Aquest any no
podré sortir al carrer a manifestar la meva catalanitat per diverses raons que no venen al cas. La
manifesto ara i aquí, amb la samarreta i la ploma. I continuo reivindicant com
el primer dia la Llibertat del meu poble, la meva, la de tots. I l’Amnistia (naturalment,
aplicada a tots els perseguits); i l’Estatut d’autonomia (el que van pactar els
catalans l’any 1979 a Sau, sense passar-hi el ribot). Tot això demano. O la
independència directament. “Referèndum és democràcia” i el primer d’octubre del
2018 es va fer. Contra el vent de les porres, les pressions, les amenaces, els
escorcolls. Més de dos milions llargs de persones vam anar a votar. I va
guanyar de llarg del sí a la independència.
Que no era
legal? Potser no. El president Puigdemont havia promès “o referèndum, o
referèndum”. És a dir, legal si es podia, o com fos possible. Va complir.
L’Estat espanyol va actuar com sempre, arrapat a la cartera. Se li en fotia que
cada Diada hi hagués més gent al carrer. I se li va en fotre el referèndum.
Encara el va aprofitar per retallar llibertats
als catalans. He dit arrapat a la cartera. Ho torno a dir: arrapat als més de
22 mil milions d’euros que xucla de les butxaques de tots els que vivim a
Catalunya.
Ho recordo ara
perquè no voldria alimentar el desànim dels manifestants del dijous. La
independència està més lluny del que semblava. Però, mentrestant i com a mínims
per sentir-nos respectats, exigim el que
hem demanat sempre: Llibertat, Amnistia i Estatut d’autonomia. Algú està
disposat a continuar vivint en una colònia?
Bona Diada
