Debat amb L'Àlvar Valls

Publico tot seguit tres textos, el meu dedicat al llibre de l'Àlvar, la seva resposta i el meu retop.

Un llibre d'Àlvar Valls

21/04/14 02:00 - PIUS PUJADES

L'escriptor Àlvar Valls, a Andorra La Vella. Foto: DAVID MARIN.

1

No tinc encara el llibre, però el llegiré tan aviat com pugui. Àlvar Valls s'ha decidit a explicar la seva aventura política a Al cap dels anys. Militància, presó i exili (1970-1998). L'Àlvar –bon escriptor, lingüista i home d'empenta– va militar al Front Nacional i formà part de l'anomenat Exèrcit Popular Català, que es va conèixer sobretot per dues accions que van acabar, respectivament, amb la mort de l'empresari Josep Maria Bultó i de l'exalcalde de Barcelona Joaquim Viola. Eren accions pensades per recaptar els diners que calien per iniciar la lluita armada. Valls, que probablement només havia participat en estudis estratègics per assegurar el pas de la frontera, va ser detingut i empresonat. Una peripècia judicial el deixà en llibertat temporalment, cosa que li permeté fugir a França. Refugiat a París, potser a l'ombra del pintor Manuel Viusà, es guanyà amb penes i treballs la vida fent traduccions mal pagades. Li havia sentit dir, quan era el meu cap de redacció alDiari d'Andorra, que mai havia cregut que calgués treballar tantes hores per arribar a dur el pa a taula.

La família Viusà el va dur a Andorra, clandestinament. Dona i fills li deien Albert, per evitar problemes. Seguia traduint, discret, a casa. Semblava que ningú en coneixia l'estada. Quan es va produir la tràgica inundació del 1982, la policia es presentà a casa de l'Àlvar a demanar-li que col·laborés com a artificier en la demolició d'un pont. Era evident que el tenien ben localitzat i conegut. La veritat és que va poder ajudar poc, ja que les bombes de l'Exèrcit Popular no havien pas passat per les seves mans. Curiosament i desgraciadament, aquell aiguat es va endur part de la família Viusà, que va pledejar molts anys contra el govern i fins i tot contra el príncep episcopal, que feien responsables del mal estat de les lleres. Crec que no se'n van sortir. De tota manera, he de dir que el pare Viusà, l'any 1992 va accedir a fer-nos la portada de l'extraordinari de Nadal del Diari d'Andorra, que els més informats creien de la Mitra. Potser era una manera de fer les paus.

Els anys noranta, l'Àlvar va tenir un cop de sort ben merescut: la seva traducció de Cabaret al català i al castellà es va mantenir llargament als escenaris espanyols. Per primera vegada, podia treure realment faves d'olla. Em confessava un dia que li rentava 50.000 pessetes diàries de drets. Les havia de cobrar el seu pare, també Àlvar, perquè ell no podia entrar a Espanya. Va ser un canvi econòmic que es va evidenciar en el viure diari del company: canvi de vestuari, canvi de cotxe, canvi d'imatge... i, probablement de retruc, canvi de dona.

Tornàrem a coincidir al Centre de Cultura Catalana, de què va ser actiu president. Comprendreu que esperi tenir el llibre a les mans.

Perplex i indignat

23/04/14 02:00 - ÀLVAR VALLS / ENCAMP (ANDORRA)

L'article d'opinió de Pius Pujades publicat en l'edició del dilluns 21 d'abril m'ha causat perplexitat i indignació. Pel títol sembla que vulgui parlar del meu llibre de memòries, publicat recentment, però, en comptes de fer-ho (confessa que no l'ha llegit), es dedica a escriure deduccions i pures invencions. Pel que fa a les imprecisions que divulga sobre la meva militància a l'organització armada Epoca, li recomanaria la lectura del llibre, on s'explica tot fil per randa.

Però no és això, el que m'indigna, sinó les falsedats amb què completa el text. Que durant les tràgiques riuades del 1982 la policia andorrana em demanés consell per a la demolició d'un pont perquè ja em tenia “ben localitzat i conegut” és fals: la policia andorrana no em va localitzar amb nom suposat i papers falsificats fins al 1986. Aquesta lleugeresa la hi podria passar, com un lapsus de memòria, perquè és cert que en aquell moment un amic que col·laborava amb el comú d'Encamp em va fer aquella mena de petició, i potser jo ho havia contat a en Pius. Però que la meva traducció al català (i només al català) de les cançons de la versió de Cabaret de Jérôme Savary que es va representar a Barcelona el 1992 m'hagués fet ric, és una pura invenció. Justament d'aquesta feina no vaig cobrar ni cinc cèntims, ja que vaig ser objecte d'un abús de confiança per part de la productora, que a l'hora de pagar es va esfumar. Per això em sembla delirant que Pujades asseguri que jo cobrava 50.000 pessetes diàries de drets, i que perfeccioni el deliri dient que les percebia el meu pare.

Però el que trobo no ja delirant sinó insidiós és que, rere aquesta invenció, em presenti a mi com un pinxo de pel·lícula i a la meva dona com una mantinguda, i escrigui: “Va ser un canvi econòmic que es va evidenciar en el viure diari del company: canvi de vestuari, canvi de cotxe, canvi d'imatge... i, probablement, de retruc, canvi de dona.” A què juguem, Pius?

L'Àlvar Valls, sense llibre pel mig

28/04/14 02:00 - PIUS PUJADES

Álvar Valls, exmembre del grup armat Epoca. Foto: D. M.

1

Saps què passa? Que les paraules se les emporta el vent. I quan passen els anys fan de mal aplegar. La crònica que et vaig dedicar fa una setmana, a més de provar de despertar interès pel teu llibre, intentava ser amena, humana, pròxima. Vaig reculir alguns dels records que servo de llunyanes converses nostres que considerava interessants, que creia que m'havien ajudat a entendre la teva personalitat i les posava a l'abast del lector. No escrivia pas la teva biografia; només provava d'aportar unes pinzellades ben personals, anecdòtiques, directes, sobre l'autor d'un llibre. Generalment funciona i se sol agrair. Sembla que aquesta vegada no ens hem entès prou bé. O potser va ser fa vint anys que no ens entenguérem.

Mira: en cap moment vaig imaginar quan escrivia el meu paper que et presentés “com un pinxo de pel·lícula” i a la teva dona “com una mantinguda”. Però tu ho llegires així. La comunicació té aquestes coses. I parlem d'un paper escrit avui i llegit demà. Imagina els problemes per conciliar el que tu recordes del que volies dir fa vint anys i el que jo recordi que vaig entendre llavors. Cap dels dos no pot saber les paraules exactes. Vas dir realment el que volies dir? No ho pots saber. Vaig entendre bé el que deies? No ho puc saber. En tot cas, jo explicava el que recordo haver entès de les teves confidències en uns moments en que potser –per raons que em podria imaginar, però que no cal que imagini – no podies ser tan explícit com voldries.

Així que, Àlvar, no cal indignar-se si el meu paper contenia algun error. Quan es parla de memòria sol passar. Entesos: només vas traduir las cançons de Cabaret al català i no pas al castellà. D'acord: qui et va demanar que ajudessis a la demolició d'un pont no va ser la policia sinó un col·laborador del Comú. Tu ho expliques ara i jo ho dono per bo. Errors més greus els trobaríem, per poc que busquéssim, en la majoria dels diaris que han sortit al carrer aquest matí. Ho saps tant bé com jo. De manera que no expliquen de cap manera ni la teva perplexitat ni la teva indignació.

Què ens queda, doncs? Els drets de traducció que assegures que no vas cobrar? Si és així, em sap greu. Em sap greu que no et paguessin. Llavors sí que podies sentir perplexitat i indignació. Perquè el que no em pots dir és que jo m'inventi la xifra de les 50.000 pessetes (que, si no cobraves, pensaves cobrar) ni l'argúcia de fer-les cobrar pel teu pare. Seria certament al·lucinant tanta imaginació per part meva. Però, saps què et dic? No em fa res donar-te tota la raó. Ara el que compta és el teu llibre. Com que el deus haver treballat sobre notes i papers, serà més fiable que els nostres records contradictoris o discrepants. Molta sort al llibre, a la teva esposa i a tu mateix. Aquest és el joc real.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Un gran text recomanat

Catalunya, una oportunidad para España

10/4/2014

Santiago Alba Rico *

Para abordar el debate sobre Catalunya celebrado el martes pasado en el Parlamento español me gustaría recordar por extenso las palabras de un diputado:

“Una de las maneras de agraviar a Cataluña es precisamente entenderla mal; es precisamente no querer entenderla. Lo digo porque para muchos este problema es una mera simulación; para otros este problema catalán no es más que un pleito de codicia: la una y la otra son actitudes perfectamente injustas y perfectamente torpes. Cataluña es muchas cosas, mucho más profundamente que un pueblo mercantil; Cataluña es un pueblo profundamente sentimental; el problema de Cataluña no es un problema de importación y exportación; es un problema dificilísimo de sentimientos. Pero también es torpe la actitud de querer resolver el problema de Cataluña reputándolo de artificial. Yo no conozco manera más candorosa, y aun más estúpida, de ocultar la cabeza bajo el ala que la de sostener, como hay quienes sostienen, que ni Cataluña tiene lengua propia, ni tiene costumbres propias, ni tiene historia propia, ni tiene nada. Si esto fuera así, naturalmente, no habría problema de Cataluña y no tendríamos que molestarnos ni en estudiarlo ni en resolverlo; pero no es eso lo que ocurre, señores, y todos lo sabemos muy bien. Cataluña existe con toda su individualidad (…) y si queremos conocer cómo es España, y si queremos dar una estructura a España, tenemos que arrancar de lo que España en realidad ofrece; y precisamente el negarlo, además de la torpeza que antes os decía, envuelve la de plantear el problema en el terreno más desfavorable para quienes pretenden defender la unidad de España, porque si nos obstinamos en negar que Cataluña tiene características propias, es porque tácitamente reconocemos que en esas características se justifica la nacionalidad, y entonces tenemos el pleito perdido si se demuestra, como es evidentemente demostrable, que muchos pueblos de España tienen esas características”.

Quien así hablaba era, en efecto, un diputado del Parlamento español, pero no el pasado martes 8 de abril de 2014 sino el… 30 de noviembre de 1934 (¡hace 80 años!) en la primera de las sesiones dedicadas ese año al estatuto de Catalunya. El diputado se llamaba José Antonio Primo de Rivera, hijo de general golpista, fundador de la Falange, pistolero y mártir del fascismo español. ¿En qué se diferenciaba de Rajoy, de Rubalcaba o de Rosa Díez? En que era más inteligente, se expresaba mejor y tenía mucho más coraje.

José Antonio lo veía así. Catalunya tiene su propia historia y su propia idiosincrasia nacional. Los que lo niegan están reconociendo “tácitamente” su derecho histórico y moral a la independencia; temen que el reconocimiento legal de su “diferencia” lleve inevitablemente a su “separación”, lo que significa que en realidad la dan ya por perdida y apuestan por mantenerla a la fuerza mediante la “negación” y la “represión”. José Antonio hace exactamente lo mismo que Rajoy, Rubalcaba y Rosa Díez, pero de manera mucho más brillante. No sólo reconoce sino que exalta la “diferencia catalana” y la “riqueza” que ella supone. Ahora bien, como Rajoy, Rubalcaba y Rosa Díez, el fundador de la Falange considera que esa “diferencia” sólo existe, sólo puede existir, en un proyecto común “español”: no hay ningún problema en conceder “autonomía” y “libertades para la auto-organización” a las “regiones” donde esté más arraigada la conciencia de este proyecto común; y de hecho -dice José Antonio- habría que conceder más “autonomía” a las “regiones más españolas” y menos a las que podrían utilizar esa “autonomía” para “deshispanizarse”. ¿Cuál es este proyecto común? José Antonio tiene la decencia de llamarlo por su nombre: “unidad de destino en lo universal”, “una gran empresa”, un “rumbo histórico”, “una vocación imperial de unir lenguas, razas, pueblos y costumbres”. España. Si a los catalanes, dice, les proponemos algo así se sumarán enfervorizadamente y, si se suman enfervorizadamente, podrán regir sus “asuntos internos” sin negaciones ni molestias, desde la “españolidad” matizada, coloreada, específica, que llamamos Catalunya. Contra los que no acepten lo natural, lo bueno, lo bonito, lo razonable, lo “universal”, será natural, buena, bonita, razonable y universal -ocurrió dos años después con los resultados conocidos- la intervención del ejército “español”.

Lo malo es cuando a esta “vocación imperial” -que el fascismo reivindica orgullosamente- la llamamos con pudor mercantil “marca” o, aún peor, con impudor liberal, “democracia”. Creo sinceramente que Rosa Díez tiene razón cuando dice que “en democracia las cuestiones esenciales no se discuten”. No se discute el derecho a la tortura ni el derecho a la esclavitud ni la igualdad ante la ley ni la condición ciudadana de los homosexuales o las mujeres; no se debería discutir tampoco el derecho a la autodeterminación de los pueblos. Que estos principios en democracia no se discuten quiere decir que  se han decidido ya y que no son revisables por ninguna asamblea ni, desde el exterior del espacio político, por ningún “ejército español”. Llamamos “constitución” a esas decisiones “de derecho” ya tomadas que “no se deben discutir”; y no se puede hablar de verdadera constitución si lo que se decide y se vuelve “indiscutible” es exactamente lo contrario: la inferioridad de los negros, como en la constitución sudafricana del Apartheid, la soberanía legislativa de Dios, como en la iraní, o la “supremacía del déficit” y la “unidad de la patria garantizada por el ejército”, como ocurre en la constitución española. Que Rajoy, Rubalcaba y Rosa Díez se amparen en la ley y la constitución sólo demuestra, en efecto, la necesidad de un nuevo proceso constituyente que revise de entrada -sin amenazas golpistas, como en 1936 y en 1978- el límite democrático de nuestra constitución: la inferioridad de los negros y las mujeres. Perdón: quiero decir “la unidad de España”, esa “España a la fuerza” que desde hace 500 años viene lastrando cualquier proyecto de convivencia entre los pueblos y de democracia en nuestro país.

Es verdad. Hay pocos conceptos más escurridizos que los de “historia” y “voluntad popular”, pero mucho más peligroso es tratar de utilizar el de “democracia” para imponer una historia y una voluntad particulares. La historia se construye mediante la violencia y el mito. Y la voluntad popular es -como recordaba Zapatero en una entrevista en la televisión catalana- muy manipulable. Por eso mismo para resolver la “cuestión nacional” hace falta sobre todo un fino, sereno, ejercicio de frónesis aristotélica: un juicio prudente que acepte la inexactitud de todas las historias y la volatilidad de todas las voluntades. Catalunya existe y sus ciudadanos reclaman mayoritariamente una consulta. Su existencia es el resultado de un precipitado histórico complejo -lleno de mitos y contramitos- cuyo reconocimiento legal, a través del estatuto de autonomía, es al mismo tiempo el motor y la afirmación de un “sujeto nacional” al que no se puede hacer callar “democráticamente”. En cuanto a la voluntad, lo que no podemos admitir, como sugiere el expresidente Zapatero, es que sólo se expresó de manera realmente “libre” una vez, en el referéndum de 1978, recién salidos de la “pedagogía del terror” franquista y amenazados por el ruido de sables. La voluntad es manipulable y sin duda Artur Mas juega sus cartas en favor de una oligarquía catalana, y de un nacionalismo burgués, a los que la democracia les importa tanto como a Rajoy, Rubalcaba o Rosa Díez. La diferencia es que, por interés o por esencialismo, Mas defiende una “consulta” y Rajoy, Rubalcaba y Rosa Díez, por interés o esencialismo, la rechazan. Si la voluntad es manipulable, todos los partidos, políticos, periodistas, intelectuales y medios de comunicación deberían estar haciendo un enorme esfuerzo para imponer un poco de frónesis democrática entre los españoles en lugar de excitar, por electoralismo y “vocación imperial”, el nacionalismo español más joseantoniano. A la manipulación en favor de la frónesis democrática se le llama “educación”, “información”, “democratización” y forma parte de la mínima responsabilidad exigible a nuestros gobernantes y nuestros políticos. Defender esa frónesis debe ser nuestra principal tarea, a sabiendas de que su reconocimiento constitucional implica no sólo la oportunidad histórica -por fin- de una verdadera fundación democrática de España sino la evitación de muchas tragedias y violencias históricamente familiares. A ningún español, y menos de izquierdas, debería asustarle la idea de una Catalunya republicana e independiente -si es que decidiese su independencia. Esa Catalunya sería tanto o más democrática que España y España, en virtud de este reconocimiento del “derecho a decidir”, se democratizaría un poco más. Al mismo tiempo, salvo si los mitos y la violencia españolistas la provocan, ninguna catástrofe mayor es previsible: ni política ni económica ni social. Dejemos que el pueblo catalán decida, solidaricémonos con él y luchemos luego juntos, democráticamente, contra lo que a todos por igual -españoles, catalanes, vascos, griegos, portugueses- nos separa realmente de la democracia: el capitalismo, nacionalista o cosmopolita, del que Rajoy, Rubalcaba, Rosa Díez, Mas y la “troika” son representantes y defensores.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Condemnats a negociar sense defallir

No hi haurà cap més remei: negociar. Caldrà que els polítics de les dues bandes esmolin les armes dialèctiques, seguin ben còmodes, acumulin paciència i assumeixin que el procés serà llarg, feixuc, tenaç, complicat i esgotador. Perquè, diguem-ho clar, s’han de negociar moltes coses, les que es volen negociar i es que es consideren intocables, amb ratlles vermelles i sense ratlles vermelles. Tot s’haurà de negociar i de moltes maneres. De fet, ha s’està negociant, amb gestos, declaracions, lleis, proclames, manifestacions, cartes, visites i silencis. Tot forma part dels prolegòmens de la negociació. Cada banda intenta començar des de posicions de força, amb avantatges de la mena que sigui. Com ha de ser.

Però què s’ha de negociar? Depèn dels prolegòmens. Segons com vagin les coses i qui pugui marcar el terreny, s’haurà de discutir i posar-se d’acord, primer de tot, en com i quan es pot consultar el poble per saber què vol. Aquest és el primer pas. Després, segons els resultats, caldrà dialogar i establir com i en quines condicions es porta a terme el que s’hagi decidit. Si es fes la consulta tal com està plantejada ara mateix des del Parlament, un “sí, sí”  majoritari exigiria negociar com es fa la separació, en qui temps, amb quines conseqüències. Què és d’uns i què és dels altres. I què deu cada part, que es compromet a fer o a no fer per sortir-ne més ben parats. Aquesta ruta la marquen els que propugnen decididament la separació.

Alternativament, una part de la ciutadania i dels polítics proposen buscar un nou encaix a l’Espanya del futur. Aquests es podrien estalviar la consulta inicial –sembla - , però no  pas la negociació: caldrà trobar la fórmula consensuada que permeti superar les reticències actuals, fruit de tants segles de desengany. Com que l’equilibri regnant és fruit de la imposició armada, una negociació que corregeixi els desacords seria la més àrdua i més feixuga imaginable. Els “vencedors” haurien d’acceptar que no hi ha “vençuts”, assumir una igualtat de drets actualment impensable. És molt difícil que els que sempre han tingut raó acceptin que els contraris també tenen la seva. La transició va provar de ser això, amb resultats coneguts, interessants sabent d’on veníem, però prou limitats. Caldria posar sobre la taula les condicions que cada banda creu suficients, en igualtat de condicions. Però això és possible ara mateix, sense saber la força real a les urnes de cada part. Per tant, la consulta prèvia també és imprescindible.

Aquestes i d’altres combinacions de pactes i consultes es esperen en el futur que s’estén al nostre davant. L’ordre és indiferent si tenim clar, ells i nosaltres, que la ciutadania té la darrera paraula, la definitiva. Digui el que digui el TC o el Papa de Roma, serem el que volguem ser. 

Torna a l'inici

Continua llegint »

Cal una nova transició, si pot ser pacífica

Sembla mentida: els catalans, que vam votar la Constitució de 1978 amb més fervor que la majoria dels espanyols, ara ens mostrem desenganyats, sembla, i disposats a passar molt més enllà del que es va establir en el consens aconseguit per superar la dictadura. És que el temps ens ha canviat? Som una generació d’una altra mena? Se’ns ha girat el cervell des de les escoles i des dels mitjans de comunicació? A les altes esferes del poder no ho entenen, o no ho volen entendre. Ens miren com una colla de desagraïts, de renegats, de caragirats. Ningú explica un parell de coses ben senzilles: primer, que el consens s’anava aconseguint en la redacció de cada article modulant les paraules perquè tinguessin lectures diverses possibles; i que des de llavors, pràcticament sempre, s’ha imposat la lectura més desfavorable als interessos catalans. Segon, que quan es va provar d’acotar les lectures possibles en el gran esforç que va ser la reforma de l’Estatut del 2006, se’ns va dir que què ens havíem cregut... que l’única lectura possible era precisament l’altra, la que no ens era favorable. I que si no ens agradava, ens hi podíem posar fulles. Recordeu la foto dels membres el T.C. fumant un havà a la plaça de toros de Madrid en acabat de signar la sentència? Doncs això.

Què hem d’explicar als nostres fills, amics, coneguts i saludats, el fervor constitucional dels catalans que varem anar a votar el 78? Em de reconèixer que ens vam passar d’optimistes? Que els representants catalans a les negociacions badaven? Que érem tots plegats una colla d’ingenus? Les coses són més complexes del que sembla. Ens han dit que Espanya va fer una transició modèlica, pacífica, sense violència de cap mena. I ens ho hem cregut. Fis i tot els que fórem testimonis directes de tot el procés ho hem acceptat. Modèlica, diem, malgrat que hi havia un cert soroll de sables al les sales de banderes de les casernes. Un detall sense importància. Es va fer el que es podia fer, i com es podia fer.

Però, com recull l’historiador Agustí Colominas, les coses, vistes amb la distància necessària, es veuen prou diferent. Recorda el llibre de Mariano Sánchez, resum de la seva tesi doctoral, La transición sangrienta (Península,  2012),  que posa evidència que el període de la història d’Espanya que va de 1975 a 1983, el que en diem la Transició, va provocar 2.663 víctimes mortals per motius polítics. Ens venen al cap: ETA, Grapo... però també Batallón Vasco-Español, ATE, Triple A, i d’altres “grups incontrolats” que imposaven les seves lleis al carrer en defensa d’interessos mai explicats. La “sagrada” Constitució va néixer en aquell context, i se’n va ressentir inevitablement. Ho sabem tots, encara que ens n’haguem volgut oblidar.

Cal una nova transició, si pot ser pacífica.

Torna a l'inici

Continua llegint »

El meu conte de Nadal 2013

Tot allò que feu a un d'aquests petits meus, a mi m'ho feu

  (Mt 25,45)

Cruïlla de camins

                                  

Si en va tenir, de sort, aquella pobre noia. Estava perduda, sola, desemparada. Havia fugit del seu poblet rural per amagar el seu pecat i la seva culpa que cada dia que passava es feia més evident en el perfil de la seva cintura, malgrat els esforços que esmerçava cada matí en cenyir-se la faixa sota el vestit balder. Què podia fer? No tenia cap horitzó al seu davant. El dia que rebutjà l’absurda proposta de matrimoni del vellet fuster quedà condemnada a l’escarni i a la marginació. Només podia fugir a vila, on potser  passaria desapercebuda prou temps, fins a infantar. Després, Déu diria.  Però a vila les coses no eren pas fàcils. Molta gent, molta riquesa, sí; però aconseguir una rosegó de pa i un recó arrecerat per arraulir-se les nits es feia cada cop més difícil.

Quan s’acostà al vell convent, aquella tarda de divendres, havia arribat al límit de les seves forces. Avançava entre els camps gebrats fent tentines, molt a poc a poc, amb l’esquena aclofada sota el pes de la desesperació, les cames botides, les mans balbes com ceps nerviosos arrapades al petit farcell que contenia les seves pertinences: rebuig d’escombraries, almoina miserable. Se sentia morir i ja no podia ni volia lluitar més. Era el final. I en donava gràcies a Déu. No havia pogut. Era hora de rendir-se. Definitivament. Buscava un racó tranquil, quiet, solitari. Res més. Resseguia els murs esquemàtics del vell casalot. Només pedra i ciment amagant l’horitzó de capvespre. A la portalada mig il·luminada, la figura negra de la monja. Potser un somriure amable als seus ulls. Un brot d’esperança per arrapar-s’hi.

Es deien igual, gairebé. Ella Míriam, en record d’una besàvia que no havia conegut. La monja, sor Maria. Es van entendre aviat. Per estalviar l’escàndol al convent, la religiosa acomodà la seva protegida en unes cambres abandonades que havien estat corral quan la comunitat tenia bestiar, al fons de l’hort que s’allargassava a llevant de l’edifici principal. Li va facilitar mantes i menjar calent. Li assegurà quietud i secret, els tres àpats diaris i l’atenció precisa quan li arribés l’hora del part. Sí, havia tingut molta sort la Míriam aquella tarda de divendres.

Ara el món petit de la Míriam tornava a ser amable, comprensible. Vetllava les hores de solitud fent confortable aquell recó que li servia de casa. Se sentia com en un palau reial. Amb les robes que li havien donat les germanes amigues, cosia vestits, preparava bolquers, improvisava el bressol a la vella menjadora. A cap de pocs dies havia oblidat les hores difícils, les angoixes, els malsons. Sense adonar-se’n convertí aquell corral abandonat en la seva casa, la de sempre, i quan alçava el cap creia saber, a l’altra banda dels murs que tancaven les hortes, el paisatge de la seva infància, dels seus jocs, de les corredisses esbojarrades amb els amics del poble, rieral enllà, entre els canyers i les mates de joncs, amb les rialles de tots trenant cançons amb el cant dels ocells que alçaven el vol. Al seu cor, quan l’agulla treballava entre els seus dits, tornava a ser a la porta del casalot dels pares, la seguretat familiar arraulida als seus peus, jugant amb el gos cridaner i la mandra eterna del gat, el sol de ple escalfant-li l’esquena, el futur al seu davant, incert però manyac.

Recordava, és clar, la visita de l’Àngel, que ho va canviar tot.  Com ho podria oblidar. Va ser un moment sorprenent, esclatant, aclaparador, com un cop de maça al mig del cervell, com un llamp que la travessés de dalt a baix i que la deixà clavada al terra humil de l’entrada familiar. I després les paraules, música de mil instruments, a cau d’orella. La feu sentir definitivament dona, la dona més bonica del món, la reina de totes les gràcies, la protagonista definitiva d’alguna història meravellosa, heroïna de conte de fades, princesa de tots els castells, beneïda entre totes les dones. Va saber que el seu ventre verge tenia un destí de privilegi, inexplicable, decisiu, sagrat. Un núvol de felicitat va embolcallar-la i es va sentir transportada molt lluny del poble miserable. Segura per sempre, reina per sempre, rica per sempre, lliure, poderosa, bonica, dolça, admirada, envejada, estimada. Es deia Àngel. Es va presentar sense avisar i es feu fonedís de la mateixa manera. Només en va quedar el record i les promeses. I la cremor d’enyorament al cor que ben aviat esdevingué coragre quan el pas dels mesos li dibuixà la corba de la panxa per escàndol d’amics i de parents. Fins que, massa esquerpa potser, confiada en les paraules que se li havien gravat al cervell, bandejà sortides negociades, esquifides, vergonyants. I va fugir.

Ara donava per bones les angoixes i les misèries del viatge. Al cobert conventual, sota la protecció benèvola de les monges i l’amistat generosa de Sor Maria, deixava passar els dies comptats d’espera, ordenant la mica de roba que li donaven, repassant bores i cosint betes, netejant de pols tots els racons del niu que cada dia sentia més seu. Es veia a si mateixa en mig d’una aureola inexplicable – felicitat i llum – tènue, gairebé imperceptible, que la aïllava de tot, la defensava de tot, com una clova natural.

Era feliç perquè sabia que preparava el món per al fill que venia. I al fons del pensament, amagada, la seguretat  - l’esperança injustificada, de fet – que aquell món,  en algun moment, el podria compartir amb l’Àngel i el nen. S’hi sentiria bé? Seria del seu gust? El beneiria? I tornava a la feina, mirant de no pensar.

Quan  els primers dolors la cridaven al part, tot van ser corredisses entre l’hort i el convent, entre les àmplies sales nobles i l’estable humil. Hi havia aigua bullent i roba neta, gasses i cotó fluix, mans expertes a punt, consells, indicacions, ordres. La Míriam deixava fer les germanes amigues, una mica espantada pel tràngol que li venia a sobre. La veritat és que no hi havia pensat i els primers dolors la van sorprendre. No seria fàcil, va pensar. I no ho va ser. Llavors, quan ja cridava sense saber-ho, li van donar el tassó de beuratge per ajudar les contraccions. Va entendre això. Les contraccions. La veu amiga li deia: respira, respira, respira. Ja estarà. Una mica més i ja estarà. Respira. Ja falta poc. Has de ser valenta...

La veu de la germana la tranquil·litzà. El dolor ja era suportable. Sorpresa, cregué sentir la veu de la seva mare entre les altres. Potser era una il·lusió. Intentava veure la cara de les dones, però no aconseguia destriar-les de la mena de remolí que girava al seu voltant. Mama, va dir, molt baixet, sense forces, però no va tenir resposta. Les cares es perdien i les veus també. El remolí es fonia en el no res.

Quan es va despertar la Míriam estava sola i ja era fosc.  No recordava gairebé res del que havia passat. Encara li cremava als llavis la darrera paraula que havia dit: mama. S’adonà que tot havia estat un somni. Recordà les corredisses de les germanes, la imminència del part, el dolor insuportable. Havia nascut el nen? Sí, una coïssor al baix ventre li indicava. La tibantor de la panxa havia cedit i havien passat les urgències del tràngol. Provà d’asseure’s. Es movia amb dificultat.  Comprovà que tenia el jaç net, immaculat, com si li haguessin fet de nou. Es palpà el ventre provant d’entendre la seva situació. Llavors va sentir la veu de Sor Maria: “No et moguis gaire, has perdut molta sang, estàs molt feble”.

- I la criatura? – va gosar preguntar.

-  Has tingut un part difícil – li va dir la monja, amb veu suau – hem fet tot el que podíem. Era un nen, però no l’hem pogut salvar. Ens ha sabut tant de greu!! Ara t’has de posar bona. Has perdut molta sang.

No l’havien pogut salvar. Havia perdut molta sang. No en treia més explicacions. Tastà una mica de brou que una germana li va dur, i aviat es va tornar a dormir, amb el cap enterbolit i una  pena immensa al cor.

Aquella nit arribaren al convent els magnats de l’orient. Havien sabut del naixement amb prou temps com per ser-hi. Ells es feren càrrec del nadó promès que alletava una dida de lloguer i, agraïts, deixaren els seus regals: or, encens i mirra, a la comunitat. Al matí, a trenc d’alba, ja eren fora del convent, camí de llunyans paisatges. Quan sortien per la gran arcada de la porta  es van creuar amb uns pastors del rodal, espellifats i carregats de pols, que venien a conèixer, deien, l’infant que havia de néixer. Duien regals: formatges i matons, que oferiren a la Míriam, provant de consolar el seu plor. Algú explicà, confusament, la visita d’un Àngel quan aplegaven el ramat la nit abans. Només sentir el nom i la Míriam ja semblava un altra. En poca estona estava dreta i valenta, neta i pentinada, somrient a les melodies del flabiol de canya que bufava el més menut de la colla.

Aquella mateixa nit ja era amb els seus nous amics a la cleda. Mai els petits xaiets del ramat tindrien una pastora més dedicada.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Article recomenat

LLuís Bassets ha escrit, amb tot el seny del món, l'article que us adjunto:

http://elpais.com/elpais/2013/12/17/opinion/1387309605_023360.html

Torna a l'inici

Continua llegint »