Bolets de tardor

    Som terra de bolets. Ens agrada menjar-ne, i no és cap secret que formen part del nostre paisatge gastronòmic. Fins i tot jo, que mai m'he considerat boletaire, seria capaç de reconèixer-ne uns quants: rovellons, pinetells, múrgules, cama-secs, rossinyols, ceps (que a Girona, anomenem surenys), ous de reig, camagrocs, llenegues, fredolics, trompetes de la mort... i potser algun més. Del famós esclata-sangs només en sé el nom, però ara m'ha entrat la curiositat.

    Aquest dissabte passat vaig comprar bolets al mercat. No crec que fossin de la vora de Girona, perquè es venien en una parada especialitzada, no a les parades de les pageses de sempre. Alguns venien de Berga i els altres... qui sap d'on. Als boscos de Sòria es cullen molts rovellons que després ens arriben a bon preu, o potser no tan bon preu. També n'importen de Romania i d’altres racons del món. Però és clar, els més preuats són els de casa nostra, diuen que els dels Àngels o de les Gavarres. Cada caçador de bolets té els seus racons secrets, aquelles clapes màgiques que es guarden en privat d’un any per l'altre. Aquests sí que són els bons: del bosc al plat.

    No sé si els bascos són molt amants dels bolets, però sovint miro la cuina de l'Arguiñano, i com altres cuiners espanyols, quan parla de bolets, es limita als bolets de cultiu, ja siguin locals o japonesos. Alguna vegada, per influència francesa, menciona els ceps, i en diu "boletus", a partir del llatí (Boletus edulis). I jo em pregunto: si els castellans tenen noms per als bolets, per què no els fan servir? I si no en tenen, per què no utilitzen els noms catalans? Aquí, per exemple, no tenim cap problema en dir gaspatxo al gazpacho andalús, i porro salda a la porrosalda. De fet, del pil-pil també n'hi diem pil-pil, sense fer cap drama.

    La temporada boletaire aquí encara es fa esperar. Si teniu pressa per menjar-ne, haureu de fer com jo: comprar els que arriben, vinguin d'on vinguin. Hi ha qui, com el meu amic Salvador Sunyer, observa amb detall les pageses del mercat per descobrir d'on arriben els primers bolets de la rodalia. Amb aquesta informació privilegiada i l’experiència de molts anys, anar a caçar bolets deu ser una afició tan saludable com deliciosa.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

Quan és l’hora, és l’hora

 

Ara és l’hora, espanyols. Esmoleu ben bé les eines. Cada contesa electoral ho deixa més clar: el predomini independentista català s’ha acabat. No podeu esperar que es revifi. Cal ser llestos com els anglesos, que van convocar el referèndum escocès quan sabien que el tenien guanyat. Doncs, això. Si a Catalunya els vots reals i les enquestes marquen una clara tendència al desànim, a la desmobilització, al conformisme, és el moment. Quatre calerons més als pressupostos de la comunitat autònoma – ep!, només cal que els prometeu, que prometre no fa pobre – sempre ajuden una mica. Potser una inesperada bona cara del rei, que bé s’ha de guanyar el sou, i , apa, tots a votar.

Encara se m’acut que la pregunta cal que sigui clara, però enganyosa. A darrera hora la gent surt de casa cap als col·legi electorals una mica eufòrica. Avui pot opinar i l’escolten. Avui el seu vot val el mateix que el del director de l’empresa on treballa, igual que el de l’amo del Madrid, Santiago Bernabéu, tant com el de qualsevol ministre... Per tot això, per aquesta eufòria, té una tendència a votar que sí. Per tant, se li ha de demanar el sí. No li pregunteu si vol ser independent; si es vol estalviar els més de 16.000.000.000 d’euros cada any, tirant curt, alguns dels quals surten de la seva butxaca; si vol intentar tenir una administració menys corrupta, més eficient i clara.

La pregunta ha de ser positiva, il·lusionant, engrescadora. Vols ajudar a crear un estat espanyol més just, més democràtic, més igualitari, més... En fi, pregunteu-li senzillament si vol ser de l’Espanya que va guanyar  el mundial de futbol. Teniu el sí assegurat. Haureu quedat bé amb els independentistes i amb els unionistes, amb Europa, amb els convenis internacionals. Amb tothom. Sense cap cost. La dona borratxa i el vi al bot, com diu la dita. Ara és la vostra hora, espanyols. A segar, que el blat és madur.

- Ep, perdoni. I si els passa com als anglesos en el referèndum del Brèxit, que esperaven un no i els va sortir un si?

- Ara val més callar. Per si sortís independència, tinc unes ampolles de cava a la nevera.  Si arriba el cas, faci com jo.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

Ai, la pobra llengua!!

Quan jo vaig aprendre a parlar - ja fa dies - hi havia pa negre, sucre roig, pernil dolç... per dir les primeres coses que em venen al cap. Ara hem millorat molt i la misèria de la llarga postguerra s’ha oblidat. Del pa negre - ben car per cert - en diuen pa moreno. D’acord. Al sucre roig l’anomenen sucre moreno. Roig potser tenia connotacions polítiques indesitjables. Del pernil dolç cal dir-ne pernil cuit. Bé, és cert que no era pas realment dolç, però així es contraposava al pernil salat, el més habitual. En fi, ja ho veieu.

Això del pernil dolç encara és més sorprenent. Perquè llavors el contrari de salat no era pas dolç, sinó fat. I una mica fat, si que ho és el pernil dolç... Però potser les coses amb poca sal només eren fades a Girona i rodalia. Cap a la capital tiraven més cap a la dolcesa. No ve d’aquí.

Sentia no fa gaire, i més d’un cop, que algú deia al seu interlocutor: tu ets bona gent, o vostè és bona gent, o aquell és bona gent.  I es queden tan amples. Imagino que intenten dir que algú és una bona persona. Però una. Gent sempre es  refereix  a un grup indeterminat de persones. Hi ha poca gent, a la gent no li agrada, tanta gent no hi cabrà... Un de sol no és mai gent. Ni bona ni dolenta.

- És que ja se sap que les llengües evolucionen amb el temps...

D’acord. Però l’evolució que constato avui – i podria anar allargant la llista d’exemples  molta estona – son tots per imitació del castellà.

- I és dolent imitar una altra llengua?

De cap manera. Però és bo i fins i tot necessari imitar les coses que fan més bé. Vostè creu que l’expressivitat, la claredat, la concreció, milloren amb les imitacions que fem? Jo diria que no. Que ens empobrim. Quan en castellà van començar a confondre escoltar per sentir, ja patia. Ara ho diem nosaltres. Sovint em pregunten per telèfon: m’escolta? I jo els he de respondre: l’escolto amb  molta atenció, però el gairebé no el sento.

No he sabut mai si encara m’entenen. Em pensaria que no. Però ho deixo córrer. Potser només és un problema tecnològic. I això de la tecnologia sol anar més bé. Potser perquè parlen en anglès.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

Conversa esfilagarsada

Arribo a la parada de l’autobús. Miro el plafó: falten cinc minuts pel meu viatge. Al banc hi seuen tres dones: dues que semblen del país i una musulmana jovenota. Hi ha una mica de lloc entre elles. Sec al costat de la dona envelada. Sembla que em mira una mica malament, com si no li fes cap gràcia seure al costat d’un home. El cas és que ben aviat s’aixeca i es para davant el plafó dels horaris. Tot correcte, per mi.

Mentre obro el telèfon per si hi hagués algun encàrrec de casa, passa un bus que no és el meu i gairebé tothom hi puja. Quan se’n va quedem dos homes a la parada. El meu company accidental em diu: “aquesta gent són així, tot ho volen de franc”.  Me’l miro un moment perquè no estava al cas i no sé del que em parla. Deu tenir uns cinquanta anys, potser seixanta, ben conservat. “Jo - em diu - ho he pagat sempre tot. I aquesta gent es pensa que tot és de franc”. Llavors, com que veu que no sé de què parla, m’explica que algú – suposo que parla de la noia mora – ha ensenyat un paper, que ves a saber d’on ha tret, i no volia pagar. “El xofer ho tenia clar: o pagava o no pujava”  I què ha fet?, pregunto. “Doncs no ha pujat”.

Potser, ves a saber, el problema no era dels diners del bitllet. Als autobusos no deixen pagar amb metàl·lic. Només amb targeta. I  si no duia targeta?

Mentre jo em feia els meus raonaments el meu company de parada continuava reivindicant. Que ell ho havia hagut de pagar tot, que abans  aquest era un país tranquil, ordenat, sense baralles al carrer i sense ganivetades. Creu que cada vegada les coses van més malament, que tot el que es va guanyar en l’etapa d’en Pujol era es perdrà. “I jo els havia votat sempre ...” Entenc que als socialistes. No em diu a qui vota ara. Ni m’ho sabria imaginar.

La veritat és que he perdut el fil. El meu interlocutor està saltant d’una cosa a l’altra, o jo no estic prou atent. Li demano disculpes perquè he vist que el meu autobús ja gira la cantonada. Val més que no badi. I consti que la conversa tenia el seu interès, però demanava l’atenció de tots dos, una mica de temps i, potser, una taula amb dos cafès fumejants. A veure si ens trobem un altre dia.  Al cafè, convido jo. Sóc, com ell, dels que sempre han pagat el beure. I el que calgui.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres" d'Irene Solà

"Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres" és una novel·la que s’endinsa en els plecs de l’ànima humana amb una profunditat i lirisme que poques veus contemporànies aconsegueixen. Aquesta obra ens presenta un teixit narratiu dens, on les històries dels personatges es despleguen com ecos en un paisatge oníric, però sempre arrelat a una realitat crua i despietada.
Solà demostra un domini inqüestionable del llenguatge, creant una atmosfera que fluctua entre el realisme màgic i l’intimisme més cru. La seva prosa és poètica, sovint ambivalent, capaç de traspassar la frontera entre el tangible i l'intangible. Els seus personatges, sovint a la deriva enmig de les seves pròpies ombres, esdevenen reflexos dels temors i desitjos més primitius que ens habiten. La manera com l'autora juga amb les veus narratives, passant d'una a l'altra amb una fluïdesa envejable, aporta una dimensió coral que enriqueix la trama, fent que la lectura sigui tan complexa com gratificant.

No obstant això, aquesta mateixa complexitat pot ser un desafiament per a alguns lectors. L'obra exigeix una lectura atenta i contemplativa, ja que Solà no facilita el camí a qui busca una narrativa lineal i senzilla. La seva prosa, rica en imatges i metàfores, pot semblar hermètica en alguns passatges, però també és el que dona a la novel·la la seva força i singularitat.

Un altre punt a destacar és la manera en què Solà aborda els temes de la memòria, la culpa i la redempció. Tot i la seva bellesa estilística, la novel·la no escapa d’una certa foscor temàtica, que es desplega com una ombra sobre les vides dels personatges. És en aquesta tensió constant entre la llum i la tenebra on l'obra troba el seu pols vital, i és aquí on el lector s'hi veu atrapat, incapaç de desviar la mirada.
En conclusió, "Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres" és una obra que demostra la maduresa literària d'Irene Solà. És un llibre que captivarà aquells que gaudeixen de la literatura que explora els límits de la condició humana, amb una escriptura rica i evocadora. Solà ens convida a mirar de cara les tenebres que ens envolten, amb la promesa que, malgrat tot, hi ha bellesa fins i tot en la foscor.

 

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

Encara som aquí

Encara som aquí, va proclamar dijous el president Puigdemont a l’ombra de l’Arc de Triomf de Barcelona, a quatre passes del Parlament bloquejat, davant milers de seguidors enfervorits. He de creure que el viatge des de Bèlgica no havia començat amb aquest programa, i que calgué anar-lo adaptant a les circumstàncies canviants d’una més que probable negociació a moltes bandes amb la Generalitat i amb els mossos. Acceptarien les autoritats catalanes el seu criteri que, com a diputat electe, tenia el dret de ser al Parlament aquell dia sense posar en perill la seva llibertat? El defensaria la policia catalana dels intents del jutge  Llarena de dur-lo a la  garjola? Recordarien que ell havia treballat la llei d’amnistia que el jutge es negava a aplicar?

Pel que es va entendre, els mossos no podien fer el paper que Puigdemont els demanava i n’esperava. I no és pas que els mossos volguessin detenir al president. Segur que no. Ells, el que realment volien era que es quedés a Waterloo o a Perpinyà. Que comprengués que no podien desobeir les ordres del jutge. Per tant, organitzaren un gran aparell al voltant del Parlament prou ampli i prou aparent com per desanimar a tothom de l’intent declarat d’entrar-hi a l’hora de la investidura. No entraria. I seria detingut  si ho provava.

Però Puigdemont ja era a Barcelona. La primera part del programa havia sortit bé. S’havia saltat les línies de guàrdia civils i policies de l’Estat que controlaven totes les fronteres. Ells sí que el volien agafar!  I ara havia de recular cap a Bèlgica amb la cua entre cames, sense haver complert la seva promesa? Podia intentar entrar al parlament i deixar que l’agafessin. O podia fer el que va fer: plantar-se al petit escenari de l’Arc de Triomf, dirigir unes paraules als seguidors que l’esperen sota el sol de justícia i, si tot va bé, tornar cap a casa. Ha complert fins on ha sigut possible. I que els mossos queden malament? Sap greu, però mira, s’hi haguessin posat més bé.

-Vostè ho sap tot això? Ho sap de primera mà?

I ara, que es pensa? Jo no sé res. Sé el que sabem tots. Quan dissabte  escrivia aquest paper, encara no sabia si el president havia tornat a Waterloo o encara era a Barcelona. Ara, dimarts, tots sabem ja que ha tornat a la casa de l’exili.

  Torna a l'inici 

 

Continua llegint »