria calgut esperar a la fusió de les dues capçaleres per veure-ho. Però, ves a saber, potser ara hauríem de felicitar-nos per primer cop de trobar la seva firma a les pàgines del Punt.

Acabo parlant del matrimoni El Punt Avui+. De cor, felicito els nuvis i me’n felicito per la part que em toca.  A l’hora dels brindis, una mica a tall de broma, em permeto demanar que es giri la truita de la capçalera. Com que es tracta de fer una suma, valdria la pena d’aprofitar la creu de Tàpies i posar Avui+Punt.

Ja ho he dit. Millor que ningú no em faci cas.

Torna a l'inici

 

Continua llegint »

Quatre pinzellades sobre l'Enric Mirambell

El senyor Mirambell era un gironí de tota la vida. Bé, de tota la seva vida, és clar,  però, sobretot, de tota la meva vida. Amb discreció, prudència i bonhomia evidents va formar part del paisatge ciutadà, com les cases del riu,  el carrer de la Força, el campanar de Sant Feliu o el pont de Pedra, però sense pretensions. Havia nascut el 1922. Quan nosaltres eren vailets ja el vèiem com una persona gran. Sempre va ser una persona gran, als nostres ulls de postguerra. Vam tenir poca relació, però sempre correcte i amigable. Permeteu que recordi alguns moments de coincidència personal.

El devia conèixer quan ja s’encarregava de la biblioteca. De fet, el primer record que en tinc és d’una conferència que hi va fer i a la que hi assistírem uns quants jovenets del que podríem dir cultura marginal amb la intenció de crear-li problemes. Eren els anys cinquanta i es feien poques conferències a la ciutat. Totes en castellà, naturalment. Algunes, molt poques, anunciaven col·loqui final, com va ser el cas. I aquella era la nostra. No tinc ni idea del tema de la conferència. El que sí recordo és que vam fer el que hi anàvem a fer sempre: quan donà la paraula al públic començarem a fer preguntes en català. El senyor Mirambell anava responent en castellà, com era de llei, però algun cop queia a la trampa i responia en català. No sé si n’érem prou conscients llavors, però estàvem denunciant, quan ningú podia fer-ho, l’absurda i estudiada política anticatalana del règim. Crec que el senyor Mirambell se’n va sortir prou bé sense fer escarafalls.

Uns anys més tard, el 60 o 61, quan jo era a Ifni fent el servei militar, vaig rebre una carta del director de la biblioteca – rebuda a la meva adreça de Girona i reenviada per la meva mare – en la que m’explicava una història sorprenent. Resulta que un conegut seu de Barcelona havia editat un llibre important, de bibliòfil, i deia que jo l’havia entrevistat i n’hi havia demanat un exemplar per reproduir-lo. No havia vist enlloc l’entrevista ni havia recuperat el llibre. El vaig contestar fent-li saber que feia més d’un any que era l’Àfrica i que no coneixia ni el seu amic ni havia vist mai el llibre del que em parlava. La cosa era evident: quan havia  passat tot allò jo no hi era. Però crec que l’Enric Mirabell no va pas quedar convençut del tot. Anys més tard em va fer una referència al llibre desaparegut. Em va saber greu. (Ara em perdonareu però, tot i tenir el convenciment de saber qui s’havia fer passar per mi, calli. No puc demostrar res)

Saltem deu anys. M’encarreguen un text sobre les fires dels primers 30 anys de postguerra. Per fer-lo, passo moltes hores a la biblioteca, a la sala d’investigació. Allà em porten els volums del diari Los Sitios que he de consultar. Però sovint cal esperar. Entretinc el temps llegint una col·lecció d’un setmanari figuerenc – crec que era la Veu de l’Empordà –  que algú ha consultat abans i que no han endreçat. Aquella lectura casual, que vaig allargar força estona, va ser molt productiva. M’explico. Per una banda hi trobo uns interessants articles del periodista i polític figuerenc Puig Pujades escrits des de la presó. No us en faré la rondalla que seria llarga, però diré que, en honor seu, vaig adoptar el nom de ploma de Pius Pujades.  I hi trobo una altre interès: el setmanari enquadernat em permet anar seguint pas a pas la guerra civil des del juliol de 36. Comprovo que passen dues setmanes abans que el tema mereixi cap referència – és un setmanari comarcal – però després la guerra va ocupant més i més espai fins a un darrer número en que la portada està dedicada al President Companys cridant als catalans a resistir, quan ja res no era possible.

Perquè explico això? Quina relació hi té el senyor Mirambell?  Fins ara cap. Però uns anys més tard, cap al 77 segurament, estic acabant la carrera a a l’Autònoma i m‘encarreguen precisament un estudi del tractament periodístic que un diari local havia fet de la guerra. És clar que, en el meu cas, hauria d’haver acudit a l’Autonomista o al Diari de Girona, però el record d’aquelles meves hores a la biblioteca em fan decidir pel setmanari figuerenc. Primer, que ja tinc un xic de feina feta; segon, que cada setmanari m’estalvia sis diaris!!

Anem doncs a la biblioteca i demano la col·lecció de la Veu de l’Empordà des del 1936 al 1939. No el tenen. Què vol dir? Doncs que no el tenen. Com pot ser? Remoc cel i terra. Al final arribo al senyor Mirambell, director. Jo tossut que el tenien. Ell ofès perquè no el poden pas haver perdut. La veritat és que encarrilo el meu treball explicant tota la l’experiència i fent memòria del que havia llegit feia ja anys. El treball va servir. Tenia certa gràcia, perdonin la immodèstia d’estudiant. De tota manera, quan vaig aprendre a cercar a internet va ser inevitable reconèixer que el director Mirambell tenia raó. No tenien ni podien tenir la Veu de l’Empordà, que era un periòdic de dretes: va ser tancat tot just començar la guerra.  I doncs, direu, què havia llegit jo? Molt fàcil, el setmanari d’esquerres  l’Empordà Federal.

Arribem a 1979. Després d’anys de treballar fort, tenim el Punt Diari disposat a néixer. Hem decidit que sortirà el 20 de febrer. Ja som  al dotze a el tretze. Sóc al llit amb una grip de cavall quan truca en Just. Està reunit amb en Marca perquè ha arribat carta del ministeri denegant el permís imprescindible. Em fan llevar. Passo per una farmàcia a la plaça de l’oli i demano un remei d’urgència per anar tirant. Amb en Just anem a la delegació de ministeri de Cultura, que ara comanda el senyor Mirambell amb les noies de la Sección Femenina reciclades.

Ens rep amablement, com sempre. Per el diari no pot sortir. Permís denegat.

Perdoni, senyor Mirambell – li dic - ho sento però vostè té un problema. Nosaltres ja no  podem pas aturar la sortida. Els locals són llogats, la plantilla ja treballa, tot està a punt pel dia 20. De manera que el Punt Diari sortirà el dia 20. Ell ens fa saber que si sortim ens el faran tancar. Jo penso llavors que estem a les envistes d’unes eleccions molt importants.  Reflexiono en veu alta:  no sé si al senyor Suárez li convé tancar el primer diari en democràcia.  Ja li he dit que vostè té un problema. S’haurà d’espavilar.

No ens va pas donar cap esperança, però es va espavilar. Sé que ell, amb el governador civil de l’època, van fer una colla de trucades a Madrid fins aconseguir un permís provisional.

Sobre l’Enric Mirambell es deu haver escrit tot aquests dies. Aquí teniu aquesta  pinzellada personal en record del cronista oficial de la ciutat.

Torna a l'inici

Continua llegint »

President David

Els anys!!  I la memòria, és clar.
Fa unes setmanes em trucava l’amic David Marca. Estava escrivint un article – que vareu poder llegir al diari del 10 de juliol  – i no recordava com es deia un capellà protestatari que s’havia plantat davant la Generalitat... En fi, casualment, jo sí que recordava el nom: era en Xirinacs.  Sembla ser que el mossèn  va visitar el president Tarradellas el  mateix dia que nosaltres li anàvem a presentar els primers exemplars del Punt-Diari. Ho he llegit a l’article d’en Marca i no gosaria pas contradir-li el record. A mi la presència del mossèn se m’ha esborrat.

Sí que tinc clara una fotografia en la que se’ns veu amb en Jordi Negre, en Just i el mateix Marca  regirant les pàgines dels diaris, amb la figura del President al darrera. Ens acabava de fer notar que a la col·lecció que li dúiem hi mancava un número.  I comprovàvem que era ben veritat. Més ben dit, que l’havíem saltat sense voler.

La memòria i els anys. En David recorda que hi era com a president d’Hermes.  Per ser ben fidel a les coses havia d’haver escrit president d’Edicions Comarcals, empresa fundadora del Punt Diari. En David va continuar formant part del Consell d’administració  d’Edicions Periòdiques de les Comarques i també d’Hermes Comunicació. Al despatx de Tarradellas hi havia el president d’Edicions Comarcals, l’amic David, que ho era per una decisió presa per quatre persones, en Marca, en Just Casero, en Quim Pla i jo mateix. La veritat és que va ser una decisió improvisada. Com que ens calia un nom per acabar d’omplir els papers oficials, ens reunírem i vam votar.  En Marca va tenir dos vots (el seu i el meu); en Pla dos més (el d’en Just i el seu). Quedàrem perplexos. Però en David ho va resoldre ràpid. Saps què, va dir a l’amic Pla, fem-ho per edat. Tu que ets més gran seràs president.  No hi enteníem res. Més gran en Pla? Quants anys teniu? Naturalment en Marca li passava molt anys a en Pla. Així, seré jo el president i tu siguis el vicepresident. I es va acabar el problema.  Va mantenir-se com a  directiu del diari, passant per totes les empreses titulars del Punt, fins a l’entrada de l’actual propietari.

Jo diria que és diferent que una empresa de comunicacions es digui Edicions Comarcals o que es digui Hermes. El nom indica les intencions. Les d’Edicions Comarcals no són gens amagades; les d’Hermes, si mirem el nom a wikipèdia, es fan més críptiques. Llegeixo: “En la mitologia grega, Hermes era el missatger dels Déus Olímpics, de les fronteres i dels viatgers, dels pastors, dels oradors, de l'enginy, dels literats i poetes, de l'atletisme, dels pesos i mesures, dels invents i en general del comerç, de l'astúcia, dels lladres i dels mentiders.”

Algú recorda quina era la idea del que batejà l’empresa? Potser l’amic David ho té al cap.

Torna a l'inici

Continua llegint »