Solà demostra un domini inqüestionable del llenguatge, creant una atmosfera que fluctua entre el realisme màgic i l’intimisme més cru. La seva prosa és poètica, sovint ambivalent, capaç de traspassar la frontera entre el tangible i l'intangible. Els seus personatges, sovint a la deriva enmig de les seves pròpies ombres, esdevenen reflexos dels temors i desitjos més primitius que ens habiten. La manera com l'autora juga amb les veus narratives, passant d'una a l'altra amb una fluïdesa envejable, aporta una dimensió coral que enriqueix la trama, fent que la lectura sigui tan complexa com gratificant.
No obstant això, aquesta mateixa complexitat pot ser
un desafiament per a alguns lectors. L'obra exigeix una lectura atenta i
contemplativa, ja que Solà no facilita el camí a qui busca una narrativa lineal
i senzilla. La seva prosa, rica en imatges i metàfores, pot semblar hermètica
en alguns passatges, però també és el que dona a la novel·la la seva força i
singularitat.
Un altre punt a destacar és la manera en què Solà
aborda els temes de la memòria, la culpa i la redempció. Tot i la seva bellesa
estilística, la novel·la no escapa d’una certa foscor temàtica, que es desplega
com una ombra sobre les vides dels personatges. És en aquesta tensió constant
entre la llum i la tenebra on l'obra troba el seu pols vital, i és aquí on el
lector s'hi veu atrapat, incapaç de desviar la mirada.
En conclusió, "Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres" és
una obra que demostra la maduresa literària d'Irene Solà. És un llibre que
captivarà aquells que gaudeixen de la literatura que explora els límits de la
condició humana, amb una escriptura rica i evocadora. Solà ens convida a mirar
de cara les tenebres que ens envolten, amb la promesa que, malgrat tot, hi ha
bellesa fins i tot en la foscor.
