Riuades i torrentades

Des de Girona, veure les imatges de l’aigua desbocada, salvatge, incontrolable arrasant cases i carrers, arrossegant mobles, vehicles, vides, esperances, obliga a recordar amb nitidesa que nosaltres també hi som, que l’amenaça de les gotes fredes, les dana (depressió aïllada a nivells alts) que diuen ara, la tenim a sobre periòdicament, com una espasa de Damocles des de sempre. Bé, des que en tenim memòria escrita.

Que quina va ser la primera inundació a la ciutat de Girona? Ves a saber. L’any 1193 en tenim una de ben documentada. Això deu voler dir que fa 800 anys la ciutat ja havia gosat superar els límits de la Gerunda romana, s’havia escapat de la protección de la falda costaruda que acull l’entramat viari de la vella Girona i creixia, orgullosa i agosarada pel pla còmode de la llera seca de l’Onyar. Des d’aquell momento, Javier de Chia  va comptar 150 inundacions. Per tranquilitzar la parroquia es van anar fent petites obres de contenció, que l’aigua es va encarregar de desmuntar. Fins que algú va entendre que el problema gironí era que el Ter, quan baixava botit, no engolia   l’Onyar, el Güell, el Galligans, la Maçana… Van veure això tant evident i s’adonaren del negoci que seria retenir l’aigua a Sau i Susqueda per vendre-la a Barcelona i per eletricitat. Oli en un llum.

 Està vist que si no hi ha negoci no es troben solucions. València ciutat va entendre que desviar el Túria cap al sud permetia ampliar el negoci urbanístic a l’engrós. Però i els altres? Paciència. Sempre poden adaptar al nom dels seus rius, rierols, torrrents i barrancs la famosa jaculatòria de 1843:

Por los que la furia del Galligans fiero sepultó con su furor, misericordia, señor.

No, no fa cap gràcia. I tots els afectats i les seves famílies, tenen el meu condol. El problema será, com sempre, que l’aigua tria els seus camins i és tossuda i insensible. En cavi, els que adninistren i gesstionen com afrontar la desgracia, els escollim nosaltres. Els haríem d’exigir plans que anessin més enllà més enllà dels quatre anys d’un mandat. O ho tenim pelut.

   Torna a l'inici 

 

Continua llegint »

La sang dels innocents

                    

Tot està dit, per bé o per mal. Va passar el que temíem de temps. Uns adolescents de Ripoll, dirigits per cervells criminals amb predicament islàmic, la van fer grossa. La majoria van acabar màrtirs de la fe i tenen assegurat el seu lloc al paradís. Els seus veïns no s’havien adonat de res. Els amics i companys tampoc.  La família tampoc. Ho diuen i ho repeteixen cada vegada que els posen una càmera al davant. Per si ens ho volem creure. Per si ens convé creure’ns-ho. Per si els fem el favor de creure-ho.  Abans de res: si aquests criminals de la mitja lluna són al paradís per haver matat infidels, a mi aquest paradís no m’interessa. Si de cas, prefereixo l’infern dels cristians. Hi haurà menys mala gent.

Sí, la culpa és de l’imam. Tenim la mala sort que no va trobar feina a Bèlgica quan hi oferia els seus serveis fa pocs mesos. Es veu que les coses són així: ofereixes les teves prèdiques a les comunitats de fidels. No calen diplomes. Sí que demanen, a Bèlgica, que no es tinguis antecedents penals, sembla. El nostre amic de Ripoll en tenia. La policia espanyola, tan col·laboradora per tot el que calgui, no va dir res. Els mateixos musulmans de Ripoll es queixen: si ens ho haguessin dit no l`hauríem volgut. Es veu que no n’havien de fer res. Ni els musulmans de Ripoll ni els mossos. “No és que els volguem criticar però no són gaire de fiar. Amb això del procés... Ells que s’espavilin. No fos cas que...”

 I ara les medalles. Els guàrdia civils tenen la mosca al nas. Han de refregar-los pels morros la feina dels mossos? Perquè és això, es fa la feina sense deixar que ells hi prenguin part i ara reparteixen medalles. Tantes vegades com han donar ells la cara i han fet la feina bruta¡  No són gelos, perdoni. És que, si s’ho mira bé, es van fer les coses com calia? Com és que parlaven d’una explosió de butà? No veien que aquella destrucció indicava explosius de veritat?  Deixem-ho estar. I no es queixin més, que ja està promès que al setembre tindran accés a les dades d’Interpol. S’ho creu?

Però tornem a Ripoll. Les mares plorant davant les càmeres. Commouen. Elles no tenen la culpa de res. Elles no sabien ni saben res. Perquè a casa seva mana el marit i després el germà del marit i després el fill gran i després el fill petit. Ella no és ningú. Ella va a l’assistenta social. Ella va a treballar on pot per dur un cèntims a casa. Ella calla. No, no podia saber res. I, si ho sabés, es guardaria pla bé d’obrir la boca. És una dona musulmana com cal. Plora i implora.

El que hauríem d’intentar ara és que ningú tragui cap profit de la sang dels innocents.

Torna a l'inici

Continua llegint »