Llibre sobre la vida de Jordi Soler - Hèlios

 

En aquests moments s'està imprimint el meu llibre que aplega una àmplia col·lecció dels acudits més agosarats d'en Jordi. Els acompanyo amb unes pinzellades sinceres sobre la llarga amistat i relació amb el geni de la ploma i de la fotografia. Se'n fa una edició limitada. De manera que, si no us el voleu perdre seria bo encomanar-lo per endavant. 

I tots a riure!!!

 Torna a l'inici

Continua llegint »

Els amors espanyols de Gómez Pin

Víctor, amic, he lle­git el teu dar­rer lli­bre, La España que tanto quisimos. T’he de dir, abans de res, que l’he entès tot. M’havia entre­ban­cat rei­te­ra­da­ment amb els teus doc­tes tex­tos de filo­so­fia que depas­sen de molt les meves mínimes capa­ci­tats en la matèria. Has d’enten­dre que vaig ensumar ben poc les explicacions del professor Pio Burch, a l’ins­ti­tut del car­rer de la Força. I que aquest poc calgué obli­dar-lo en pas­sar per l’Escola del Magis­teri, per apro­var l’assig­na­tura amb la pro­fes­sora Recas, a qui calia ama­gar qual­se­vol conei­xe­ment del bat­xi­lle­rat supe­rior si es volia evi­tar un sus­pens.

La senyora Teresa Recas, que abans del 36 era pro­fessora de labo­res (la meva mare en va ser alumna), esde­vingué pro­fes­sora de filo­so­fia, pro­ba­ble­ment per mèrits polítics, aca­bat el con­flicte. Ella tenia un pen­sa­ment per­so­nal de les coses. I no es podia anar més enllà. Recordo molt bé que ens calgué apren­dre la defi­nició de pasión: “La pasión es algo que empi­eza por muy poco y luego va cre­ci­endo, cre­ci­endo hasta con­ver­tirse en una gran pasión.” Així que, per­dona, em vaig enfan­gar ja a De usía a manía i ho vaig dei­xar córrer. Els gai­rebé qua­ranta lli­bres que ens has ofert me’ls he per­dut. Però La España que tanto qui­si­mos l’he lle­git en un parell de dies, podria dir que d’una tirada. 

Dibui­xes la teva visió d’Espa­nya amb una niti­desa i una cla­ri­vidència remar­ca­bles. Però, ara que hi som, anem a pams. De la pri­mera lec­tura –segur que repe­tiré– entenc que una font bàsica del teu pen­sa­ment són les con­ver­ses –sem­pre seràs un gran con­ver­sa­dor– amb els espa­nyols emi­grats o exi­li­ats que tro­ba­res al París dels teus estu­dis a la Sor­bona. Crec que et van cor­pren­dre l’enyo­ra­ment, la mor­ri­nya, la des­es­pe­rança, les il·lusi­ons d’aquells des­ar­re­lats que somi­a­ven una Espa­nya que podria exis­tir. Una Espa­nya utòpica. Després acla­pa­res amb el teu conei­xe­ment amplíssim de la lite­ra­tura espa­nyola, i dei­xes que els grans lite­rats des­gra­nin per al lec­tor els seus amors, els desen­ganys, la des­es­pe­rança, les frus­tra­ci­ons i les il·lusi­ons. 

M’aturo en la cita de Gabriel Aresti “solo es español quien sabe las cua­tro len­guas de España”, que tu mati­ses pro­po­sant can­viar “sabe” per “ama”. Ente­sos. Les pàgines següents demos­tren el teu deci­dit ena­mo­ra­ment pel gallec, la teva admi­ració pel basc i una certa sim­pa­tia con­des­cen­dent pel català. Cites l’Oda a Espa­nya, de Mara­gall: “...No sents la meva veu atro­na­dora? No entens aquesta llen­gua que et parla entre perills? Has des­après d’enten­dre an els teus fills?", però omets el final con­clo­ent: “Adeu, Espa­nya!” Reme­mo­res els con­certs de Paco Ibáñez a l’Olym­pia de París (69), però obli­des les actu­a­ci­ons de Rai­mon (66), Lluís Llach (73), Pi de la Serra (75), Maria del Mar Bonet (75), Ovidi Mont­llor (75) i algun altre. Tot i que no les he comp­tat, les referències literàries a lite­rats, pen­sa­dors o polítics cas­te­llans, gallecs o bas­cos superen de forma escan­da­losa els cata­lans. De tot ple­gat, diria que el teu amor al català, la llen­gua de Bar­ce­lona, on vas néixer, no passa d’empe­zar por muy poco para ir cre­ci­endo, cre­ci­endo hasta con­ver­tirse en una gran pasión, si vull ser opti­mista. 

Pensa-hi. Pot­ser evi­ta­ries fer el joc als poders domi­nants i no diries que el referèndum del pri­mer d’octu­bre del 2017 va con­vo­car uns “cen­te­nars de milers de cata­lans” quan saps –ho hau­ries de saber– que es van comp­ta­bi­lit­zar exac­ta­ment 2.286.217 votants, mal­grat la violència contrària que calgué assu­mir. Però dei­xem-ho córrer. Perquè la tesi del lli­bre és total­ment vàlida i prou lúcida per esdevenir una bona base a qui es pro­posés seri­o­sa­ment repen­sar una Espa­nya que tendís a la uto­pia que tant estimàveu. 

Em reca, però no par­laré –el paper no dona per a més– del teu viatge per les Espa­nyes, ben interes­sant per cert, ni de les nos­tres tro­ba­des anti­gues a l’Arc (Arana, Teo­baldo, Sánchez-Albor­noz, Stig­man...), ni tan sols del capítol dedi­cat als toros. Saps què em passa, Víctor?, que quan penso en toros em ve a la ment aque­lla foto­gra­fia dels excel·lentíssims togats del Cons­ti­tu­ci­o­nal fumant-se un Cohiba a la Monu­men­tal de Madrid després d’exe­cu­tar el seu cop d’estat con­tra l’Esta­tut de  Cata­lu­nya del 2006.

 Fins aviat, espero.

 Torna a l'inici

 

 

Continua llegint »

El cel de les oques

I Déu va crear les aus. N’hi havia de totes mides i colors. El món  es va omplir de cants diversos que es trenaven entre les branques dels arbres del paradís. Alguns passaven rasant sobre els aiguamolls curulls de mosquits, libèl· lules i tots mena d’insectes; d’altres aus habitaven a les altes copes dels arbres buscant larves i  erugues sota l’escorça morta; els menuts saltironejaven entre les bardisses, els més agosarats formaven una extensa xarxa vigilant sota els núvols per descobrir ratolins, talps i petis rèptils que s’amagaven entre els matolls. I, encara, els més prudents escrutaven l’horitzó i només aterraven per trobar aliment entre els ossos inútils de cadàvers oblidats.

Déu s’ho va mirar, va pensar que això estava prou bé i ho va deixar així. Per sempre més. Creixeu i multipliqueu-vos, els va dir. El món és vostre. Només us imposo una llei: que cap de vosaltres es mengi o mati cap dels seus  semblants. Això és abominació. 

A la Terra tot anava com estava manat. Cada espècie d’ocell aprengué a fer el seu niu. Els uns amb branquetes seques que traginaven amb tenacitat, d’altres amb fang recollit de les ribes dels rierols, els més indolents cavant una mica en la sorra tova, alguns excavant amb el bec a la soca dels arbres. Els agosarats buscaven la seguretat dels singles, prop dels cims o arran de mar. Tots aprengueren a niar prop dels seus específics llocs de caça o de pesca per assegurar l’aliment dels seus fills. 

I es van multiplicar, com havia de ser. I es van multiplicar també els altres animals que compartien aquell paradís: tigres, llops, homes, serps, elefants, rates, lleons, cocodrils, talps, granotes, peixos, escarabats, simis, aranyes, girafes i tots els que ara no em venen al cap. Tant es van multiplicar, uns i altres, que aviat no hi va haver prou menjar per a tothom. La vida animal creixia i creixia fins que la Terra ja no semblava donar per a tantes boques. Arribà la fam. 

La fam no té forma, és clar. Però em permetré pensar que s’assemblava a una serp, una serp que sabia parlar la llegua dels ocells. Aquella fam, aquella serp, va xiuxiuejar a l’orella de totes les aus de la terra: teniu gana i necessiteu alimentar-vos i alimentar els vostres fills. Déu us va prohibir matar i menjar els vostres semblants. Però Déu no té gana, no li cal menjar. Si us decidiu a desobeir-lo sereu com ell i no tindreu gana.

Els ocells, així temptats, s`ho van rumiar. Menjar carn d’altres ocells? Impossible. De fet, molts guiers no estaven preparats per pair la menja prohibida. Alguns, tímidament, aprengueren a trencar la clova dels ous dels seus congèneres per alimentar-se del seu sagrat contingut. Era el primer pas. No desobeïm, pensaven. Els ous no són encara aus com nosaltres. Però sovint trobaven algun ou nial, covat, amb el pollet a mig formar. Era un ocell allò? Van voler creure que no. Però quan no hi havia més ous per menjar trobaven als nius desemparats petites cries que eren poc més que un ou covat. I se’l menjaren. 

Quan Déu se’n va adonar, allò era una disbauxa total. El món de les aus s’havia apartat definitivament de les seves normes. Els hauria de castigar. Castigar? Com? No els podia pas expulsar del paradís, perquè aquell paradís que havia creat ja no s’assemblava gens al que ell havia ideat. On enviar els ocells? A un altre planeta? 

Li va ballar pel cap una solució dràstica, com la que havia anorreat els dinosaures uns milions d’anys  abans. S’ho mereixien, és clar. Però va recordar que allò dels dinosaures no havia sigut pas un càstig sinó un error en les trajectòries dels meteorits, la causa del qual encara no havia estudiat. A més, d’aquells dinosaures en descendien precisament aquests ocells. No era un mètode amb garanties suficients. Les extincions massives tenien resultats imprevisibles. Pagaven justos per pecadors. Calia una altra solució.

En la seva immensa bondat, Déu va decidir que calia redimir els ocells. Ell mateix es faria au i redreçaria les coses a la Terra. 

Així va ser com un vint-i-cinc de desembre de ves a saber quin any (el cel és fora del temps i de l’espai, ja ho hauríeu de saber), al mon de les aus, un colom femella va pondre un ou. El seu company de colomar en va estar molt content i parrupava al voltant del futur fill, i fins i tot ajudava a la coloma a covar-lo. 

El nadó va ser un mascle i els seus primers dies van ser ben bonics: visites, regals, festes.... Però us he d’advertir que ben aviat va tenir una vida molt agitada en tots els aspectes. No entrem en detalls. De gran es dedicà decidit a refer el regne de Déu al món de les aus. No se’n va sortir i, quan predicava als seus seguidor a la riba d’un riu poc ufanós, el va empaitar una gavina invasora que rondava amb el seu estol a l’aguait de possibles preses. No en va quedar res, del festí. Només els ossos. Diuen que la víctima, quan encara podia, va demanar als seus botxins: mengeu la meva carn, beveu la meva sang. Però no sembla gaire creïble. Sí que podria ser que es lamentés en el darrer moment: pare, perquè m’heu abandonat?

Els seus seguidors expliquen que, pocs dies després, Déu pare el va reviscolar i el va tornar el cel, exactament al cel de les oques. I que el té al seu costat, probablement a l’esquerra.

A la Terra es va conèixer la mala fi del colom diví i es contava com una rondalla, com un  mite. Quan arriba el Nadal la tradició humana ho recorda difusament amb un àpat familiar al voltant d’una taula ben parada, amb un pollastre – o un ànec, o un gall d’indi - de protagonista involuntari. Els ous de pasqua, de gallina o de xocolata, què recorden? I els infants canten enriolats, sense entendre’n el significat explícit: ara ve Nadal, matarem el gall.... 

Tot amaga un sentit ocult, esotèric, imprecís. Les tradicions i els mites són així.  Al nostre món, al món dels ocells i a tota la creació.  És per això que els grans erudits, els doctes exegetes i els més reconeguts teòlegs estudien el cas des de fa tants anys, sense ser capaços de donar-li una explicació definitiva.

 Torna a l'inici

Continua llegint »

Caminem cap a l'horitzó

Fa ben poc, el 31 d’agost passat, era a Brussel·les i vaig visitar al President Puigdemont a les seves oficines del Parlament europeu. Visita de cortesia, només. Per fer-li costat, per agrair-li la duresa del seu sacrifici, sense cap interès polític. De fet, en parlarem molt poc de política. Ni calia. Era allà com a gironí, com a company de la seva etapa del Punt (encara que no hi vam coincidir en el temps), com a independentista convençut, com a amic.

La conversa va discórrer sobre tot per l’exili i les conseqüències familiars, l’escola de les nenes, la seva decidida voluntat de no rendir-se, les perspectives judicials...

A les parets dels despatxos, dues grans fotografies: la victòria de les urnes de l’1 d’octubre i la gran manifestació gironina del 3 següent. Per mi, i suposo que pel President també, el cim visible de la seva acció política per la llibertat del nostre poble.

Allà, sentint-me una mica protagonista, vaig gosar dir: potser aquell dia tres es podia haver fet alguna cosa més per aprofitar la força del carrer. En la mirada del President vaig llegir que ell hi havia pensat al seu moment, n’havia valorat els pros i els contres, les conseqüències, la relació de forces. No li demanava pas cap explicació. Ell tenia la informació i jo no.

De política només en vaig gosar parlar en un incís. Li vaig manifestar la meva incomoditat per les baralles i, sobretot, els insults que els dos partits independentistes s’intercanviaven a les xarxes. Em semblà que ell tampoc ho veia bé. Va ser llavors que, amb la franquesa que permetia el to de la conversa, vaig gosar dir-li que, de tota manera, agraïa sincerament que, malgrat tot, no haguessin trencat el govern. Creia que, si això es produïa, trencada la majoria independentista , tindríem un president Illa a Palau molt aviat. Va respondre només amb un somriure que ara recordo trist.

No hi era com a periodista. No n’havia de fer cap crònica. Ni la faré. Però he escrit aquest record de finals d’estiu perquè comprovo que aquells insults i aquelles discrepàncies s’han concretat en una sortida de Junts del govern.  La buscada i esperada majoria del 52 per cent independentista s’ha fos al Parlament. Tenim un altre govern, ara monocolor amb incrustacions importants com en Quim Nadal, per citar el més proper. Els desitjo sort. Molta. Tota. I encert.  El país, i el món, viu moments molt complicats i difícils que cal afrontar amb intel·ligència, esforç i enginy.

Sento arreu un cert desencís. El ciutadà molt o poc conscienciat recela de les promeses dels politics. Els votes i després no fan el que han promès. Només busquen la cadira, el sou, els privilegis. És tan fàcil criticar! També és fàcil prometre més del que es pot donar. I segurament s’ha de fer. Els ciutadans volem esperança, exigim programes de màxims, potser utopies, per decidir el nostre vot. Després ve la realitat del que es pot fer i del que no. La dura paret de la realitat. Costa d’entendre que les promeses electorals són només indicis del camí que es vol emprendre, de la direcció cap a on volen anar, l’horitzó que els il·lusiona, la meta final. I, en votar, triem això: camins, direccions, metes, horitzons.

D’altra banda, les circumstàncies adverses que travessem demanen un govern fort, que governi, que s’imposi, que ajudi els més febles, que sostingui l’entramat empresarial que crea feina, que sàpiga actuar per damunt de les modes, dels tabús, de les tendències, del què diran, del darrer vot que es pot perdre. Churchill va guanyar la guerra i va perdre les eleccions. Està bé que l’oposició actuï pensant en les eleccions que venen – sempre venen eleccions – però no es pot governar bé amb la mirada fixada constantment en les enquestes, en l’oïda girada cap a l’assessor electoral.  Recordeu: sembla que Pujol no va voler assumir la recapta dels impostos perquè això el faria menys popular. Si és veritat, es va equivocar. Segurament va tenir alres encerts, però en això es va equivocar. No va ser prou valent.

He començat a Brussel·les. Amb el President a l’exili, amb l’esperança a Europa, als tribunals europeus. Em va confessar que l’havien temptat més d’un cop a lliurar-se a canvi d’una pena pactada, suau. No ho vol ni sentir. Té clar que l’aplicació del 155 va ser il·legal. O bé tornarà extradit, si Europa ho decideix, o bé tornarà lliure.

Bona sort als dos Presidents, a Brussel·les i a Barcelona.

  Torna a l'inici

 

 

Continua llegint »

El procés català, Andorra i la justícia

Expliquen que fa una colla d’anys, potser cap als seixanta del segle passat, quan encara Andorra era poca cosa més que una relíquia del vell feudalisme, una parella de la guàrdia civil espanyola va pujar fins a Encamp per detenir algú que se’ls havia escapat. No se’n van sortir. Els andorrans es van oposar a l’abús. Llavors, el governador civil de Lleida, ofès, va imposar una multa al comú d‘Encamp. Consultat el bisbe d’Urgell, copríncep de les Valls, des de la Seu se’ls va aconsellar pagar la multa i reclamar després. Es va fer així i la sanció va quedar en no res. Mà esquerra i diplomàcia. Set-cents anys d’experiència.

Recordo  aqueta anècdota ara que una jutgessa andorrana, Stéphanie Garcia,  tramita la denúncia interposada pels antics propietaris de la Banca Privada d’Andorra, la família Cierco, com a víctimes d’extorsió, coacció, amenaces, xantatge i falsedat documental, per part de l’agregat d’Interior de l’ambaixada espanyola, Celestino Barroso, i del comissari Marcelino Martín, per aconseguir dades d’uns presumptes comptes bancaris d’Artur Mas, Oriol Junqueras i de la família Pujol. Si no col·laboraven “voluntàriament”, tenien maneres d’enfonsar el banc andorrà i la seva filial espanyola , el Banco de Madrid. I devien parlar seriosament perquè els dos bancs van abaixar persianes el març del 2015, després que, des de Madrid, s’enviés a l’Oficina de Control de Delictes Financers dels Estats Units informació – que els denunciants qualifiquen de falsa – sobre el banc. I que el mateix president M. Rajoy visités sorprenentment el Principat, al gener.

L’embolic és important. La batlle ha citat a declarar, entre d’altres, a Mariano Rajoy i als llavors ministres d’interior, Jorge Fernández Díaz, i d’hisenda, Cristóbal Montoro. També, és clar, als comissaris Barroso y Martín, al més conegut espia espanyol, José Manuel Villarejo, i al que era director adjunt operatiu de la Policia Nacional espanyola, Eugenio Pino, a l’ex-inspector en cap Bonifacio Díez i  als seus superiors, Francisco Martínez i Ignacio Cosidó. Ben segur que cap dels citats té intenció de declarar. Però entre Andorra i Espanya hi ha un tractat de cooperació penal, signat el setembre de 2015, pels ministres Xavier Espot i Fernández Díaz – precisament Fernández Díaz – que acorda la col·laboració en molts supòsits, entre els quals hi ha el de la lluita contra l’extorsió (ap. VIII, secció b, de l’article 1). Ara bé, a falta de consultar més documents, que ja deu tenir en compte la batlle, em pregunto si l’acord abasta també uns suposats delictes comesos abans de la signatura, com és el cas.

No es fa difícil preveure que cap dels encausats donarà la cara als tribunals andorrans. Uns al·legant, con fins ara, una immunitat diplomàtica difícil de justificar un cop jubilats; els altres jugant totes les cartes que va repartir i reparteix el servei secret en l’afer de l’operació Catalunya. Tot s’hi val. Immunitat dels abusananos.   Perquè, tinguem’ho clar: en aquesta guerra contra l’independentisme tot s’hi val. Tot.

Què va anar a fer Mariano Rajoy a Andorra el gener del 2015? Era la primera visita d’un cap de govern espanyol al Principat. Ho puc endevinar. Volia que tanquessin el banc que no cedia al xantatge. No calia ni parlar del tema. N’hi havia prou amb recordar al cap de govern  que l’economia andorrana té un aixeta a la Farga de Moles. Una aixeta que es pot graduar – i es gradua – legalment  extremant o relaxant el rigor dels controls duaners. De revisar aleatòriament un de cada deu cotxes es pot passar a fer-ho a tots o a cap. Un dia, una setmana, un any..., sense haver de donar cap mena d’explicació.

Quan es té l’economia d’un petit país a les mans, no s’hi valen lleis, ni tractats, ni tribunals, ni protestes, ni recursos. El petit ha de saber afluixar, tot mirant de salvar una aparença de dignitat sobirana. Ho saben els andorrans, ho sap el príncep bisbe i ho sap el príncep francès – que d’altres problemes té ara mateix, amb l’alè de la senyora Le Pen escalfant-li el clatell.

La família Cierco, l’Institut de Drets Humans d’Andorra, l’associació Drets i la batlle Stèfanie tenen mala peça al teler. Però, malgrat tot, ves a saber. De més verdes en maduren. A Fàtima o Lorda s’hi veuen miracles, diuen.  O és al Tribunal dels Drets Humans del Consell d’Europa?

 

  Torna a l'inici

Continua llegint »

Elements per a una teoria de la comunicació

Quan feia la carrera de ciències de la informació em vaig haver d’empassar molts llibres i moltes lliçons que, tot i reconèixer que potser eren necessaris, m’aportaven ben poc. Però conservo com una petita joia el llibret, gairebé només un fullet, de Hans Magnus Enzensberger que porta el poc engrescador títol de Elementos para una teoría de los medios de comunicación. No dic que sigui un gran llibre, ni goso recomanar-lo als periodistes d’avui. Els llibres, com tantes altres coses, ens afecten si arriben en el moment oportú de la nostra vida. A mi em va arribar en el moment just.

Em nego a rellegir-lo ara mateix per por que em decebi. Es va publicar per primera vegada el 1971 i els anys, en matèria de comunicació, han sigut molt fèrtils. A les primeres pàgines l’autor parla dels elements apareguts en els darrers vint anys. Apunta: “satèl·lits de comunicacions, televisió en color, televisió per cable i amb cassete, video-tapes, video-recorders, video-fonos, la tècnica del làser, processos electrostàtics de reproducció, sistemes electrònics d’impressió ràpida, màquines de composició i d’ensenyament, microfitxes amb accés electrònic, computadores time-sharing, bancs de dades.”

Enzensberger era conscient que els canvis i les noves tecnologies no s’aturarien pas. Devia imaginar que alguns dels invents que l’admiraven desapareixerien al cap de pocs anys i que els seus noms ja no ens dirien res, o ben poca cosa. Què devien ser “microfitxes amb accés electrònic”? Ell, senzillament ens obria el camí i ens marcava un futur. Vist ara, podem dir que era clarivident quan intuïa l’acceleració tècnica a la qual estàvem abocats. No podia pas profetitzar cap a on anirien aquests canvis. Quan escrivia faltaven encara molts anys perquè arribés internet, que havia de revolucionar la comunicació mundial.

Sí, faltaven més de deu anys per a la xarxa però Han Magnus la intueix, la reclama, exigeix un sistema que permeti la completa interacció social. Vol que el lector sigui comunicador, que l’oient esdevingui locutor, que tots els ciutadans puguin manifestar públicament el que pensen i el que opinen, amb els mateixos drets i oportunitats que els periodistes, locutors, directors de cinema, autors de llibres... Ho reclama i busca la manera de fer-ho possible. El receptor de ràdio amb transistors, ens diu, era, en potència, una emissora que permetia convertir l’oient en emissor.

Pròxim en alguns moments a l’ideari marxista, Hans Magnus abomina totes les dictadures i denuncia que a l’URSS l’administració ha renunciat a utilitzar fotocopiadores per por que qualsevol empleat es converteixi en un editor clandestí. El poder d’una Xerox! Calia tenir sota control tota la informació, tots els mitjans, des dels diaris i la televisió fins al telèfon. Penso ara en la pel·lícula La vida dels altres de Florian Henckel.

Ha costat molt que els grans mitjans s’obrissin al seu públic, el deixessin opinar, malgrat que les petites escletxes que s’oferien tenien una gran acceptació i fidelitzaven el client. Les cartes al director dels diaris van anar prenent volada. Programes com La nit dels ignorants de Catalunya Ràdio –per parlar d’un exemple casolà– tenien una àmplia acceptació des del primer moment. Les emissores van aprendre a utilitzar el telèfon per incorporar noves veus.

Quan n’he tingut l’oportunitat, he intentat obrir les portes als aires de fora. Com que m’he mogut en el camp periodístic, he mirat de donar prestància a les cartes al director, evitant que semblessin un apèndix marginal. Imbuït ben segur per les idees d’Enzensberger, vaig arribar a imaginar una publicació que aplegués bàsicament escrits dels lectors. El projecte tenia fins i tot un nom, Demano la paraula. Deixem-ho estar. La paraula ja corre per la xarxa.

Tot el que he escrit fins aquí, amable i pacient lector, era la preparació per suggerir que els mitjans professionals de comunicació, si han de sobreviure, no ho poden pas fer competint amb els tuits i els Instagrams. Una emissora, una capçalera de premsa tenen futur si ofereixen credibilitat, seriositat, professionalitat. I si són capaces d’evitar convertir-se en butlletins de les tendències polítiques imperants. Que no és pas fàcil, sembla.

 Torna a l'inici

Continua llegint »