Vuits, nous i cartes que no lliguen

Diuen que els jutges no aplicaran l’amnistia a Puigdemont. Diuen que els fiscals es revolten contra el seu cap per evitar el perdó polític. Diuen que el president exiliat serà a Barcelona el dia de la investidura. Diuen que Illa no renunciarà al seu dret a presentar –se de candidat a la Generalitat. Diuen que ERC donarà suport  a Puigdemont, si és el cas. Diuen que ERC donarà el seu suport a Illa, si és el cas i es posa un pedaç creïble al dèficit fiscal. Diuen que Illa es farà enrere per  assegurar a  Sànchez els vots de Junts a Madrid. Diuen, diuen, diuen.

Tot és possible ara mateix. Es juguen moltes partides a l’hora. Algunes netes, públiques, amb llum i taquígrafs, negociant en termes polítics  la materialització dels vots aconseguits a les darreres eleccions de cada centre de poder. Però, sobretot, partides brutes, soterrades, pudentes, hipòcrites, per guanyar on sigui el que no es va guanyar a les urnes. Com que són partides secretes, no les puc comentar. Però Junts no perd cap ocasió, per negre que sigui, de guanyar uns vots a ERC, i a l’inrevés, és clar. El PSOE treu totes les armes per defensar les posicions guanyades, i buscar-ne de noves. Els populars, desesperats, indignats, ofesos, creuen que poden fer fora Sànchez de la Moncloa seguint les ordres del líder Aznar: el que pugui fer, que faci; el que pugui dir, que digui; el que pugui actuar, que actuï. Si fa no fa, va dir això, i tots el vam entendre.

Malgrat tot s’ha de reconèixer que al Parlament de Catalunya es va escollir la nova mesa i el nou President, sense gaires insults. Sí, hi ha un parell de veus desafinades que han de fer-se sentir amb desqualificacions i exabruptes. Però ja se sap. Han tingut els seus vots potser com a premi per la seva capacitat de fer escàndol. Al món – i a casa també – hi ha d’haver de tot.

I tothom voldria saber ara què passarà aviat.  Aguantarà Sànchez i no convocarà eleccions? Serà president Carles Puigdemont,  i amb quins vots? Ho serà Salvador Illa? Però també. Què faran els jutges i els fiscals? Què faran els mossos si entra Puigdemont  abans de l’aplicació de l’amnistia?  Anem a unes altres eleccions? I, si és que hi són, es  pot saber a qui hem de votar?

Torna a l'inici 

Continua llegint »

Roba o no roba?

No es pot dir que Espanya ens roba. És políticament incorrecte. Entesos. Què volem dir quan diem Espanya? Parlem dels espanyols? És evident que la majoria dels espanyols no roba. I dels que roben, pocs ens deuen robar a nosaltres. No, Espanya no ens roba. Quedi clar en aquest sentit.

El que passa és que, si algú ha dit alguna vegada la frase “Espanya ens roba” no parlava pas d’això, que es ofensiu i que és injust. El terme Espanya en aquesta frase es referia a un ens nebulós format pels centres de poder polític, econòmic, social, empresarial, cultural, jurídic i administratiu al que solem anomenar Madrid, que té les coses muntades de tal manera que:

Paguem més impostos que la resta dels espanyols pel sol fet de ser catalans – realitat documentada des del segle dinou, si més no.

Tinguem l’obligació d’aprendre la llengua de Castella sense que els castellans hagin de conèixer la nostra, com si això fos una norma divina.

Les polítiques d’infraestructures que ajudem a pagar siguin pensades sempre per comunicar el país amb la capital; mai per donar un servei eficient als nostres ciutadans: corredor mediterrani, autovies gratuïtes, trens de rodalies, aeroports centralitzats, aves sense passatgers...

Tot plegat, el dèficit fiscal, tan denunciat i discutit. Com que es pot comptar de moltes maneres, el debat es inútil. Tots el càlculs posen en evidència que, proporcionalment, a Catalunya s’hi inverteix menys (s’hi pressuposta menys i s’executa molt menys) del que seria raonable. Dades oficials deixen clar que són contribuents nets només Madrid, Catalunya, València i Balears. Sempre. Anys rere any. No tenim les xifres de Madrid, però la seva aportació neta es pot justificar fàcilment si recordem que les grans empreses tributen allà la seva facturació a tot l’estat. Quan pagues un litre de gasolina tributes a Madrid per posar un exemple clar. Conclusió: l’ens Espanya el paguem Catalunya, València i Balears. Sorprenent.

Tot això no es pas robar. Robar és un delicte tipificat per la llei. Com en podríem dir? Resultats dels compte d’explotació?

Davant el perill que el negoci se’n vagi en orris per culpa d’uns milions de catalans abduïts per les tesis sobiranistes, des el primer d’octubre ha començat una operació per salvar el que es pugui del botí (o com se’n digui). Recordeu? Després de la segona guerra europea, els americans del nord es van cobrar l’ajuda militar enduent-se empreses senceres de l’Alemanya vençuda. Els russos van fer el mateix. Doncs ara allò que en diem Espanya s’està enduent totes les empreses que pot cap a casa seva. No les poden desmuntar i carregar en camions. De  moment traslladen, les seus socials, per anar pensant en moure les seus fiscals i, quan es pugui, tota la resta. Per si de cas.  Ep, que aquí no roba pas ningú: tot és perfectament legal. Els empresaris marxen a respirar aires nous per voluntat pròpia. Casualment s’adonen, just ara, que s’havien equivocat quan van instal·lar-se a Catalunya. Que no els convenia.

Sabeu aquell de l’empresari tèxtil que val al ministeri i deixa el cotxe amb el xofer a la porta.  I li pregunten al xofer: que fa el teu amo? I ell respon: roba. 

Torna a l'inici

Continua llegint »

L’hora de seure i negociar

Serà veritat? El nou govern estantís de Mariano Rajoy sembla que es comença a plantejar el repte català seriosament. Si més no, envia la vicepresidenta a tantejar el terreny. Ja és molt. Potser s’han adonat, o  algú els ha fet adonar, que el Procés del que s’han rigut tantes vegades és un entrebanc polític que necessita desllorigador.

Que sigui el PP qui es posi a dialogar, a negociar, a parlar, per mirar de resoldre el problema que Espanya té a Catalunya, em sembla bé. Són els més aferrissats defensors de la unitat, de la legalitat, de la constitució, de d’immobilisme Per això, precisament per això, són els que poden pactar alguna cosa. Ells representen les velles essències pàtries, els dogmes inalterables de la nació, l’esperit heroic de història, la veritat.

Recordeu?  Els socialistes – tan patriòtics i tan bons espanyols com es proclamaven – van intentar una sortida negociada al problema de Catalunya. Maragall i Zapatero arribaren a pactar un Estatut que podia haver garantit uns anys d’anar passant, potser una porta oberta a un final feliç per a tothom. Calgué, és clar, perpetrar i escenificar les retallades i els cops de ribot dels amics d’Alfonso Guerra. Era una via d’esperança. I com a via d’esperança els catalans la vam assumir majoritàriament, amb totes les reticències que feien al cas.

Però, és clar, els socialistes no podien resoldre el problema: no eren el partit de l’Estat, el de la bandera, el del sagrat tresor de les essències nacionals. De manera que els que es consideraven i eren considerats els tutors de la pàtria imperial s’estriparen els vestits, els uniformes i les sotanes. No podia ser. I no seria. Tenien les eines que calien per entrebancar aquella tímida iniciativa i demostrar al món qui manava de veritat a les altes esferes del poder espanyol. L’Estatut de Maragall i Zapatero va ser rebolcat i esmicolat, primer als carrers espanyols – aplegant firmes “contra Catalunya” – i després al Constitucional.

Així que ha quedat clar: si hi ha d’haver alguna mena d’acord – tan si és per a organitzar un referèndum com si és per tornar a encaixar les diverses nacions que conformen l’Estat – ha de ser negociat, pactat, lligat amb el Partit Popular i els poders fàctics que s’hi senten representats.

Ja sé – ho sabem tots – que res no serà fàcil. Però és el moment i es donen les circumstàncies. El partit de Rajoy no pot fer-se responsable de perdre per sempre i del tot la joia de la corona espanyola, de. I hi està condemnat si no troba la manera d’acordar una sortida digne a allò que ells anomenen problema català.

Em permeto suggerir, des de al modèstia d’aquest paper, que tornin a llegir-se l’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya el  30 de setembre de 2005. Allà hi ha una base prou ferma per començar a negociar. 

Torna a l'inici

Continua llegint »

No som el problema

Que no ens vinguin amb punyetes. Sabem perfectament quin és el problema. No cal que fem cada dia sumes i restes. Ens volen perquè paguem les seves factures. Tenen una màquina que consumeix molt més del que poden produir. Una màquina política basada en uns quants milions de vots captius que els asseguren –els asseguraven fins ara– la majoria a totes les institucions. Vots pagats amb subvencions indiscriminades, primes sense justificació, PER i rendes agràries assumits amb generositat, ERO fraudulents, injeccions comunitàries aplicades directament a la butxaca de les grans fortunes, obres faraòniques només explicables per les comissions que se'n deriven, targetes negres, crèdits amigables, rescats bancaris, càrrecs ben remunerats a totes les institucions... 
Una màquina electoral que ha mantingut en el poder els dos grans partits espanyols, fins que la indignació popular els ho ha posat difícil. Ja es veurà com desencallen el mal pas de les darreres eleccions. Però entenguem que l'amic Rivera sembla prou disposat a falcar el sistema amb el seu partit joseantoniano. Però la màquina demana diners per funcionar, sempre més diners. D'on han de sortir les misses? No ho dic jo. Ho diuen tots els estudis publicats: a l'Estat espanyol només hi ha quatre comunitats autònomes que hi aporten més del que en reben. Casualment, ves per on, són, a més de Madrid –que juga amb els avantatges distorsionadors de la capitalitat–, Catalunya, València i les Balears. De manera que el greix necessari per tenir ben untada l'estructura bàsica del sistema polític espanyol el paguem nosaltres. I quan dic nosaltres vull dir els que parlem català. Enteneu que es posin com feres cada vegada que senten parlar d'independència? Ni referèndum, ni consultes, ni ofertes alternatives. No ho heu entès? Podem demanar el que vulgueu, la lluna i el cove. Però pagar, el que se'n diu pagar, ho hem de fer. Ens necessiten. Formem part indestriable del sistema. Només per protestar ja esdevenim problema. 
Mentrestant, coincidint amb els mals averanys que ens envien els grans gurus espanyols, el capital internacional, que ja ha fet els seus càlculs, es dedica a invertir en la indústria i en el sector immobiliari del futur nou estat català. L'any 2015 van aportar 4.783 milions d'euros, un 57% més que l'anterior. Els analistes de la caverna i els polítics que presumeixen de ser els més “constitucionals” diuen que inverteixen perquè no es creuen el procés. Potser tinguin raó. Però jo diria que és ben al contrari, que aposten pel seu èxit. En tot cas, decideixen sabent que farem les coses bé, com les estem fent fins ara. Pacíficament, democràticament. Amb seny. Si ens en sortim prou bé, malgrat el feixuc handicap que ens imposa la màquina política espanyola!

Continua llegint »

Del pacte fiscal a la majoria absoluta

                                 Es pot saber què en pensa, d’això del pacte fiscal?

Ja hi tornem a ser. Ja li vaig dir que hi estava a favor, com gairebé tothom. Que paguem massa i el que paguem es queda pel camí i no torna. Recordo que a vostè li semblava que no ens en podíem sortir, que Madrid s’hi posaria de cul. De fet, crec el seu punt de vista era que no ens podien dir que sí perquè necessitaven els nostres diners per anar tirant. Ja veu que l’escolto.

- Doncs miri, encara li diré més: ni a Madrid ens poden donar res que s’assembli a un concert econòmic ni els partits catalans  el volen. Vostè llegeix els diaris? Escolta la ràdio? S’ha fixat en el que diuen demanar? Paraules, paraules, paraules. Què vol dir pacte fiscal? Només és un jóc de dues paraules. Si algú vol negociar ha de fer una proposta clara. Si no volem ni podem continuar regalant el 10 per cent del nostre PIP `re ser espanyols, cal deixar clar fins on estem disposats a arribar. Podríem dir que, d’entrada,  no volem pagar res. Podríem dir que només volem pagar un 1 per cent, o un 2, o potser un 4 – el que ens semblés raonablement justificable. Hauríem de proposar els terminis temporals  d’aquesta aportació, que no pot pas ser per sempre més. Caldria estudiar i concretar a què es destinaria la nostra aportació per assegurar-ne l’eficàcia. I controlar tot el procés. Vostè n’ha sentit parlar de tot això? Oi que no? Doncs ja estem entesos. Paraules i més paraules.

Aquest home és un pessimista de mena. Ja en tornarem a parlar després de la Diada. Quan s’hagin vist els presidents Rajoy i Mas, sabrem cap a on pot derivar la qüestió. Alguna cosa hauran de dir i de fer. Ja es comença a entendre que Catalunya no pot continuar amb un sistema que la posa en situació de ser rescatada – com un favor – amb els diners de pocs mesos de superàvit fiscal .Hem de demanar humilment que ens deixin una petita part dels nostres diners? És tan absurd i tan il·lògic que no es pot admetre.

- No? I què faran? Un tancament de caixes? Una vaga de fam? Més protestes al carrer? La independència? Vostè creu en això de la independència? Qui l’ha de declarar? I qui li farà costat si se la juga? Algú està disposat a anar a la presó? Recorda que Macià va anar a la presó? Que Companys també?  Miri, li explicaré ben clar. Els convergents juguen la carta del pacte fiscal, sense deixar de festejar els independentistes. Sembla que amenacin Madrid: o pacte fiscal o ens separem. Però se n’estan prou de dir-ho. El que diuen és que si no hi ha pacte fiscal, aprofitaran la indignació general per convocar eleccions. I ho faran. Trauran la majoria absoluta que no tenen i ja no sentirem a parlar mai més del famós pacte fiscal. Qui dies passa al govern, anys empeny.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Prometre no fa pobre, però costa

                    

És de justícia, com hi ha món. Però no ens el donaran. A Madrid no donen res que no vulguin donar. I hi ha coses, que no és que no les vulguin, és que no poden donar-les. El pacte fiscal, posem per cas. No el poden donar perquè Espanya seria inviable. Si quedant-se el 10 per cent del nostre PIP ja no saben com pagar les factures, com vol que es conformin amb menys?

Ho escolto i admeto que potser té raó, però si ho demanem bé, amb decisió, amb força, amb contundència... Que s’adonin que la vaca no pot rajar més llet, que no pot ser que alguns empre cobrin i els altres sempre paguin. I callin.

- Oh, no, amic meu, no demanen pas que callem. Ens deixaran dir, ens deixaran protestar, potser fins i tot diran que ens escolten. Però la cartera no es toca. Ho tenen clar. Si ens hi posem tossuts – i ara sembla que ens hi volem posar perquè no podem més – acabaran dient que sí, que estudiaran un sistema nou, que ens milloraran alguna cosa. Però, com que ells en saben molt –  en viuen, de pensar la manera de que res no canviï – ens quedarem amb un pam de nas. Això anant bé.  De moment, si està atent als mitjans, haurà vist que, abans que Madrid digui res, ja hi estan en contra Andalusia, Extremadura, Castella la no sé què... i el País Basc i Navarra.  Aquests darrers, saben que el seu sistema fiscal privilegiat no es pot estendre a ningú més. L’invent faria un pet com un aglà.

Però m’ha reconegut que és de justícia... I la majoria del Parlament va votar...

- Vostè no sap com juguen els ministeris? Recorda la campanya per la matrícula GI dels cotxes gironins? Aquella batalla la vam guanyar. Jo encara tinc un cotxe amb la GI. El president Aznar va dir despectivament que ell no discutia de “xapes”. No discutia de xapes, però ben aviat canviaren el sistema de les matrícules i la GI es va esfumar.

Aquí té raó. Però això de les xapes era purament simbòlic. Els diners, en canvi són educació, sanitat, policia. No són pas xapes.

- I sap que va passar amb el trasllat a Barcelona de la seu de la Comissió del Mercat de Telecomunicacions aprovat el 2004, després de l acord entre Zapatero i Maragall? Doncs que el Suprem el va anular el 2006, i després es va suprimir. I es recorda de l’Estatut?

És clar que me’n recordo. De manera que em toca callar.  Li podria fer memòria del traspàs del servei de trànsit als Mossos, que no s’ha perdut. Però m’adono que em podria retopar amb els trens de rodalies, traspassats sense vies, ni estacions, ni personal; amb el desdoblament de la nacional II, amb el rosari de “millors finançaments de la història”. O potser recordar les 50 mil ha de regadiu que s’havien de fer per compensar el desviament del Ter a Barcelona.

Torna a l'inici

Continua llegint »