L’article secret de la llei electoral

Perdoni, m’agradaria creure que vivim en una democràcia. I no parlo d’estat de dret perquè això del dret sovint acaba lligat als tribunals i val més que no en parlem, ara per ara, de tribunals. Quedem-nos en democràcia. Democràcia representativa: és a dir, que és el poble qui mana, a través dels  candidats electes. Sí? Jo dic que sí. Els ciutadans que ho volen expressen el seu pensament a través dels partits polítics. Cada partit té la seva idea de com s’han de fer les coses i ho explica. Prova de convèncer a la majoria. I la gent vota, amb llibertat, segons el seu criteri.

El partit que té vots suficients, governa. Si cap no en té prou ell tot sol, busquen aliar-se amb d’altres negociant el programa que defensaran junts. I ja està.

Això en una democràcia. A les espanyes es veu que no va així. Els diaris, les televisions, les ràdios, els twitters i tota la pesca fa mesos que es dediquen a dibuixar línees vermelles i de tots colors. Ben llegit, entenc que només hi ha dos o tres partits que poden governar a Madrid i dos o tres que ho podrien fer a Barcelona. Els altres són la pesta, el dimoni, el càncer, la lepra, l’abominació.

A Madrid tenen butlla per ocupar el govern o facilitar-lo el PP, el PSOE i potser Cs. A Barcelona, en tenen Junts pel sí (CDC), ERC i PSC. A quin article de al llei electoral ho diu això? No l’he sabut trobar. És un article vigent no escrit. Un article secret. El pobre Pedro Sánchez va haver de repetir eleccions perquè “no hauria pogut dormir” amb membres de Podemos al govern. La pobre Inés Arrimadas, quan va liderar el partit més votat a Catalunya, ni tan sols va gosar intentar formar govern.

Tot això passa per culpa d’aquest article secret que determina que els ciutadans que confien en VOX, posem per cas, són gent equivocada, el parer dels quals no compta. Com estan equivocats tots els que voten partits independentistes. O els que voten a Podemos. I no diguem els partidaris de les CUP. Tot plegat una colla de gent malalta, desequilibrada, manipulada per ves a saber qui, sobretot perillosa. Línies vermelles. Muralles. Fronts patriòtics. No passaran.

Sí, a mi també em sap greu que hi hagi tants votants de Vox que semblen enyorar la dictadura franquista o tants que segueixen les idees joseantonianes que liderava en Rivera. Però cal acceptar que els seus votants són ciutadans del mateix país (en termes electorals) que els que voten Bildu, Teruel Existe o el PP. I que, com a ciutadans que són, tenen els mateixos drets a fer sentir la seva veu, a influir en les decisions, a participar en els governs si els números donen.

Entenc que la patronal, la conferència episcopal, els bancs, la cúpula militar, l’alt funcionariat, el gran capital i ves a saber qui més intentin manipular l’opinió pública per tal d’evitar que un govern nou, diferent, incontrolat,  no defensi aferrissadament els seus interessos – legítims o no – tal com estan acostumats.  Ho entenc. Però ho denuncio per antidemocràtic. Impugno l’article secret. Tots els ciutadans han de tenir els mateixos drets.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Cal agafar el tren de l’11

Demà surten al carrer a la capital catalana, darrera una pancarta que reclama un estat nou dins d’Europa, centenars de milers de catalans que han pujat al tren d’un moviment popular disposat a acabar amb la ignomínia del decret de Nova Planta, encara que ja ni en tinguin memòria. Un decret que va instaurar, sota la força de les armes borbòniques, un procés d’anorreament sistemàtic, conscient, pertinaç i tossut de la nació catalana per convertir-la en una colònia més de l’imperi castellà. Així s’ha fet al llarg de tres segles, de vegades amb bones paraules, sovint a sang i foc. I, lògicament, tot el cost de tant d’esforç l’hem hagut de pagar a través dels impostos els colonitzats.

Pel que fa al nostre encaix amb Espanya, podem pensar, de forma gradual: ja està tot bé, caldria millorar el finançament, s’ha de respectar l’ordinalitat després de ser solidaris, pacte fiscal, estat federal, estat federal asimètric, estat confederal, estat lliure associat, independència. De la mateixa manera que a l’estació del tren de Portbou pots triar: quedar-se a terra o agafar bitllet per Colera, Llançà, Figueres,  Flaçà, Girona, Caldes, Maçanet, Granollers o Barcelona (i ja se que me’n salto).

        .                    

Totes les opcions em semblen prou respectables, fins i tot la dels que es queden a terra considerant que ja estem prou bé. Però és bo que el món conegui els sentiments i les aspiracions del poble català a començament del segle XXI, quan, mig de la crisi econòmica, s’està configurant l’esperançadora Europa del futur, en la que podem ser una petita peça fonamental per la indiscutible situació estratègica, pel dinamisme econòmic i cultural, per la demostrada capacitat de regeneració i assimilació i per la voluntat manifesta de participar directament en la construcció europea. Tothom ha d’entendre que el llast feixuc que ens carrega l’ indiscutible dèficit fiscal imposat per l’administració espanyola invalida els esforços d’una regió europea per poder contribuir positivament en el redreçament econòmic imprescindible a tots nivells. Que aquest drenatge de recursos i la seva evident mala gestió política persistent resulta nefasta tan per Catalunya com per Espanya com per Europa.

L’Europa democràtica, multilingüe i multicultural no pot permetre al seu si la continuïtat de la tricentenària política d’anorreament nacional i cultural establerta pel decret borbònic ni la continuada sagnia econòmica que patim els catalans.

Des d’aquest punt de vista, amic lector, si no ets dels que es pensen quedar a terra perquè les coses ja estan bé com estan, has pujar la tren. Qualsevol dels dos trens: el simbòlic  que m’he inventat a l’estació de Portbou, o el de la manifestació de demà mateix. Tots dos tenen com a destinació Barcelona.

Torna a l'inici

Continua llegint »