Drets i negocis a la paret

Algú, ves a saber qui, ha escrit: “el veganismo te incomoda porqué cuestiona tus privilegios”.

Si ho hagués escrit en un paper o al telèfon i ho hagués enviat a algú concret, jo no me n’hauria assabentat. Però ho va pintar ben gros a la paret blanca de les escales del Portal Nou, just al costat del convent de les Vetlladores. I jo hi passo cada dia. De manera que, involuntàriament, suposo, m’ho diu a mi. I ja ho som.

Rumio. Què li fa pensar a l’il·lustre escrivent de parets que a mi m’incomoda el veganisme? Perquè, sigui dit ben aviat, a mi, el que mengi o no mengi el pintor de parets se me’n fot. I he de creure, per la poca experiència que acumulo, a la majoria dels vianants que passen per les escales del Portal Nou tampoc els deu amoïnar gens ni mica de què s’omple el pap l’autor de la pintada.

Sí que li puc dir que m’incomoda que algú es permeti empastifar una paret pública amb els seus problemes personals intransferibles. I també penso que aquesta falta de respecte amoïna molts dels que hem de llegir la frase quan anem cap a casa o quan van a passeig.

Però encara rumio més. Els veganistes, o vegans, no mengen carn, ni beuen llet, ni s’alimenten amb cap producte d’origen animal. Ja he dit que en són ben lliures. Però busco el perquè d’aquesta actitud. Segons llegeixo, defensen els drets dels animals. I aquí m’aturo. Qui determina els drets dels animals? Que jo sàpiga no existeix cap codi que els determini. Llavors, parlem d’uns drets naturals? Recordo “Ius naturalis is quod naturalis ratio inter omnes homines constituït” és a dir, que el dret natural és allò que la raó natural estableix entre tots els homes. Però, és clar, potser hi ha una raó natural constituïda per la raó natural dels animals. Tenen una llei els animals? Uns drets? Uns deures? I finalment, la raó natural dels animals concerneix als humans? I les lleis dels humans concerneixen als animals? Perquè demanr un tracte humà emvers els animals es fa en nom de la dignitat de l'home.

Si el pintor de parets vegà ho sap, m’agradaria que em digués si la llei natural dels animals permet que el gat es mengi la rata, o que una puça xucli la sang del gat. ¿Tinc permès, segons el codi ètic animal, esclafar un mosquit que m’està picant al clatell?

Però tampoc em puc aturar aquí. Si dono per bo que alguns humans no poden menjar formatge, ni posar mel a la llet de l’esmorzar, ni assaborir unes costelles de xai a la brasa, em ve la pregunta: pot un vegà honest collir una ceba viva, una escarola o un api, amanir-los amb sal i oli i mastegar-los sense remordiments? Té coratge d’abastar una pera – el fillet estimat de la perera – i fer-ne un llamí per alimentar-se com manen els seus cànons? Espero respostes. Si hi ha un dret natural dels animals, segur que també hi ha un dret natural dels vegetals. I, ves a saber, potser també dels minerals.

En fi, el pintor vegà ha aconseguit el que buscava, que parléssim de les seves dèries. Ara, en cap cas per les raons que addueix. Ni m’incomoda el que menja ni qüestiona els meus privilegis. Quins privilegis? Ni crio porcs, ni venc ous, ni faig formatge. I si ho fes, perdoni, tampoc seria cap privilegi. Seria una feina honesta per guanyar-me la vida.

Hi ha gent que, per sentir que existeixen, han d’inventar-se enemics.

No m’estranyaria que darrera la frase pintada a la paret de les escales del Portal Nou, hi trobéssim, gratant una mica, la campanya publicitària d’un grup espavilat que intenta guanyar-se la vida venent alguna cosa – llibres, productes, xerrades...- relacionada amb la moda ben respectable de menjar sa. I que reivindica a la paret el seu privilegi de monopolitzar els guanys del negoci.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Flor de saüc a taula

A casa tenim dos saüquers al jardí.  No crec que els hagi plantat ningú. Probablement són fills o nets d’un antic exemplar de grans dimensions que creixia arran de marge quan jo era petit. En aquells temps el saüquer era molt útil perquè el tronc i les branques de l’arbust són molt característiques: al centre del cilindre de fusta hi ha una nucli tou i fàcil d’extreure. Triant la branca adient, en fèiem petadores, que eren una joguina útil i divertida. Per si no sabeu què és o què era una petadora, m’explico. Teníeu el cilindre llenyós, buit per dintre, com el canó d’una arma de foc, de mig centímetre de diàmetre el fora o poc menys. Penseu que els projectils eren lledons, aquells fruits en forma de boleta verda que fa el lledoner.

Bé, ja tenim mitja petadora. Llavors calia trobar un branquilló de lledoner i aprimar-lo fins que encaixés exactament amb el forat del cilindre. Li deixàvem una mica de mànec, per empunyar aquell èmbol.  El branquilló polit havia de poder-se desplaçar amunt i avall com un èmbol veritable. Ja teníem l’arma.

Llavors collíem lledons a grapats. Es col·locava un lledó a cada punta de la petadora. Amb el branquilló empenyíem amb força el lledó d’una banda comprimint l’aire de l’interior del cilindre. Llavors, amb un pet sec, sortia disparat el lledó de l’altre cantó.

Perquè us explico tot això? Bé, som al maig i ja fa dies que els dos saüquers van florir espectacularment. La meva àvia collia aquestes flores, les deixava assecar i en feia aigua de flor de saüc, que anava bé per moltes coses que no us sabria concretar. Al restaurant la Calèndula de Regencós, de la flor de saüc en fan un xampanyet  ben raonable. Trobareu la recepta, que és prou antiga, per poc que la busqueu.

I parlant de receptes, les flors de saüc, ben arrebossades i fregides, són un plat simpàtic, bonic i gustós. Al cap de tants anys de veure les umbel·les blanques decorant el meu jardí m’he decidit a fer-ne una menjada. Avalo l’ús culinari de la flor de saüc. A més, deixeu-m’ho dir, les flors talades no esdevindran fruits i jo ho agrairé. El fruit del saüquer fa com una mena de gotims de boletes morades, vermelloses. No seria cap problema si no fos que els ocells – les garses, els coloms i potser algun altre –són consumidors del fruit madur del saüc que els és un llamí. No em sabria cap greu si no fos que després, paït el tiberi, venen a defecar a l’entorn de casa. Les mostres que deixen arreu són fortament acolorides de morat. I aquell morat és difícil d’esborrar. Els ocells són poc agraïts, és veu. Paguen amb excrements de colors la fruita que han menjat al meu jardí.

Que no m’ho posin més difícil, que em puc dedicar a collir totes les flors abans no acabi la festa floral de Girona. Tinc ou i farina de sobres...

Torna a l'inici

Continua llegint »