La llarga Via Catalana

Bé, ja està tot dit. La Via va funcionar com un rellotge suís, amb l'alegria mediterrània que ens correspon. Cada dia admiro més els responsables de l'Assemblea Nacional Catalana, que sap treballar amb eficàcia i sense protagonismes. Massa vegades veiem com algunes de les nostres organitzacions s'emmirallen i imiten absurdament els models espanyols, com si al món no hi hagués models contrastats de més eficàcia. Som a la via encertada, cosa que sol garantir arribar al destí. I sabeu què us dic? Modestament, tan modestament com vulgueu, me'n sento orgullós. I no pas només per haver anat a la Jonquera a enllaçar les mans amb uns amics de Badalona, ni només per haver-me apuntat quan va ser l'hora a l'Assemblea. Em sento orgullós d'haver cregut, contra tota esperança, que, empenyent amb la meva escassa força, potser algun dia cauria el mur vergonyant que encerclava el meu poble i m'encerclava a mi. Han calgut molts anys, molts. I moltes petites fes i petites forces. Però el mur està tan madur, tan a punt de caure com ho estava el de Berlín el 1989. En podeu estar segurs. Caldrà una empenta final, un gest, però caurà.

M'agradaria pensar que ha estat la meva generació la que ha fet possible el miracle. Els que vam néixer just quan s'acabava la guerra. Els que tinguérem una infància macerada al sol i serena del movimiento nacional, amb el xup-xup del nacional catolicismo i el bany maria de la lluita contra els rojos separatistas. Alguna cosa hi devem tenir a veure, si més no pels Cara al sol amb el braç enlaire, els nou primers divendres de mes, els caídos por Dios y por España i la unidad de destino en lo universal. Vàrem aguantar. Exiliats a casa mateix, estrangers al nostre país; educats, ensinistrats, domesticats sota el jou i davant les fletxes, aguantant la dialèctica de los puños y las pistolas, la dictadura de la ignorància, la misèria, la humiliació, el menyspreu.
 Però no seria veritat: ens van seguir dos, tres, quatre generacions de catalans tan o més decidits que aquells supervivents del 38, que han sabut construir sobre la nostre feble i temorenca resistència un univers d'il·lusions i d'esperances. Ens han obert camins de llibertat i de realització col·lectives. Han estat valents, han tingut fe, han après a plantar cara. Junts vam guanyar la democràcia, vam recuperar la veu, vam sortir al carrer per explicar al món que som el que som i que ho volem ser.

L'alegria festiva que va allargassar-se de nord a sud –400 quilòmetres de joia– ja no era combativa. No es desplegava contra ningú-.Quan un turisme va passar davant la cadena –a tocar de la Jonquera– exhibint al vent una bandera espanyola, la Via Catalana va reaccionar espontàniament amb un picar de mans general. Tot un símbol.

Torna a l'inici