Aigua a mar

Es veu que això del canvi climàtic ara ja no només va de calor, ara també va de pluges. Els que fa anys que fem vida a Girona ja sabíem que a la ciutat i rodalies hi plovia cada any a la primavera i a la tardor. I a la costa esperaven dues fortes llevantades: la de les faves i la del renta-botes, primavera i tardor. Ho teníeu entès així? No estrenàveu l’abric, vosaltres o els vostres pares, quan arribaven les fires?  

Les pluges de la tardor eren les més dures: la ciutat “feia aigües” per tots costats. Era el designi fatal de Girona, setges i aiguats. Per sort, les dues plagues s’han acabat, sembla. Les guerres ja no ens encalcen, les aigües les aturem a Susqueda. 

Però Susqueda...

Sí, Susqueda i Sau es van fer contra el parer dels gironins. Ens feien por. Així, de memòria recordo que jo mateix vaig publicar a la revisa Tele/Estel un extens reportatge sobre les prevencions gironines contra el projecte. I a Presència n’havíem fet bandera del perill d’unes rescloses que, en cas de fallar, arrasarien Girona i tota la vall del Ter. Però ningú de Madrid ens va fer cap cas. És que a Madrid patien pels botiguers gironins que havien de treure l’aigua dels seus locals inundats? No s’ho cregui pas. A la capital de les Espanyes patien perquè Barcelona no tenia aigua suficient. La podien anar a buscar a l’Ebre? Impossible: els aragonesos s’hi posaven de cul. Quedava només el Ter. I el Ter va ser, amb Sau i Susqueda fent de dipòsits per Barcelona.

Naturalment que els regadius del baix Ter se n’han ressentit. I molt. Però què hi farem. La Cambra de Comerç prou va lluitar per una escorrentia suficient, lògica, pactada. I ho van signar tots els que calia. Però, quan plou poc, el  Ter baixa capcot i escarransit. No es pot fer content a tothom. 

La ciutat ha assumit que la clova d’ou de Susqueda no petarà (ep, si no hi ha un terratrèmol important). Celebra que podem oblidar pràcticament les inundacions seculars. I potser espera que els barcelonins que es beuen l’aigua del Ter algun dia ens ho agraeixin. Mentrestant, calma. El clima va a la seva, els terratrèmols també. Qui dia passa anys empeny.

  Torna a l'inici 

 

Continua llegint »

De riuades a Girona

Un lector amic em diu: “Han passat dues llevantades importants i vostè com si sentís ploure, ni una paraula”. Entenc la broma pluviomètrica. I té raó: no n’he parlat. Però el diari sí, i bé. Només cal repassar el text que l’amic Jordi Grau va dedicar al tema, a les inundacions, a la sorra de sota la plataforma... Que hi podia afegir jo? Res.

- Però vostè en deu haver viscut de grans riuades a Girona.

Té raó. La part baixa de la ciutat està construïda en terrenys inundables. De sempre, quan plou fort s’inunden. Fins que no es va regular el Ter a Sau-Susqueda (1967), era rar l’any que no ens remullàvem un o dos cops l’any, generalment a la tardor. I saltava el Ter, saltava l’Onyar, saltava el Güell, saltava el Galligants, saltava la Massana... Ningú es podia sentir discriminat. I sí, he vist barquejar en piragua per la Rambla, he llegit a la paret d’un bar del carrer Figuerola “Aunque no lo quieras creer, hasta aquí llegaron las aguas del Ter” a més d’un metre i mig de terra, he passat per l’avinguda de Sant Narcís amb aigua a la cintura, he comprovat com l’ajuntament tancava el pont de davant de la plaça dels Vern cada cop que el riu baixava botit, fins que se’l va endur definitivament, he intentat retratar amb poca traça les piles de brossa que l’Onyar havia deixat a la plaça de Catalunya tot just acabada d’estrenar...

- La plaça de Catalunya?

        No engolia prou, contra el parer de polítics i tècnics. Calgué enfonsar la llera del riu. Fa una mena de sifó que funciona prou bé si no està ple de sediments. Aquets any, per sort, l’Ajuntament n’ha tret tones de terra entre la primera riuada i la segona i ha evitat desgràcies importants. Ah, perdoni. He vist com el Güell saltava a la devesa i entrava a la ciutat per sota la via del tren cap a Ramon Folch. Aquell dia, des del terraplè ferroviari, gaudirem de l’espectacle de les autoritats dirigint el trànsit fins que ja no va quedar camí sec. Va arribar un camió de l’exèrcit cridat a resoldre el problema. El vehicle es va parar en mig de l’aigua, no es va poder engegar. I els soldats van saltar al  corrent per refugiar-se al parc de bombers. Després d’aquesta escena, es va desviar el Güell. 

 Torna a l'inici 

Continua llegint »

Riuades i torrentades

Des de Girona, veure les imatges de l’aigua desbocada, salvatge, incontrolable arrasant cases i carrers, arrossegant mobles, vehicles, vides, esperances, obliga a recordar amb nitidesa que nosaltres també hi som, que l’amenaça de les gotes fredes, les dana (depressió aïllada a nivells alts) que diuen ara, la tenim a sobre periòdicament, com una espasa de Damocles des de sempre. Bé, des que en tenim memòria escrita.

Que quina va ser la primera inundació a la ciutat de Girona? Ves a saber. L’any 1193 en tenim una de ben documentada. Això deu voler dir que fa 800 anys la ciutat ja havia gosat superar els límits de la Gerunda romana, s’havia escapat de la protección de la falda costaruda que acull l’entramat viari de la vella Girona i creixia, orgullosa i agosarada pel pla còmode de la llera seca de l’Onyar. Des d’aquell momento, Javier de Chia  va comptar 150 inundacions. Per tranquilitzar la parroquia es van anar fent petites obres de contenció, que l’aigua es va encarregar de desmuntar. Fins que algú va entendre que el problema gironí era que el Ter, quan baixava botit, no engolia   l’Onyar, el Güell, el Galligans, la Maçana… Van veure això tant evident i s’adonaren del negoci que seria retenir l’aigua a Sau i Susqueda per vendre-la a Barcelona i per eletricitat. Oli en un llum.

 Està vist que si no hi ha negoci no es troben solucions. València ciutat va entendre que desviar el Túria cap al sud permetia ampliar el negoci urbanístic a l’engrós. Però i els altres? Paciència. Sempre poden adaptar al nom dels seus rius, rierols, torrrents i barrancs la famosa jaculatòria de 1843:

Por los que la furia del Galligans fiero sepultó con su furor, misericordia, señor.

No, no fa cap gràcia. I tots els afectats i les seves famílies, tenen el meu condol. El problema será, com sempre, que l’aigua tria els seus camins i és tossuda i insensible. En cavi, els que adninistren i gesstionen com afrontar la desgracia, els escollim nosaltres. Els haríem d’exigir plans que anessin més enllà més enllà dels quatre anys d’un mandat. O ho tenim pelut.

   Torna a l'inici 

 

Continua llegint »