Els amors espanyols de Gómez Pin

Víctor, amic, he lle­git el teu dar­rer lli­bre, La España que tanto quisimos. T’he de dir, abans de res, que l’he entès tot. M’havia entre­ban­cat rei­te­ra­da­ment amb els teus doc­tes tex­tos de filo­so­fia que depas­sen de molt les meves mínimes capa­ci­tats en la matèria. Has d’enten­dre que vaig ensumar ben poc les explicacions del professor Pio Burch, a l’ins­ti­tut del car­rer de la Força. I que aquest poc calgué obli­dar-lo en pas­sar per l’Escola del Magis­teri, per apro­var l’assig­na­tura amb la pro­fes­sora Recas, a qui calia ama­gar qual­se­vol conei­xe­ment del bat­xi­lle­rat supe­rior si es volia evi­tar un sus­pens.

La senyora Teresa Recas, que abans del 36 era pro­fessora de labo­res (la meva mare en va ser alumna), esde­vingué pro­fes­sora de filo­so­fia, pro­ba­ble­ment per mèrits polítics, aca­bat el con­flicte. Ella tenia un pen­sa­ment per­so­nal de les coses. I no es podia anar més enllà. Recordo molt bé que ens calgué apren­dre la defi­nició de pasión: “La pasión es algo que empi­eza por muy poco y luego va cre­ci­endo, cre­ci­endo hasta con­ver­tirse en una gran pasión.” Així que, per­dona, em vaig enfan­gar ja a De usía a manía i ho vaig dei­xar córrer. Els gai­rebé qua­ranta lli­bres que ens has ofert me’ls he per­dut. Però La España que tanto qui­si­mos l’he lle­git en un parell de dies, podria dir que d’una tirada. 

Dibui­xes la teva visió d’Espa­nya amb una niti­desa i una cla­ri­vidència remar­ca­bles. Però, ara que hi som, anem a pams. De la pri­mera lec­tura –segur que repe­tiré– entenc que una font bàsica del teu pen­sa­ment són les con­ver­ses –sem­pre seràs un gran con­ver­sa­dor– amb els espa­nyols emi­grats o exi­li­ats que tro­ba­res al París dels teus estu­dis a la Sor­bona. Crec que et van cor­pren­dre l’enyo­ra­ment, la mor­ri­nya, la des­es­pe­rança, les il·lusi­ons d’aquells des­ar­re­lats que somi­a­ven una Espa­nya que podria exis­tir. Una Espa­nya utòpica. Després acla­pa­res amb el teu conei­xe­ment amplíssim de la lite­ra­tura espa­nyola, i dei­xes que els grans lite­rats des­gra­nin per al lec­tor els seus amors, els desen­ganys, la des­es­pe­rança, les frus­tra­ci­ons i les il·lusi­ons. 

M’aturo en la cita de Gabriel Aresti “solo es español quien sabe las cua­tro len­guas de España”, que tu mati­ses pro­po­sant can­viar “sabe” per “ama”. Ente­sos. Les pàgines següents demos­tren el teu deci­dit ena­mo­ra­ment pel gallec, la teva admi­ració pel basc i una certa sim­pa­tia con­des­cen­dent pel català. Cites l’Oda a Espa­nya, de Mara­gall: “...No sents la meva veu atro­na­dora? No entens aquesta llen­gua que et parla entre perills? Has des­après d’enten­dre an els teus fills?", però omets el final con­clo­ent: “Adeu, Espa­nya!” Reme­mo­res els con­certs de Paco Ibáñez a l’Olym­pia de París (69), però obli­des les actu­a­ci­ons de Rai­mon (66), Lluís Llach (73), Pi de la Serra (75), Maria del Mar Bonet (75), Ovidi Mont­llor (75) i algun altre. Tot i que no les he comp­tat, les referències literàries a lite­rats, pen­sa­dors o polítics cas­te­llans, gallecs o bas­cos superen de forma escan­da­losa els cata­lans. De tot ple­gat, diria que el teu amor al català, la llen­gua de Bar­ce­lona, on vas néixer, no passa d’empe­zar por muy poco para ir cre­ci­endo, cre­ci­endo hasta con­ver­tirse en una gran pasión, si vull ser opti­mista. 

Pensa-hi. Pot­ser evi­ta­ries fer el joc als poders domi­nants i no diries que el referèndum del pri­mer d’octu­bre del 2017 va con­vo­car uns “cen­te­nars de milers de cata­lans” quan saps –ho hau­ries de saber– que es van comp­ta­bi­lit­zar exac­ta­ment 2.286.217 votants, mal­grat la violència contrària que calgué assu­mir. Però dei­xem-ho córrer. Perquè la tesi del lli­bre és total­ment vàlida i prou lúcida per esdevenir una bona base a qui es pro­posés seri­o­sa­ment repen­sar una Espa­nya que tendís a la uto­pia que tant estimàveu. 

Em reca, però no par­laré –el paper no dona per a més– del teu viatge per les Espa­nyes, ben interes­sant per cert, ni de les nos­tres tro­ba­des anti­gues a l’Arc (Arana, Teo­baldo, Sánchez-Albor­noz, Stig­man...), ni tan sols del capítol dedi­cat als toros. Saps què em passa, Víctor?, que quan penso en toros em ve a la ment aque­lla foto­gra­fia dels excel·lentíssims togats del Cons­ti­tu­ci­o­nal fumant-se un Cohiba a la Monu­men­tal de Madrid després d’exe­cu­tar el seu cop d’estat con­tra l’Esta­tut de  Cata­lu­nya del 2006.

 Fins aviat, espero.

 Torna a l'inici

 

 

Continua llegint »

La primera carta per en Jordi Soler

                      

Estimat Jordi, amic. Diria que no ens hem escrit mai, ni quan les cartes anaven per correu, ni després, amb tot això dels sms, els washaps o els mails. I mira, ara que ja no hi ets, m’hi poso. Amb aquest gest provo d’estar a l’altura del teu surrealisme total, contundent, absurd, suggerent, críptic, macabre, irreverent de tants anys. No me’n sortiré, ja ho saps, com no me’n sortia quan jugava a l’Arc a imitar els teus dibuixos. Però tu reies de cor davant la meva incapacitat per moure el boli sobre el paper. El geni eres tu, és clar. En canvi, ves per on, sempre et guanyava quan fèiem el truc a les taules de la Gallega, del carrer de Mercaders, amb unes olives i un vermut al davant. O quan et reptava a l’u, tres, cinc, set, del Marienbad... Segur que te’n recordes.

Parlar sí, i molt. Fa anys, quan vas arribar a Girona. Com tothom en aquell temps, passàvem hores fent voltes a la Rambla, amb en Vivó sobretot, però també en Tortós, en Romaguera, en Teixidor i ves a recordar... Aquelles voltes, amb salutacions d’amics i coneguts inevitables, teixien converses sobre llibres que llegíem o que volíem llegir; sobre pintors que exposaven a la sala municipal, a amics pintors que volien exposar; sobre teatre o sobre cine. No t’ho sabria dir del cert. Sí que recordo quan proposàvem un tema i un de nosaltres l’havia de desenvolupar improvisadament. Els temes no els te’ls sabia dir, però sempre eren enrevessades qüestions absurdes que tan tu com en Vivó brodàveu deixant-me bocabadat.
I a la Residència? Recordes les llargues estones a la Residència d’en Tarrés? Hi vam fundar el Grup Gàrgola. Havia de ser un mirador abocat sobre la ciutat per saber-ho tot, però també una font que aportés una mica d’aigua clara en la foscor social que vivíem. Exposicions, recitals de poesia, conferències, màgia, lectura de textos, teatre viu... Recordes el teatre viu? Ja ni se’n parla. Podríem pensar que era una mena de continuació de les improvisacions de la rambla, però a l’engròs. Inventàvem uns personatges, una situació i repartíem els papers. Papers que ningú havia escrit ni pensat abans. Tot s’anava improvisant.  Del Grup Gàrgola se n’ha parlat molt poc. No n’hem parlat ni nosaltres. Hi havia gent ben interessant. Us recordo, és clar, a tu i en Carles Vivó,  en Josep Tarrés, en Josep Maria Romaguera, en Joan Catà, en Francesc Ferrer...   Tinc ben clar que ens va venir en Gironella a llegir un conte impactant que duia per títol Carta de un gusano a Jesucristo, o que vam promocionar l’estrena de Pan, amor y fantasia, al cinema Modern.

I les xerrades a l’Arc. Primer a la vora del foc, quan hi havia aquella llar al fons del local, tan acollidora. Després a la barra. Mira, de les estones a la barra, no oblidaré mai com llegíem el diari Los Sitios. Déu meu, quin tip de riure. Em pots dir de què rèiem? Sí, ja ho entenc, era el diario al servicio del movimientoi de su caudillo i la retòrica franquista era fora de tota mida. Sí, els redactors, que no cal que citi per si aquesta carta cau en mans equivocades, eren dolents a morir. Recordes quan per explicar la pudor insuportable de la merda del riu, el que signava Otero va escriure “con este olorcillo a marisco que nada tiene que envidiar a las poblaciones de la Costa Brava”?  No ho recordes? Tant li fa. Tot era igual.
I després els acudits. A l’Arc tenien un rotlle de paper d’uns cinc centímetres d’amplada. Si en va donar de joc aquell rotlle!!  Te’l posaves al davant, prenies un llapis, un boli, el que tinguessis a mà. Et mossegaves lleugerament el llavi inferior, potser feies un glop de la copa que t’havia servit en Lluis, hi havia uns segons d’enjòlit, tots pendents de tu. Llavors la teva mà es movia i dibuixaves un ull. Primer sempre un ull. Després, molt de pressa, naixia un personatge o dos o els que calgués. Ja rèiem. Però encara faltaven els globus de text. Els que no eren a primera fila no ho podien llegir. Tu tallaves el dibuix del rotlle i el feies passar. La riallada anava de mà en mà, amb el dibuix.
T’he de dir que si l’acudit ens havia fet molta gràcia, encara estàvem rient-lo  que tu ha n’havies començat un altre. I que, com mes rèiem, més bo era el següent.  Quants en vas fer, de dibuixos a la barra de l’Arc? Milers, segurament. Molts s’han perdut, és clar. Però en Lluís en va guardar una bona colla, i jo també. Algun dia els deixarem veure a tothom, com havíem pensat fer. Ja en parlarem.
Per ser la primera carta, no em vull allargar més.
Has fet molta feina a la vida, com a dibuixant, com a gravador, com a creatiu publicitari, com a actor, com a periodista, com a fotògraf... Has pujat els fills, t’has dedicat amb cos i ànima al més desvalgut, en Mario, que recordo prou bé. Ara ja no et necessita. I t’has rendit definitivament.
Sàpigues que em sap molt de greu. Nosaltres sí que et necessitàvem. El teu Síssif, les teves fotos, les teves trucades, els teus records...  Què hi farem!! Descansa en pau.

El text del meu comiat és a       PÀGINA ANTERIOR (CLICA)

Torna a l'inici

Continua llegint »

Josep Tarrés, el mite i la rosa

Ni les restriccions sanitàries imposades per controlar la pandèmia van impedir que l’església de Sant Feliu s’omplís d’amics que volíem acomiadar el poeta de la petita Girona popular. Va entrar al temple a espatlles de sis incondicionals i, en sortir, ens va convidar a una copa de xampany i una queixalada. Un moment per recordar sempre, Pia.

Tinc escrites unes quantes pàgines sobre en Tarrés per un llibre que potser algun dia editaré. I en Guillem Terribas, davant la porta de Sant Feliu, amb la copa a la mà, em demanava amb insistència fer un llibre sobre l’amic traspassat. No li vaig pas dir que sí, però ell digué que insistiria. De manera que aviat repassava els meus papers per saber on era, si arribava el cas. I sí. Parlo del Tarrés de la Residència Internacional, del Tarrés de Casavella, del Tarrés director de cinema, del Tarrés perdut a París, del Tarrés organitzador de premis literaris,  del Tarrés inspirador de la Patricia Chaplin, del Tarrés dels roman fotó francesos... Però, evidentment, els meus apunts s’acaben aviat. No en dic res d’una passió que s’havia de fer al Calvari, ni parlo de la gran etapa de la recuperació del call jueu a partir d’Isaac el Cec, callo per ignorància sobre el pessebre gòtic, no tinc res a dir sobre Girona temps de flors...

Vista la meva misèria, veig que no sóc pas l’indicat per escriure el llibre sobre en Tarrés. De fet, com que la poesia se’m fa sempre difícil, ni tan sols puc parlar del poeta.

Provant d’establir més bé els meus límits, se’m va acudir buscar a la xarxa informació sobre el Pessebre Gòtic.  Lloat sigui el yootube i tota la resta!! Trobo i puc reviure un lectura -homenatge que es va fer a la Planeta. Cert que hauria preferit veure la creativitat tarressiana al Passeig Arqueològic, amb els textos primigenis, els decorats imaginats amb en Vivó i la mà organitzativa d’en Pere Codina. Però la lectura em va permetre imaginar què havia pensat en Tarrés sobre el pessebre gòtic, amb les seves balades sentides sobre una Girona d’emperadors i apaga-espelmes, de reines i de campaners, de bisbes i porrers.

No parlaré de tot això ara.

Al final de l’acte, amb els homenatges i els rams de flors, els agraïments i les felicitacions, va aparèixer el Tarrés de sempre, el creador, el fabulador, el fabricant de mites, el descobridor de veritats amagades, l’il·luminat, el gironí amb arrels més encastades entre les pedres de la ciutat.

Li oferiren una rosa. Vermella. I ho va dir. Recordà que un dia, fa molts anys, quan ell regentava la Residència del carrer dels Ciutadans, va hostatjar un escriptor encara poc conegut. Venia d’Itàlia i es va enamorar de la Girona Antiga que li va mostrar en Josep. I va conèixer de la seva mà el monestir, llavors abandonat i en ruïnes, de Sant Pere de Rodes. D’aquell viatge, va dir en Tarrés, en va néixer la gran novel·la – i la gran pel·lícula – El nom de la rosa.

Ho enteneu? Tarrés en estat pur.

Preguntareu potser: va venir realment l’Humberto Eco a Girona? Va hostatjar-se a la Residència? Va anar a Sant Pere de Roda? Va conèixer en Josep Tarrés? Si feu aquestes preguntes no heu entès res.

Cal que torneu a Sant Pere, amb El nom de la rosa sota el braç. I us deixeu portar. Tot és veritat.

Torna a l'inici

Continua llegint »

El xofer de Josep Pla i el seu fill

 

Jordi Amat ens ha ofert un llibre d’interès indiscutible. El fill del xofer. Alfons Quintà. Sí, una biografia del periodista que es va fer conèixer, sobretot, per la campanya de denúncia de la mala situació de Banca Catalana des de la seva tribuna a El País. El periodista que, després, va acceptar posar-se al davant de la joia de la corona de Jordi Pujol, TV-3 i que en va fer una empresa d’èxit rotund. Que dirigí el diari El Observador, finançat per Prenafeta i Convergència, que va col·laborar a El Mundo, a La Vanguardia... i que va acabar al Diari de Girona, quan ja no només era una ombra del temut i influent periodista triomfant. I, per si faltava alguna cosa, l’home va tancar la peripècia biogràfica matant la seva dona d’un tret abans de suïcidar-se al seu pis de Barcelona. Una història que és més que una novel·la.

Amat desvela molt aviat un detall que considera definitori: una carta que va escriure quan només tenia setze anys a Josep Pla. Li demana que intercedeixi davant el seu pare perquè li deixi treure el passaport i el carnet de xofer. Però més que demanar, exigeix. Amenaça. Ell ja sap moltes coses de Pla,  de Vicens Vives, de Carles Sentís, de Josep Tarradellas. Coses que ha sentit i que ha vist. Seria molt greu que les expliqués al comissari Creix, cap de la brigada políticosocial. Podrien anar a la presó tots, el seu pare inclòs. De la carta, Jordi Amat n’extreu el perfil moral del seu biografiat i sobre aquest perfil juvenil fonamenta les raons de les seves actuacions posteriors, tan en el camp professional com en el personal. 

El llibre es llegeix més bé que una novel·la ben escrita. Crec que és de justícia dir que Jordi Amat escriu tan bé com Alfons Quintà i l’estil que aplica al text el podria signar el biografiat. Per bé i per mal. Per bé si ens fixem en l’eficàcia de la prosa, del discurs, del ritme. Per mal quan ens adonem que, com Quintà, l’autor va desenvolupant l’argument amb una fixació gairebé malèvola. De l’Alfons Quintà en diu que és un bon periodista i una mala persona. I li interessa, sobretot, la mala persona.

Vaig conèixer i tractar en Quintà. Ens col·laborava a Presència en l’etapa heroica del setmanari. Quan organitzava la delegació d’El País a Catalunya em va fer corresponsal a Girona (molt poc temps perquè ja estàvem muntant el Punt Diari i aviat ho vaig haver de deixar), molt més tard va venir a Andorra i vam sopar junts quan el vaig ajudar a entrevistar en Jaume Bartomeu... El meu Quintà, la mica de Quintà que vaig arribar a conèixer,  no era ni mal educat, ni dictador, ni brusc, ni assetjador. Decidit i eficient, sí. Quan va venir l’Adolfo Suàrez a Girona l’esperàvem a l’aeroport una dotzena de periodistes. El cap del premsa del president ens va venir a dir que només ens permetria fer unes fotos. Cap pregunta. Però en Quintà va sortir, va agafar pel braç a Suárez i ens el va dur amablement per fer una roda de premsa.

M’adono que estic parlant del fill del xofer i no parlo del xofer. Josep Quintà, el pare,  també mereixeria una novel·la. Només el conec pel que n’explica en Jordi amat. Era un viatjant de teixits i tenia cotxe. Com van fer anys més tard en Mercader i en Valls, acompanyava Josep Pla sovint. Es va fer amic dels amics de l’escriptor de Palafrugell i participava en les llargues sobretaules amb gent tant diversa com els pescadors de Calella o Jaume Vicens Vives, passant per Valls Taberner, Manuel Ortínez, Manuel Bruet, Gaziel, Fages de Climent, Josep Benet, Narcís de Carreras, Joan Cerdà, Fabià Estapé, Armand Caraben, Duran Farell  o Josep Tarradellas.

Jo em pregunto: com és que tenia cotxe? Els viatjants de la postguerra anaven en tren o en autobús. Potser en bicicleta. Però en Quintà pare tenia un Láncia. Cert que la família de la seva dona regentava una sabateria a Figueres, però això no ho explica pas. Tampoc s’entén que disposés d’un veler amarrat a Roses. En canvi, quan ens diu que solia oferir als convidats formatges i vins francesos obre una pista. Sovintejava viatges a la Catalunya francesa. Encara que l’Amat no ho diu, és fàcil imaginar que feia un tràfic il·legal continuat de productes introbables a l’Espanya franquista. Això també ho havia de saber el futur periodista. Un viatjant de teixits no es pot permetre ni el cotxe, ni el balandre, ni mantenir dues famílies com sembla que mantenia, ni les llargues hores perdudes al costat de Pla i els seus amics influents. De la relació del pare Quintà amb el contraban encara n’he trobat  una altra pista: un amic transportista el va conèixer uns anys després a les subhastes que es feien a les duanes del Pertús i de la Farga de Moles. No se’n perdia cap. Havia entès que era més fàcil adquirir a bon preu les captures dels duaners que exposar-se a ser-ne víctima. O, ves a saber, potser des del principi la font d’ingressos del xofer de Josep Pla era precisament el negoci de les subhastes. El mateix Láncia, no l’hauria comprat així? Tenir, com s’entén que tenia, una connexió directe amb Eduardo Ruíz, cap del departament de policia de fronteres, podria explicar moltes coses.

El fill del xofer ens ofereix una panoràmica parcial però extraordinària d’un món en el  que hem viscut sense saber-ne gairebé res. Economia, política, periodisme. Però també  tràfic d’influències, extorsió, especulació. Patriotisme i afany de lucre. I, per acabar, assassinat i suïcidi. No es pot demanar més.

Torna a l'inici

 

Continua llegint »

Una Girona de cine

 Deixem’-ho  clar: quan Gironella va publicar Los cipreses creen en Dios  va situar Girona al mapa. Si més  no a Espanya. Va ser el primer gran best seller espanyol i es va traduir a la majoria de les llengües civilitzades. No és una gran novel·la, però té un evident interès temàtic, un tractament dels personatges (la majoria reals, gironins, amb nom modificat) notable i, sense ser imparcial, que no podia ser-ho, ens explica la situació prèvia a la guerra civil des del punt de vista dels vencedors sense esdevenir un pamflet. Hauria volgut dur-la al cine, que era el gran mitjà de l’època. Sembla ser que Hollywood li va pagar un milió de pessetes pels drets, però no es fa filmar. I que Iquino també s’hi va trencar les banyes sense acabar de concretar res.

A Gironella n’hi van quedar les ganes. I quan va saber d’un grup gironí que feia cinema al voltant d’en Jordi Lladó – De quinze a setze anys, La mare, El pobret – amb important reconeixement en el camp amateur,  decidí que era el seu moment. Va escriure un petit argument basat en la seva experiència personal al seminari i a la Girona esquifida i rància de la seva adolescència i ens el va oferir. Miraculosament, el projecte va anar endavant. En  Jordi Sarasa, en Jaume Peracaula, en Jessy Portas, la Kelly Llaveria, en Quico Viader,  la Mariàngels..., tot el “Grup de Girona”, i encara amics i coneguts com en Carles Vivó, ‘Isidre Vicens, en Pere Dillet i tants d’altres que sento oblidar es van aplegar per fer possible una pel·lícula inclassificable, que no era ni del tot amateur ni del tot professional, ni tan sols cinema independent. Era, Amor adolescente, fet per un grup d’adolescents gironins. Va tenir un cert recorregut pels cinemes d’art i assaig i a l’Orient de Girona es va projectar quinze dies seguits – cosa insòlita llavors – amb la sala plena.

50 anys després, restaurada dels danys ocasionats pel temps i digitalitzada, Amor adolescente va cloure el 28 Festival de Cinema de Girona, amb una projecció a l’Albeniz que va mobilitzar sobretots amics i familiars dels responsables d’aquella aventura.  Mig segle és mig segle. Amor adolescente ha esdevingut un document  extraordinari per explicar aquella Girona levítica que tantes plomes han provat d’explicar i que les generacions que ens segueixen difícilment podran entendre. Quan Gironella escrivia el seu argument a París imperava la nouvelle vague... Nosaltres encara estàvem filmant campanades de la catedral.

Cert, vaig pensar tot rellegint aquelles imatges, aquella Girona era depriment, opressiva, aclaparadora. Però en Quico i la Kelly ja podeien anar a la Devesa en moto. Us imagineu com era la Girona d’abans de la moto? Rambla amunt i Rambla avall. 

Torna a l'inici

Continua llegint »

El somni del petit Aragó

L’Aragó anava per bisbe. Quan devia tenir cinc o sis anys, des del balcó de la casa on vivia al carrer de Ciutadans, va veure passar la processó de Corpus. Ah, les processons de corpus d’aquells temps!!  Ni us ho podeu imaginar. Paperets, serpentines, ginesta, catifes de flors, música celestial i militar, corrues de ciris encesos plorant cera pels carrers empedrats, l’àliga, els gegants, els capgrossos, les nenes-núvies i els nens-mariners de primera comunió, els sagristans i els escolans amb els pebeters fumejant l’aroma exòtic de l’encens. I, davant la filera d’autoritats endiumenjades i uniformades, el tàlem solemne que cobria el pas vacil·lant del bisbe Cartañá, aco,mpanyant amb dignitat estantissa la gran i feixuga custòdia d’or flamejant. La gent de genolls, silenci. Era una autèntica apoteosi de fe, de poder, de respecte, de por, d’esperança, de sacrifici, de submissió. Déu etern en mig del poble. I el bisbe a la seva dreta.

El petit Narcís Jordi ho va veure clar: de gran, seria bisbe. Volia ser bisbe. Aquell bisbe. Entrà al seminari, amb gran alegria de la seva mare, i creixé en “edat i saviesa”. El camí era bo i la meta semblava difícil però a l’abast. Fins que s’entrebancà amb les lletres. Li agradava llegir i li agradava escriure. Un dia devia escriure alguna cosa que la moral del senyor bisbe i els seus pastors van trobar fora de lloc – al seminari van haver de fer les dutxes d’amagat perquè a palau les trobaven immorals – i la carrera triomfal somniada es va estroncar. S’havia acabat el bisbe i començava a néixer l’escriptor i periodista que va ser.  L’Aragó que jo vaig conèixer i que ara comencem a enyorar.

Sí, és cert, per indicació del pare procurador, va estudiar dret i va arribar a exercir d’advocat. Però l’home de lletres havia arribat per quedar-se. Intel·ligent, treballador, constant, fidel a si mateix, es va arrecerar a l’ombra de la seu: Vida Catòlica, Resurexit, La Passió, Presència i tantes coses més que se m’escapen o que he olblidat. Jo el recordo de professor de Colores, a la Salut de Terrades.

M’haureu de perdonar, com segur que ell faria, si, aclaparat per tantes pàgines i programes que aquests dies se li han dedicat, obvio recordar l’Aragó més evident. Em sumo de cor a tots els elogis. El meu, ves per on, hi suma la meva convicció que, si les coses haguessin anat d’una altra manera, l’Aragó hauria arribat a bisbe, un bon bisbe. I el dubte final de si, ben mirat, no ho va ser tota la vida.

Si el meu vot serveix de res, el té a favor.   

Torna a l'inici

Continua llegint »