L'ànima de les paraules

 Sí, és un costum força arrelat. Al carrer, ben segur, però també a la ràdio, a la tele... Per saber si estàs bé de català et pregunten com es diu en català una paraula castellana. Com se diu “desollinador” en català?  I en aquell moment qui se’n recorda. És que no sabem català? Potser és que no sabem prou castellà. Pregunteu-ho a l’inrevés. Com es diu escura-xemeneies en castellà? Ara ho sabeu, és clar. Però si us agafen quan no hi penseu? Fem una prova, un jóc?
Com se diu en castellà “ets un capcigrany”?
Algú  m’ha contestat? Jo no ho he sentit. Anem per altres expressions. Com diríeu en castellà, “que et bombin!!”, o “torre-collons” ?
Sí, heu de dir exactament en castellà “Saps què, ets un torre-collons: que et bombin”, serà complicat.  I ja posats a insultar, com diríeu a un castellà que és un badoc? Un mal parit? Un escanyapobres? Heu contestat? Perfecte. Anem per nota. Ara busquem noms de la botànica. Plantes, per entendre’ns. A veure, noms castellans per dir “pixalits”, “lledoner”, “farigola”, “sajolida”, “tell”, “argelaga”, “ginesta”.
Jo mateix, ja fa temps, vaig haver de fer de testimoni. El funcionari del jutjat, tan amable ell, va necessitar traductor per entendre el meu català tossut. Tot anava bé. Fins que em va preguntar si hi havia algun arbre en un lloc determinat.  I sí, n’hi havia un, un enerme lledoner que ens subministrava lledons quan, de petits jugàvem amb les petadores. Un lledoner. A la sala del jutjat ningú no va saber com es deia lledoner en castellà.
Si totes les paraules i expressions de qualsevol llengua es poden traduir. Però normalment en el procés perden bona part del seu sentit original. Cada llengua és un món cultural.
I amb els animals? A veure. Traduïu “ratpenat”, “esquirol”, “mallerenga”. O “garsa”, que tots hauríeu de saber. Recordeu  Doña Urraca? Doncs això.
No us els traduiré pas tots. Però no us deixo amb el  dubte del lledoner. Ho vaig buscar al diccionari i vaig saber que si fóssim a Castella, hauria hagut de recollir els lledons d’un almez. Sí, almez. Ja m’explicareu si podien funcionar les petadores. I, per cert, com es diu petadora en castellà?

 Torna a l'inici 

Continua llegint »

Jocs de paraules reversibles

Els creatius publicitaris fan això: crear per fer conèixer les coses que els encomanen. Paraules, imatges, sons, frases. Des del principi del món. De fet, creen anuncis. Ja aquella famosíssima pedra de Rosseta egípcia era una nota de premsa per anunciar uns acords entre el Faraó i el Temple. Un fragment: Els grans sacerdots i els profetes i els qui entren al santuari per vestir els déus, i els portadors de plomes i els escribes sagrats, i tots els altres sacerdots… reunits al temple de Memfis en aquest dia, declararen: “Des que regna el faraó ... l’etern, l’estimat de Ptah, el déu Epífanes Eucaristos, fill del rei Ptolemeu i de la reina Arsínoe, …. han estat molt beneficiats tant els temples com els qui hi viuen. .. i mostrant-se ben disposat envers els déus, ha destinat als ingressos dels temples diners i gra, i ha invertit molts recursos per a la prosperitat d’Egipte.” És una informació, però també una crida al poble a respectar i obeir un faraó tan gentil. Això no es diu, però s’entén.

Fa dies que em fixo en uns anuncis de d’empreses de jocs d’atzar. El text és una mica enrevessat: “Sense diversió no hi ha joc”.  En castellà, “sin diversión no hay juego”. I penso, potser ho diuen al revés perquè els entenguem. Sense joc no hi ha diversió. Missatge desxifrat.  Els creatius no s’hi ha pas trencat les banyes. El truc és més vell que l’anar a peu. Recordeu aquella sentència proclamada des de fa milers d’anys: “Déu és el nostre pare”?.  La repetien tots els pares quan el patriarcat imperava indiscutiblement al món. Enteneu perquè tant d’interès en el dogma? Fàcil. Si Déu és el meu pare, el meu pare és Déu. Per tant, he d’adorar, estimar i obeir el pare. Això, en famílies nombroses, de deu fills en amunt, era com reconèixer un rei.

O encara, quan els sacerdots ens diuen des de temps bíblics que “Déu va crear l’home a la seva imatge, a la semblança de Déu el va crear”,  probablement podem entendre que l’home va imaginar Déu a la seva semblança. Si més no el Déu d’Israel.

Dit això, tornem al començament. Recordeu que es pot jugar per divertir-se, però que no cal alimentar el negoci de la indústria de l’atzar per passar-s’ho bé.  Quan us diuen que guanyareu molt diner, estan dient que ells en guanyaran de veritat.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

Empobrint-nos

 A cada bugada perdem un llençol. Al principat els parlants habituals de català ja no arribem ni de lluny al 40 per cent. Era el 32’6 % a l’abril del 2024. Ja ho veieu, un desastre total. I probablement no hi podem fer res en les condicions polítiques actuals. I encara caldria preguntar quina mena de català parlem molts dels parlants habituals.

- El cas és que el parlem…

Bé, sí. També deuen parlar gallec la gent que surt a la televisió galega. Però jo els entenc perquè sé castellà, El seu galego s’assembla molt més al castellà que al portuguès, que seria la mateixa llengua.

- Què diem malament?

Ara mateix, sense pensar-m’hi gaire, apunti. De fer un pet en diem tirar-se un pet, de haver de fer una cosa diem tenir que fer, de llençar en diem tirar i viceversa, quan són tres quarts d’una, diem que és la una menos quart….

- Pari, pari.

Com que pari? Miri: quan empobrim el nostre llenguatge, ens empobrim tots plegats. Vostè sap pelar patates? És clar que sí. I què vol dir pelar patates? Doncs treure’ls-hi la pela amb un ganivet o un pelador. Es poden coure les patates amb pela o pelades. El préssec es pot penjar amb pela o pelat. I les peres, i les pomes i els albercocs i els plàtans … Bé els plàtans jo els pelo sempre. Vostè no?

- Sí, naturalment.

Entesos. Només es menja la polpa. La polpa, no pas la carn. Els préssecs, les peres, els melons, les síndries, els raïms, tenen pela, polpa i grana o pinyol. Ni pell, ni carn.

- Ja ho tinc clar, Pari.

Sí, paro. Però penso en tants que confonen una cosa grossa amb una gran cosa. Sento dir que tiren pedres grans, que duen caixes grans, que cuinen llenties grans… Em sap greu dir-li, però  la pedra, les caixes, les llenties són petites o grosses. Ara, si parla d’una roca de quaranta tones pot dir que és una gran pedra. Els nens es fan grans . Sap què? Si som pocs, parlem bé. Siguem rics.

Torna a l'inici 

Continua llegint »

Políticament incorrecte (PI)

Fa quatre anys, l’escriptor gironí Daniel Vivern guanyava el Premi Pere Calders - que dotava l’ajuntament de Llançà - amb "Políticament incorrecte", un recull de reflexions  en les que l’autor argumenta amb cruesa i ironia sobre la necessitat de recuperar expressions  enterrades per la correcció política.  Després d’aquell any, malgrat les promeses insinuades, el guardó s’ha perdut. Potser algú ha cregut de cor que premiar un llibre sobre el llenguatge políticament incorrecte era en si mateix un acte políticament incorrecte? Ves a saber. Caldria preguntar-ho a l’ajuntament i a la família de Pere Calders.

Però què carai diu el llibre? Diu moltes coses, és clar. Diu que els tabús amaguen realitats: substituir "subnormal" per "diversitat funcional" pot ser un exercici d’hipocresia burocràtica si no acompanya canvis socials.  Paraules com "puta" o "gitano" són reivindicades pels propis col·lectius ("No sóc treballadora sexual: sóc puta i orgullosa", diu un personatge d’un conte anterior de Vivern). “Negre” o “moro” no han de ser insults si no i ha odi en qui les pronuncia o escriu, El problema no són les paraules, és l’odi que les enverina.

El premi porta el nom de Pere Calders, mestre de la ironia contra el feixisme. Vivern l’homenatja amb un estil que recorda "Cròniques de la veritat oculta".  De fet, discretament, se’n declara seguidor, epígon. A les primeres de canvi, declara: “Per l’estil en que escric i pels temes, se’m podria tractar d’epígon. Això implicaria, per poc original, tenir pocs lectors, però prou qualificats per saber què vol dir epígon. N’estaria mols satisfet”.

Diuen que l’èxit i el prestigi del premi Nadal de l’any 1944 li va venir en gran part de la qualitat de la primera obra premiada; Nada, de Carmen Laforet. Jo gosaria dir que els responsables del premi de Llançà s’equivoquen si deixen morir la idea després d’haver tingut un primer guanyador de la qualitat de Políticament incorrecte. Quan passa el tern cal pujar-hi. I a Llança hi passa el tren.  Per ara.

O és que el premi, la seva organització,  porta a dins una veritat oculta que no el deixa florir? Ves a saber.

Per cert, ja sabeu què significa epígon?  Si no, no hi fa res. Llegiu el llibre, que s’ho mereix.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

Els estrangers parlen castellà?

Quan feia els primers cursos de batxiller, entre els deu i els catorze anys, i començàvem a aprendre les primeres nocions de francès - i d’anglès després – em vaig preguntar un dia perquè els estrangers parlaven la seva llengua en castellà. Sí, jo entenia que parlaven el francès, l’anglès o el rus en castellà. Una bestiesa, direu. Però ho veia així. Després vaig entendre que no, que els estrangers no parlaven pas en castellà, que el que passava era que nosaltres estudiàvem els idiomes estrangers en castellà. Per exemple, llegíem La ville ou j’habite que traduíem per La ciutat donde vivo.  O bé, Chaque matin, nous cherchons des coquillages dans le sable que passàvem a Todas las mañanas buscamos conchas en la arena. Oi que s’entén?

A l’examen de francès de quart, davant mossèn Costa Negre, quan em demanà que traduís un text que havia llegit, ho vaig fer al català. El mossèn, el cognom del qual no era pas Negre (però li dèiem així), no va dir res. Em va aprovar i no en vam parlar més. Des d’aquell dia els estrangers ja no parlen en castellà els seus idiomes. Amb mi, si més no, ho fan en català.

Però això se m’ha espatllat. Resulta que, si vull utilitzat un aparell d’aquests tan intel·ligents que fan de traductor simultani oralment en més de trenta idiomes, m’exigeix que li  parli en castellà per entendre’m. Parla més de trenta llengües però les parla en castellà, o en anglès...

Penso que això no hauria de ser possible al segle de la intel·ligència artificial i  tota la pesca. Serà que no ho sé buscar?

Passo el problema al GPT. Em respon, al final de molts dubtes: La tecnologia existeix, però el català no és prioritat per a les grans corporacions. La solució arribarà si la comunitat pressiona i col·labora. Mentrestant, les alternatives requereixen paciència i enginy.

Bé, ja ho sabeu, paciència. Però penso que, si més no, el govern d’Andorra hauria de queixar-se. On calgui.

I tu, lector, també. Tots. Jo mateix em queixo des d’aquí. Vull que els estrangers deixin de parlar les seves llegües en castellà.  En tots els cassos. Entesos?  

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

El caganer del pessebre

 

El caganer del pessebre. Aquests dies la figureta del caganer torna a estar a les converses. Que si es una tradició tan respectable com les altres; que si és una falta de respecte a una manifestació cristiana; que si fa més realista l’escena representada, amb el pescador, la bugadera, el capellà amb paraigua, el pastor ...i el caganer.  També surt allò de si els catalans tenim una dèria escatològica, sumant al caganer la festa de fer cagar el tió, els macagumtot que eren tan habituals (amb tantes les variants!) a les converses; i aquella dita tan sabuda i contundent que assegura que «caga el rei i caga el papa i de cagar ningú s’escapa».

Però tot això de l’escatologia catalana també s’hauria de discutir. A veure, els nens, què diuen? Tinc ganes de cagar? No. Només tinc caca. És a dir, esquiven la paraula i només la insinuen ca... ca...

De la mateixa manera quan han d’orinar no diuen tinc pixera. Es limiten a tinc pipí. Ho enteneu? De caguera caca, de pixera pipí. Pi...pi... Curiosament els castellans fan el mateix joc lingüístic. També tenen o fan caca i pipí. Bé però, penso jo, caca castellà pot també ser un començament de cagar, però pipí, de què seria el començament? De mear, no. Llavors, puc creure que ens han copiat la forma discreta de referir-se a les excrecions? Ells que se les donen de tan fins, copiant les formes verbals dels escatològics catalans? Ves a saber. De més verdes en maduren.

Ja que hem arribat aquí, perdoneu, però segurament és el moment de pensar. Quan els castellans arriben a l’orgasme (masculí) diuen que «se corren». Una paraula a la que no li veig cap sentit. Però si ho mireu bé, els catalans, en aquestes circumstàncies s’escorren. Què vol dir escórrer? Treure fins a la darrera gota de líquit d’una esponja, o d’un peça de roba molla... Aquí té un sentit clar. És possible i probable que els castellans hagin mal copiat la paraula,mantenint-li el sentit. Res a dir. Sí que em queixo dels catalans que mal, copiant la paraula castellana per desconeixement de la original catalana també diuen que «es corren». He anat massa lluny? Mecagum l’olla.

    Torna a l'inici 

 

Continua llegint »