Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Catalunya. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Catalunya. Mostrar tots els missatges

8 de setembre del 2025

Tornar a començar, tossuts

Ara mateix, davant l’ordinador, m’adono que porto una ben còmode samarreta de color verd-groc llampant amb un SÍ negre al mig del pit. A sota hi puc llegir “referèndum és democràcia”. És del 2017. Ben clar que l’Assemblea ofereix material de primera qualitat. També és un símbol d’un país que vol fer les coses bé. Quan aquest matí m’he vestit no tenia encara aquest article al cap. Però, és clar, són molts anys amb onzes de setembre reivindicatius. Tenia molts números de posar-me una samarreta d’un 11 de setembre..

Aquest any no podré sortir al carrer a manifestar la meva catalanitat  per diverses raons que no venen al cas. La manifesto ara i aquí, amb la samarreta i la ploma. I continuo reivindicant com el primer dia la Llibertat del meu poble, la meva, la de tots. I l’Amnistia (naturalment, aplicada a tots els perseguits); i l’Estatut d’autonomia (el que van pactar els catalans l’any 1979 a Sau, sense passar-hi el ribot). Tot això demano. O la independència directament. “Referèndum és democràcia” i el primer d’octubre del 2018 es va fer. Contra el vent de les porres, les pressions, les amenaces, els escorcolls. Més de dos milions llargs de persones vam anar a votar. I va guanyar de llarg del sí a la independència.

Que no era legal? Potser no. El president Puigdemont havia promès “o referèndum, o referèndum”. És a dir, legal si es podia, o com fos possible. Va complir. L’Estat espanyol va actuar com sempre, arrapat a la cartera. Se li en fotia que cada Diada hi hagués més gent al carrer. I se li va en fotre el referèndum. Encara el  va aprofitar per retallar llibertats als catalans. He dit arrapat a la cartera. Ho torno a dir: arrapat als més de 22 mil milions d’euros que xucla de les butxaques de tots els que vivim a Catalunya.

Ho recordo ara perquè no voldria alimentar el desànim dels manifestants del dijous. La independència està més lluny del que semblava. Però, mentrestant i com a mínims per sentir-nos respectats,  exigim el que hem demanat sempre: Llibertat, Amnistia i Estatut d’autonomia. Algú està disposat a continuar vivint en una colònia?

Bona Diada

 Torna a l'inici 

Continua llegint »

14 de juliol del 2025

Políticament incorrecte (PI)


Fa quatre anys, l’escriptor gironí Daniel Vivern guanyava el Premi Pere Calders - que dotava l’ajuntament de Llançà - amb "Políticament incorrecte", un recull de reflexions  en les que l’autor argumenta amb cruesa i ironia sobre la necessitat de recuperar expressions  enterrades per la correcció política.  Després d’aquell any, malgrat les promeses insinuades, el guardó s’ha perdut. Potser algú ha cregut de cor que premiar un llibre sobre el llenguatge políticament incorrecte era en si mateix un acte políticament incorrecte? Ves a saber. Caldria preguntar-ho a l’ajuntament i a la família de Pere Calders.

Però què carai diu el llibre? Diu moltes coses, és clar. Diu que els tabús amaguen realitats: substituir "subnormal" per "diversitat funcional" pot ser un exercici d’hipocresia burocràtica si no acompanya canvis socials.  Paraules com "puta" o "gitano" són reivindicades pels propis col·lectius ("No sóc treballadora sexual: sóc puta i orgullosa", diu un personatge d’un conte anterior de Vivern). “Negre” o “moro” no han de ser insults si no i ha odi en qui les pronuncia o escriu, El problema no són les paraules, és l’odi que les enverina.

El premi porta el nom de Pere Calders, mestre de la ironia contra el feixisme. Vivern l’homenatja amb un estil que recorda "Cròniques de la veritat oculta".  De fet, discretament, se’n declara seguidor, epígon. A les primeres de canvi, declara: “Per l’estil en que escric i pels temes, se’m podria tractar d’epígon. Això implicaria, per poc original, tenir pocs lectors, però prou qualificats per saber què vol dir epígon. N’estaria mols satisfet”.

Diuen que l’èxit i el prestigi del premi Nadal de l’any 1944 li va venir en gran part de la qualitat de la primera obra premiada; Nada, de Carmen Laforet. Jo gosaria dir que els responsables del premi de Llançà s’equivoquen si deixen morir la idea després d’haver tingut un primer guanyador de la qualitat de Políticament incorrecte. Quan passa el tern cal pujar-hi. I a Llança hi passa el tren.  Per ara.

O és que el premi, la seva organització,  porta a dins una veritat oculta que no el deixa florir? Ves a saber.

Per cert, ja sabeu què significa epígon?  Si no, no hi fa res. Llegiu el llibre, que s’ho mereix.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

27 de gener del 2025

Grans promeses buides

 Diuen que tot anirà bé. Ara si. S’ha desencallat el corredor mediterrani. Algun dia hi passarà el tren i les mercaderies. S’estan enllestint les connexions ferroviàries del port de Barcelona. Esplèndid. I comença el traspàs de la xarxa de rodalies, a la que es dedicaran molts milions per cedir-la endreçada. Extraordinari. També  s’està negociant un nou finançament especial per Catalunya. I el traspàs del control i gestió dels immigrants. I faran que el català es parli a Europa...

- I l’amnistia.

- Exacte. Amnistiats tots els que van participar en el procés, a favor o en contra. Vostè es pensava que no? Doncs miri. Ja ho tenim. Només falta...

- Em fa l’efecte que vostè és massa de bona fe. Un il·lús sembla. S’ho creu tot i es va fent il·lusions. Miri-s’ho bé. Quantes vegades han promès cada una d’aquestes coses? Dues, deu, vint vegades? Que no se n’adona que a Madrid saben prou bé aquella dita catalana que diu: “prometre no fa pobre”.

- Vostè creu que no compliran? Què li fa pensar?

- L’experiència, amic, l’experiència. Miri, de tot el promès només han cedit en deixar parlar en català al congrés. A Europa no ha pogut ser perquè algú hi ha posat problemes. De l’amnistia s’ha aplicat als guàrdies civils i poc més. La culpa és dels jutges, és clar. Les connexions ferroviàries del port de Barcelona, ja es faran. El corredor, si no passa per Madrid, ho té complicat. El finançament singular serà com sempre el millor que hem tingut, però mantindrà el drenatge de 16 mil milions o més cada any, que d’alguna cosa han de viure....

- No ho pot pas dir això. És cert que costa complir...

- I quan no tens cap ganes de complir, és ben fàcil de trobar entrebancs reals, imaginaris o fabricats. D’aquesta manera, amb sort, es pot anar pagant els favors o el vots sempre amb la mateixa moneda. Una moneda que no surt mai de la butxaca del que la té. El president Puigdemont van dir que aquest cop volia cobrar per endavant. Li va dir que sí, és clar. Però no va poder ser. Imponderables. Reals, imaginaris o creats. La saben molt llarga...

Està vist que m’hi he de fixar més en les coses que diu el diari. I en les que no diu.

   Torna a l'inici 

Continua llegint »

26 de setembre del 2024

Quan és l’hora, és l’hora

 


Ara és l’hora, espanyols. Esmoleu ben bé les eines. Cada contesa electoral ho deixa més clar: el predomini independentista català s’ha acabat. No podeu esperar que es revifi. Cal ser llestos com els anglesos, que van convocar el referèndum escocès quan sabien que el tenien guanyat. Doncs, això. Si a Catalunya els vots reals i les enquestes marquen una clara tendència al desànim, a la desmobilització, al conformisme, és el moment. Quatre calerons més als pressupostos de la comunitat autònoma – ep!, només cal que els prometeu, que prometre no fa pobre – sempre ajuden una mica. Potser una inesperada bona cara del rei, que bé s’ha de guanyar el sou, i , apa, tots a votar.

Encara se m’acut que la pregunta cal que sigui clara, però enganyosa. A darrera hora la gent surt de casa cap als col·legi electorals una mica eufòrica. Avui pot opinar i l’escolten. Avui el seu vot val el mateix que el del director de l’empresa on treballa, igual que el de l’amo del Madrid, Santiago Bernabéu, tant com el de qualsevol ministre... Per tot això, per aquesta eufòria, té una tendència a votar que sí. Per tant, se li ha de demanar el sí. No li pregunteu si vol ser independent; si es vol estalviar els més de 16.000.000.000 d’euros cada any, tirant curt, alguns dels quals surten de la seva butxaca; si vol intentar tenir una administració menys corrupta, més eficient i clara.

La pregunta ha de ser positiva, il·lusionant, engrescadora. Vols ajudar a crear un estat espanyol més just, més democràtic, més igualitari, més... En fi, pregunteu-li senzillament si vol ser de l’Espanya que va guanyar  el mundial de futbol. Teniu el sí assegurat. Haureu quedat bé amb els independentistes i amb els unionistes, amb Europa, amb els convenis internacionals. Amb tothom. Sense cap cost. La dona borratxa i el vi al bot, com diu la dita. Ara és la vostra hora, espanyols. A segar, que el blat és madur.

- Ep, perdoni. I si els passa com als anglesos en el referèndum del Brèxit, que esperaven un no i els va sortir un si?

- Ara val més callar. Per si sortís independència, tinc unes ampolles de cava a la nevera.  Si arriba el cas, faci com jo.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

15 de juny del 2024

Vuits, nous i cartes que no lliguen

Diuen que els jutges no aplicaran l’amnistia a Puigdemont. Diuen que els fiscals es revolten contra el seu cap per evitar el perdó polític. Diuen que el president exiliat serà a Barcelona el dia de la investidura. Diuen que Illa no renunciarà al seu dret a presentar –se de candidat a la Generalitat. Diuen que ERC donarà suport  a Puigdemont, si és el cas. Diuen que ERC donarà el seu suport a Illa, si és el cas i es posa un pedaç creïble al dèficit fiscal. Diuen que Illa es farà enrere per  assegurar a  Sànchez els vots de Junts a Madrid. Diuen, diuen, diuen.

Tot és possible ara mateix. Es juguen moltes partides a l’hora. Algunes netes, públiques, amb llum i taquígrafs, negociant en termes polítics  la materialització dels vots aconseguits a les darreres eleccions de cada centre de poder. Però, sobretot, partides brutes, soterrades, pudentes, hipòcrites, per guanyar on sigui el que no es va guanyar a les urnes. Com que són partides secretes, no les puc comentar. Però Junts no perd cap ocasió, per negre que sigui, de guanyar uns vots a ERC, i a l’inrevés, és clar. El PSOE treu totes les armes per defensar les posicions guanyades, i buscar-ne de noves. Els populars, desesperats, indignats, ofesos, creuen que poden fer fora Sànchez de la Moncloa seguint les ordres del líder Aznar: el que pugui fer, que faci; el que pugui dir, que digui; el que pugui actuar, que actuï. Si fa no fa, va dir això, i tots el vam entendre.

Malgrat tot s’ha de reconèixer que al Parlament de Catalunya es va escollir la nova mesa i el nou President, sense gaires insults. Sí, hi ha un parell de veus desafinades que han de fer-se sentir amb desqualificacions i exabruptes. Però ja se sap. Han tingut els seus vots potser com a premi per la seva capacitat de fer escàndol. Al món – i a casa també – hi ha d’haver de tot.

I tothom voldria saber ara què passarà aviat.  Aguantarà Sànchez i no convocarà eleccions? Serà president Carles Puigdemont,  i amb quins vots? Ho serà Salvador Illa? Però també. Què faran els jutges i els fiscals? Què faran els mossos si entra Puigdemont  abans de l’aplicació de l’amnistia?  Anem a unes altres eleccions? I, si és que hi són, es  pot saber a qui hem de votar?

Torna a l'inici 

Continua llegint »

3 de juny del 2024

La llarga marxa cap a la llibertat

 

El juliol de 1976 la guàrdia civil em va detenir a l’Escala. Unes hores només, perquè el director de Tel/Exprés, el recordat Ibáñez Escofet, va trucar exigint la meva llibertat. De fet, tots els periodistes (3 segurament) que cobríem aquell inici de Marxa de la Llibertat  tinguérem una història similar: detenció  ràpida, identificació, tancament, llarguíssima espera, alliberament sense explicacions i crònica telefònica d’urgència. Vaig saber que a Girona i als altres punts de sortida de les columnes de la Marxa, també hi havia hagut garrotades i detencions. Era el tret de sortida de moltes coses.

Poques setmanes més tard, era a Lloret de Mar, davant  l’ajuntament. Mitja tarda, si la memòria m’és fidel. Passava alguna cosa. Estaven provant de trobar l’alcalde Jordi Martínez i no apareixia Com era possible? En aquell temps, en Jordi tenia emissora a casa seva, al cotxe, a la barca i segurament a la farmàcia. Sempre a punt. Però avui no responia. Finalment el primer tinent d’alcalde, l’amic Joan Domènech, que estava al corrent de la situació, va assumir la responsabilitat per negociar amb els membres de la Marxa que ja eren allà, discretament, la forma del pas pel passeig. Tot va anar rodat, sense problemes de cap mena. Si els civils van saber alguna cosa, ho van deixar passar discretament. Potser la notícia els va arribar més tard. Cap porra, cap detingut.

En Joan era un home treballador, un home de feina. Feu-me el favor de cercar el Punt de diumenge va fer vuit dies i llegiu el paper que li va dedicar  en Jordi Grau. En podreu conèixer tota la trajectòria. Impressionant. Es va ficar en política per poder treballar en el camp de la cultura. Renoi si ho va fer!! El mestre d’escola aficionat a l’arqueologia que vaig conèixer, discret,  modest, decidit, va abastar molts camps en el món cultural gironí. Investigador, escriptor, organitzador, administrador. Discret sempre, disposat a prendre les regnes quan calia, assumint els riscos, amb decisió i eficàcia. Ell va fer costat fins al darrer moment a la marxa catalana per la Llibertat. Hi creia fermament. I quan calia donar la cara, la donava. Mestre per a molts fins al darrer dia.

        Torna a l'inici

Continua llegint »