Val més que calli

Sap que li dic? Res no aclariran. De tot això dels espies i l’imam de Ripoll. Res.

- Perquè ho diu?

- Perquè ningú no vol saber la veritat. Tots pregunten el que ja sabem,que l’himam era un confident, traficant de droga, radical, amb una colla de joves que li seguien la beta. Però hi ha preguntes més importants.

- Quines preguntes vol fer?

- Doncs, per exemple, qui va proporcionar la casa d’Alcanar als nois de Ripoll? D’on treien els bitllets de 500 euros amb que van pagar a la gasolinera? I, sobretot, perquè havien de perpetrar els atemptats desprès que l’imam i els companys volessin materialment en esclatar la bomba que preparaven? Quina pressa tenien? Qui els exigia un atemptat precisament aquells dies, malgrat que havia fallat el pla?

- Moltes preguntes, ben cert. Però no en sé cap resposta, jo. Vostè sí?

- No. Però em puc formular alguna hipòtesi. Si fos investigador les faria. Miri, s’acostava el dia 1 d’octubre.  Hi havia convocat un referèndum que es volia evitar de totes totes. Ningú sabia com. Calia fer les coses com si no passés res, de cara a fora. Algú – al sotarrani d’una oficina secreta i amb el llum apagat , en veu baixa - suggereix: “Només hi ha  manera, enviar-hi un exèrcit i ocupar els carrers”.

-Què diu ara!! Un exèrcit...!!

- Impossible, és clar. Seria con declarar una en guerra.

- I doncs?

- Hauríem de tenir una excusa plausible – pensa algú – Si hi hagués un fet greu... potser un atemptat...Però no hi ha cap atemptat... Un altre cap pensant des de la foscor  recorda que tenen a Ripoll un grupet d’islamistes subvencionats que bé deuen preparant alguna cos...  Sembla que s’ha encès un llum. Ho podrien fer? En aquests soterranis sempre hi ha algun cap calent. Es podria provar.

- Tot això és una novel·la...

-Una hipòtesi de treball. Res més. El grup de Ripoll està format per una colla d’arrauxats a sou però incompetents.  No saben armar una bomba ni amb instruccions d’internet. Alguns hi deixen la pell, per rucs. Els altres ja tornarien cap a casa amb el cap cot, però des del soterrani algú els diu que res de tornar a casa. Abans el dia 1 hi ha d’haver l’acció compromesa. Tots s’hi juguen molt. De manera que improvisen els crims de Barcelona i Cambrils.

- I són abatuts...

- Amb això, els del soterrani no hi comptaven. Resulta que els mossos fan la seva feina. I l’excusa no serveix.

- Perdoni però em sembla que desbarra més que mai. La seva història és un rosari de maldats i incompetències...

- Té raó. Però, i si els que es reunien al soterrani eren de la colla dels que van organitzar el cas Lasa i Zabala al País Basc?

Val més que calli, jo. No fos cas...

Torna a l'inici

Continua llegint »

La sang dels innocents

                    

Tot està dit, per bé o per mal. Va passar el que temíem de temps. Uns adolescents de Ripoll, dirigits per cervells criminals amb predicament islàmic, la van fer grossa. La majoria van acabar màrtirs de la fe i tenen assegurat el seu lloc al paradís. Els seus veïns no s’havien adonat de res. Els amics i companys tampoc.  La família tampoc. Ho diuen i ho repeteixen cada vegada que els posen una càmera al davant. Per si ens ho volem creure. Per si ens convé creure’ns-ho. Per si els fem el favor de creure-ho.  Abans de res: si aquests criminals de la mitja lluna són al paradís per haver matat infidels, a mi aquest paradís no m’interessa. Si de cas, prefereixo l’infern dels cristians. Hi haurà menys mala gent.

Sí, la culpa és de l’imam. Tenim la mala sort que no va trobar feina a Bèlgica quan hi oferia els seus serveis fa pocs mesos. Es veu que les coses són així: ofereixes les teves prèdiques a les comunitats de fidels. No calen diplomes. Sí que demanen, a Bèlgica, que no es tinguis antecedents penals, sembla. El nostre amic de Ripoll en tenia. La policia espanyola, tan col·laboradora per tot el que calgui, no va dir res. Els mateixos musulmans de Ripoll es queixen: si ens ho haguessin dit no l`hauríem volgut. Es veu que no n’havien de fer res. Ni els musulmans de Ripoll ni els mossos. “No és que els volguem criticar però no són gaire de fiar. Amb això del procés... Ells que s’espavilin. No fos cas que...”

 I ara les medalles. Els guàrdia civils tenen la mosca al nas. Han de refregar-los pels morros la feina dels mossos? Perquè és això, es fa la feina sense deixar que ells hi prenguin part i ara reparteixen medalles. Tantes vegades com han donar ells la cara i han fet la feina bruta¡  No són gelos, perdoni. És que, si s’ho mira bé, es van fer les coses com calia? Com és que parlaven d’una explosió de butà? No veien que aquella destrucció indicava explosius de veritat?  Deixem-ho estar. I no es queixin més, que ja està promès que al setembre tindran accés a les dades d’Interpol. S’ho creu?

Però tornem a Ripoll. Les mares plorant davant les càmeres. Commouen. Elles no tenen la culpa de res. Elles no sabien ni saben res. Perquè a casa seva mana el marit i després el germà del marit i després el fill gran i després el fill petit. Ella no és ningú. Ella va a l’assistenta social. Ella va a treballar on pot per dur un cèntims a casa. Ella calla. No, no podia saber res. I, si ho sabés, es guardaria pla bé d’obrir la boca. És una dona musulmana com cal. Plora i implora.

El que hauríem d’intentar ara és que ningú tragui cap profit de la sang dels innocents.

Torna a l'inici

Continua llegint »